Intro

Sobre el proyecto

En esta primera etapa, el catálogo se focaliza en la arquitectura moderna y contemporánea proyectada y construida entre el 1832 –año de edificación de la primera chimenea industrial de Barcelona que establecemos como el inicio de la modernidad– hasta la actualidad.

El proyecto nace con el objetivo de hacer más accesible la arquitectura tanto a los profesionales como al conjunto de la ciudadanía por medio de una web que se irá actualizando y ampliando mediante la incorporación de las obras contemporáneas de mayor interés general, siempre con una necesaria perspectiva histórica suficiente, a la vez que añadiendo gradualmente obras de nuestro pasado, con el ambicioso objetivo de comprender un mayor período documental.

El fondo se nutre de múltiples fuentes, principalmente de la generosidad de estudios de arquitectura y fotografía, a la vez que de gran cantidad de excelentes proyectos editoriales históricos y de referencia, como guías de arquitectura, revistas, monografías y otras publicaciones. Asimismo, tiene en consideración todas las fuentes de referencia de las diversas ramas y entidades asociadas al COAC y de otras entidades colaboradoras vinculadas con los ámbitos de la arquitectura y el diseño, en su máximo espectro.

Cabe mencionar especialmente la incorporación de vasta documentación procedente del Archivo Histórico del COAC que, gracias a su riqueza documental, aporta gran cantidad de valiosa –y en algunos casos inédita– documentación gráfica.

El rigor y el criterio de la selección de las obras incorporadas se establece por medio de una Comisión Documental, formada por el Vocal de Cultura del COAC, el director del Archivo Histórico del COAC, los directores del Archivo Digital del COAC y profesionales y otros expertos externos de todas las Demarcaciones que velan por ofrecer una visión transversal del panorama arquitectónico presente y pasado alrededor del territorio.

La voluntad de este proyecto es la de devenir el fondo digital más extenso sobre arquitectura catalana; una herramienta clave de información y documentación arquitectónica ejemplar que se convierta en un referente no solo local, sino internacional, en la forma de explicar y mostrar el patrimonio arquitectónico de un territorio.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directores arquitecturacatalana.cat

credits

Quiénes somos

Proyecto de:

Impulsado por:

Directores:

2019-2024 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comisión Documental:

2019-2024 Ramon Faura Carolina B. Garcia Eduard Callís Francesc Rafat Pau Albert Antoni López Daufí Joan Falgueras Mercè Bosch Jaume Farreny Anton Pàmies Juan Manuel Zaguirre Josep Ferrando Fernando Marzá Moisés Puente Aureli Mora Omar Ornaque

Colaboradores:

2019-2024 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero Lucía M. Villodres Montse Viu

Colaboradores Externos:

2019-2024 Helena Cepeda Inès Martinel

Con el soporte de:

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura

Entidades Colaboradoras:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

 

Basílica de la Sagrada Família

 

Museu del Disseny de Barcelona

 

Fomento

 

AMB

 

EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona

 

IEFC

 

Fundació Domènench Montaner.

Diseño y Programación:

edittio Nubilum
Sugerencias

Buzón de sugerencias

Solicita la imagen

Te invitamos a ayudarnos a mejorar la difusión de la arquitectura catalana mediante este espacio, donde podrás proponernos obras, aportar o enmendar información sobre obras, autores y fotógrafos, además de hacernos todos aquellos comentarios que consideres. Los datos serán analizados por la Comisión Documental. Rellena sólo aquellos campos que consideres oportunos para añadir o subsanar información.

El Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya es uno de los centros de documentación más importantes de Europa, que custodia los fondos profesionales de más de 180 arquitectos, cuya obra es fundamental para comprender la historia de la arquitectura catalana. Mediante este formulario, podras solicitar copias digitales de los documentos de los que el Arxiu Històric del COAC gestiona los derechos de explotación de los autores, además de aquellos que se encuentren en dominio público. Una vez realizada la solicitud, el Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya te hará llegar una estimación del presupuesto, variable en cada casuística de uso y finalidad.

Detalle:

* Si la memoria tiene autoría o derechos conocidos, puede citarlos en el campo anterior 'Comentarios' .

Eliminar * Si las fotografías tienen autoría o derechos conocidos, puede citarlos en el campo anterior 'Comentarios'.
Puedes adjuntar hasta 5 archivos de 10 MB cada uno como máximo.

