Una estrecha calle en el Ensanche... Un programa complementario a la vivienda: acceso a través de garaje, vestuarios, piscina y terraza... Una intención: a partir del hueco de interior de manzana, un jardín se abre a la ciudad... En las dos plantas (baja/garaje+piso/terraza), ha priorizado la disposición en continuidad de los diferentes programas, así como la alternancia y relación entre ellos en los diferentes períodos del año. De esta forma, el garaje intenta optimizar al máximo su espacio consiguiendo una capacidad y movilidad óptima para dos vehículos. El acceso a la terraza se sitúa en el fondo de la parcela potenciando, con la luz natural, una cierta continuidad entre la calle y el espacio jardín. Una ventilación natural cruzada y cierta transparencia condicionan la formalización de la fachada. Construida en seco con una estructura principal de acero corrugado (Æ 25mm.), las diferentes densidades la definen prensando la madera tratada en una malla corrugada (150x300mm. Æ 10mm.). La disposición de la terraza del primer piso libera al máximo un espacio de uso plurifuncional en continuidad con la vivienda. La piscina climatizada y la vegetación se sitúan al fondo, debajo de la medianera principal, alcanzando la máxima profundidad. El límite de acero y madera dobla en forma de pérgola, se recoge el espacio... y un pequeño balcón permite la relación puntual con la calle, donde un peatón se acerca a un carrizo de una antigua riera más que en un edificio de la ciudad.

Salou és un municipi situat a la costa catalana, al sud de la ciutat de Tarragona. Paral·lela al litoral i a uns 25km de distància emergeix, amb alçades superiors als 1000m, la serra de Prades. Al trobar-se amb les muntanyes, l’aire humit procedent del mar es veu obligat a ascendir, perdent temperatura i condensant el vapor en forma de pluja. L’aigua baixa per les fortes pendents de les muntanyes, regula la seva velocitat al passar per les valls i es distribueix, de nou en direcció al mar, en diferents rieres que recorren la fèrtil planícia. Aprofitant la orografia, aquest cicle que es repeteix periòdicament, ha caracteritzat secularment la producció agrària del lloc. En conseqüència, estem en un paisatge que s’exten pel territori amb els recursos que aquest li proporciona, interpretant-lo i donant-li sentit a diferents escales. La lògica del model agrícola i la seva interacció amb els cicles naturals, contrasta amb la inhibició dels models de creixement urbà. Per aquests, el territori és un espai físic on implantar-se i la forma resultant respon, habitualment, a una ordenació imposada. En el concurs previ al encàrrec es demanava projectar 80 habitatges de protecció oficial en un emplaçament situat al extrem nord de Salou. Plantejat com una nova trama urbanitzada que s’imposa als traçats agrícoles preexistents, el nou lloc s’origina a partir de grans parcel·les que contenen edificis aïllats, disposats ortogonalment. La normativa del plantejament definia dos blocs iguals a la cantonada d’una de les illes i en contacte amb el nou parc. Amb una planta de 15x52 m, cada un disposava d’una orientació favorable a l’assolellament de la zona interior. Amb aquests antecedents, en els quals es qüestiona la porositat i la interacció amb el medi, i en els quals s’aposta per un territori més impermeable i de creixement ràpid, la proposta planteja les preguntes als espais intermedis, a les transicions, als llindars,... com a ponts o enllaços per a establir continuïtats i no estancaments, intentant obrir significativa i conceptualment els límits entre diferents realitats. En conseqüència, el projecte proposa un teixit amb vàries escales d’intervenció, amb un programa d’habitatge social que desenvolupi les seves propietats de relació, construint una arquitectura entesa com a suport i propera a la realitat de l’usuari. Deu habitatges per planta es distribueixen en cada edifici de PB+3, de manera que, girant-ne tres cap al tester i mantenint-ne set alineats al carrer, es fragmenta el bloc en dues parts, plantejant així les cantonades i les relacions entre els fronts