Situada dins el recinte de la Colònia Güell, correspon a una gran edificació formada per un cos principal, més altres adossats al nord, est i oest. Té una capella amb advocació a la Mare de Déu dels Dolors a la banda occidental. L'edifici principal és de planta basilical amb planta baixa, primer pis i golfes, amb teulada a tres aigües feta de teules de ceràmica àrab. La façana principal està orientada a sud i a la planta baixa hi ha la porta d'accés, feta amb arc de mig punt definit per dovelles de pedra vista. A la dovella central hi ha esculpida la data 1692 i a sobre, en relleu, el que sembla un sol. Malauradament està parcialment arrasat per la construcció del balcó del primer pis, corresponent a una reforma posterior. Encara a la planta baixa i a banda i banda de la porta, hi ha hi ha finestres amb reixes de forja; la de ponent és de majors dimensions i té esculpides creus i rosetes a la llinda. A la planta pis, sobre de la porta i de cadascuna de les dues finestres, hi ha tres balcons amb brancals i llinda de pedra amb inscripcions. A cada costat dels balcons laterals hi ha una galeria d'arcs de mig punt. Pel que es refereix a les inscripcions a la llinda del balcó central, es llegeix Iesus Maria i Antoni Solé, separats ambdós noms per un monograma IHS. A la finestra oest hi ha la data 1700 i una orla amb el monograma IHS, i a la finestra est s'hi llegeix 1622 i un motiu escultòric amb el monograma IHS. Per últim, damunt del balcó central trobem les golfes, on hi ha un conjunt de cinc finestres d'arc de mig punt que arrenquen d'una imposta correguda que les recull totes. Encara a la façana principal, hi ha més elements d'interès. A llevant, sota la finestra hi ha una petita pica de pedra arenisca encastada, a sobre un bloc de pedra que suportava un broc i la data 1778, al damunt del qual hi ha unes lletres il·legibles. A ponent de la porta principal, hi ha un banc corregut d'obra amb sòcols amb rajoles esmaltades de cartabó en verd i blanc. La porta principal té una doble porta de ferro forjat, de mitjana alçada, que servia per tancar l'accés quan el porticó gran de fusta estava obert. Per últim, també a la façana principal, entre els balcons del primer pis hi ha les restes de dos rellotges de sol bessons. També destaquen els acabats de les xemeneies de l'edifici principal, amb ornamentacions clarament modernistes. El cos principal té adossat a nord un altre edifici, amb planta baixa i dues plantes pis amb la façana al parc urbà de la colònia. A la planta baixa, les obertures són petites i sense ornamentació. A la planta pis destaca un balcó central recolzat sobre mènsules metàl·liques amb una obertura amb arc rebaixat amb una gran vidriera. Tant a llevant com a ponent d'aquest, hi ha un balcó i una finestra amb les obertures protegides amb guardapols. A la planta superior hi ha petites obertures sota el ràfec de la coberta. La façana lateral de llevant està oberta amb sis finestres d'arc de mig punt que corresponen a una de les galeries de la planta pis. La galeria de ponent està tancada per la façana lateral, ja que hi ha adossat un cos annex. El forjat de fusta que cobreix la sala de la galeria es troba en força bones condicions. Formant un angle recte al sector de ponent de la masia, hi ha una capella amb advocació a la Mare de Déu dels Dolors amb la coberta a dues aigües. Té un accés des de la Plaça de la Masia, a través d'una porta rectangular definida de carreus i llinda de pedra. Per sobre hi ha un òcul que respecta l'eix central de la façana que està coronada per una cornisa corbada i té una espadanya al costat oest. En angle amb la capella hi ha les instal·lacions i magatzems amb una cisterna seca on hi ha una escultura de pedra en forma de sol anomenada "El Soley", que sembla un vell rellotge de sol, però el seu emplaçament actual es a