Conjunt de tres dipòsits colgats, de 25 x 40 m cadascun, l'estructura dels quals està formada per dues crugies dividides per 4 pilars i 5 arcs formers de pedra, entrecreuades a la vegada per altres 4 arcs torals, generant unes voltes de pedra rebaixades.

L'antiga fàbrica de ceràmica de Pujol i Bausis, coneguda popularment com "La Rajoleta", fou un dels centres més importats de producció ceràmica industrial de Catalunya. Està situada entre el carrer de l'església i el Passatge del Puig d'Ossa, al barri del centre d'Esplugues de Llobregat. Aquesta industria inicià la seva activitat a l'últim quart del segle XIX, tot i que el seu antecedent industrial començà l'activitat a mitjans d'aquest mateix segle XIX. El moment culminant de la seva activitat fabril arribà a finals del segle XIX durant l'època modernista amb els encàrrecs de destacats arquitectes d'aquest moviment artístic com per exemple: Gaudí, Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch. La fàbrica finí la seva activitat l'any 1984 i després l'Ajuntament de la ciutat adquirí la finca. S'enderrocaren diverses construccions i es realitzaren prospeccions arqueològiques les quals permeteren de descobrir i documentar els espais subterranis com per exemple el gran forn soterrat de 20 m de llargada o els sis forns de tipus àrab ( ca. 1887). Resten dempeus la gran xemeneia de maó de 22 metres d'altura situada a l'extrem sud de la parcel·la i els dos grans forns d'ampolla fets també de maó. Aquests darrers forns d'ampolla, anomenats així per la seva forma, foren construïts entre els anys 1913-1914 per coure-hi el gres i la porcellana, en el context d'una remodelació de la fàbrica sota la direcció del seu propietari Pau Pujol. De base circular estan formats per una secció cilíndrica coberta per una secció cònica rematada per una xemeneia. Estan fets de maó reforçats amb una malla d'acer feta d'anelles i tires de ferro per evitar la dilatació del parament durant la cocció de les peces. A la base s'obren diverses obertures d'arc de mig punt L'antecedent industrial de la fàbrica de ceràmica de Pujol i Bausis es situa a l'any 1858 quan dos empresaris francesos construeixen una bòbila en aquests terrenys propietat de la família Pujol. L'any 1876 la fàbrica l'adquirí Jaume Pujol i Bausis el qual la remodelà a la dècada de 1880 per fabricar-hi ceràmica, des de llavors que es coneix amb el nom de "La rajoleta". La seva època de màxima esplendor es correspon amb el període del modernisme, durant el qual els principals arquitectes d'aquest moviment artístic encarregaren treballs a la fàbrica. L'any 1901 Joan Baptista Alòs, reconegut dissenyador de ceràmica i professor de diverses escoles d'arts i oficis, començà a treballar-hi com a director artístic. Després de la Guerra Civil (1936-1939) la fàbrica esdevingué societat anònima, deixa de fabricar rajoles de ceràmica i comença a fabricar aïlladors d'alta tensió per les companyies elèctriques. Finalment, la seva activitat finalitzà l'any 1984 i l'Ajuntament adquirí la propietat. Després de diverses campanyes de prospeccions arqueològiques, l'any 2002, s'inaugurà el Museu de ceràmica La Rajoleta en un espai de nova construcció situat al centre de l'antic recinte industrial.

Edifici aïllat que, juntament amb la casa Teresa, forma un conjunt envoltat per un ampli jardí i situat prop de l'estació del ferrocarril. És un edifici de planta complexa, resultat de les nombroses ampliacions que ha experimentat. És de dues plantes al cos central posterior i d'una a la resta. La coberta és a quatre vessants, plana o de volta de canó rebaixada. Sobresurt de la construcció una llanterna en forma de cúpula semiesfèrica amb tambor cilíndric damunt una base octogonal. La façana principal és simètrica. Presenta un pòrtic d'accés centrat, amb frontó circular amb relleus. Als costats s'obren finestres dobles allindades i separades per pilastres acabades en capitells campaniformes que recorren tota la façana. Els paraments presenten esgrafiats. Una cornisa perimetral amb palmetes recorre el conjunt de la façana. La part posterior és simètrica en el cos central i asimètrica en els cossos laterals, inacabats. Decorativament utilitza elements neogrecs i neoegipcis. Al pòrtic h ha dues escultures, una del poeta Cabanyes, esculpida per Campeny i l'altra de l'arquebisbe Armanyà, obra de Fuxà. El sr. Gumà i Ferran va cedir els terrenys per a la construcció de la biblioteca-museu l'any 1881. L'any següent s'iniciaren les obres segons projecte del mestre d'obres Jeroni Granell. L'acabament i inauguració del nou edifici data de 1884, segons consta en una làpida clavada a la façana. Tres anys més tard se'n va fer una ampliació, dirigida per l'arquitecte B. Pollés i Vivó. Entre 1920 i 1930 experimentà una nova ampliació, dirigida en aquest cas per J. M. Miró i Guibernau. El 1951 es va reformar l'interior de la pinacoteca i el 1979 es van reparar les cobertes sota la direcció de l'arquitecte Jordi Ambrós, reparacions encarregades pel Ministeri de Cultura. El 1981 l'Ajuntament portà a terme noves obres de reforma i condicionament. Dos anys més tard la Generalitat es va fer càrrec de les obres re restauració de la Biblioteca, segons projecte de l'arquitecte Bonet i Correa. La imatge escultòrica de l'arquebisbe Armanyà es va col·locar l'any 1887. La del poeta Cabanyes s'instal·là sis anys després. La Biblioteca Museu Víctor Balaguer, acull una col·lecció d'obres d'art i més de 22.000 volums. Víctor Balaguer va llegar-la a la vil·la l'any 1900.