Información básica de protección de datos

Responsable del tratamiento: Colegio de Arquitectos de Cataluña 'COAC'.
Finalidad del tratamiento: Tramitar la sol·licitud de copias digitales de los documentos de los cuales el Archivo Histórico del COAC gestiona los derechos de explotación de los autores, además de aquellos que se encuentren en dominio público.
Legitimación del tratamiento: Su consentimiento para tratar sus datos personales.
Destinatario de cesiones o transferencias: El COAC no realiza cesiones o transferencias internacionales de datos personales.
Derechos de las personas interesadas: Acceder, rectificar y suprimir sus datos, así como, el ejercicio otros derechos conforme al establecido a la información adicional.
Información adicional: Puede consultar la información adicional y detallada sobre protección de datos en este enlace

Memoria

Josep Danés i Torras va néixer a Olot l'any 1891. Estudia el batxillerat a Olot en uns anys en que la població viu una intensa vida cultural i social. Entre 1909 i 1917 estudia arquitectura a Barcelona, és per tant coetani de Cèsar Martinell, Nicolau Rubió i Tudurí, J.F. Ràfols, Francesc Folguera, Ramon Raventós, Antoni Puig Gairalt, Joan Bergós, Lluís Bonet Garí, Eusebi Bona. Danés forma part d'aquesta segona generació d'arquitectes noucentistes i catalanistes que cerquen una arquitectura pròpia del país.

A través del Centre Excursionista de Catalunya, i en concret amb la fundació Rafel Patxot, encapçala l'estudi de la Masia Catalana, camp en que destacà pels seus estudis i publicacions. També destaca pels seus treballs de recerca envers el patrimoni arquitectònic del país, amb restauracions i publicacions al respecte.

La seva producció arquitectònica és fidel a aquesta recerca d'una arquitectura pròpia a partir dels supòsits de reinterpretació de l'arquitectura popular, sense renunciar a una certa continuïtat de recursos estilístics propis de l'arquitectura monumentalista i classicista.

D'entre la multitut d'obres que va executar en destaca: la façana de l'església del Tura, a Olot, excepte la rosassa i el perímetre de la portada (1928). L'església dels Àngels (1934-54) i la de la Bonanova (1942) a Barcelona; l'església parroquial de Ribes de Freser (1940); el Santuari de Núria (1928-1955) i l'estació del cremallera (1930) també a Núria; les cases Farjas (1922) i Plana (1927) , capella de la Providència (1922, enderrocada) a Olot. La rehabilitació de Pia Almoina de Girona (1927), actual seu de la Demarcació de Girona del Col·legi d'Arquitectes; reformes substancials al Seminari de la Seu d'Urgell (1946 - 1955); la Masia Mariona (1927-1931) per a Rafael Patxot, a Mosqueroles;entre d'altres.

S'establí i treballà a Barcelona i també exercí el càrrec d'arquitecte diocesà de la Seu d'Urgell (1927). Afeccionat a l'arqueologia i l'excursionisme treballà, en aquest sentit, per al Centre Excursionista de Catalunya, l'Institut d'Estudis Catalans i la Fundació Patxot. És autor de diversos articles i publicacions

Autor: Arxiu Històric del COAC

Obras (6)

Sobre el Mapa

Premiadas
Catalogadas
Desaparecidas
Todas las obras

Constelación

Cronología (6)