l'ombra. En origen la construcció devia ser una torre defensiva, de fet el 1444 apareix com a Torre Burguesa, i durant quatre segles fou propietat de la família Soler. Segons es desprèn de la llinda de la finestra est del pis a la façana principal, el 1622 Antoni Soler de la Torre hi va emprendre la primera gran reforma, per convertir-la, segurament, en una masia de tres crugies, amb una planta similar a la que ens ha arribat avui. Per tant és versemblant pensar que la construcció original tingués una gran entrada al cos central, celler, estable i cuina als baixos, la sala damunt de l'entrada, que distribuïa les cambres disposades a banda i banda, i les golfes al capdamunt. Antoni Soler va ser un dels capitostos de la revolta pagesa anomenada dels Barretines (1687-1689) i, a causa de la seva rebel·lia, va ser assassinat el 2 de desembre de 1689, i es va manar enderrocar Can Soler i tirar sal a les seves terres. El seu fill Antoni i el seu gendre, Joan Roure, van recuperar l'edifici per gràcia especial del Rei. Les inscripcions de la clau del portal adovellat "1692" i de la llinda del balcó de la banda oest de la façana principal "1700" remeten a l'època en la qual van viure aquests dos propietaris. Després de l'ordre d'aterrament, la casa es va reconstruir o refer, i possiblement les llindes amb les creus i rosetes, que són de caràcter medieval, devien ser reaprofitades i pertanyien a l'antiga torre. A partir d'aquell moment, la masia es va convertir en una de les més pròsperes de la comarca. Segurament al segle XVIII i coincidint amb l'ascensió econòmica de la família ja s'havia bastit la capella dedicada a la Mare de Déu dels Dolors. En la dècada de 1740 la família havia deixat les terres en mans de masovers per residir a Sant Boi i després, cap a l'any 1826, es va instal·lar a Barcelona. A mitjan segle XIX els Soler van començar a contreure deutes i, el 1860, després de la mort de Baldiri Soler de la Torre i Ubach, el seu germà petit, Joan, va vendre la finca a l'industrial Joan Güell i Ferrer, quan era la més extensa del terme de Sant Boi de Llobregat. L'any 1890, el fill de Joan Güell, Eusebi Güell, va començar la construcció de la Colònia Güell en els terrenys de Can Soler, que va quedar envoltada per la fàbrica tèxtil al sud i per les cases dels treballadors a nord-oest. Poc després, Güell va encarregar la reforma de l'interior de la casa a Francesc Berenguer i Mestres, col·laborador d'Antoni Gaudí, per tal d'hostatjar a la família durant les seves estades ocasionals. Va aixecar arcs parabòlics, com el que dóna accés a la capella des de la masia, va modernitzar el lavabo i la cuina, i dotà algunes cambres del pis amb llar de foc. També va renovar el menjador amb arrimadors de fusta, una llar de foc i aplicacions de fusta i ferro al sostre, del centre del qual penja una làmpada de ferro i vidre, el disseny de la qual alguns estudiosos atribueixen a Gaudí. Aleshores, la vella capella dels Dolors va servir d'església als treballadors de la colònia, fins que no es va obrir al culte el temple projectat per Gaudí, dedicat al Sagrat Cor el 1915. El 1892, Güell va aconseguir segregar la finca, que aleshores ja constava dins el terme municipal de Santa Coloma de Cervelló, de la jurisdicció parroquial de Sant Boi i unir-la a la de Santa Coloma. Durant la Guerra Civil Espanyola, Can Soler va ser utilitzada com a seu de l'Ajuntament. En la dècada de 1960, els Güell van vendre's la masia a Teresa Farré i Pedret, i el 1998 la van comprar Fèlix Sánchez i Janin Vacassy. Part de la decoració interior de la planta noble podria atribuir-se a Francesc Berenguer i Mestres. Entre les edificacions vinculades a la finca, també hi ha una antiga mina d'aigua que va paral·lela al camí de Can Ros. També coneguda com "La Masia"

