-
Fàbrica de farines La Victòria
autoria desconeguda
Edifici de planta rectangular amb coberta a doble vessant, de tres plantes. Les parets són mixtes, de pedra i obra a les cantonades i emmarcats. La façana principal, arrebossada, té el mur dividit per unes bandes horitzontals de totxo. Està ornamentada amb un pinyó, on figura la data de construcció de l'edifici, i amb rajoles blaves que, també, es troben a la divisió entre la planta baixa i el primer pis. Unes grans lletres pintades indiquen la seva primitiva funció "Fàbrica de Harinas La Victoria". El mur de ponent hi ha adossada una construcció de planta quadrada on hi havia un dipòsit d'aigua i l'escala. Al de llevant, hi ha uns baixos que perllonguen l'edifici. La seva tipologia és la típica de les farineres de principis de segle. Es tracta d'una fàbrica de farines que es construí el 1911 davant la poca rendibilitat que oferia el molí del Galobart de Navarcles als seus propietaris. De fet, la seva construcció, té lloc el mateix moment que s'estengueren les farineres per tot Catalunya. A principis dels anys 20 del segle XX, patí un incendi i deixà de funcionar com a fàbrica i, fins fa relativament pocs anys, s'ha fet servir pel bestiar. Avui, els baixos estan buits, sense cap funció, i la primera planta es fa servir com a habitatge.1911
-
Habitatge Unifamiliar a Sant Fruitós de Bages
Jordi Moliner i Salinas, Antoni Poch Vives
L’estructura portant de l’habitatge ordena i defineix cadascun dels espais, com també els usos de la parcel·la en la seva totalitat. Una retícula ordenada de 4,50 metres de crugia determina les parts generals de la casa, tant a l’interior com a l’exterior. La planta de l’habitatge adopta una forma de E i crea uns patis entre les ales edificades que permeten resoldre al mateix temps el problema de les vistes i de l’orientació. La planta superior té una disposició lineal, superposada a la forma en E de la planta de sota, la qual cosa genera unes terrasses que donen als patis inferiors. Aquestes terrasses queden comunicades entre elles per unes passarel·les que donen lloc a un recorregut interessant per l’exterior de l’habitatge. D’aquesta manera, la casa és el resultat de l’aplicació del programa domèstic a unes dades geomètriques i estructurals que han estat decidides prèviament.1996 - 1998
-
Cobert de la Màquina de Batre
autoria desconeguda
Espectacular hangar d'estructura de ceràmica armada, amb tots els elements de composició ceràmics (la peça Soletip). Consta de quatre arcades parabòliques, determinant les tres crugies que cobreixen la totalitat de l'edifici. Als extrems de cada arcada s'adrecen dos pilars per aixecar els faldons de la teulada. La coberta està formada per un seguit de bigues que descansen sobre els arcs i una jàssera que, per sobre del pilar de cada extrem d'arc, es recolzen en les costelles de l'arcada. Sobre l'embigat es recolsa la teulada, formada per lloses de peces "Soletip", encavallades transversalment. L'edifici fou construït a mitjans del S. XX, pel Sindicat Agrícola de Sant Fruitós, amb la finalitat de destinar aquest espai a batre els cereals. Més tard va passar a ser utilitzat també com a magatzem agrícola i cobert. L'edifici és una intel·ligent aplicació d'un sol material prefabricat en temps d'escassedat de materials estructurals.s. XX
-
Institut Gerbert d'Aurillac
Jordi Bosch Genover, Joan Tarrús Galter
L’institut ocupa una parcel·la situada al límit del terreny urbanitzable, darrere d’un vial de circumval·lació i al peu d’un turó destinat a parc urbà. L’edifici fa façana al vial d’una manera decidida, ajustant la fàbrica a la corba del vial amb la intenció de completar el caràcter urbà de l’altra banda del carrer. Aquest braç, molt llarg i estret, es compon de tres cossos diferenciats segons els usos, i connectats per la planta primera d’extrem a extrem. El cos de les aules forma un segon braç ajustat a la topografia del terreny, que separa l’àmbit de l’entrada del pati de jocs i les pistes esportives. S’accedeix a tot el recinte per un porxo a tres alçàries situat en un extrem. La implantació sobre el terreny aconsegueix que, des dels espais interiors de l’escola, es gaudeixi de les vistes sobre el turó, de manera que l’edifici construeix el límit entre el sòl urbà i el parc previst a la part posterior.1997 - 2000
-
Restauració del Monestir de Sant Benet de Bages
Francisco Javier Asarta Ferraz, Josep Maria Esquius i Prat
2005 - 2007
-
2006 - 2007
-
Fundació Alícia
