El punt més elevat de la ciutat de Barcelona, el cim de la muntanya Tibidabo, apareix coronat pel temple expiatori del Sagrat Cor, la presència del qual és inseparable del perfil urbà i, pel seu emplaçament, constitueix fins i tot un punt de referència a escala metropolitana. Tot i això, el conjunt, format per una cripta i un temple superior al que s'accedeix a través d'àmplies escalinates, mai no ha gaudit de la preferència incontestable per part dels ciutadans.
El Tibidabo forma part de la serra de Collserola, que delimita la ciutat i la separa de la comarca del Vallès. La idea d'aquesta muralla natural que tanca i protegeix la ciutat va suggerir la disposició de l'església inferior, amb torres i merlets, resolta amb les formes massisses de l'estil romànic, com a basament sobre el qual s'alça el temple superior, de línies verticals gòtiques.
La cripta o església inferior presenta a la façana un excel·lent treball escultòric d'Eusebi Arnau, que combina les formes bàsiques de l'art romànic amb detalls decoratius barrocs, especialment les columnes salomòniques de l'ingrés, i detalls naturalistes com les estilitzacions vegetals. La portalada representa la Verge de la Mercè i els sants Jordi i Sant Jaume. Un primer projecte preveia per a l'església superior un repertori decoratiu florit (conegut a través d'antigues fotografies de la maqueta), però en el moment de la seva construcció Enrique Sagnier, que aviat va comptar amb la col·laboració del seu fill José María, va optar per depurar les formes.
Els terrenys del cim del puig van ser adquirits per un grup de ciutadans i cedits al fundador de l'ordre dels salesians, sant Joan Bosco, amb motiu de la seva visita a Barcelona el 1886. Aquest va promoure la construcció d'un temple dedicat al Sagrat Cor de Jesús, a semblança d'altres existents en altres països, com el cèlebre Sacré Cœur de Montmartre, a París.
El temple expiatori del Sagrat Cor va ser construït mitjançant les almoines arribades de tot Espanya. Els treballs van ocupar l'arquitecte al llarg de tres dècades, fins a la seva mort el 1931. El seu fill va continuar els treballs i va culminar la construcció el 1961
