La Moleta del Remei és un jaciment ibèric ubicat en el terme d’Alcanar, a la comarca del Montsià, en un puig pròxim a l’ermita de la Mare de Déu del Remei, patrona de la localitat. El poblat, conegut des de principis del segle XX, ha estat objecte de diverses campanyes d’excavació, programades des del 1985. Les intervencions han descobert un poblat fortificat, amb estructura ovalada, que presenta una ocupació en tres fases entre el segle VII i el II aC. L’última excavació, a finals de 1995, ha permès arribar a un nivell de coneixement del jaciment del que es pot procedir a la seva consolidació, ordenació i senyalització. L'objectiu de la intervenció té, a més de la voluntat de conservació de les restes, la finalitat de presentar al visitant, de manera pedagògica, les estructures i continguts que configuren el lloc. Seguint en tot cas les normes bàsiques d’intervenció en el patrimoni immoble: 1) Respectar la ubicació original de les restes, 2) que els materials utilitzats siguin fàcilment reversibles i 3) distingir les restes afegides de les restes originals. Sota aquests paràmetres els plantejaments de la intervenció son els següents: Considerar l’àmbit el projecte, com un “parc arqueològic”, no sols la fortificació pròpiament dita, sinó el conjunt paisatgístic del turó. Definint tant el recorregut d’accés a dalt el poblat, com l’accés i recorregut interior, integrant-los en l’entorn paisatgístic. Consolidació de les restes arqueològiques, apropant-nos als sistemes constructius emprats en la seva construcció original, segons els diferents tipus de murs. Potenciant l’esquema urbà de funcionament a l’interior i el protagonisme perimetral de la muralla, que es converteix en un autèntic passeig arquitectònic.. Evocació del lloc, amb una visió dinàmica. Mitjançant el diàleg entre nous elements puntuals, com morfologia d’estructures constructives, i les restes arqueològiques existents, aproximar el visitant a la reflexió espacial, històrica, social, i fins i tot poètica. Col·locació d’una plataforma amb plafons explicatius a la zona més alta del recinte, coincidint amb la part central sense excavar, amb connotacions del lloc públic i simbòlic que podria haver-hi hagut al lloc, com element icònic. Aquesta plataforma també fa de mirador, des d’on poder observar la totalitat del recinte i el conjunt del paisatge circumdant, des de la costa fins les muntanyes llunyanes dels Ports de Beseit.

L’antiga ciutat romana de Iesso, fundada l’any 100 a.C., es troba al subsòl de l’actual Guissona, ocupant una superfície d’unes 20 ha sota el paisatge agrícola de la comarca de la Segarra. Les terres emmagatzemades pels arqueòlegs producte de les excavacions, es reutilitzen i es disposen com a superfícies de laminació que contenen les possibles escorrenties de l’aigua de pluja, dimensionant i relacionant al seu torn els antics vials i estructures urbanes que emergeixen al jaciment de 2ha. Altres elements puntuals com les fileres d’estaques de fusta de castanyer que balisen els trams de la muralla saquejada a la Edat Mitjana, les línies que construeixen la volumetria de la torre nord de defensa, o els dos plans horitzontals suportats per micropilotis de cimentació que protegeixen les termes i la natatio, són alguns dels instruments amb els que es posen en valor les parts visibles del jaciment… …malles d’acer corrugades clavades per a no relliscar en el gelat i cru hivern continental, taulons d’obra per a superar petits desnivells, o línies de corda per a limitar les zones no transitables, són altres recursos utilitzats i que ajuden a comprendre les restes de Iesso com un jaciment arqueològic del s. XXI i no com ciutat romana reconstruïda. D’aquesta manera, la interpretació dels diferents elements s’ha entès sempre des de l’abstracció, utilitzant materials propis de l’arqueòleg i de l’agricultor, esperant successives campanyes d’excavació, amb uns camps de terra que recullen l’espontaneïtat de la vida en els diferents moments de l’any.

The Roman site of Can Tacó is located on the Turó d'en Roina, facing south and 50 metres above the confluence of the Congost and Mogent rivers, at the source of the Besós river and about 20 km away from its mouth in the Mediterranean Sea. Forming part of the Tres Creus Hills complex, this natural and genuine enclave structures biodiversity in a very fragmented and man-made environment. The idea is to recover and enhance both the natural and archaeological heritage. Passing through a small forest, submerged among the mass of oaks, we discover the Roman site at the end of a quiet and winding route; the remains of a Roman palace with a clear geometry of the spaces that formed it, with areas of great interest that must be highlighted. Built by successive earthworks and partly with local slate stone, what had been an important settlement prior to the construction of the Via Augusta is currently a natural viewpoint towards the Vallès regions. It intervenes in the transfer of the Roman traces, reinforcing the content (the space) and highlighting the continent (the walls). We work with the earth that over time covered the remains and that accumulated outside the site as a result of the archaeological excavation. These lands and gravels from the old licorice quarry are sieved and straightened again but in a different position, giving them a new meaning. A first steel mesh contains the new stones, and these contain the land and gravel that together will reproduce the successive horizontal planes at the level where the Romans traveled. A second mesh, denser and thinner, is arranged as a curtain in time, as a backdrop on which the different archaeological remains are projected. In this way, stone and steel, mountain and industry coexist in these landscapes of accumulation and, nevertheless, dynamic due to the contact between fragments, interpreting the pre-existing, valuing and activating, incorporating and not erasing, and at the same time co-evolving with the natural environment by optimising resources to the maximum.

L’actuació té per objecte protegir mitjançant cobertes les restes ornamentals conservades a l’anomenat sector cenobític del complex monàstic, dotar-lo d’estabilitat estructural i possibilitar la seva visita pública. La proposta planteja cobertes de teula per al volums original recuperats i de planxa de zinc per aquells amb nivells superiors irrecuperables. Per a la reconstrucció dels elements de fàbrica s’ha emprat maó massís manual que permet refer voltes, arcs, murs o pilars de manera flexible i adient marcant diferències subtils amb els element originals que s’han consolidat i restaurat integrament. Cal destacar la reconstrucció, pràcticament des de zero, del claustre menor, d’estil renaixentista primerenc, a partir d’un 70% dels elements arquitectònics i paviments originals, a més de la seva magnifica font central. El gran espai del refetor servirà per a usos culturals polivalents compatibles amb la seva visita.

Les restes arqueològiques de l’antic Teatre de Tàrraco es descobreixen l’any 1885. Al llarg del sXX, hi han hagut importants transformacions que han anat construint una nova condició contemporània com a sediment i dipòsit de temps i matèria. Transformar el gran buit urbà de 6000m2 en un nou espai públic atravesable és el que es pretén amb les successives fases. En aquesta primera, la construcció d’una estructura de barres d’acer corrugat complementada per un pla horitzontal de sauló, dibuixen les directrius i generatrius que activen en geometria i escala part de les restes de la càvea original. La idea clàssica de visió semi-panoràmica desapareix. La centralitat es desplaça, desapareix la simetria. L’escenari s’amplia, els límits es desdibuixen. Entren en joc els diferents elements i, com un engranatge la història i l’obra de teatre es reordenen, oferint infinites versions d’acord amb els nous actors i les seves mirades que, poc a poc, harmonitzaran amb el pes i el pas del temps.