Clotet, Paricio & Associats, Lluís Clotet i Ballús, Jordi Julián Gené, Ignacio Paricio i Ansuategui
El nou edifici es va situar prop de el Monestir de Sant Benet de Bages. El riu Llobregat abraçava allà, amb un gest brusc, uns magnífics camps de cereals i vinyes que van acollir l'imponent monestir romànic i després la fàbrica tèxtil Carbó. Dos monuments del passat que testimoniaven amb gran claredat i força expressiva dos moments brillants de país. El nou edifici no va voler erigir-se com un element que desdibuixés els anteriors ni els tragués protagonisme i va buscar allunyar-se de les seves concepcions arquitectòniques, constructives i geomètriques. Ja en els dibuixos inicials van aparèixer uns traços que no feien referència a tipus edificatoris coneguts, sinó més aviat insinuaven formes mal·leables, pastoses, de geometries amorfes que suggerien adaptació i camuflatge. D'aquesta manera el nou organisme va anar respectant amb facilitat antigues parets, tanques, camins, escales, plantacions ... i adaptant-se als canvis constants d'un programa inconcret que el va obligar a anar canviant de mida, ocupació i altura, arribant fins i tot a abraçar la veïna casa dels antics propietaris en una demostració permanent de la seva gran docilitat i flexibilitat. Un sòl tècnic, un cel ras generós i una planta lliure van reforçar la voluntat que pogués acollir l'imprevisible. L'edifici va pretendre que des de l'interior es visqués l'experiència d'estar en un lloc envoltat per la natura, d'estar dins d'ella, de poder veure els arbres, els ocells i la pluja des de molt a prop. Per aquest motiu el pla vertical que separava interior i exterior es va plantejar totalment vidrat. Una superfície que segons les intensitats de les llums era transparent o reflectant, de manera que de vegades el volum edificat desapareixia i en d'altres s'integrava totalment amb l'entorn en reflectir l'exterior com si d'un mirall es tractés. El control del sol, de la llum i de la intimitat es va aconseguir mitjançant una façana complexa d'un gruix variable que oscil·lava de zero a la zona d'entrada a 13m la zona més ampla. Era una banda definida pel pla vertical de vidre que tancava l'edifici per una banda i per una paret de pràcticament la mateixa altura per l'altre. Aquesta paret va aprofitar trossos d'antics murs de pedra que es van perllongar amb nous murs de formigó i en algunes zones se li van obrir grans finestrals que permetien vistes controlades cap al paisatge. Entre aquests dos plans verticals es van instal·lar umbracles horitzontals situats al mateix nivell que el cel-ras interior i es van plantar arbres per garantir la protecció solar i la qualitat de la llum. Aquesta façana gruixuda i d'amplada variable resolia amb facilitat el compromís entre la forma interior que l'edifici necessitava i la forma exterior que el lloc reclamava, i creava a més un espai intermedi tranquil i enjardinat que perllongava visualment l'espai interior i formava amb ell una unitat indissociable. Uns generosos lluernaris verticals orientats a nord equilibraven la llum en les zones de la planta més allunyades de l'perímetre. -
Hotel Món
Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet
La decisió de construir un hotel de nova planta en el conjunt del Monestir de Sant Benet de Bages va ser el lògic resultat de la maduració d'un llarg projecte. Des que l'entitat Caixa Manresa va adquirir la propietat del llegendari monument romànic, es van engegar els ressorts econòmics, tècnics i creatius per a ensamblar una complexa i suggeridora idea de revitalitzar no solament l'entorn de Sant Benet sinó una bona part de la comarca del Bages. Caixa Manresa ha capacitat el traspàs d'un antic monestir benedictí d'origen medieval a un emblemàtic complex d'abast encara no previst, projecte anomenat Món Sant Benet. Al voltant del monestir, que s'ha restaurat i ampliat per a usos de museu i centre de congressos, s'aixeca un nou edifici de centre d'acollida i espai de banquets, un centre específic per a la investigació en el camp de l'alimentació, la Fundació Alícia i, finalment, un hotel de quatre estrelles situat al voltant del complex que actua de frontera física i visual en el límit de les edificacions. L'hotel Món està concebut com una peça més de l'entramat edificatori, guardant formes pròpies i usant materials, colors i textures en harmonia amb els de les altres edificacions existents. El projecte s'articula entorn d'un jardí tancat, que té el campanar de l'església com element referencial i guia visual del conjunt. les 