La Universitat de Barcelona és un dels primers edificis que es va disposar a la trama projectada per Cerdà. La seva gènesi, però, és anterior, amb diversos projectes de Rogent en diferents emplaçaments a l’interior del casc antic per a la Universitat que havia de retornar de Cervera a Barcelona després que Felip v la prengués a la ciutat com a represàlia pels fets de 1714. La configuració definitiva deixa una façana de 130 metres sobre la Gran Via, asimètrica respecte a la plaça Universitat, al bell mig de dues illes de l’Eixample (amb un front de 220 metres) que no arriba a omplir. L’edifici segueix la tradició de les grans universitats europees: dos patis, el de Ciències i el de Lletres, completament simètrics, separats per un cos central amb una escalinata de marbre molt poderosa que mena a un bellíssim paranimf ubicat sobre el vestíbul. La urbanització de l'entorn, que entrega l’edifici amb la trama Cerdà, va ser realitzada als anys trenta per arquitectes vinculats al GATCPAC. Als costats curts, entregant l’edifici contra els carrers d’Aribau i Balmes, es disposen una sèrie d’edificis que impedeixen la visió completa de les façanes laterals. L’edifici està construït en estil neoromànic, amb una façana de pedra sòbria, poderosa, severa, bastida amb uns carreus magníficament conservats. Els espais interiors són d’una gran bellesa i els claustres continuen conservant la vida original i encara allotgen diverses escoles vinculades a la Universitat de Barcelona actual. Visitar l’edifici implica veure’l a través dels ulls dels estudiants actuals que, gràcies a la flexibilitat que presenta, el poden continuar utilitzant amb la mateixa frescor del primer dia. Resulta particularment recomanable la seqüència d’espais formada pel vestíbul d’accés, de pedra vista treballada, i unes voltes prou interessants que suporten el Paranimf i l’escala d’accés a aquest. També és recomanable una visita a qualsevol dels dos claustres.

Complex noucentista obra de Marcel·lí Coquillat al voltant d'una masia dels segles XVI - XVIII. La masia és un edifici de tres crugies amb coberta a doble vessant i carener perpendicular a la façana amb un cos afegit al darrera cobert amb doble vessant i carener descentrat. És de planta baixa, pis i golfes amb una composició simètrica de les obertures. El portal, situat al centre, és adovellat i s'hi accedeix mitjançant una escala de cinc graons de forma semicircular. S'acompanya a banda i banda de dues finestres de pedra, la de la dreta motllurada i amb ampit. Al primer pis s'obren dues finestres de pedra motllurada en cada costat amb un balcó al centre cobert amb una petita teulada a doble vessant i un rellotge de sol de forma ametllada. A les golfes s'hi observen tres obertures de recent manufactura. A la dreta del mas se situa la torre noucentista. Es tracta d'un edifici de planta quadrangular amb coberta composta. En la part central s'hi alça una torre-mirador quadrada amb coberta a quatre vessants i garites als vèrtex coronades amb pinacles. De la façana principal hi sobresurt una galeria vidriada de formes ondulants a la qual s'accedeix per una escala de vuit graons de forma semicircular. La coberta constitueix el balcó del primer pis. En la façana de llevant sobresurt un cos de forma semicircular la coberta de la qual serveix de balcó d'una obertura lateral. La resta d'obertures combinen les formes rectangulars i compostes. A la façana posterior s'hi adossa un cos rectangular que serveix de terrassa del primer pis. Cal destacar l'ampli ràfec de fusta coronat per un acroteri al vèrtex del carener. A l'esquerra del mas hi ha les cavallerisses. Es tracta d'un edifici doble amb un cos al davant amb forma d'U de planta baixa coberta a una vessant. En un dels laterals s'hi alça una torre de planta poligonal amb coberta de pavelló. Al centre una gran porta de fusta coberta amb una teulada a doble vessant dona pas a un cos posterior en forma de "L" cobert a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana. En la cantonada nord se situa una segona torre de similars característiques a la del cos anterior però de planta circular. Totes aquestes estructures se situen en una terrassa delimitada per murs d'obra de maçoneria revestits de pedra i coronats per una balustrada de formes ondulades. El costat de llevant el mur està coronat per un enreixat de ferro forjat profusament decorat. A la cantonada nord-oriental del tancat hi ha un mirador de planta circular al qual s'accedeix per una escala adossada a la paret que pren forma de corba. Està feta amb el mateix aparell constructiu que la tanca i coberta amb una estructura metàl·lica en forma de pèrgola amb coberta de rajoles col·locades en forma d'escames. A l'exterior del complex se situa la capella, que forma part d'una zona enjardinada. És un edifici d'una sola nau amb coberta a doble vessant precedida d'un gran porxo de menor alçada i coberta a doble vessant amb una gran obertura central d'arc de mig punt i contraforts a les cantonades. A la part posterior s'hi localitza l'absis, de planta pentagonal i de menor alçada amb coberta composta. Can Bordoi és un mas documentat al segle XIII. Surt esmentat al fogatge de 1553, com a "en Bordoy". L'obra noucentista és un encàrrec de Josep Comas i Masferrer (1842 - 1908), industrial i polític català fou fundador del Cercle Liberal Monàrquic, diputat i senador provincial per Barcelona i president de la Diputació de Barcelona. Es creu que l'edifici va ser construït per l'arquitecte Marcel·lí Coquillat, perquè existeix el plànol d'un element arquitectònic del jardí no construït, però signat per ell. Tot el conjunt és d'una homogeneïtat estilística que fa pensar en un sol autor.

