El barri de Montbau, situat a la falda del Tibidabo, al costat de Passeig de la Vall d'Hebron, té una superfície total aproximada de 31 Ha. La part avui construïda, o en curs molt avançat de construcció, constitueix sobre dues unitats residencials bàsiques. Estan también pràcticament acabats el jardí i el parc de barri.

Actualment està en construcció un grup d'unes 70 habitatges unifamiliars a la part més alta del vessant, grup que no inclourem en el present anàlisi perquè està en fase molt poc avançada i, per tant, sense dades massa concretes. L'arquitecte d'aquest grup és Joan Bosch.

Qui són els autors de Montbau? Heus aquí un primer problema concret que pot conduir-nos a consideracions generals. Per exigències de programació, el Patronat Municipal de l'Habitatge va decidir encarregar amb la urgència de molt poques setmanes el Pla Parcial d'aquest polígon als arquitectes Guillermo Giráldez, Pedro López i Xavier Subías. Amb quin criteri es van escollir aquests arquitectes? Segurament per simples raons de proximitat, de relació administrativa, per insuficiència circumstancial de la pròpia plantilla tècnica, etc.

Però hi havia la preocupació d'escollir un bon equip precisament per a un dels projectes de més envergadura que llavors es gestaven? ¿Si més n,o hi va haver la consciència de que, casualment i per raons de comoditat burocràtica, havia caigut en les mans d'un bon equip, llavors amb una prometedora empenta juvenil?

* el Pla Parcial original va ser alterat, tant en la seva primera fase, lleugerament, com en la segona, amb un canvi d'equip redactor i de disposició urbanística que el van modificar substancialment.

El barri de Montbau forma part d'una nova etapa d'actuació urbanística del Patronat Municipal de l'Habitatge (PMV) on es proposa crear nuclis urbans complets perfectament diferenciats de la resta del teixit urbà, en lloc de construir edificis aïllats d'una manera dispersa com s’havia fet fins aleshores. Això va obligar a actuar en terrenys de gran superfície que només es trobaven als límits de Barcelona. Un altre canvi important respecte a actuacions anteriors és l'aposta clara per l'arquitectura moderna. El projecte de Montbau resol el lliurament de la ciutat amb la muntanya amb edificis aïllats i la segregació de la circulació de vianants de la rodada. Coincidint amb les dates de realització del projecte, el 1957 es va organitzar a Alemanya un congrés de tècnics municipals en què van participar alguns membres del PMV, que van viatjar a Frankfurt, Colònia, Bonn i Berlín, i van visitar la Interbau i altres zones de reconstrucció. Un dels elements diferenciadors respecte a les actuacions anteriors del PMV i d'altres promotors públics és la dotació d'equipaments socials i la voluntat de crear un barri de certa complexitat que reflectís la diversitat social, fet que va implicar la construcció d'un programa variat d'habitatges de 2, 3, 4 i 5 habitacions agrupades en torres, blocs i habitatges unifamiliars. Els espais públics i col·lectius també responen a aquest desig. El projecte inicial va ser redactat pels arquitectes Xavier Subías, Pedro López Iñigo i Guillem Giráldez, que van seguir els postulats dels CIAM. Tot i això, la segona fase va ser modificada el 1962 per un grup heterogeni d'arquitectes que van doblar la densitat d'habitatges i van definir una trama urbana més tancada, amb places rectangulars limitades per blocs en L. Aquest grup d'arquitectes estava format pel Manel Baldrich, Bonet Castellana, López Iñigo i Soteras. El conjunt d’habitatges unifamiliars de la part més alta va ser projectat per Joan Bosch. El 1963 i després que Le Corbusier, ja molt gran, rebutgés l'encàrrec, es va celebrar un concurs per construir l'església de Montbau que van guanyar els arquitectes Vayreda i Montguió. Segons l'arquitecte Fernando Marzá, l'impacte que van produir les idees de Bonet Castellana a l'arquitecte Oriol Bohigas en plantejar aquesta segona trama més densa i tancada d'espai urbà seria el punt d'inflexió que el portaria a proposar un nou urbanisme més compacte que el de els CIAM.

L’any 1957, quan s’aprova el planejament de la primera unitat residencial bàsica del barri de Montbau, la població de Barcelona era de 1.466.937 habitants, però només 7 anys abans el padró municipal la xifrava en 1.280.179. Aquestes cotes de creixement mai vistes abans requerien, per part de l’ajuntament, respostes contundents a la demanda i ubicació de tota aquesta població. Des del 1927 és el Patronat Municipal de l’Habitatge l’encarregat d’impulsar, construir i gestionar el parc públic d'habitatge de la ciutat, així que sembla lògic que fos aquest organisme l’encarregat de fer front a aquest nou i urgent requeriment. Cal afegir que també al voltant d’aquestes dates sorgeix l’ anomenat Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna, més conegut per les seves sigles CIAM, fundat a Suïssa i liderat per Le Corbusier. És aquest un lloc de trobada i debat sobre punts tan rellevants com la tècnica moderna i les seves conseqüències, l’estandardització, l’economia, l’urbanisme, l’educació de la joventut o l’arquitectura i l’estat. Una de les seves proclames concloïa que els problemes als quals s’enfrontaven les ciutats es podien resoldre mitjançant la segregació funcional i la distribució de la població en blocs alts d’apartaments en intervals extensament espaiats. La construcció del polígon d’habitatges Montbau queda emmarcada dins d’aquest context, local i internacional i n’és un reflex. És doncs escaient reconèixer aquesta intervenció dins del seu context històric junt amb les moltes contradiccions, la multiplicitat d’autors i un cert anacronisme cultural en el que es va desenvolupar. Planificat en dues etapes bàsiques, la primera (SO) va ser redactada per Giráldez, López-Iñigo i Subías i aprovada al 1957. La segona (NE) aprovada al 1962 va ser redactada per Baldrich, Bonet, López i Soteras. Posteriorment, el 1964 s’aprova la construcció de cases unifamiliars, per l’arquitecte Agustí Bosch. El centre parroquial i l’església són les construccions que es varen concloure més tard, al 1975. Es va convocar un concurs que va tenir com a guanyador el projecte de Monguió i Vayreda. Pel que fa a la planificació, i encara que ara la ciutat no es plantejaria des d’aquest punt de vista de barri aïllat, perfectament limitat i diferenciat de la resta del teixit urbà, en aquell moment podia semblar lògic adoptar un criteri de replegament cap a zones lliures, més econòmiques i de tramitació administrativa més fàcil. Des d’aquest punt de vista podríem dir que aquesta distribució precisa de blocs, torres i habitatges unifamiliars amb àmplies places, una “faixa comercial” a les plantes baixes i diferents equipaments, edificada a les faldes del Tibidabo, es presenta com un exemple representatiu de l’urbanisme barceloní de la postguerra. Però justament per això encara agafa més valor la seva modernitat i aposta important per la dotació d’equipaments socials i per la recreació ex-novo d’un barri amb una rica complexitat i diversitat social. El projecte va representar una alineació amb l’arquitectura internacional d’avantguarda i l’actualitat ens mostra una bona referència experimental per a futures actuacions en barris de nova creació.