Operació de renovació del teixit urbà de la ciutat vella i emblema de l’acció pública concertada entre l’Administració catalana i el municipi, amb poca continuïtat ulterior. El bloc és posterior a l’enderroc del malmès convent (M. Almeda) de les beates, orde implantat a Girona el 1816. Els autors del llavors recent Pla del barri vell (1982) hi assajaren tot un manifest contextualista, sense fer concessions al mimetisme. Al lloc hi era latent una complexitat de relacions amb la trama urbana i amb el paisatge de la muralla, i el projecte l’explotà amb un plantejament diferent entre la volumetria i la façana exteriors, d’una banda, i el pati i la porxada interior de l’altra. El programa incloïa oficines als baixos i sis habitatges per planta. Del llenguatge i les decisions principals, podem assenyalar-ne el pati obert a ponent i lleugerament irregular, marcat per un porxo d’acer i travessat per una mena de carrer interior, el gran sòcol amb aplacat de calcària, que matisa l’alçada resultant i regula les relacions de l’edifici amb la trama urbana, i, finalment, l’ordre d’obertures nues i verticals de la façana exterior, en un pany d’estuc de ceràmica mòlta. La capacitat dels autors se sobreposa amb intel·ligència a les ordenances redactades per ells mateixos per al conjunt del barri, fet dissortadament infreqüent en la interpretació posterior de les normes compositives. Espais interiors i detalls mal conservats. El 1984-85, i amb Crous, Grabuleda i Riera, la Generalitat realitzà el carrer i el nou portal de les Beates, inacabat en les subtileses. La resta de l’espai conventual fou ocupat per un aparcament de concessió (1996) inacabat i, extramurs, per una placeta, també inacabada, a càrrec de M. Ferrer. El buidatge d’aquests espais permeté deixar exempta la muralla i crear un nou paisatge obert al límit de la ciutat vella.

Es tracta d’un dels 10 conjunts d’habitatges realitzats pels Jocs Olímpics del 1992 a la sub-seu de Banyoles, al costat de l’estany. L’ordenació en forma d’U i pati interior enjardinat era prefixada pel Pla. El projecte proposà trencar les dues cantonades per afavorir les visuals cap a l’estany i el parc immediat. L’edifici combina dos tipus d’habitatges; a una planta i dúplex trencant així l’excessiva rigidesa volumètrica. El tractament de façanes, cobertes i volums exteriors intenta donar un gra més petit a l’operació, tot recuperant la idea de les arquitectures provisionals i fragmentades de les construccions dels entorns.

L’edifici es troba en el límit d’una trama residencial de cases aparellades baixes i afronta amb un parc urbà. Té, per tant, un protagonisme volumètric notable. El contrast entre carrer i parc es va traslladar a l’edifici amb una façana plana per un costat i una altra molt més segmentada en vertical. En aquesta darrera, la doble alçada del dúplex de l’àtic és l’últim pla d’una sèrie de reculades que s’inicien en les terrasses naturals del marge de la riera i es perllonguen en els murs de formigó dels jardins i en els voladissos de les plantes inferiors. Les façanes laterals es tracten com a mitgeres fictícies, amb taulons de fusta, lleugerament retractades respecte al límit de les façanes longitudinals, el que permet valorar el perfil de l’edifici i emfatitzar la idea de tall en la continuïtat virtual amb la façana del edifici veí (previst inicialment com el doble del construït).

Els anys vint, el municipi havia temptejat la construcció del mercat municipal literalment sobre el riu Onyar (Maggioni, arq.). En plena postguerra, Giralt el va projectar a l’antic baluard de la Mercè, amb un llenguatge i una configuració encara avantguardistes, però reconduïts pel nou arquitecte municipal Gordillo a unes convencions més conformes amb l’«estil» oficial. El 1991, en afrontar la renovació d’instal·lacions i estructura, Fuses i Viader trobaren en les encavallades, la secció i la façana preexistents els valors de l’original i els van extremar per configurar el nou edifici. Així, l’addició a l’estructura metàl·lica prèvia d’un nou vessant de coberta acabat en coure obre una gran lluerna al nord i crea porxos laterals. La proporció del nou embolcall constitueix el reclam comercial d’una activitat decreixent, però la seva autonomia formal i geomètrica revela un canvi cultural tardomodern respecte del contextualisme.

