En la Font-Monument hi veiem tres parts: base, columna i estàtua. La base és quadrangular amb 8 brolladors, que són relleus de cares humanes. La columna és d'estil dòric, amb la part inferior del fust estriada, i la superior presenta unes noies dansant amb càntirs a la mà (símbol de l'alegria ciutadana). La base presenta garlandes als costats i animals als angles. L'estàtua representa el rei Neptú coronat i amb la fitora a la mà dreta. La portada d'aigües de l'Espelt va tenir uns efectes espectaculars sobre la població i la millor demostració la tenim en el monuments aixecats per commemorar l'efemèride. El monument formava part d'un conjunt de quatre fonts públiques projectades com a culminació de la portada d'aigües. L'obra de la font havia estat planejada per Francesc Vallès, enginyer d'ascendència francesa, i la realització artística va ésser feta per l'escultor Damià Campeny. Va ésser inaugurat l'onze de juny de l'any 1832. L'any 1970 l'ajuntament va fer reconstruït el monument. L'obra va ser realitzada per Hugo Pratch sota la direcció de l'arquitecte Joan Bassegoda i Nonell.

La torre del rellotge s'emplaça al centre de la plaça de la Vila de Gràcia i, amb gairebé 33 metres d'alçada, es configura com la torre pública més alta del districte. Tot i que està construïda majoritàriament amb carreus de pedra, es va emprar maó per a la construcció de les finestres que s'hi obren, les franges verticals que la decoren i els angles de l'estructura. La torre presenta una sòlida base quadrada de pedra, que es remata en cadascuna de les seves cares amb els escuts de la vila de Gràcia, de Barcelona, del Principat de Catalunya i de les armes de la reina Isabel II. Al pany de la base que afronta a l'edifici de l'Ajuntament hi ha una font -emmarcada per un gran arc- que presenta dues canelles esculpides amb forma de cara que expulsen l'aigua per la boca. A la banda superior de la font, emmarcada també per l'arc, es troba una placa commemorativa que recorda l'any de la seva construcció (1864), els danys patits durant la sublevació popular de les quintes de 1870 i la seva restauració de 1882. Sobre de la base quadrada es desenvolupa el cos de la torre pròpiament dit, de planta octogonal tot i que les vuit cares no presenten una mida unitària sinó que les que conformen els angles són més petites i projectades, més aviat, com una mena de xamfrà. És per aquest motiu que les finestres que s'obren a la torre es disposen només a les quatre cares principals que coincideixen amb les del quadrat de la planta baixa. La torre s'organitza en alçat en tres nivells clarament diferenciats, el primer dels quals es desenvolupa directament a sobre del pòdium quadrat i es remata amb una gran cornisa. Aquesta cornisa es troba decorada amb dotze plaques esculpides que representen el zodíac i que constitueixen l'element més emblemàtic de la torre, ja que la converteix en l'única torre civil de la Vila de Gràcia (la resta eren campanars d'església). El següent cos, de més alçària que l'anterior, disposa de dos grups de finestres que es configuren com petites obertures de maó disposat en sardinell i que queden emmarcades per les franges verticals de maó que decoren la torre. Aquestes franges es desenvolupen fins a la cornisa que clou aquest segon cos i es rematen amb una mena d'arcs que recorden els de les construccions del romànic de muntanya. Aquesta cornisa -que separa el segon cos de la torre del coronament- es desenvolupa a manera de voladís corregut, fet que dona origen a un element de circulació que envolta el darrer pis. Aquesta balconada correguda amb barana de ferro, té sentit per la mateixa estructura de la construcció: una torre campanar amb rellotge. Al darrer pis es disposa un rellotge de quatre esferes que permet ser vist des de qualsevol punt de la vila. La maquinària va ser construïda pel rellotger d'origen suís Albert Billeter, autèntic precursor dels rellotges elèctrics a Espanya. Tot rematant l'estructura, es disposa una gran campana obra d'Isidre Pallarès i decorada amb frisos molt treballats, l'escut de Gràcia i relleus de Sant Isidre, la Mare de Déu de Gràcia i el Santíssim Sagrament. A la planta baixa, es localitza una porta que permet accedir a l'interior de la torre, on es localitza una escala en espiral de volta seguida i sense replans que permet arribar a la maquinària del rellotge.