Edifici aïllat situat al costat del Museu Balaguer i envoltat per un ampli jardí. És de planta rectangular i consta de soterrani, planta baixa, elevada en relació al terra, un pis i terrat on ressurt la caixa d'escala. La composició de les façanes és gairebé simètrica, amb finestres rectangulars i d'arc molt rebaixat, ulls de bou i tribunes. Una motllura perimetral separa decorativament la planta del primer pis. L'edifici és coronat amb una cornisa i barana de balustres plans i presenta una decoració de franges horitzontals que simulen maons. En una de les façanes hi ha un bust de Santa Teresa, erigit en memòria de la mare de Víctor Balaguer, Teresa Cirera. Projectada per l'arquitecte municipal B. Pollés i Vivó i la seva construcció va finalitzar l'any 1889. En un principi, l'edifici s'havia bastit al costat del de la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer per hostatjar Víctor Balaguer en les seves estades a Vilanova. Posteriorment, en fer-se insuficient l'espai de la Biblioteca-Museu, s'utilitzà com a dependència d'aquesta institució. L'any 1915, l'Estat disposà que la Biblioteca se separés del Museu i que fos portada per un funcionari de Santa Teresa es va habilitar per a aquesta funció. Actualment conté diverses peces d'interès, fonamentalment del segle XIX, com mobles i pintures.

Fàbrica coneguda com el "Vapor Nou", data de l'any 1897 i esdevé un exemple molt característic de la indústria tèxtil cotonera. Formada per dues grans naus longitudinals de dues plantes d'alçada, amb grans obertures exteriors sobre les quals descansen uns arcs escarsers coberts d'estuc vermell a fi i efecte de donar una nota de color i aconseguir la dinamització del conjunt. Destaca la gran xemeneia construïda amb totxo cuit i que presideix majestuosament tot el conjunt. En Joan Boyer i Ferrer era propietari d'una fàbrica tèxtil a mitjans del s. XIX. Arran de l'arribada del tren a Igualada, que permeté portar carbó i així utilitzar la màquina de vapor, traslladà la fàbrica l'any 1897 a la zona del Rec. El 1910 es fa una ampliació en el mateix carrer del Rec. El 1978-79 es tancà aquesta indústria. El 1981 aquest edifici el comprà l'ajuntament d'Igualada per instal·lar-hi el Museu Comarcal.

Casa torre que ocupa un extrem sencer d'illa, amb tres cares al carrer i la quarta que fa de mitgera. Té planta baixa i dos pisos. A la cantonada de la rambla amb la Plaça de Llorens i Barba s'eleva una torre de planta baixa i tres pisos, amb coberta de pavelló, que conforma en part la imatge de la rambla. És interessant la galeria lateral amb terrat. La composició asimètrica de les façanes combina elements de diversos estils: finestres "revival", motllures modernistes, balustrades noucentistes, etc. i que insereixen l'obra en el corrent eclèctic de principis de segle. El projecte de la Casa Elias Valero està compartit pels arquitectes Santiago Güell i M. Coquisllat. Els plans d'obra van ser presentats el 19 de juliol de 1910. Des de 1985 és la seu del Fòrum Berger Balaguer.

Edifici públic d'una sola nau i entre mitgeres. Fa cantonada amb el carrer de la Muralla dels Vellets. Té coberta de teula àrab, de pavelló amb llanterna. Als xamfrans hi ha els dos accessos, amb esglaons. Els murs estan ordenats per bandes horitzontals i verticals de maó vist, material utilitzat també a les llindes de portes i finestres. El projecte del Mercat de Gallines i Menuts, realitzat per l'arquitecte Santiago Güell, va ser presentat el 25 de setembre de 1911. El 1912 va fer-se la subhasta per a l'edificació i el desembre del 1913 va inaugurar-se oficialment. Acull l'Arxiu i la Casa-Museu de la Festa Major de Vilafranca.

