Edifici aïllat que, juntament amb la casa Teresa, forma un conjunt envoltat per un ampli jardí i situat prop de l'estació del ferrocarril. És un edifici de planta complexa, resultat de les nombroses ampliacions que ha experimentat. És de dues plantes al cos central posterior i d'una a la resta. La coberta és a quatre vessants, plana o de volta de canó rebaixada. Sobresurt de la construcció una llanterna en forma de cúpula semiesfèrica amb tambor cilíndric damunt una base octogonal. La façana principal és simètrica. Presenta un pòrtic d'accés centrat, amb frontó circular amb relleus. Als costats s'obren finestres dobles allindades i separades per pilastres acabades en capitells campaniformes que recorren tota la façana. Els paraments presenten esgrafiats. Una cornisa perimetral amb palmetes recorre el conjunt de la façana. La part posterior és simètrica en el cos central i asimètrica en els cossos laterals, inacabats. Decorativament utilitza elements neogrecs i neoegipcis. Al pòrtic h ha dues escultures, una del poeta Cabanyes, esculpida per Campeny i l'altra de l'arquebisbe Armanyà, obra de Fuxà. El sr. Gumà i Ferran va cedir els terrenys per a la construcció de la biblioteca-museu l'any 1881. L'any següent s'iniciaren les obres segons projecte del mestre d'obres Jeroni Granell. L'acabament i inauguració del nou edifici data de 1884, segons consta en una làpida clavada a la façana. Tres anys més tard se'n va fer una ampliació, dirigida per l'arquitecte B. Pollés i Vivó. Entre 1920 i 1930 experimentà una nova ampliació, dirigida en aquest cas per J. M. Miró i Guibernau. El 1951 es va reformar l'interior de la pinacoteca i el 1979 es van reparar les cobertes sota la direcció de l'arquitecte Jordi Ambrós, reparacions encarregades pel Ministeri de Cultura. El 1981 l'Ajuntament portà a terme noves obres de reforma i condicionament. Dos anys més tard la Generalitat es va fer càrrec de les obres re restauració de la Biblioteca, segons projecte de l'arquitecte Bonet i Correa. La imatge escultòrica de l'arquebisbe Armanyà es va col·locar l'any 1887. La del poeta Cabanyes s'instal·là sis anys després. La Biblioteca Museu Víctor Balaguer, acull una col·lecció d'obres d'art i més de 22.000 volums. Víctor Balaguer va llegar-la a la vil·la l'any 1900.

Edifici aïllat situat al costat del Museu Balaguer i envoltat per un ampli jardí. És de planta rectangular i consta de soterrani, planta baixa, elevada en relació al terra, un pis i terrat on ressurt la caixa d'escala. La composició de les façanes és gairebé simètrica, amb finestres rectangulars i d'arc molt rebaixat, ulls de bou i tribunes. Una motllura perimetral separa decorativament la planta del primer pis. L'edifici és coronat amb una cornisa i barana de balustres plans i presenta una decoració de franges horitzontals que simulen maons. En una de les façanes hi ha un bust de Santa Teresa, erigit en memòria de la mare de Víctor Balaguer, Teresa Cirera. Projectada per l'arquitecte municipal B. Pollés i Vivó i la seva construcció va finalitzar l'any 1889. En un principi, l'edifici s'havia bastit al costat del de la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer per hostatjar Víctor Balaguer en les seves estades a Vilanova. Posteriorment, en fer-se insuficient l'espai de la Biblioteca-Museu, s'utilitzà com a dependència d'aquesta institució. L'any 1915, l'Estat disposà que la Biblioteca se separés del Museu i que fos portada per un funcionari de Santa Teresa es va habilitar per a aquesta funció. Actualment conté diverses peces d'interès, fonamentalment del segle XIX, com mobles i pintures.

Font de pedra de base circular amb dos graons, pedestal triangular amb tres piques i tres brocs, un pilar de secció triangular i un coronament escultòric. Les piques estan situades damunt uns elements de suport d'inspiració clàssica. Simulen columnes amb base, fust i capitell decorat. El pilar presenta diverses inscripcions i al coronament hi ha un casc de guerrer, els escuts de Catalunya i el de Vilanova, i fulles d'acant. Inaugurada el 17 de gener de 1893. S'erigí en record de Joaquim Soler i Gustems, que a la seva mort (1891) havia deixat el llegat de 7.500 pessetes per a la construcció d'una font-monument a la seva persona. L'ajuntament va escollir l'emplaçament a la plaça dels Carros i encarregà el projecte a l'arquitecte Josep Font i Gumà. El 5 de juny de 1902, per acord municipal, la plaça adoptà el nom de Soler i Gustems.