El poble de Monells és un dels conjunts medievals empordanesos més interessants, que fou restaurat durant la dècada dels seixanta pels serveis de la Diputació de Girona amb els criteris conservacionistes propis de l'època. El projecte completa aquella actuació amb la pavimentació dels carrers, el soterrament de línies elèctriques i la substitució de l'enllumenat públic preexistent (fanals de forja pseudovuitcentistes). El projecte planteja una pavimentació i un enllumenat neutres i discrets, tot defugint la introducció d'elements dissenyats expressament i utilitzant, per contra, materials i productes de sèrie adaptables al lloc. Els materials utilitzats són el totxo manual vist a sardinell i la pedra natural sorrenca de Torroella. El dibuix del paviment de totxo discorre amb autonomia respecte a l’alineació irregular dels carrers. A la plaça central forma unes línies corbes paral·leles que s’adapten a la topografia natural preexistent.

Edifici docent que integra els estudis de física, química y biologia de la Universitat de Girona, en el campus de Montilivi. Tres blocs lineals, paral·lels a les corbes de nivell, formen dos patis interiors que comuniquen visualment amb el bosc contigu. L’edifici dona prioritat al programa i a l’estructura que el suporta, i intenta que l’arquitectura dels espais requerits i els sistemes constructius utilitzats siguin evidents i simples. A l’exterior, es diferencien les diverses àrees funcionals amb tractaments diversos reforçant la geometria bàsica de l’edifici. El formigó com a element de sòcol que absorbeix la pendent del terreny, els panells de planxa prelacada i perfil·leria d’alumini en els cossos longitudinals d’aules i laboratoris, i la pissarra negra per a la porta d’entrada de l’edifici des del Campus.

Es proposa un passeig natural i integrat en el paisatge del lloc i es defuig d'alternatives amb un caràcter més urbà. La combinació de parts amb paviment dur i tou i la disposició irregular de la vegetació ajuda a integrar-lo en el seu entorn immediat. El passeig s'ordena en quatre sectors diferenciats: un primer tram, lligat a la carretera i a les cases en filera, on es manté el mur de pedra existent, que es remata amb una barana del mateix material; un segon, per a vianants, forma un camí de ronda que connecta la platja de la Fosca amb la de Sant Esteve i combina un paviment de pedra natural al costat de les finques i a l’entrega a la platja amb una solució més tova de sauló a la resta; un tercer, al sector nord, forma una plataforma, i, finalment, una actuació sobre el camí al castell de Sant Esteve amb trams d’escales, on s'emfatitza com a final i com a element característic i simbòlic del lloc el Pi Tort de Sant Esteve, que formava part del catàleg municipal de béns a preservar.

L’edifici renaixentista de “Les Àligues” ja havia servit durant el S.XVII com edifici universitari, però havia caigut en desús i en iniciar-se les obres es trobava en estat ruïnós. La intervenció arquitectònica contemplà la recuperació de l’antic edifici com a Seu del Rectorat i la construcció d’un nou cos per a oficines que tanca el pati. Aquest assumeix un caràcter d’espai públic, relacionat directament amb la plaça de Sant Domènec i els jardins fins a la Muralla. L’antiga capella de la que se’n conserven només la façana principal i les dues laterals es reutilitza com a centre d’informació dels estudiants. S’unificaren l’alçada de les façanes definint un cub d’onze metres de costat que es rematà amb una coberta de formigó amb volta de quart que permet una il·luminació zenital. A l’interior s’hi construí un altell amb fusta de pi melis desbastada que s’insereix de forma autònoma en el cub.

Vuit habitatges i un comerç, en un límit entre casals vuitcentistes i edificis contemporanis. L’accés s’arracona i l’escala se situa en una posició favorable a l’aprofitament i a l’orientació dels habitatges, però també en un lloc on juga el paper de xarnera entre arquitectures distintes: plana i reglada a la dreta, motllurada i amb voladissos a l’esquerra. S’hi relliga així mateix amb un lleuger desencaix de façana, i recula les obertures per oferir un gruix tectònic que, de fet, no té.

