Rehabilitació i remodelació de l’antic convent de Sant Domènec, construït els segles XIII i XIV reformat i ampliat el segle XVIII i adaptat com a caserna el segle XIX. Amb la intervenció duta a terme es pretenia clarificar l’estructura física de l’edificació existent, i per tant havia de ser una intervenció valenta i radical, però alhora respectuosa amb el caràcter de l’edifici i fidel al seu esperit originari d’austeritat, simplificat i racionalitat, propi dels convents de les ordes mendicants. També es volia relligar d’una manera lògica natural la construcció existent amb la nova d’acord amb una proposta global: calia repensar tot el conjunt de Sant Domènec a partir de les seves virtuts més genuïnes. Aquesta voluntat d’integrar “el vell i el nou” ens va portar a acceptar, en la concepció del projecte, les limitacions d’uns sistemes constructius i d’uns materials tradicionals cosa que ens permetia superposar l’obra nova a l’existent sobre la base d’una certa homogeneïtat constructiva i de materials de les fàbriques antigues i modernes. I també perquè això ens permetria fer-ho sense necessitat d’aïllar els elements preexistents o d’integrar-nos-hi d’una manera mimètica. Volíem que les noves estructures construïdes amb rajol ceràmic fossin homogènies amb les estructures de pedra preexistents, però que mantinguessin una identitat molt precisa de la contemporaneïtat de la intervenció.

La construcció es va dur a terme en fases successives a partir de la proposta i els criteris inicials. L’edifici de despatxos, fet del 1992 al 1995, de nova planta, va ser construït sobre les restes de l’antiga sagristia i segueix la seva traça.

I la Biblioteca del Campus del Barri Vell, construïda del 1992 al 1997, es va fer remodelant la planta baixa de l’antic convent.

L’enorme ciutadella dominica —llavors extramurs— respon a la necessitat de controlar els països catalans després de la croada contra el catarisme. Entre els anys 1219 i 1253 se’n fundaren a Barcelona, Perpinyà, Lleida i Tarragona. Són nombrosos els espais conservats del nucli gòtic: nau (finals del 1310), claustre (c. 1270), sala capitular (c. 1275), refectori i dormitori dels novicis. Cap al 1600 s’hi va fer la primera reforma, que aportà un segon pis i un nou ordre al claustre. Del s. xviii data l’afegit de dues capelles barroques a la nau (1751)
i —potent canvi morfològic i formal— dos pisos de galeries al cos oest. La guerra napoleònica, la desamortització del 1835 i l’ús militar (fins al 1985) en van destruir alguns valors, com el sistema de cel·les i galeries.
Amb tot, s’hi va preservar la distribució bàsica, organitzada sobre dos claustres: el primer, menut i romànic (avui al Museu d’Història de la Ciutat); el segon, ampli i d’arcuació gòtica trevolada sobre columnes dobles de capitells principalment vegetals, que sosté un segon ordre de carpanells sobre pilarets prims. El caràcter diàfan i regular del claustre impregna també l’església, de nau única i àmplia per a la predicació massiva, preludi d’un tipus estès en el gòtic català i, aquí, d’una qualitat vibrant.
Una transacció municipal amb l’Estat (1985) assignà el convent a ús universitari (UdG, 1991) com a Facultat de Lletres.
Més enllà de l’estricta restauració, encara incompleta, el projecte encara dilemes sempiterns: la dimensió de les reformes necessàries i el «caràcter» de la intervenció; la tria dels valors essencials que s’han de conservar i les estructures per desestimar; i, finalment, la capacitat disponible per al nou ús. L’actitud és radical: vol repensar tot el complex des d’unes tècniques constructives autolimitades per sumar-se a la lògica edificatòria precedent. Radical també pel desig de recompondre elements extrets o abatuts (claustre menor, sagristia) i, alhora, honesta, perquè ambiciona la integritat del conjunt i no intenta defugir el contrast entre vell i nou. Al protagonisme de claustres i nau (potser en curs de restauració a partir del 2008) s’hi afegeixen l’interès de la potent interpretació del gran cos oest —conventual en forma i en materials—, la clarificació compositiva de la testa nord i la mateixa funcionalitat acadèmica.