interiors i exteriors del conjunt habitacional. Un lleuger talús separa les plantes baixes del terreny, permetent l’entrada de llum i aire natural a l’aparcament. És en aquest pla inclinat, tapissat de lligabosc, on es planta un petit bosc de pollancres per a que protegeixi a l’estiu del Sol de ponent i refresqui el vent de mestral, habitual a la regió. Al mateix temps, els accessos i els espais comunitaris es projecten com a llocs de relació, zones intermèdies entre els habitatges i l’espai exterior. Així s’entén la passarel·la com un element de transició, on una malla d’acer corrugat respon amb més o menys densitat a les necessitats del programa (baranes, gelosies, balcons, rec gota a gota...), podent acollir colonitzacions vegetals que sumades als pollancres, refrescaran uns espais que per la seva orientació seran molt apreciats a les estacions càl·lides. El cost de l’obra s’optimitza plantejant un únic tipus d’habitatge. Aquest s’articula al voltant d’una peça central on es concentren les zones humides i els passos d’instal·lacions, organitzant-se al seu temps en dues parts diferenciades: 1) accés, cuina, menjador, estar i 2) les dues habitacions amb el bany que inclou la zona de rentat. Són uns habitatges que gaudeixen de dues orientacions oposades i que plantegen una seqüència transversal d’espais: passarel·la, habitatge i terrassa, que els doten de versatilitat i adaptació vinculades a l’ús i a les circumstàncies climàtiques. La transició entre cada un d’aquests espais es planteja des de la seva pròpia condició atenent als paràmetres d’espai, llum i temperatura. D’aquesta manera, s’entén l’habitatge porós i passant com un element que matisa la relació entre els exteriors públic i privat: forats més petits a la passarel·la que canalitzen l’aire, la llum i controlen les vistes; i una obertura més gran cap a la terrassa, organitzada en tres parts: pas, banc i ampit, que permeten recolzar dues possibles posicions de taula. Una terrassa que, ampliant el programa de l’habitatge, disposa ombres i transparències, suggerint sistemes passius de control climàtic. Finalment la proposta es construeix amb materials senzills, econòmics i de baix manteniment, però amb una curosa disposició i execució. Materials que es mostren tal i com són i que, responent a determinades funcions, evolucionen en sincronia amb el pas del temps, atenent a les condicions de l’arquitectura i acceptant que la potència de la vida, l’imprevist que esdevé quotidià, preval més que qualsevol planificació prevista.

L’antiga ciutat romana de Iesso, fundada l’any 100 a.C., es troba al subsòl de l’actual Guissona, ocupant una superfície d’unes 20 ha sota el paisatge agrícola de la comarca de la Segarra. Les terres emmagatzemades pels arqueòlegs producte de les excavacions, es reutilitzen i es disposen com a superfícies de laminació que contenen les possibles escorrenties de l’aigua de pluja, dimensionant i relacionant al seu torn els antics vials i estructures urbanes que emergeixen al jaciment de 2ha. Altres elements puntuals com les fileres d’estaques de fusta de castanyer que balisen els trams de la muralla saquejada a la Edat Mitjana, les línies que construeixen la volumetria de la torre nord de defensa, o els dos plans horitzontals suportats per micropilotis de cimentació que protegeixen les termes i la natatio, són alguns dels instruments amb els que es posen en valor les parts visibles del jaciment… …malles d’acer corrugades clavades per a no relliscar en el gelat i cru hivern continental, taulons d’obra per a superar petits desnivells, o línies de corda per a limitar les zones no transitables, són altres recursos utilitzats i que ajuden a comprendre les restes de Iesso com un jaciment arqueològic del s. XXI i no com ciutat romana reconstruïda. D’aquesta manera, la interpretació dels diferents elements s’ha entès sempre des de l’abstracció, utilitzant materials propis de l’arqueòleg i de l’agricultor, esperant successives campanyes d’excavació, amb uns camps de terra que recullen l’espontaneïtat de la vida en els diferents moments de l’any.

