L’edifici renaixentista de “Les Àligues” ja havia servit durant el S.XVII com edifici universitari, però havia caigut en desús i en iniciar-se les obres es trobava en estat ruïnós. La intervenció arquitectònica contemplà la recuperació de l’antic edifici com a Seu del Rectorat i la construcció d’un nou cos per a oficines que tanca el pati. Aquest assumeix un caràcter d’espai públic, relacionat directament amb la plaça de Sant Domènec i els jardins fins a la Muralla.
L’antiga capella de la que se’n conserven només la façana principal i les dues laterals es reutilitza com a centre d’informació dels estudiants. S’unificaren l’alçada de les façanes definint un cub d’onze metres de costat que es rematà amb una coberta de formigó amb volta de quart que permet una il·luminació zenital. A l’interior s’hi construí un altell amb fusta de pi melis desbastada que s’insereix de forma autònoma en el cub.
La seu de l’Estudi General (privilegi reial, 1446) s’inicia el 1561 en aquest camp, abrigat pel nou recinte murari del s. xiv ; la capella de Sant Lluc (1609) en marca la finalització. La vida universitària hi assolí un nivell notable, especialment al s. xvii , i se sostenia per les aportacions de la ciutat, el capítol catedralici, la pia almoina i diversos particulars. La repressió borbònica posterior a la derrota catalana del 1711 significà el tancament de la institució (1717), només recuperada el 1868-74 (Universitat Lliure), i la seva ocupació com a caserna fins al 1790. De les restes originals cal remarcarne la façana, amb l’escut dels Àustries (les àligues), obra d’Onofre Enric, així com el pati interior, amb la capella i els aparells ciclopis d’època romana del límit nord.
Els anys 1965 i 1989 el municipi adquirí a l’Estat les ruïnes i el terreny circumdant. Una aventura —molt canònica— de crear-hi al davant una llotja toscament renaixentista (Pons Sorolla, 1968), amb fusts de Sant Francesc (1611), fou desmuntada pel rebuig popular.
El nou edifici respon a l’encàrrec (UAB, 1985) de convertir les ales nord i oest en serveis centrals i de tancar el conjunt amb una gran biblioteca; el programa fou obviat per destinar-ho tot a oficines, amb alguna disfunció. El projecte aboca al pati les relacions físiques i de llenguatge, amb una contraposició suau entre panys refets i cossos nous, aquests erigits amb materials directes i d’una gran eficàcia cromàtica i plàstica. La volumetria general és estricta i d’una gran abstracció, a fi de relacionar-se amb la façana vella i l’entorn monumental, i la secció produeix una entrada de llum entre coberta i mur cec que evoca idees del racionalisme il·luminista de finals del s. xviii . Entre Les Àligues i la muralla del s. xiv es va executar parcialment un espai públic (jardins de Joan Fuster, 1998), destruïts el 2008 per encabir-hi un aparcament. El portalet que els comunica extramurs fou projectat per Bosch, Tarrús i Vives després d’una selecció administrativa i silent de diverses propostes.
Autor: Josep Maria Birulés i Bertran
Font: Guia d'arquitectura de Girona, àrea urbana : Girona, Salt, Sarrià de Ter, Vilablareix / Josep Maria Birulés ; fotografies de Joan del Pozo.