El recinte fabril de la Colònia es troba separat dels habitatges i serveis. S'aixeca a llevant de la Masia de Can Soler de la Torre, definint un clos tancat amb diferents edificacions; algunes connectades entre si, però totes elles comunicades per carrers que permeten el trànsit d'uns edificis amb els altres. El recinte encara manté l'estructura original, i els carrers s'acostumaven a anomenar verbalment per la secció productiva dominant. Tot i que el recinte està lleugerament transformat, es conserven bona part dels edificis originals, tots ells fet amb maó vist i de tres tipologies: fàbrica de pisos, edificis en gelosia, i edificis de sostre de dent de serra. Entre aquests edificis, en destaca el de la Filatura, construït seguint el model anglès, anomenat també "manchesterià", i que consisteix en la distribució de l'edifici en una planta baixa i quatre pisos iguals de planta lliure, amb grans finestrals i on cadascun dels quals comprenia un procés diferent de la filatura. En ell hi havia la màquina de vapor. En altres edificacions, com els estendatges, destaca la disposició del maó, col·locat de cantell formant petites obertures en forma rectangular o triangular, que facilitava la ventilació. També cal fer menció de l'edifici de les Calderes, situat entre els “carrers” de la màquina de vapor i el dels tints. Just davant aquesta construcció de planta rectangular i teulada a dues vessants hi ha el cos d'escales, muntacàrregues i transmissions de l'edifici de la filatura. Al subsòl del “carrer” màquines de vapor hi havia les carboneres, i al final del carrer hi ha l'antic edifici dels electricistes i el transformador que va ser bombardejat el 1938, en concret el dia 11 de setembre. A la fàbrica també hi havia dos grans dipòsits d'aigua, un de planta quadrada, adossat al mur que dóna a Can Soler de la Torre, i que actualment és una nau industrial. L'altre, construït més recentment (ja que és de formigó) té planta circular i dóna a la plaça de la Masia. La colònia, a diferència d'altres, no utilitzà mai l'energia hidràulica, i funcionava amb vapor. Testimoni d'això és la gran xemeneia de planta cilíndrica, de 46 m d'alçada que encara es conserva dempeus. També es conserva la reixa de ferro forjat de la porta d'entrada principal a la colònia, així com la reixa de la porta per on accedien els treballadors, a banda d'altres construccions annexes on hi hauria oficines i serveis de la fàbrica. Altres dels elements conservats al recinte són els túnels d'extracció de borres i els túnels de transmissió (actualment usats per a passar-hi serveis). També es conserven els quatre pous, dos fora de servei, el de davant de la filatura i el de les tondoses, i dos en servei. D'aquests últims un és relativament modern, i l'altre es troba rere la porteria. Aquest pou fou un dels més importants construïts a finals del segle XIX, feia 14 m de fondària. El 1908 es va instal·lar un segon grup de calderes i màquina de vapor a l'edifici de les tondoses. La fàbrica es va electrificar el 1915. Tot i que hi ha algunes empreses que hi tenen la seu, hi ha edificis en estat ruïnós i han perdut les cobertes. El recinte està completament tancat per un mur que en delimita el perímetre. Després de la mort de Baldiri Soler de la Torre i Ubach, el 1860 el seu germà petit, Joan, va vendre el Mas de Can Soler de la Torre i tots els seus terrenys a l'industrial Joan Güell i Ferrer. L'any 1890, el fill de Joan Güell, Eusebi Güell, va començar la construcció de la Colònia en els terrenys de Can Soler, i hi encarregà diversos projectes a Gaudí i altres arquitectes de renom com Francesc Berenguer i Mestres, Joan Rubió i Josep Canaleta. La colònia disposava de casa del metge, farmàcia, fonda, escola, comerços, teatre, cooperativa, capella, habitatges dels obrers i, per descomptat, la fàbrica, sens dubte l'element més important. Tot això, concentrat en una