Edifici entre mitgeres, de planta baixa i dos pisos, amb coberta plana. A la planta baixa, de composició simètrica, hi ha tres portes d'arc sinuós, la central de les quals és més ampla. Al primer pis hi ha un balcó corregut, amb barana de ferro, sostingut per quatre grans cartel·les. Les dues obertures d'aquest pis són rectangulars i amb motllures a la part superior, on apareixen elements figuratius i florals. El segon pis consta de tres obertures rectangulars, amb ampit seguit decorat amb garlanda floral, i damunt les quals hi ha targes cegues de mig punt. La composició de la façana es completa amb un coronament sinuós, similar al de les portes de la planta baixa, emmarcat per un bordó. La façana posterior es configura mitjançant terrasses esglaonades. L'any 1900, el propietari de l'edifici del carrer de la Llibertat, 37, Antoni Pascual, sol·licità permís d'obres per reformar la façana, segons projecte del mestre d'obres Gaietà Miret. La reforma es limitava a la façana, l'estructura i elements decoratius de la qual responen plenament al llenguatge de l'estil modernista, tan difós a la Vilanova d'aquella època i que en aquest cas es mostra en la seva vessant més popular.

Edifici entre mitgeres de planta baixa, dos pisos i terrat a la catalana. La composició de la façana és simètrica. A la planta baixa hi ha la porta d'accés, centrada, i dues finestres als costats. El pis principal presenta una tribuna central amb estructura de ferro i vidres emplomats i un balcó a cada costat amb barana, també de ferro. Una línia d'imposta amb decoració floral separa aquest pis del superior, on s'obren dotze finestres, sis de les quals són cegues. Per damunt del nivell del terrat s'alça un cos amb coberta a dues vessants on es poden veure les inicials J. G. La façana mostra elements decoratius d'interès: les franges amb motius florals de la planta principal, l'emmarcament de les obertures i molt especialment, el treball de ferro de la tribuna, balcons, cartel·les i barana del terrat. Segons consta a l'arxiu municipal d'obres de l'ajuntament de Vilanova i la Geltrú, l'any 1902 hi hagué una sol·licitud de permís d'obres per a la reforma de la casa propietat de Joan Gener i Mestre, consistent en la construcció d'una tribuna i balcons a la façana, d'un cos central a la part superior de l'edifici, i d'un pavelló al jardí. L'obra fou dirigida per Ubaldo Iranzo, arquitecte que va utilitzar el llenguatge modernista per primera vegada a la Rambla Principal.

Monument funerari compost d'una base rectangular que descansa sobre un paviment de pedra que forma un graó, un pedestal de planta rectangular de cares llises i les inscripcions següents: 'Víctor Balaguer. Sin amor para mi lo tuve para todos'. Més un coronament format per un altar i un sarcòfag. La base conté dues làpides inclinades treballades en relleu i amb motius florals. Aquestes contenen inscripcions en llatí de les dades de naixement i mort de Víctor Balaguer i la seva esposa Manuela Carbonell. L'altar està ornamentat amb traceria ogival, plecs de roba i escuts amb les barres de Catalunya, la creu de Sant Jordi, Vilanova i inicials. El sarcòfag -rectangular i amb la coberta a dues vessants- està dividit en bandes, treballat amb motius florals i amb inscripcions. L'any 1905 es traslladen les despulles de Víctor Balaguer del panteó de la família Samà al nou panteó monumental, erigit a la seva memòria pels seus hereus. Aquest monument fou projectat per Bonaventura Pollés i Vivó, arquitecte, tallat per Alfons Juyol i enlairat pel constructor Joan Sas i Gorgori.