Font pública de quatre brocs i quatre piques de base circular, que es troba situada al centre de la Plaça de Sant Joan. Al cos central s'eleva un pilar de secció quadrada, a la part superior del qual hi ha unes plaques on figuren la data de construcció i l'escut de la vila. L'obra, de gran simplicitat formal, s'inscriu dins del llenguatge de l'eclecticisme. El material de construcció és la pedra.

És un edifici petit de planta quadrada amb quatre portals, un d'accés a l'interior i els altres per accedir a un balcó que envolta l'edifici. Els fonaments són de pedra, la resta és de totxo, utilitzant-lo com a decoració geomètrica. L'edifici es degué construir al mateix temps que una nau nova de la fàbrica de cal Sala amb la qual l'uneix l'estil decoratiu.

El monument a Anselm Clavé s'emplaça al bell mig del darrer tram per als vianants del Passeig de Sant Joan, entre els carrers Antoni Marià Claret i la travessera de Gràcia. La figura de Clavé, enlairada sobre un pedestal d'uns 5m d'altura, és de bronze i apareix dempeus, amb una batuta al seu braç dret, aixecat. L'eix de l'escultura, vertical, és molt rígid, i el cap es troba orientat cap a la mateixa direcció que la batuta. Pel que fa al pedestal, està formada per diferents trams o tambors. El primer, més ample, no compta amb elements decoratius. El segon, també molt regi, està coronat per una baixa decorada amb motius geomètrics bastits per punts. El tercer tambor, el més llarg, estret i complex, arriba fins als peus de l'escultura. En els trams més baixos hi ha quatre petits contraforts que en el seu desenvolupament vertical compten amb un petit pedestal coronat amb motius vegetals (probables corones de llorer). Entremig dels dos contraforts orientats cap a l'avinguda Diagonal s'hi pot llegir "Clavé", col·locat de manera excisa. Per sobre d'aquest tram n'hi ha un de més estret format per quatre arpes en la mateixa línia dels contraforts esmentats. A sobre, un petit tambor on s'hi assenta la mateixa escultura d'Anselm Clavé.

Font pública amb fanal a la part superior. Té un sol broc, amb abeurador adossat i una columna central de pedra. El conjunt respon a les característiques del llenguatge eclèctic. La Font dels Alls va construir-se el mes de novembre de 1890. La pedra i l'aixeta provenien de la font que anteriorment es trobava al cancell de la desapareguda caserna. L'abeurador estava abans col·locat a la cantonada entre el carrer de Consellers i la Rambla de San Francesc.

Font de pedra de base circular amb dos graons, pedestal triangular amb tres piques i tres brocs, un pilar de secció triangular i un coronament escultòric. Les piques estan situades damunt uns elements de suport d'inspiració clàssica. Simulen columnes amb base, fust i capitell decorat. El pilar presenta diverses inscripcions i al coronament hi ha un casc de guerrer, els escuts de Catalunya i el de Vilanova, i fulles d'acant. Inaugurada el 17 de gener de 1893. S'erigí en record de Joaquim Soler i Gustems, que a la seva mort (1891) havia deixat el llegat de 7.500 pessetes per a la construcció d'una font-monument a la seva persona. L'ajuntament va escollir l'emplaçament a la plaça dels Carros i encarregà el projecte a l'arquitecte Josep Font i Gumà. El 5 de juny de 1902, per acord municipal, la plaça adoptà el nom de Soler i Gustems.