superfície total d'unes 160 hectàrees. En el seu origen era la "Fábrica de panas i veludos de Güell i Cia" i la seva història sempre va anar lligada a la fundació de la Colònia, esdevenint un clar exemple de l'impuls que va tenir la indústria tèxtil a la Catalunya de principis del segle XX. A la fàbrica s'hi transformava el cotó, que venia d'Amèrica en panes, velluts i velludets. Cadascun dels edificis de la fàbrica estava destinat a una tasca determinada dins el procés de transformació de la matèria primera en producte final. Un reflex d'això s'observa en el nom que verbalment se li dóna als carrers, que es remet a dita activitat, com l'edifici de la filatura, els telers, el tint, estandatges, etc. A banda d'aquests edificis, dins el recinte fabril també hi havia alguns edificis de serveis com les oficines, el consultori mèdic, l'oficina del delineant, tallers auxiliars de fusteria, manyeria, electricistes, corretgers, paletes i pintors. El transport de material entre els diferents edificis es feia mitjançant una xarxa de raïls i vagonetes que s'empenyien per tot el recinte fabril. El dia 11 de setembre de 1938, un avió nacional va tirar dues bombes contra la fàbrica. La primera impactà contra el transformador i va deixar la fàbrica sense energia. La segona va caure en uns camps de garrofers, fora el recinte, i no va arribar a explotar. Cap de les dues va causar danys personals. L'any 1944 la fàbrica va ser adquirida per la família Bertrand Serra. Després de quasi un segle de producció ininterrompuda, el 1973 la fabrica tancà definitivament, i el recinte quedà en desús fins que als anys 80 del segle XX, va ser llogat a l'empresa Crèdit & Docks per a magatzems, i l'activitat econòmica es reactivà amb la instal·lació de diferents tallers i empreses. Posteriorment es va vendre per parts i es va formar una comunitat de propietaris del recinte industrial. Tanmateix, el recinte no estava preparat per a les necessitats actuals de la indústria i, tot i algunes millores, no va acabar de consolidar-se. Estava pendent d'una planificació urbanística que s'ha ajornat durant anys i que ha topat amb moltes dificultats malgrat els esforços esmerçats L'any 2002 l'empresa Colònia Güell S.A comprà tot allò que estava a la venda del recinte, el 62 %, amb l'objectiu d'instal·lar-hi un parc de negoci o Brain Business Park, és a dir, un espai per al desenvolupament d'empreses i d'activitat econòmica específicament relacionada amb el món de la tecnologia, de 70.000 m² de superfície. L'arquitecte Òscar Tusquets, restaurà i rehabilità entre 2001 i 2004 l'edifici de la Filatura i Tint Vell, on actualment tenen seu diferents oficines. La restauració d'Oscar Tusquets va merèixer el Premi Bonaplata de Rehabilitació d'edificis industrials l'any 2005. El Pla Especial redactat per Jordi Rogent i Manuel Giralt, que no ha estat desplegat, va rebre el Premi d'Arqueologia Industrial Citta de Terni, el mateix any. Diverses circumstàncies han anat aturant la posada en marxa i recuperació total del recinte fins avui. Destaca l'edifi de les Filatures i el Tint Vell, els estandatges, la xemeneia, els pous i els dipòsits. També conegut com recinte industrial de la Colònia Güell,

Conjunt de dos edificis de línia i estructura simple, que s'estructura dins de l'estil modernista en la seva vessant historicista. El que és el Teatre, presenta una façana de dues plantes amb acabament de teulada a dos vessants i amb un coronament simulant una inexistent torratxa-golfes com les de les masies del tipus 2-IV de Danés i Torras. Però això es redueix a un perllongament vertical de la paret de la façana sense cap estructura posterior. A la planta baixa hi ha una porta central amb dues grans finestres rectangulars avui tapiades que conserven els seus forjats inicials i datats del 1903. El primer pis té una petita