Se'ns va encarregar un pavelló per donar servei a la secció d'hoquei del Reial Club de Polo de Barcelona. Però ens vam proposar aixecar un edifici que, a més de donar servei a la secció, fos capaç d’aglutinar al seu voltant i representar tot el col·lectiu vinculat a l'hoquei del club. Un catalitzador que creés una comunitat.
L’edifici es disposa entre dos camps d’hoquei, en una posició elevada que permet seguir els partits en joc. Entenent les graderies com el veritable basament, el pavelló adopta el seu material, el maó d'obra vista manual, com a propi.
Envoltat per pins de grans dimensions, es va optar per un edifici d'una sola planta eminentment horitzontal però rematat per una coberta a dues aigües molt pronunciada que li aportés un contrapunt vertical que referís la presència i la significació.
La proposta pretén tenir una certa continuïtat amb la reforma duta a terme per Robert Terradas als anys 60 a la casa club.
Donat l’ajustat pressupost, es va plantejar un edifici senzill però molt expressiu. Atorgant protagonisme a l’honestedat constructiva aconseguim, amb els escassos recursos disponibles, dotar el pavelló de fort caràcter i identitat.
Tot el projecte s’estructura mitjançant uns volums d’obra vista que disposats en seqüència longitudinal solucionen l’estructura i la jerarquització dels espais. Una concatenació d'espais servits i servidors se succeeixen en un recorregut de privadesa progressiva. Les caixes de maó funcionen com a filtres que regulen el trànsit entre l’espai més públic i l’estrictament privat.
El primer espai ha estat pensat com a lloc de reunió de tots aquells lligats a l’hoquei (jugadors, famílies, tècnics, espectadors...). Un gran porxo orientat cap als camps de joc amb un petit bar. El segon espai, ja interior, es reserva als equips de competició. Una estada on poder impartir xerrades tècniques als equips. L’última sala ja és d’ús restringit, únicament per al cos tècnic. Una zona de treball flexible amb sales de reunions, magatzems i arxius.
A l’interior de les caixes s’ubiquen els serveis, mentre que entre elles hi ha les sales diàfanes.
Aquesta lògica seqüencial permetrà en una segona fase ampliar l’edifici seguint el mateix sistema.
L’únic pilar de l'edifici, el pilar que permet que el porxo s’obri als camps, es resol mitjançant dos perfils metàl·lics que enfilen la base de formigó d'arrencada. Tots dos perfils s'han pintat amb els colors del club.