  1. Fàbrica Rogelio Rojo

    Josep Danés i Torras

    La fàbrica Rogelio Rojo està situada entre els carrers Rogelio Rojo, Fàbrica, Santa Clara i avinguda Catalunya. Es tracta d'un conjunt arquitectònic d'ús industrial construït en èpoques diferents: any 1917, anys 30, anys 50, anys 60 i any 1973. El volum principal del conjunt té forma d'U, està format per dos naus de planta baixa i una nau de planta baixa i primera planta. A més hi ha una sèrie d'edificacions annexes que s'han anat afegint al llarg del temps. L'espai interior és diàfan i de grans dimensions, gràcies als grans finestrals i a la coberta en forma de dent de serra. L'exterior, d'obra vista i aplicacions ceràmiques disposa de façanes testeres coronades amb capcers curvilinis i mixtilinis que s'inspiren en el barroc. L'estructura vertical és de pilars d'acer i parets de càrrega d'obra vista a base de maó massís. La coberta és de teula àrab sobre solera de ceràmica que es recolza sobre encavallades de fusta i metàl·liques (en substitució de les de fusta originals). La nau principal i la les altres dues estan unides ja que les parets laterals han estat substituïdes per jàsseres metàl·liques amb un pilar d'obra (fàbrica de maó massís) al mig. Els fonaments són murs correguts de maçoneria de pedra de 60 cm d'amplada. La coberta de la nau llarga és de teula ceràmica sobre encadellat ceràmic. Els paviments són de formigó i presenten certs desnivells i algunes reparacions. A l'interior hi ha unes divisions a total alçada amb parets de maó amb pilarets de reforç. El conjunt industrial ocupa un solar de 9.752 m2 dels quals 4.675 són de construccions. En el període de la primera Guerra Mundial (1914-1918) es produeix un augment de demanda per part dels països contendents que anima el desenvolupament de la industria dedicada al sector tèxtil i metal·lúrgic. En aquest moment la família Rojo va iniciar la fabricació de complements per les peces de roba que confeccionaven ells mateixos. Finalment varen optar per fabricar únicament fornitures metàl·liques com sivelles, botons i agulles i també plaques per a les ampolles de cava. Després de la Guerra les exportacions catalanes van patir una davallada. La crisi es tradueix en atur dels treballadors i es produeixen conflictes socials. L'empresa Rogelio Rojo instal·la la seva nova fàbrica a Masquefa, lluny de la conflictivitat de les àrees urbanes. L'arquitecte encarregat del projecte fou Josep Donés i Torres. El ritme de producció dels primers anys era estable, la balança entre les importacions i exportacions era favorable, els salaris eren baixos i la plantilla estava majoritàriament per dones. L'any 1936 amb l'esclat de la Guerra Civil la producció no es va alterar. L'any 1937 en contacte amb la Comissió d'indústries de Guerra per la Generalitat de Catalunya, es comencen a fabricar projectils per l'exercit republicà i també es construeix un nou edifici. El 22 de gener de 1939 Masquefa va ser bombardejada per l'aviació italiana. L'època des post guerra van ser uns moments difícils i la fàbrica es va convertir en un referent econòmic i un element socialitzador pel municipi de Masquefa. Durant la dècada de 1970 es construeix un nou edifici de dues plantes preparat pel procés productiu del galvanitzat. A finals dels anys 80 les instal·lacions de la fàbrica van quedar obsoletes i ja no podia competir en el mercat. La fàbrica va tancar al tombant del segle XX. Aquesta fàbrica ha desenvolupat activitats relacionades amb la metal·lúrgia. La darrera empresa va plegar l'any 2002. Actualment acull, entre altres serveis i activitats culturals, la Biblioteca Municipal. L'any 2002 fou adquirit el conjunt per l'Ajuntament de Masquefa.
  2. Restauració de La Pia Almoina

    Josep Danés i Torras

    Restauració de La Pia Almoina

    Una institució benèfica característica del sistema urbà medieval, entre el poder del Bisbat i la catedral i el dels estaments civils. Fundada per Arnau d’Escala a partir de les donacions de bisbes, preveres i notables de la ciutat, jugà constantment un paper de penyora social en nombroses transmissions patrimonials. Arriba a formar una illa quasi completa, agrupant diverses finques precedents, de la plaça dels Apòstols (forn de pa i casa d’un exhaurit consell jueu de l’aljama, el 1415) a la capella gòtica de Sant Mateu (1397). Exerceix una caritat massiva fins al 1626, quan el bisbe Gil de Manrique transfereix les rendes a inversions permanents; el litigi entre almoina i inversió durarà fins al 1776, any en què Lorenzana l’adscriu al nou hospici. La desamortització fa que se subhasti (1842), i retorna al clergat en forma d’escola pia fins al 1975. La primera gran restauració, a càrrec de Danés, manipula les obertures, completa les trífores i corona amb merlets el gran pany característic del gòtic civil, en una recreació d’un resultat escenogràfic extraordinari i de gran qualitat en el detall. També resulta interessant el cos de llevant, amb mur gòtic de base, fàbrica renaixentista i arcuacions recents sota teulada, així com l’estructura medieval de planta baixa.
  3. Cinema Olimpia

    Josep Danés i Torras

    El carrer Àngel Guimerà, que corre paral·lel al Passeig de Pere III, la via més important de l'Eixample manresana de finals del segle XIX i del Modernisme, conté una sèrie d'edificis noucentistes de diversa estètica. El Cinema Olímpia s'adscriu al llenguatge monumentalista classicista del Noucentisme, pel seu caràcter públic. Està construït entre mitgeres, planta rectangular, i consta d'una planta i un pis a doble alçada, amb una composició unitària. La façana, ordenada simètricament, té cinc obertures per planta, organitzades segons cinc eixos verticals: tres centrals amb portals en planta baixa i balcons bombats amb balustres al pis principal i vidrieres de traça geomètrica, que corresponien a l'antic amfiteatre; els balcons es tanquen amb un arc rodó motllurat i reixeta. El coronament superior està format per un fris de finestres petites (de ventilació per a l'espai sota coberta), alternades amb permòdols, els quals sostenen una cornisa motllurada i amb dentellons, un acroteri massís i, al damunt, un conjunt escultòric amb medalló central, amb el nom del cinema i cimat amb corona, flanquejat per volutes i pinacles. La coberta és a dues aigües, de teula plana. Actualment, l'interior està totalment modificat i ocupat per una botiga de Zara. Originàriament, a la planta baixa es desenvolupava el vestíbul i platea (en desnivell), amb l'escenari al fons. Un bon tros de l'escenari i la sala ocupaven el pati interior de l'illa. La part alta de l'edifici estava ocupada per l'amfiteatre, suportada per pilars de fosa, i el foyeur.
  4. Masía Mariona