El conjunt urbanístic de Ribes Roges està format per carrers paral·lels i perpendiculars a la línia de mar. Queda delimitat pel passeig de Ribes Roges, els carrers de Marcel·lina Jacas, de Legazpi i d'Àlvaro de Bazán i el torrent de Sant Joan, el carrer de Pere III el Gran i gran part de la mansana delimitada pel Passeig i els carrers de Lluís de Requesens, de Pere III el Gran i d'Isaac Peral. Cada illa conté diverses parcel·les ocupades per habitatges unifamiliars envoltats de jardí. Tot i que en conjunt no presenta una unitat estilística, encara conserva alguns dels edificis originals, principalment al sector de mar, que presenten característiques pròpies dels estils modernista i noucentista. Dels exemples més propers al modernisme es conserven la Vil·la Argentina i la Vil·la Montserrat (arquitecte Josep Domènech Mansana); el xalet del Doctor Ribot (Vil·la Esperanza) i la Vil·la Laguarda (ambdues de l'arquitecte Bonaventura Pollés Vivó), i la Vil·la Teresa (Modest Tauler Benítez, arquitecte). I dels xalets més propers al noucentisme destaquen la Vil·la Isabel (de Ramon Frexé Mallofré, de 1910-1912); el xalet Vivancos (obra de Josep M. Miró Guibernau, de 1923); el xalet de Dolors Rutllan (de Manuel Joaquim Raspall Mayol, 1925) i la Vil·la Adelina i els xalets de Joan Robert i de Lluís Pàmies (obres d'Antoni Pons Domínguez, 1923, 1925 i 1926). L'origen de la urbanització de Ribes Roges fou iniciativa de la Sra. Anna Raventós de Saurí, presidenta de l'Empar de Santa Llúcia, institució benèfica que havia de ser la beneficiària dels guanys produïts per la urbanització. També de la vilanovina Marcel·lina Jacas, que posseïa un patrimoni considerable heretat del seu pare i d'un oncle, tots dos indianos, i que va cedir els terrenys rústics de la seva propietat per a la construcció dels xalets per aconseguir fons per al sosteniment de l'entitat. La primera pedra dels 10 primers xalets va ser col·locada l'any 1910. Aquest mateix any, la Junta encarregà les construccions a diversos arquitectes i deixà en mans de l'arquitecte municipal B. Pollés la realització del projecte del Passeig Marítim i el pla general de distribució dels solars. El conjunt es troba desvinculat de la trama urbana de la ciutat. El torrent de Sant Joan i la via del ferrocarril van dificultar des del començament el seu creixement i expansió i quedava fora de l'àmbit que comprenia el "Plano General" de Gumà i Ferran i, per tant, de les directrius d'eixample que fixava el pla. L'any 1917, l'arquitecte municipal Josep M. Miró i Guibernau projectà l'ordenació total del sector d'acord amb la tipologia de ciutat jardí. S'autoritzà la realització del Passeig i es va fer el traçat complet de la trama viària i l'estudi dels enllaços amb la ciutat. L'estudi del traçat dels enllaços, tot i que fou molt correcte, no va ser mai executat per la dificultat que suposava la ubicació de la fàbrica Pirelli. El 1967 un nou Pla d'Ordenació permeté un increment de la densitat constructiva dels edificis, fet que provocà l'abandonament de la idea de ciutat-jardí i l'enderroc dels habitatges originals; aquest fet portà a conseqüència l'enderroc de molts xalets unifamiliars, per ser substituïts per blocs d'apartaments. Com a reacció a aquesta tendència, l'any 1981 fou aprovat un nou Pla General d'Ordenació que intenta protegir aquests habitatges mitjançant la qualificació de Ribes Roges com a "zona de conservació de ciutat jardí".

Es tracta d'un edifici unifamiliar aïllat amb jardí al voltant destinat originàriament a ús bifamiliar. L'immoble es troba aixecat respecte de la rasant del carrer i està compost de planta baixa i una planta pis. La forma de la planta és sensiblement rectangular amb mirador i escala adossada als que posteriorment s'ha aixecat una planta i s'ha cobert. Consta d'una ampliació lateral per a la instal·lació d'una cuina. La coberta és de teula àrab a diferents vessants. Les parets de càrrega són de paredat comú i totxo. Els forjats són de bigues de ferro i revoltó de rajola. La major part de les obertures són amb llinda. Algunes tenen la llinda esglaonada. L'obertura de la planta baixa que dóna accés a la terrassa és d'arc apuntat. Utilització del totxo vist en diferents parts com les mènsules esglaonades de maó del balcó, la xemeneia, etc. Trobem elements decoratius aplacats de ceràmica vidriada.

Edifici entre mitgeres de planta baixa, dos pisos i golfes. La façana és de composició simètrica. La planta baixa ha estat completament reformada. Al primer pis hi ha un balcó corregut amb barana de ferro forjat i dues obertures d'arc sinuós resseguides per una motllura llisa. El segon pis presenta dos balcons amb obertures idèntiques a les del primer pis. Al tercer pis, un gran finestral de formes corbes motllurades ocupa tota la façana. Aquesta planta, producte de l'ampliació efectuada el 1910, presenta un coronament que es complementa amb la finestra. En conjunt, l'element que caracteritza la casa Olivella és l'ús de motllures decoratives que accentuen la sinuositat de les formes de la façana. La coberta de l'edifici és a dues vessants i a la part posterior hi ha un terrat. Actualment l'edifici ha perdut la funció d'habitatge i ha esdevingut local social d'una penya esportiva.