89 habitacions obren vistes exclusivament cap aquest espai, a través de terrasses cobertes, i protegides amb persianes d'alumini. Es concep, així, un hotel de simple crugia on totes les habitacions estan bolcades cap a la bona orientació, mentre el corredor d'accés serveix i envolta pel costat contrari. La forma de l'edifici respon a aquesta premissa: aspecte obert, vidriat, actiu a l'orientació sud; façanes tancades, amb perforacions ocasionals i sempre estratègiques en l'orientació nord. El conjunt edificatori descrit es desenvolupa en superfície en tres nivells i en els tres es distribueixen les habitacions. Solament el central, el qual serveix d'accés als clients, disposa d'àmplies zones d'ús públic. Aquí es troba la recepció, salons, cafeteria, bar, restaurant, tots oberts a una àmplia plataforma exterior orientada al monestir. L'aliniació, gairebé indefinida, d'habitacions queda tallada per la forma trencada de la potent volumetria, que forma cossos que s'obren o s'encaixen segons les necessitats i els usos dels nusos d'articulació. Les tres plantes de l'hotel es coronen amb una coberta metàl·lica que recorre una bona part del perímetre facilitant la col·locació d'instal·lacions, extractors, xemeneies, etc. en l'interior, a fi d'evitar la seva presència visual des de l'exterior. L'aliniació trencada de l'hotel té dues excepcions. La fisura que es produeix en la zona del canal, on s'ha projectat un cos vidriat que serveix de menjador gastronòmic i l'esplanada lúdica al voltant de la piscina a l'aire lliure situada en el límit sud-oest del solar. L'austeritat del llenguatge arquitectònic va ser un dels objectius perseguits. L'ús limitat de materials, el color gris, verd i fins i tot negre dels tons escollits i el predomini de la pedra natural en contacte amb el formigó vist confereixen a l'hotel una aparença gairebé monacal, apropiada, al nostre entendre, al monument històric. Els arguments inicials d'adaptació al territori, orientació cap al monestir, imatge sòlida i austera, integració en el paisatge, s'han complert eficaçment. Ara només resta engegar la màquina i adaptar el seu ús a les, de vegades estrictes, exigències de l'arquitectura. -
Biblioteca i Arxiu Històric de Sant Fruitós de Bages
Xavier Tragant Mestres de la Torre
La biblioteca és un homenatge al llibre, evocant la seva materialitat i la cultura que representa. L’edifici s’amaga darrera corbes orgàniques en moviment i estructures i formes amb connotacions simbòliques. Però, rere tota aquesta marcada càrrega estètica s’amaga un edifici que apunta cap a una sostenibilitat radical. L’envolvent de l’edifici i els detalls constructius es van dissenyar a partir de l’estudi que es va fer amb l’ajut d’un programa dinàmic de simulació de fluxos energètics i es va dissenyar un sistema de fred Solar basat amb una pèrgola feta a base de plaques solars tèrmiques conjuntament amb un sistema d’absorció de bromur de liti. Bona part dels materials ens parlen de baix impacte: fusteries de fusta, aïllaments de suro, paviments de linòleum natural, morters a la cal, pintures ecològiques. L’edifici s’enfonsa deliberadament en el terreny i es cobreix amb una coberta que ens recorda els camps i marges de l’entorn de Sant Fruitós.2014
-
Habitatge Unifamiliar a Sant Fruitós de Bages
TGa arquitectes, Jordi Grané Font, Ricard Torres Montagut
L'habitatge es planteja en planta baixa connectat al jardí, això genera la necessitat de tancar-se al carrer per obrir-se al pati posterior orientat a sud. Només una escletxa en el formigó permet un espai intermedi descobert per ventilar i il.luminar el centre de la casa. Tancar la resta del jardí, provocant una relació dins fora que garanteix tancar habitatge des del carrer i formalitza la resta de la façana. Les obertures es concentren a la façana sud, a través d'un voladís que permet un porxo a l'estiu que protegeix de la incidència solar però que permet els guanys tèrmics al hivern i minimitzar la despesa en calefacció. L'enllistonat de fusta de façana permet tancar-se a la plaça permet apropiar-se del pati a l'habitatge fonent-se en un únic espai interior-exterior. La distribució interior, es redueix a l'existència d'un mur porticat de zig-zag que genera els espais al seu voltant. L'interior té l'absència de revestiments, només els necessaris per aïllar-se de l'exterior. Unes obertures al cel en la coberta enjardinada, així com l'escala, en els punts més allunyats de la façana sud permetran futures ampliacions en alçada.2021