El projecte tracta de restituir els valors tipològics i morfològics d'aquest Palau renaixentista, situant els serveis de difusió i atenció al públic de l'Arxiu. L'actuació determina una remodelació de l'àrea d'unes antigues vivendes on es col·loca el nucli de comunicacions verticals i els serveis públics amb el control general en planta baixa d'aquest nucli. En les cruixies útils de planta baixa es situa la zona d'exposicions que té un accés públic independent de la resta de l'arxiu. En planta noble es situa la sala d'actes, amb un foyer que aprofita la sala de l'enteixinat existent i els despatxos representatius. En la planta segona, les cruixies es deixen netes, obertes a diversos usos didàctics i administratius, i s'habilita un deambulatori sobre la lògia del pati per assegurar les circulacions. En la plata tercera es situen serveis interns. L'actuació tendeix a valorar l'edifici com a equipament públic, subratllant la funció del pati com a espai obert a la ciutat, amb el doble accés des de la Plaça del Rei i el carrer dels Comtes.

La Casa de la Vila es troba situada en l'extrem de la illa que fa xamfrà amb els carrers de la Barceloneta i de Colom. És un edifici públic que consta de soterrani, planta baixa i dos pisos, amb coberta de teula àrab. L'edifici ha estat sotmès a diverses reformes. El seu interès és representatiu, dintre del llenguatge de l'eclecticisme. La cronologia de la Casa de la Vila de Gelida va iniciar-se el 1879, any de la col·locació de la primera pedra: l'autor del projecte inicial va ser l'arquitecte Laureà Arroyo i Velasco. D'aquest projecte només va realitzar-se una part. L'any 1924 va distribuir l'interior habilitant-lo per a habitatge, sota projecte de Josep Ros i Ros, arquitecte.

Edifici aïllat que ocupa un extrem sencer d'illa. Es troba situat entre els carrers General Cortijo, Parlament i Ateneu. Presenta façanes als carrers General Cortijo i Parlament, i té un gran jardí a la part posterior. La casa consta de planta baixa i dos pisos, amb terrat i torratxa. Hi ha un porxo posterior amb galeries de vidrieres que s'obren al jardí. El conjunt respon al llenguatge de l'eclecticisme. La casa es troba situada sobre la trama d'eixample vuitcentista que després va enllaçar amb el Poble Nou. Es tracta de l'antic edifici de Correus.

El 1887 l’ajuntament de Barcelona va convocar un concurs per reformar la Casa de la Ciutat com a residència de la família reial durant l’Exposició Universal de 1888. Domènech i Montaner la va dur a terme. L’edifici de la Casa de la Ciutat, d’origen medieval, havia arribat a principis del segle XIX en un estat de conservació deplorable. Diverses obres de restauració i ampliació dutes a terme cap al 1820 l’havien millorat una mica. Però calia allotjar-hi la família reial. Primer el concurs va ser declarat desert, i l’alcalde Rius i Taulet va encarregar el projecte a Antoni Gaudí. Aquest va arribar a presentar uns plànols, però la Comissió de Governació va encarregar d’urgència a Domènech i Montaner el projecte i el seu va tirar endavant. No es va realitzar la totalitat de la seva proposta, i en molts casos es va simplificar per agilitzar la construcció, de poc més de dos mesos. Les aportacions de Domènech van ser de tipus constructiu i distributiu, i la restauració i reinterpretació de la decoració interior. Es va construir una nova escala monumental que dignifiqués l’accés al primer pis i la redistribució de l’espai comprès entre el pati i el Saló de Cent. Es van reubicar el despatx de l’alcalde i altres dependències municipals per destinar-los a la família reial. Domènech va recuperar també l’antiga galeria gòtica d’accés al saló enderrocant tots els envans que tapiaven les arcades i recuperant la geometria dels contraforts que havien estat molt modificats i havien provocat lesions estructurals greus. Es van recuperar les policromies medievals de l’enteixinat, es van destapiar finestrals i col·locar vitralls nous, es van realitzar treballs d’ebenisteria, tapissat, pavimentació i es van crear lluernaris per tenir il·luminació natural i làmpades elèctriques. Un cop acabada la visita reial, Domènech va demanar d'acabar les feines decoratives i reforç estructural pendents, però no es van arribar a executar. Les modificacions que es van anar fent al llarg dels anys en aquests espais van fer desaparèixer gran part de l’obra de Domènech.