Casa aïllada que forma un volum de planta rectangular, amb planta baixa i dos pisos, i amb cobertes a dues vessants, amb barbacana sostinguda per tornapuntes. A la planta sota coberta forma una finestra tripartida d'arcs rodons al centre, flanquejada per altres dues finestres senzilles. Les façanes són tractades amb un ordre de tres eixos verticals, i a les plantes baixa i primera, les obertures formen arcs deprimits. A la primera planta, a més, apareixen balconades que uneixen tres obertures i que són sostingudes per mènsules. La Vil·la Isabel forma part del conjunt d'edificacions que integren la Ciutat Jardí de Ribes Roges, i és un dels deu xalets que va fer construir la institució per a cecs Empara de Santa Llúcia amb finalitats benèfiques. És, a més, un dels edificis d'aquest sector més propers al llenguatge noucentista.

Edifici rectangular aixecat respecte el nivell del carrer i envoltat de jardí. Consta de planta baixa, pis i golfes. Fou projectat com a habitatge per a dues famílies. Les cobertes són de teula, a quatre vessants al cos central i a dues vessants als cossos que se li afegeixen perpendicularment. Les façanes presenten obertures en general allindades i ulls de bou ornamentals amb elements ceràmics. Els cossos laterals són sostinguts per pilars i tenen decoració de ceràmica vidriada als capcers triangulars. El xalet també mostra a nivell decoratiu elements de trencadís, característics de la tipologia modernista. Va ser un dels primers edificis que es van construir a la ciutat-jardí de Ribes-Roges. El 1910 es va col·locar la primera pedra, juntament amb les d'altres nou xalets. Aquesta iniciativa va ser promoguda per la Junta de l'Asil de Cecs pobres "Empar de Santa Llúcia". El projecte general de la parcel·lació, així com el d'aquest edifici fou obra de l'arquitecte B. Pollés i Vivó.

Es tracta d'un edifici unifamiliar aïllat amb jardí al voltant. L'immoble és de la planta és sensiblement rectangular i es compon de planta baixa i una planta pis sota cobertes inclinades de teula plana de les que sobresurt una torratxa -mirador de planta quadrada i coberta de pavelló. El cos davanter és de planta baixa amb terrassa i pèrgola superior. El soterrani va ser construït posteriorment i es fa servir com a garatge. Les parets són de paredat comú i totxo. Els forjats són de bigues de ferro i revoltó de rajola i de bigues de formigó i revoltó ceràmic. Hi ha obertures amb llinda i altres d'arc apuntat. Presència d'ornamentació amb aplacats de ceràmica vidriada i trencadís. Trobem totxo vist en arcs, pilars, capcers, mènsules, ampits i llindes. A la torratxa hi ha un important ràfec sustentat per mènsules. La coberta és de teula plana en part vidriada que forma un dibuix.

Es tracta d'un edifici unifamiliar aïllat rodejat de jardí. L'edifici està aixecat respecte a la rasant del carrer. Es compon de planta baixa i una planta pis i sota coberta. La casa té diversos cossos de planta baixa. Les cobertes són inclinades i sobresurt una torratxa mirador de planta quadrada i coberta de pavelló. El cos davanter és de planta semicircular i petit porxo amb terrassa superior. Té un oratori adossat a la façana lateral amb coberta a dues vessants. Les parets són de paredat comú i totxo. Els forjats són de bigues metàl·liques i revoltó de rajola. Les cobertes són d'estructura de fusta, llata i rajola i teula plana. Trobem obertures amb llinda i també amb arc de mig punt amb aplacat d'ornamentació floral de ceràmica vidriada. A les cantoneres hi ha maons vistos. El ràfec sobresurt respecte de la coberta de teula plana amb imbricació de teula vidriada. Hi ha un cos de galeria semicircular amb terrassa superior i barana de fusta. L'antic oratori està coronat per una creu.