El conjunt, format per la portada i el campanar, amb l’escalinata i l’escenografia que la circumscriu, constitueix un dels espais barrocs més singulars d’Europa i, de fet, l’aportació de la ciutat a la història de l’arquitectura. Junt amb la torre de Sant Feliu configura un dels punts emergents i representatius del paisatge urbà, i amb la portada i la capella de la mateixa església de Sant Feliu i la façana i l’escalinata de Sant Martí, correspon a una època de brillant implantació de reformes barroques, gairebé sense solució de continuïtat amb un dilatadíssim gòtic. En el vessant d’accés a la basílica hi havia una escalinata més estreta, cenyida per una illa lineal al sud. El context previ a l’obra el formen l’acabament del fust d’un campanar entre gòtic i enaixentista el 1607 (Joan Balcells) i la realineació urbana, ja barroca, del front oest (Arévalo de Zuazo, 1609). Les obres de façana s’iniciaren el 1680, segons un projecte de Llavina modificat per Soriano, a partir de la primera cornisa de la torre (i encara amb una part de façana romànica) i quedaren paralitzades el 1707, abans de la rosassa, amb la intervenció de Puig, Garau, Baró i Bret. Entre els anys 1690 i 1694 (durant el mandat del bisbe Pontich) es bastí l’extraordinària escalinata, lleugerament més curta que l’actual (reforma de rasants del 1904). Amb un projecte de Pere Costa que prefigura escultures, rosassa, galeria i balustrada es reprenen les obres (1730-40), i amb el disseny de Clarà i Soriano s’acaba la torre, eludint la seva rèplica simètrica al nord i amb una certa confusió geomètrica en la seqüència vertical. La dissimetria obtinguda distancia el resultat de l’estereotip barroc i permet que la torre de Sant Feliu es conjugui amb la catedral en el paisatge de la ciutat. El pla de façana, amb aires de brodat barroc sobre el parament massís i mut, era tosquejat i polit i exercia un efecte fulgurant sobre el paisatge, tal com s’ha sabut pels eficients treballs de restauració (2002). Sota l’ègida de Cartañà i del neocatolicisme vigent a Espanya des del 1939 s’emprengué l’acabament i coronament de la façana i també la implantació d’escultures a les fornícules (1959-62). Les figures es van encarregar a Fita, Casamor, Busquets i Bohigas. La balustrada de Costa quedà convertida en una insistent cornisa; en mans de Masramon, aquesta radicalitat s’allunya de la coherència i la delicadesa barroques. Els valors propis de l’obra barroca produeixen interessants resultats col·laterals, com el vertiginós i angost ascens dels carrers situats a banda i banda, d’una violència i un encant extraordinaris. Aquests efectes espacials són més significatius que la qualitat intrínseca de les baranes i els balustres barrocs.

El nou edifici és un marc abstracte que posa en valor l’edifici de l’antic Hospital de Santa Caterina i s’entén com una ampliació de l’existent amb una geometria simple construïda a partir de la trama urbana. L’edifici històric s’ha rehabilitat alliberant-lo dels cossos afegits que alteraven la seva tipologia original. S’han restaurat elements molt significatius com la façana principal, la capella neoclàssica, els esgrafiats noucentistes del pati central o els arrambadors ceràmics barrocs de la primera planta de l’antic hospital. S’han construït també aparcaments soterranis, reurbanitzat carrers i places i redescobert les restes de la Muralla del S.XVII. Una nova plaça interior aporta urbanitat al conjunt, millorant la permeabilitat de l’illa i la integració de l’edifici amb la ciutat.