obertura central i una senzilla sanefa d'esgrafiats simulant un frontó que emmarca el nom del teatre i la data de construcció. L'edifici annex, el cafè, continua la línia historicista però més tipus casal, és a dir: dues plantes, amb obertures grans rectangulars als costats de la porta als baixos i tres balcons al primer pis, el central un xic més gran que els laterals però sense altres ampliacions. Tant les portes com les finestres estan remarcades per una ampla franja d'estuc llis igual que en el teatre. Aquest tret i l'ample sòcol comú és el nexe d'unió física i estètica entre els dos edificis, probablement connectats per la part interior, tal com era habitual. No es podia menysprear, en la construcció de la colònia, el vessant recreatiu per assolir un autèntic ambient social. La creació del cafè i el teatre, si ens atenim a les dates, va ser una de les dues que es van iniciar abans. A principi de segle la tertúlia del cafè, les cartes i petar la xerrada eren, junt amb el teatre professional o aficionat, la distracció més usual (algú va dir que "si els catalans no van gaire a teatre és perquè tots són dalt de l'escenari..."). El cafè continua la seva tasca i és encara és el més ampli i animat de la colònia.

Edifici independent format per tres cases unifamiliars adossades, amb planta baixa, pis, golfes i soterrani convertit en jardí a la part posterior. Situat a la zona residencial de la Colònia Güell, és el primer edifici que es troba en entrar-hi. Obra construïda entorn el 1894, que tant per la forma de la seva planta com en la singularitat de les façanes i la seva simetria, dota l'edifici d'una gran originalitat. Tot i que no té l'aspecte típic d'una masia, sí s'observa com d'una manera o altra l'arquitecte va voler recollir els trets més significatius de les cases pairals. Per exemple l'edificació té una planta basilical i teulada a dos vessants, i el parament està fet amb conglomerat de pedra de mides diverses lligades amb morter de calç, sobre el qual s'adossen diverses estructures. El marcat caràcter historicista de l'edificació, més enllà de l'aparença d'una casa pairal a la part davantera, també queda reflectit a la part posterior amb una construcció a diferents nivells i cossos. Sens dubte, però, el que més destaca de l'edifici són les cantonades arrodonides, i els elements decoratius, és especialment rellevant la filigrana del treball amb maó vist. Això és visible a les finestres, les tres xemeneies, el porxo, la cisterna o el ràfec sota coberta. La casa fou habitada en origen per la familia Ros de l'Ordal, d'aquí el seu nom, i encara en són els propietaris. Tanmateix, altres famílies com els Cruañas, Gaudó, Montanès i Carrión també hi han viscut. Tots ells pagesos que treballaven les terres de l'amo en qualitat d'arrendataris. Alguns membres d'aquestes famílies també treballaven a la fàbrica. Amb l'interès d'allunyar-se dels conflictes socials existents a la ciutat, al segle XIX es va plantejar un nou tipus d'indústria, les colònies industrials, és a dir, les cases dels obrers i equipaments al costat de la fàbrica, tot a la mateixa propietat, integrant un nucli propi amb una vida social i econòmica tutelada per l'empresa. La colònia Güell fou una colònia industrial dedicada a la fabricació de panes i velluts. La seva construcció s'inicià el 1890, i el projecte disposava de fonda, escola, comerços, teatre, cooperativa, casa del metge, farmàcia i capella, a més de les fàbriques i els habitatges dels obrers, en una superfície total d'unes 160 hectàrees. Güell en la seva condició de mecenes de la cultura, va encarregar projectes a diversos arquitectes de primera fila, com Antoni Gaudí, Francesc Berenguer i Mestres o Joan Rubió. A l'interior hi havia hagut un pou, però degut a reformes posteriors a l'edifici i nous usos en l'espai l'ha modificat.