    Josep Danés i Torras

    Masía Mariona

    La masía Mariona fue edificada entre 1927 y 1931 por iniciativa de Rafael Patxot i Jubert como residencia de verano, bajo la dirección del arquitecto Josep Danés i Torras, que también diseñó la carpintería y la forja, así como el reloj de sol de cerámica, colocado en la fachada principal. La casa está formada por planta baja y dos pisos, con una torre anexa de planta cuadrada y solana porticada. El aspecto exterior del edificio se inspira en las masías clásicas, con galerías y torre-mirador, aunque su distribución interior se adecua a las necesidades propias de una lujosa residencia de verano. El jardín que rodea la casa también lo diseñó con Danés, siguiendo criterios paisajísticos de acuerdo con las características del terreno. Desde el exilio, Rafel Patxot hizo grabar en las dovelas del portal de entrada la frase "Huéspedes vendrán que de la casa les sacarán - 3 de agosto de 1936 - Adiós". La masía Mariona fue edificada entre 1927 y 1931. Durante la Guerra Civil, la casa sufrió desperfectos y debido a un incendio perdió la mayoría del mobiliario. En 2005 se hizo efectiva la donación de la casa a la Diputación de Barcelona por parte de su propietario, Rafel Carreras i Patxot, condicionada a la ejecución del proyecto museográfico y de traslado de la sede del parque. Actualmente es la sede de la Oficina del Parque Natural del Montseny. Reserva de la Biosfera y de la exposición permanente "Univers Patxot".
  5. Iglesia de la Mare de Déu dels Àngels

    Josep Danés i Torras

    Iglesia de la Mare de Déu dels Àngels

    Iglesia situada entre medianeras con la fachada al chaflán, entre las calles Balmes y Valencia, alejada así de las casas de viviendas para destacarla y asegurar una buena visibilidad del edificio. Se diferencia de los edificios parroquiales de los lados de menor altura y ligeramente más retirados de la línea de fachadas. También en el uso de los materiales se produce por contraste cierta monumentalización: los edificios laterales con menaje de ladrillo prensado visto combinando colores rojos y blancos y la piedra gris de Montjuïc. La fachada de la iglesia presenta también un frontón con el tejado a dos vertientes que esconden la azotea practicable. La planta del templo comienza en el chaflán y cruza en diagonal el solar dejando a ambos lados espacio por los edificios parroquiales. Para asegurar una buena iluminación en la iglesia se proyectaron unas azoteas en la parte superior para poder abrir grandes ventanales en arco parabólico en la cúpula y patios de luz con claraboyas que darían luz cenital a los ventanales interiores. El interior de la iglesia es rico en decoración, realizada en gran medida por el propio arquitecto: desde la base de las placas de mármol, artesonados, molduras de yeso policromado, estucados, pavimentos de gres cerámico decorados, vidrieras emplomadas o lámparas, en el mobiliario litúrgico. Las pinturas al fresco y los esgrafiados fueron realizados por Ferdinandus Serra, y los mosaicos venecianos por Lluís Bru. Las vidrieras de las ventanas son obra de Joan Bonet con escenas de la Virgen de los Ángeles y los santos que tuvieron más relación con la ciudad de Barcelona. En esta línea, se encuentra una talla de la Virgen de los Ángeles de Martí Cabrer. El arquitecto proyectó el templo y los anexos parroquiales en período republicano por encargo del rector Joaquim Delgé a finales de 1932 pero no se empezó a edificar hasta después de la Guerra Civil, a partir de 1942. Las soluciones adoptadas por el arquitecto sitúan la iglesia a caballo entre la nueva arquitectura religiosa que estaba imperando en Europa y el pasado Noucentista catalán, abriendo una línea de continuidad con la tradición aportando soluciones modernas. El complejo parroquial fue promovido por la Junta de Obra de la Parroquia de Nuestra Señora de los Ángeles siguiendo un programa que trataba de construir los dos edificios anexos destinados a escuela parroquial y rectoría. Las obras empezaron en 1942, siguiendo el proyecto de 1934. La inauguración de la iglesia tuvo lugar en 1950, cuando todavía faltaba parte de la decoración interior. En 1952 se instalaron las lámparas, y el 12 de octubre de 1955 se consagró la iglesia y el 25 de diciembre de 1956 el altar del Santísimo.

Bibliografía

Rutas y Apuntes (1)

Bústia suggeriments

Ajuda’ns a millorar el web i el seu contingut. Proposa’ns obres, aporta o esmena informació sobre obres, autors i fotògrafs, o comenta’ns el què penses. Participa!