Casa senyorial constituïda per un cos de planta rectangular paral·lel al carrer, on se situen les estances nobles de l'habitatge, de les quals se'n conserven tres en el seu estat original. A principis del segle XX va ser considerablement reformada i ampliada, amb dos cossos de planta baixa i dos pisos adossats a les mitgeres de l'antic edifici formant un pati en forma d'u que s'obre a un gran jardí, al qual s'accedeix pel carrer del Cardaire (o Sant Fruitós). M. Viñals reformà la façana del carrer. Aquesta és simètrica, de planta baixa i dos pisos, amb dos cossos més elevats als extrems. Té balcons al primer pis i un ritme de finestres a manera de galeria al segon pis. El remat superior es realitza amb una cornisa rica en elements ornamentals clàssics d'estil eclècticoesteticista. J. Puig i Cadafalch reformà l'interior: planta baixa, escala noble, ampliació del darrere i tribuna de ferro forjat amb vitralls emplomats i que dóna al pati, emprant el seu característic llenguatge d'influència flamenca dins del corrent modernista. Destaquen les pintures murals del segle XVIII al pis principal i les noucentistes d'Alexandre de Riquer al saló dels baixos i escala noble. Antiga casa senyorial on va néixer, l'any 1777, Joaquim de Sagrera i Domènech, terrassenc celebrat per la seva intervenció activa en la Guerra del Francès i per la importància i l'expansió de la seva empresa tèxtil. Durant el segle XIX la casa patí algunes vicissituds en el ric patrimoni arquitectònic i decoratiu que ja tenia. Profundament reformada i restaurada el 1912 pels descendents de la família, que confiaren l'obra als dos arquitectes esmentats. Algunes campanyes de la premsa i l'acció de la Junta de Museus impediren l'enderrocament de la casa pel 1965. el 1973, amb l'ajuda econòmica de la Caixa d'Estalvis de Terrassa, l'Ajuntament adquirí l'immoble i el destinà a museu. Conté diverses col·leccions i es continua restaurant l'estil del segle XVIII de les seves sales.

El conjunt de Maricel és format per diversos edificis organitzats a banda i banda del carrer de Fonollar i units per un pont. Són dos grans blocs coneguts com Maricel de Mar i Maricel de Terra, i es van bastir amb elements artístics de diversos períodes i estils. Maricel de Mar es construït sobre les roques. La torre que dóna al baluard, és un element remarcable. Te merlets, porta d'accés d'arc de mig punt, finestra conopial i la imatge de l'arcàngel Sant Miquel. Maricel de Terra és format per un conjunt d'edificis de planta irregular que es troben situats entre el carrer Fonollar, de Sant Joan i de la Davallada. En aquest sector cal esmentar el" Recó de la Calma", amb la porta d'accés i els capitells. Capitells,, fets per l'escultor Pere Jou, formen una sèrie de cinquanta amb temes variats: faules, personatges de principis del s. XX, costums, etc. L'any 1910 Charles Deering va adquirir l'edifici de l'antic hospital de Sant Joan Baptista, que havia estat bastit el segle XIV, i engrandit al segle XIX amb la finalitat de transformar-lo, juntament amb altres edificacions , en residència-museu. Miquel Utrillo fou l'encarregat de les obres, a més d'administrador. L'edifici es va construir amb elements arquitectònics de diverses procedències i èpoques i ja el 1913 contenia importants peces artístiques. El 18-10-1915 es va inaugurar el Saló Gran. L'any 1921 Charles Deering va marxar als Estats Units amb una gran part de les obres de Maricel, que va restar buit durant molts anys. L'any 1932, la Junta de Museus de Barcelona, decidí reutilitzar Maricel com a museu, que es va inaugurar el 14-6-1936. En l'actualitat l'edifici és propietat de l'Ajuntament i la Diputació i és dedicat fonamentalment a activitats artístiques i culturals. Capitells L'any 1915 l'escultor barceloní Pere Jou va arribar a Sitges cridat per Miquel Utrillo amb la finalitat de decorar els edificis de Maricel amb un conjunt d'una cinquantena de capitells. L'artista va realitzar l'encàrrec i posteriorment va establir-se definitivament a la vila. En l'actualitat, els capitells, alguns dels quals s'havien malmès en gran manera, es troben en procés de restauració.