La casa Amàlia Soler és un habitatge entre mitgeres fent cantonada, destinat originalment a habitatge i adaptat a usos comercials, públics i socials. L'edifici és de planta quadrangular i es compon de planta baixa, entresòl, planta pis i golfes sota coberta a tres vessants. L'immoble consta de quatre crugies paral·leles al carrer de la cort i una al carrer de Santa Maria. L'escala és de quatre trams centrals i el celobert es troba adossat a la caixa d'escala. També hi ha unes escales secundàries que donen accés a la planta entresòl des de la planta baixa. Existeix un cos secundari amb terrat accessible des de la planta principal. Les parets de càrrega són de pedra, paredat comú i totxo. Els forjats són de bigues de fusta i revoltó de rajola. La coberta és de teula àrab amb estructura de fusta i rajola. L'escala és de volta a la catalana. Les façanes són simètriques i es componen segons 5 eixos verticals. La planta baixa té portals amb llinda, alguns transformats en finestres. La porta principal és al carrer Santa Maria. A l'entresòl hi ha balcons ampitadors. A la planta principal hi ha un balcó fent cantonada de 2 obertures i balcons simples a la resta. A les golfes hi ha finestres geminades amb llinda. El parament de la façana presenta bandes horitzontals fins a sota els balcons principals, i cantonera simulada. El coronament de l'edifici és una cornisa i barana amb gelosia. L'habitatge està situat dins del nucli històric i monumental de Vilafranca. Al llarg del temps ha anat perdent la seva funció inicial. Posteriorment allotjà botigues i serveis diversos (dependències de l'Ajuntament, escola, Servei Municipal d'Aigües, Vilafranquesa de Gas, S.A., etc.). Acull la seu de la Fundació Amàlia Soler.

L'edifici fou construït a la segona meitat del segle XIX, en diverses fases constructives i tenia un marcat aire neoclassicista. Cap al 1905-1906 Francesc Berenguer i Mestres -habitual col·laborador de Miquel Pascual i arquitecte municipal de la vila- fa una primera modificació de l'edifici; n'augmentà l'alçada i la dotà d'una nova façana que substitueix l'antiga, de caràcter neoclacissista. Francesc Berenguer i Mestres va iniciar els seus estudis d'arquitectura, però mai no els va acabar; raó per la qual els seus projectes havien d'anar signats per altres arquitectes. Va treballar amb Antoni Gaudí, de qui era amic. Berenguer i Mestres va beure de la barreja dels corrents modernistes de l'època i va crear un estil propi fruit de la seva minuciositat en el tractament dels detalls. L'edifici de l'Ajuntament de Gràcia s'inscriu dins de la concepció arquitectònica amb una façana de composició plana i simètrica, i un plantejament volumètric senzill. Recupera materials de l'arquitectura popular catalana com el maó, la forja i la pedra, però també utilitzà la maçoneria combinada amb el maó o amb la pedra com a definidora de les cantonades. Per la seva sofisticació, els dissenys de forja amb doblegaments axials, les llaceries i les formes serpentejants són magistrals com es veu a alguns elements decoratius del conjunt, com l'escut de la façana. Originàriament el balcó corregut del pis principal presentava una barana de pedra que fou substituïda per la de ferro que encara es conserva avui dia. El saló de la planta primera, actual sala d'actes es va construir segons la placa conservada a sobre d'una de les portes l'any 1882. Una altra placa recorda el seu passat, concretament l'any 1967 quan s'anomenava "Sala Nuestra Señora de Gracia".