Monument funerari compost d'una base rectangular que descansa sobre un paviment de pedra que forma un graó, un pedestal de planta rectangular de cares llises i les inscripcions següents: 'Víctor Balaguer. Sin amor para mi lo tuve para todos'. Més un coronament format per un altar i un sarcòfag. La base conté dues làpides inclinades treballades en relleu i amb motius florals. Aquestes contenen inscripcions en llatí de les dades de naixement i mort de Víctor Balaguer i la seva esposa Manuela Carbonell. L'altar està ornamentat amb traceria ogival, plecs de roba i escuts amb les barres de Catalunya, la creu de Sant Jordi, Vilanova i inicials. El sarcòfag -rectangular i amb la coberta a dues vessants- està dividit en bandes, treballat amb motius florals i amb inscripcions. L'any 1905 es traslladen les despulles de Víctor Balaguer del panteó de la família Samà al nou panteó monumental, erigit a la seva memòria pels seus hereus. Aquest monument fou projectat per Bonaventura Pollés i Vivó, arquitecte, tallat per Alfons Juyol i enlairat pel constructor Joan Sas i Gorgori.

Ramon Montaner, tiet de Lluís Domènech i copropietari de l’editorial Montaner i Simón, va comprar la Casa Forta de Canet el1881, retornant així a la seva família aquesta propietat. Va encarregar al seu nebot la restauració i ampliació de l’edifici per monumentalitzar-lo i convertir-lo en una representació de la seva nissaga. Amb aquesta intenció l’editor havia adquirit diversos edificis històrics per extreure’n els elements arquitectònics de valor i traslladar-los al seu castell, com el monestir medieval del Tallat. L’edifici original era una antiga domus, la casa Forta de Canet de Mar, que abans de la intervenció presentava un aspecte de masia fortificada compacta. El projecte de Domènech va consistir en construir noves estances al voltant d’un pati que recreaven un castell, reutilitzant elements de pedra d’altres edificacions medievals. Del monestir del Tallat, Ramon Montaner va comprar gran part del claustre i diversos emmarcaments de finestres i portes, que van ser dibuixats, nomenclats peça a peça, desmuntats i traslladats a Sant Florentina on es van tornar a muntar a la seva nova ubicació. El nou pati presentava una escala monumental exterior seguint la tipologia dels palaus gòtics i les torres erigides es remataven amb merlets, barbacanes i matacans. El conjunt presenta moltes escultures en pedra, mènsules decorades, gàrgoles esculpides, vitralls medievalistes, enteixinats de fusta policromats, mobiliari antic, on barrejant peces originals gòtiques amb fragments moderns s’aconseguia una fantasia medievalitzant. Es comptà amb la col·laboració d’Antoni Samarra i Tugues, Carles Flotats i Galtés i Dídac Massana per l’escultura en pedra i de Josep Pujol per als vitralls. El 1905 es van iniciar les obres de la cripta, al subsol d’una de les antigues torres de la casa forta, per la difunta esposa de Ramon Montaner, Florentina Malató. El 1908, amb la reforma del castell quasi acabada, hi va fer estada el rei Alfons XIII, el mateix any que li concedia a Ramon Montaner el títol de Comte de la Vall de Canet. La família Montaner va senyorejar el Castell fins que per matrimoni de la seva filla Júlia va passar a la família dels Capmany. Actualment és propietat d’uns inversors i tot i que manté l’ús d’habitatge privat, està museïtzat i es pot visitar.

El gener de 1904 es va col·locar la primera pedra del monument però poc després Domènech abandonava la direcció de l’obra a causa de les divergències polítiques amb alguns companys. L’escultor Josep Llimona va continuar l’obra en solitari, que s’inaugurà a finals de 1910.

La font es compon de dues bases rectangulars de diferent secció. De la base superior en sobresurt una pica semicircular amb relleu de petxina. El pedestal és de secció rectangular amb volutes laterals, cornisa superior amb permòdols i motllura refosa a la cara principal amb aixeta central. Està coronada amb un fanal de ferro forjat.

Creu que presenta una estructura de cos circular a la base, la qual s'eixampla en un collaret i immediatament es torna a fer més petita a mesura que puja en tres cercles concèntrics superposats. El fust de la columna també és cilíndric i està coronat amb un capitell decorat i rematat amb una petitona teulada molt senzilla. Tota aquesta estructura és de pedra, mentre que la creu que la corona és de ferro.