Edifici aïllat, situat dintre del complex industrial de la fàbrica de paper Guarro. Té planta rectangular i consta de planta baixa, un pis i golfes, sota coberta de quatre vessants, de teula àrab. L'accés al primer pis es fa per escala exterior de dos trams rectes amb replà d'un quart de volta. En un dels laterals hi ha un porxo (actualment tancat), coronat a l'alçada del primer pis per una terrassa amb balustres. L'obra, que recull elements constructius traicionals de les masies, s'inscriu dintre del llenguatge noucentista. El Casal del Molí Vell va ser construït entre 1920-1921 per l'arquitecte Anotoni Puig i Gairalt, a fi d'instal·lar-hi el menjador del personal de la fàbrica Guarro a la planta baixa i l'escola i biblioteca al primer pis. Actualment el menjador és utilitzat com a seu de les oficines de l'empresa i la biblioteca com a museu.

Casa construïda entre 1926 i 1931, un cop derruïda la original, per l’arquitecte Isidre Puig Boada (1891-1987) per encàrrec de l’empresari Manuel Saladrigas Freixa (1872-1949). L’arquitecte Isidre Puig Boada fou deixeble d’Antoni Gaudí i director de l’obra de la Sagrada Família de Barcelona a la seva mort. L’empresari Manuel Saladrigas era un industrial que tenia una fàbrica tèxtil al Poble Nou de Barcelona i estiuejava a Blanes. En aquella zona hi vivien i donaven classe varis mestres, d’aquí que el passeig s’anomeni actualment “de la Mestrança”. Durant la Guerra Civil, a més de classes particulars, s’hi van celebrar misses clandestines organitzades pel mossèn Agustí de Blanes. La casa va ser conservada per la filla de Manuel Saladrigas, Teresa, i va resistir a l’embat constructiu dels seixanta fins que fou protegida per l’Ajuntament als vuitanta i adquirida pel mateix Ajuntament a finals dels anys noranta. El 13 d’abril de 2003 es va inaugurar la restaurada Casa Saladrigas com a Sala d’exposicions municipal en un acte multitudinari. Casa construïda entre 1926 i 1931, un cop derruïda la original, per l’arquitecte Isidre Puig Boada (1891-1987) per encàrrec de l’empresari Manuel Saladrigas Freixa (1872-1949). L’arquitecte Isidre Puig Boada fou deixeble d’Antoni Gaudí i director de l’obra de la Sagrada Família de Barcelona a la seva mort. L’empresari Manuel Saladrigas era un industrial que tenia una fàbrica tèxtil al Poble Nou de Barcelona i estiuejava a Blanes. En aquella zona hi vivien i donaven classe varis mestres, d’aquí que el passeig s’anomeni actualment “de la Mestrança”. Durant la Guerra Civil, a més de classes particulars, s’hi van celebrar misses clandestines organitzades pel mossèn Agustí de Blanes. La casa va ser conservada per la filla de Manuel Saladrigas, Teresa, i va resistir a l’embat constructiu dels seixanta fins que fou protegida per l’Ajuntament als vuitanta i adquirida pel mateix Ajuntament a finals dels anys noranta. El 13 d’abril de 2003 es va inaugurar la restaurada Casa Saladrigas com a Sala d’exposicions municipal en un acte multitudinari.

L'edifici ocupa tota la llargada del carrer Francesc Moragas, però també té entrada pels carrers Hospital i Sant Antoni. Té tres cossos, cadascun estava destinat a usos diferents; el central a vestíbul i escala, el de l'esquerra a museu i biblioteca, i el de l'esquerra a oficines i habitatge. Actualment l'edifici està destinat a oficines. La imatge de l'edifici respon als criteris marcats per la institució ja que la mateixa estètica la troben en altres edificis contemporanis de la Caixa. La decoració barreja elements classicistes, com les columnes i els frontons, i elements de regust gòtic com les finestres de les golfes. A finals de 1931, la Caixa presenta la sol·licitud per aixecar un edifici al llarg del carrer Vilaró, després anomenat Francesc Moragas. El permís fa constar que l'obra es farà en zona de servitud i que està exempt de pagar tributs gràcies als estatuts de les caixes. Tot i que no fa referència a l'adquisició dels terrenys, aquests pertanyien a M. Dolors Vilaró i Raventós al 1892, quan, en motiu d'una reforma de la casa, va cedir-ne una part per tal d'eixamplar el carreró que portaria el seu nom. El projecte de la Caixa no es limitava simplement a obrir oficines sinó que oferia una biblioteca i un museu, que no s'inauguraria fins la dècada dels cinquanta. El museu es dedicaria a l'homenatge a la vellesa, festa molt vinculada a Sant Sadurní ja que va sorgir en aquest municipi i posteriorment es va estendre a altres poblacions catalanes.