El Xalet del Nin és una d'aquelles construccions que participen dels llenguatges modernista i noucentista. S'aixeca a l'indret de la punta de Sant Gervasi, entre les platges dels Capellans i d'Adarró i la via del ferrocarril, al final del passeig de Ribes Roges. L'edifici, aïllat, es troba dins d'un recinte emmurallat coronat per una balustrada, aixecat respecte el nivell del passeig. Consta de planta baixa, pis i espai sota coberta a quatre vessants de la que sobresurt una torratxa de planta quadrada amb coberta de pavelló. L'edifici està format per un cos central sobresortit que remarca la part principal d'accés, i per dos cossos en planta baixa que formen un terrat superior amb balconada de balustrada ceràmica. La façana principal està orientada al mar i l'entrada principal es realitza a través d'un pòrtic de tres arcs de mig punt, de pedra, i columnes de fust llis amb base i capitell Els paraments són fets amb pedra carejada, i els balcons tenen balustrada vidriada. La coberta presenta un ràfec perimetral de ceràmica i teula vidriada, i destaca el sistema de ventilació del sota cobert, realitzat amb gelosia amb acabat de ceràmica vidriada. A la façana est hi ha un porxo de dos arcs de mig punt, de pedra, per on tenia accés el servei de la casa. A l'interior, són interessants els paviments hidràulics, de diferents dibuixos i colors, amb composicions modernistes i noucentistes, i els arrimadors de ceràmica vidriada a la planta baixa, de la fàbrica Pujol i Bausis d'Esplugues de Llobregat, com també l'estructura de bigues de fusta amb cairons vidriats. El juliol de 1999, la família Díaz Ibáñez, coneguts restauradors vilanovins, van comprar el xalet per fer-hi un hotel de luxe i salons per a banquets. L'any 2003, la propietat sol·licità construir un nou accés al xalet a través d'una escala que el connectés amb la pujada des de la plaça d'Adarró. El projecte de restauració de l'edifici i la nova escala van ser redactats per l'arquitecte vilanoví Josep Maria Pujol Torres.

Edifici aïllat, voltat parcialment de jardí, que fa cantonada entre la rambla de la Pau i el carrer Soler i Morell. Consta de semisoterrani, planta baixa aixecada en relació al nivell del carrer i terrat. Les façanes, de pedra vista rosa, tenen com a element més remarcable les grans finestres on s'equilibren la tendència a la forma circular del modernisme i la tendència clàssica basada en l'ús de columnes amb capitells jònics. La part superior d'aquestes obertures va resseguida per una motllura que les unifica. Les façanes estan coronades per una cornisa decorada amb motius vegetals i una barana de terrat que combina l'obra i el ferro. A la part posterior hi ha una tribuna de planta semicircular coberta amb una semicúpula. Al jardí, poc cuidat, hi ha una torre d'inspiració naturalista. El projecte definitiu de l'actual edifici fou realitzat l'any 1921 per l'arquitecte Josep Mª Miró i Guibernau. Amb anterioritat, el propietari Sebastià Soler, havia encarregat dos projectes no realitzats: el primer data del 1915 i és signat per l'arquitecte Josep Font i Gumà; el segon, de l'any 1917, porta la signatura del mestre d'obres Gaietà Miret. A la torre del jardí hi ha una inscripció que diu: "Colònia S. Soler 1916", fet que indica que la seva construcció fou anterior a la de la casa. L'any 1983 l'ajuntament de Vilanova i la Geltrú va comprar la finca i l'any següent va realitzar-hi obres de restauració i condicionament, segons projecte de l'arquitecte municipal Miquel Orriols i Mas, per al seu ús com a Casal d'Avis.

Edifici de planta baixa i un pis, amb pati posterior. La complexitat de la construcció es reflecteix exteriorment en el coronament de l'edifici, que presenta elements a diferents nivells d'alçada i en l'organització de la façana en un doble pla, un format per un cos lateral que segueix la línia del carrer i l'altre, més allunyat, on es troba la porta d'accés. El conjunt mostra un caràcter unitari que ve donat, fonamentalment, pel balcó que recorre els dos cossos, pel fet que totes les obertures, malgrat la diversitat de dimensions, tenen la mateixa forma i per la utilització dels elements decoratius (maó, ferro i ceràmica). L'any 1923 el propietari de la finca, Joan Magriñà, va sol·licitar a l'ajuntament de Vilanova i la Geltrú permís d'obres per a la construcció de l'edifici, d'acord amb el projecte realitzat per l'arquitecte Josep M. Miró i Guibernau.

Edifici de planta rectangular, amb dos nivells d'accés i coberta de teula a dues vessants. La façana principal del magatzem, situada sota la rasant del carrer, està orientada cap a la via fèrria, en lloc d'obrir-se al carrer, on dóna un dels murs laterals, tractat amb gran senzillesa. Davant el magatzem hi ha un petit pati amb una rampa d'accés. La riquesa decorativa de la construcció es concentra a la façana principal, de composició simètrica i on s'utilitzen els recursos ornamentals més característics del modernisme: maó vist, ceràmica i vidre. Aquest edifici és un dels escassos exemples d'arquitectura industrial modernista a Vilanova i la Geltrú. L'única documentació localitzada informa d'una sol·licitud d'obres per a la modificació de l'edifici existent, realitzada el 1923 per la companyia propietària, Fuerza del Ebro, S.A., amb projecte de l'enginyer Daniel Boixeda.