L’església, del s. XII, és va construir bàsicament amb pedra sorrenca barrejant-la però amb pedra basàltica. Mentre que aquesta es trobava en bon estat, la pedra sorrenca estava molt malmesa amb abundants desplacacions pel que ha calgut la substitució d’un nombre important de carreus. La pedra nova utilitzada és del tipus sorrenca rosa d’ Alcañiz deixada atallantada com era la pedra original. S’ha eliminat també un cos modern, en la cantonada sud-est, que permetia l’accés al teulat però que alterava la façana original. A l’interior s’ha fet una nova pavimentació, s’ha fet un nou cancell de fusta, s’han eliminat dos arcs moderns de la façana nord, s’ha instal·lat una nova il·luminació i s’han col·locat unes peces en acer corten com a mobiliari. A l’exterior s’ha pavimentat la plaça, amb pedra sorrenca com la façana; adequant-hi un mirador, uns bancs i unes jardineres. En el front nord s’ha construït, per disminuir el pendent del terreny, un mur nou amb una greca de platines d’acer corten. S’han plantat noves arbustives i s’ha il·luminat tot el conjunt amb lluminàries indirectes de leds.

El programa preveu un edifici de serveis amb venda d’entrades, sala multiusos, botiga, cafeteria-restaurant i serveis. La zona on es projecta la nova edificació es troba en l’extrem sud-est de l’antiga ciutat romana, davant de l’actual aparcament públic i amb vistes sobre el conjunt de la Neàpolis. Es projecta un edifici que utilitza el desnivell existent entre la cota superior de la carretera i la inferior de l’esplanada per construir una única planta enterrada i amb coberta vegetal, reduint d’aquesta manera l’impacte visual de la nova construcció. L’arquitectura de la nova edificació no pretén emular o integrar-se amb les fortes arquitectures presents a Empúries sinó, ben al contrari, planteja un edifici que forma part dels jardins que encerclen aquestes ruïnes, Per això es proposa una geometria “natural”, en continuïtat amb la topografia existent.

La proposta és una reinterpretació del projecte original d'en Xavier Busquets de l'any 1962 i que forma part del llegat de l'arquitectura moderna catalana. Consisteix en mantenir i reforçar allò que era més substancial a la proposta original; que era la tensió que s'establia entre la plataforma monumental del cos baix trapezoïdal amb els esgrafiats de Picasso i el cos amb alçada, retirat, de les plantes d'oficines. Reforçant la neutralitat del fons, es valora més el basament d'en Picasso. Es recupera, en definitiva, l'esperit del projecte original introduint algunes modificacions com ara el canvi de tipus d'obertura de les finestres, passant de lliscants i batents originals, a unes oscil·lobatents i a la supressió de l'acabat del coronament de l'edifici amb un aplacat amb gresite estenent el vidre de la façana fins al coronament superior, com ja apareixia a la maqueta que Busquets havia presentat al concurs de l'any 1958. S'optà doncs per una fidelitat critica del projecte original en comptes d'una proposta alternativa com podria ser proposar una segona pell o el canvi de l'especejament del mur cortina de la façana en benefici d'una major transparència. S'ha procurat millorar les prestacions de la nova façana tant en la qualitat dels materials i detalls constructius com en l'eficiència energètica del conjunt. En aquest sentit, s'ha incorporat en el panell dels ampits, un vidre fotovoltaic amb tecnologia CIGS, amb una serigrafia de petits punts blancs de manera que es matisi l'impacte del negre al gris i s'integri millor al conjunt de la façana.

La intervenció es planteja com una obra de restauració de l’edifici, protegint i consolidant les parts més significatives del mateix i completant les parts ja enderrocades amb una nova estructura de formigó vist. Pedra i formigó són els dos materials que expliquen la història de l’edifici, però que cerquen una unitat de textura i to. Les voltes restaurades, el pati recuperat sobre el que s’hi fa present la nova escala i les façanes rehabilitades són les peces a revaloritzar que a la vegada es fan compatibles amb el nou ús de l’edifici. El projecte planteja la construcció d’un nucli de comunicacions verticals amb escala i ascensor en el cos ruïnós del pati interior; recuperar els forjats ensorrats, rehabilitació de les façanes exteriors així com la recuperació d’un passatge lateral ocupat per edificacions afegides al cos original. A les sales interiors del Museu es combinen les parets de pedra amb d’altres estucades i un paviment de fusta amb encintat de marbre blanc, procurant mantenir una certa neutralitat, de manera que no alteri el discurs museogràfic.