Habitatge de planta pràcticament quadrada, situat a la cantonada dels carrers Monturiol i Malvehy, vers els quals s'orienten les seves façanes principals. Està format per planta baixa i primer pis, en els quals s'alternen franges horitzontals de maó vist amb altres de conglomerat de pedra. Les obertures i altres elements arquitectònics també estan resolts amb maó vist. L'element més destacat és la porta, situada al xamfrà, i sobre la qual s'alça un balconet torratxa al pis superior. A la planta baixa i el primer pis hi ha finestres simples i geminades amb forma d'hexàgon allargassat. Com a colofó i element uniformitzador de la façana i la torratxa, s'hi disposa una sanefa reticulada de maons, sobre la qual remata el conjunt la barana del terrat superior. L'edifici, projectat per l'arquitecte Joan Rubió i Bellver, té una marcada influència de del primer gaudinisme quant a l'ús d'elements historicistes d'inspiració gòtica. L'habitatge fou construït al mateix temps que la resta de la Colònia Güell. Als forjats de l'entrada hi figura la data "1900".

Edifici de planta quadrangular i coberta a dues aigües, aïllat i envoltat d'un petit jardí. Té planta baixa i primer pis, i presenta les parets arrebossades. El maó vist és utilitat per ressaltar les cantonades de l'edifici i les obertures, distribuïdes en tres eixos. Al centre i al primer pis trobem la porta d'entrada amb finestra a banda i banda, estructura que es repeteix al primer pis, però amb un balcó al centre. Les finestres conserven les reixes de ferro forjat. Destaca especialment el doble ràfec dentant de la teulada i, per sota d'ell, el fris en ziga-zaga que dissimula els respiralls de les golfes, tot fet en maó vist. La construcció de la Colònia s'inicià el 1890, i se la va dotar d'equipaments culturals i religiosos, amb les cases dels obrers a tocar de la fàbrica, constituint un nucli urbà amb personalitat pròpia i independent. La presència d'un metge i, per tant, la seva casa, era indispensable dins els diversos serveis que oferia el recinte. Construït entorn el 1910, es desconeix tant el seu arquitecte com el moment en què deixà de ser residència del metge per esdevenir un habitatge privat.

Edifici de planta semi rectangular amb un extrem aixamfranat, situada a tocar de la carretera BV-2002, just davant de l'entrada del recinte fabril de la Colònia. És un edifici que segueix l'estètica de molts dels edificis de la Colònia, és a dir, planta baixa i primer pis amb coberta a doble vessant amb teula àrab. Està fet amb maó arrebossat, ressaltant amb maó vist les cantonades, cornisa i obertures. A la planta baixa hi trobem la porta d'entrada, definida per un arc apuntat, a banda i banda de la qual hi ha dues finestres bessones rematades amb arc apuntat. En la cantonada aixamfranada hi ha una finestra de majors dimensions, coronada amb arc apuntat i guardapols de la mateixa forma. Ja al primer pis, la distribució d'obertures es repeteix. Per sobre la porta d'accés hi ha tres grans finestres bessones, de dimensions més grans que la resta de l'edifici. A banda i banda hi ha dues finestres bessones. En la cantonada aixamfranada hi ha una finestra cega, i a l'extrem oest de l'edifici hi ha una finestra independent. La Colònia Güell fou una colònia industrial dedicada a la fabricació de panes i velluts. La seva construcció s'inicià el 1890, i el projecte disposava de casa del metge, farmàcia, fonda, escola, comerços, teatre, cooperativa i capella, a més de les fàbriques i els habitatges dels obrers, en una superfície total d'unes 160 hectàrees. Era, per tant, un conjunt independent on els obrers treballaven i tenien cobertes totes les necessitats bàsiques. Primitivament hi hagué la fonda de “Cal Ninyo” al carrer Barrau, 13. Després es va construir aquesta en la que, a banda de servir menjars i begudes, hi havia servei d'habitacions, usades freqüentment per muntadors i altres passavolants que tenien alguna relació amb la fàbrica.