La Facultat de Nàutica es troba ubicada al Pla de Palau, a l'inici del barri de la Barceloneta. Es tracta d'un edifici aïllat i de planta quadrangular, consistent en una àmplia planta baixa destinada a serveis i administració del centre, per sobre hi ha dues plantes i al capdamunt un terrat pla. Cadascun de les quatre façanes compta amb un accés amb escalinata de poc desenvolupament, que donen pas a sengles pòrtics de grans dimensions sense frontó flanquejats per columnes toscanes. Per sobre, els dos pisos presenten petites diferències en els volums, però poc ressenyables, amb grans obertures amb balconada les centrades i amb balcó sense voladís les dels costats. Algunes de les obertures de la primera planta presenten un frontó no decorat, les del segon pis no en tenen i presenten un senzill arc escarser. Els buits sense obertures estan ocupats per pilastres llises, amb capitell les del centre i estriades les dels cossos laterals. Corona les façanes un prominent ràfec i per sobre una balustrada de pedra. La coberta de l'edifici és plana, excepte per una llanterna de vidre que s'obre damunt del centre de la planta baixa. Als extrems de les façanes laterals i posterior, unes pilastres de carreus de pedra sobresortints del pla de façana s'eleven per sobre de la balustrada del terrat i acaben en templets amb cupulí semiesfèric, delimitats per quatre frontons triangulars. L'interior està resolt amb una planta baixa lliure, generada per un pati central ovalat, il·luminat per la gran llanterna, al voltant del qual s'organitzen les dependències dels pisos superiors. Del pati arrenca, pel costat sud, l'escalinata, que accedeix a una galeria altell a cada pis, la qual fa d'espai de distribució de les aules; per mitjà d'una llotja de tres arcs, de clares ressonàncies italianes, hom introdueix a la galeria del primer pis. Tant a la planta baixa com a l'escalinata hi ha vitralls emplomats policromats de notable artisticitat. El que presideix l'escala representa una caravel·la, amb un àngel al davant, i porta la data 1932, però no la signatura de l'autor. Ocupat per milícies antifeixistes durant la Guerra Civil, després s'hi va instal·lar l' Escola de la Marina Mercant de la Mediterrània. Entre 1936 i 1939 l'escola va tenir adscrit un vaixell escola, el President Macià, que era l'antic iot Rosa VV del Comte de Godó. Des de l'any 1990 forma part de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), com a Facultat de Nàutica de Barcelona

Edifici religiós. Seminari de planta gairebé en forma de creu amb els braços més prims, la façana és orientada a migdia i presenta una mena d'atri format per arcuacions d'arc de mig punt a manera de porxo i coronat per un frontó triangular amb una creu al damunt. Consta de planta baixa i dos pisos, els quals són marcats horitzontalment per unes impostes, les obertures són rectangulars llevats del primer pis de la façana que són d'arc de mig punt. És cobert amb teula aràbiga a diverses vessants. Cal remarcar les torres de planta quadrada que s'eleven sobre els braços amples de l'edifici, són llanternes als ulls de l'escala, simètriques i amb arcades semicirculars al pis superior, són cobertes de forma piramidal. Està envoltat d'espais esportius i s'hi arriba a través d'un ampli espai enjardinat. L'estat de conservació és bo. Seminari que fou construït entre 1944 i 1947 amb l'església que fou inaugurada l'any 1963. Aquest seminari venia a substituir el del carrer Sant Just que havia quedat petit, és construí en l'eixample de la ciutat que es realitzà a principis de segle estenent-se cap a Santa Clara de la Vella fins al turó del Seminari. Actualment amb la minva vocació eclesiàstica el mateix edifici s'utilitzi com escola privada essent una extensió del col·legi de Sant Miquel dels Sants.

El projecte de les universitats laborals respon a la iniciativa de l’aleshores ministre de Treball, José Antonio Girón de Velasco, per tal de “formar, a més d’obrers tècnicament millors, homes de cap a peus, capacitats per a totes les conteses de la intel·ligència, ensinistrats per a les batalles de l’esperit...”. La primera que es va fer fou la de Gijón, i tot seguit es varen construir les de Sevilla i Tarragona. Per a aquesta darrera es van escollir dues finques anomenades mas de la Pineda i mas de Palau, que sumaven un total de 150 hectàrees situades a tres quilòmetres de Tarragona. La construcció resultant és el fruit de l’evolució de tres propostes, que parteixen d’una clara separació de les funcions en una organització general que recorda un enclavament urbà. La versió definitiva queda diferenciada en tres parts, que van anar a càrrec de cadascun dels arquitectes autors: els dormitoris i el menjador —units per galeries subterrànies—, les aules i els tallers. Aquesta disposició per parts clarament separades obeeix a la intenció d’estendre el conjunt i obligar els estudiants a recórrer certes distàncies entre les seves activitats, igual que en un emplaçament urbà.