Habitatge que és el conjunt o contrapunt del seu edifici complementari, l'Escola. Està construït amb lloseta de pedra i té les obertures, les cantonades, una franja alta i la torratxa remarcats amb maó vist, accentuant encara més la varietat de nivells, terrasses i teulades que li donen una aparença de "castell màgic" i emmascarant una senzilla planta en forma de ela. El desnivell del terreny afavoreix el seu aspecte complicat afavorint les diferents escaletes, entrada, comunicació amb l'Escola, accés posterior del pati privat al primer pis, i creant una diferència d'un pis entre la part de davant i la posterior. Les teulades són teula esmaltada en verd i negre, i a la xemeneia hi ha, en ceràmica vidriada, la data de construcció (1911). L'historicisme és palès. Al mes de març de 1890 es va posar la primera pedra i assenyalaren els fonaments de la nova fàbrica de cotó que Eusebi Güell i Ferran Alsina van instal·lar al terme de Santa Coloma de Cervelló a fi de que "d'aquesta manera l'obrer es trobés en millors condicions higièniques d'habitació i d'aliments...". Això comportà la construcció d'una autèntica colònia on no podia faltar l'Escola i la Casa del Mestre. Dotada de les millors condicions que es donaven al seu moment, en el 1987, l'Escola encara continuava funcionant, si bé la Casa del Mestre, ha vist fragmentat el seu interior en dos habitatges que respecten totalment la seva estructura.

Gaudí va treballar en el projecte durant deu anys, i les obres no s’iniciaren fins el 1908. Es tracta d’un autèntic laboratori en plena naturalesa on Gaudí alterna els seus descobriments amb les obres de la Pedrera, la Sagrada Família i el parc Güell. La cripta consisteix en una estructura de pilars inclinats de pedra basàltica, de fust monolític, preparats per suportar l’església que es volia construir al damunt. El sostre és format per un complex sistema de fines catenàries de maó pitxolí que segueixen una geometria molt irregular, guiada per nombroses al·lusions al món animal i vegetal. A les primeres filades del sistema murari, més fosques, segueixen unes filades vermelloses, i l’església havia de continuar amb tons verdosos i finalment blaus, el mateix ordre cromàtic del bosc que l’envolta. Gaudí va treballar amb maquetes de catenàries per traçar les voltes que havien de culminar el conjunt, si bé la cripta és el resultat del treball in situ amb tota mena de materials trobats i reciclats, com les reixes de les finestres o els maons de rebuig. Gaudí acaba imprimint a totes les superfícies nombroses simbologies religioses i catalanistes, com ara les quatre virtuts cardinals representades al mosaic situat sobre la porta d’entrada.

Monument commemoratiu erigit al bell mig de la plaça principal de la Colònia Güell en memòria del seu fundador, Eusebi Güell Bacigalupi. Està format per un pedestal de pedra, on hi ha la inscripció, en tipografia clàssica, "La Colonia Güell al seu fundador. Eusebi Güell y Bacigalupi en el año 1890" (sic). El pedestal s'esglaona en tres parts: una base en forma de creu decorada amb doble garlanda en relleu; una part central, també en creu, amb dues grosses volutes simètriques que sostenen dues corones de marbre blanc de Carrara, i un prisma superior que serveix de seient de l'escultura d'Eusebi Güell, que porta un llibre a la mà esquerra, feta també de marbre de Carrara. L'escultura és obra dels germans Oslé, de 1935, com probablement és d'aquesta data el pedestal de línies clàssiques, dins els cànons estètics del Noucentisme. Per la part posterior, el pedestal està aprofitat per ubicar una font d'aigua, pública. Tret de la part que dóna accés a l'esmentada font, el monument està envoltat d'una zona enjardinada tancada per una barana de forja amb sanefes i garlandes.