El mes de Gener de 2007, els treballs de construcció d´una de les canonades secundàries de la xarxa de distribució de reg del sistema Segarra-Garrigues, varen provocar l´aparició inesperada de les restes d´una construcció prehistòrica al terme de Seró (Artesa de Segre, Lleida). El tret més excepcional d´aquest descobriment fou el caràcter megalític de les lloses de pedra sorrenca, i especialment la seva profusa decoració geomètrica esculpida, que alhora eren fragments d´antigues estàtues-esteles reaprofitades d´un monument escultòric anterior. Als terrenys de dos horts abandonats a tocar de la plaça de la bàscula del poble, es el lloc on es projecta i construeix un petit equipament cultural amb polivalència d’usos i d’espais. Una construcció realitzada amb materials propis de la zona, que alhora és topografia al salvar el desnivell d’una planta entre la plaça i els horts. Una successió de rampes suaus amb límits lleugers i elàstics d’acer corrugat, suggereixen els trànsits i escalen les diferents condicions de l’espai públic projectat... plataforma d’argila i terra entre la plaça i l’horitzó prepirinenc, pla acantilat com a mirador sobre la cambra de les esteles des d’on observem la zona del descobriment... espai recollit en cantonada orientat a ponent amb sol d’hivern i cobertura vegetal a l’estiu, llocs per seure amb pedres reciclades d’un dels horts, paviments porosos i drenants que ofereixen inèrcia tèrmica a la coberta i a la vegada recullen els paisatges propis de cada estació... les ombres de dos lledoners recuperats... i la memòria de l’antic lloc amb el rebrot espontani de les bledes. A l’interior, l’espai del vi ofereix el producte de les cooperatives locals, i a la vegada funciona com a bar del poble. També una sala polivalent que alterna l’ús quotidià com a centre social, amb la introducció als continguts d’un immediat espai museu on es documenta la troballa i es mostren les peces de l’aixovar de la tomba megalítica ... Finalment iniciem l´accés a la cambra de les mil·lenàries esteles...Un recorregut en espiral quadrangular i amb una quasi inapreciable pendent,...envoltats per peces ceràmiques calades que deixen passar la llum tamisada, l´aire, les olors del camp, la boira... va baixant la intensitat lumínica, el paviment ceràmic es va disgregant, i al arribar a la cambra la llum zenital focalitza la mirada sobre la superfície gravada de cadascuna del les esteles,...silenci...s´enlenteix el temps en un espai de contemplació precisa, en un pla horitzontal de pols d´argila que mostra l´empremta que deixa al passar cada visitant...tranquilament i en sentit invers iniciem la sortida sense possibilitat de creuament amb altres..., poc a poc s´intensifiquen la llum i els sons, fins que l´horitzó d´un camp de blat ens ve a trobar i ens retorna als paratges agrícoles característics de la comarca.

El yacimiento romano de Can Tacó se encuentra en el Turó d'en Roina, orientado al sur y 50 metros por encima de su confluencia de los ríos Congost y Mogent, en el nacimiento del río Besós y a unos 20 kms. de su desembocadura en el Mar Mediterráneo. Formando parte del conjunto de las colinas de las Tres Creus, este enclave natural y genuino estructura la biodiversidad en un entorno muy fragmentado y humanizado por el hombre. Se plantea recuperar y poner en valor tanto el patrimonio natural como el arqueológico. Transitando un pequeño bosque, sumergidos entre la masa de robles y encinas, descubrimos al final de un recorrido tranquilo y sinuoso el yacimiento romano; los restos de un palacio romano con una geometría clara de los espacios que lo formaban, con zonas de gran interés que deben ponerse en valor. Edificado por sucesivos aterrazamientos y en parte con piedra licorella del lugar; lo que había sido un importante asentamiento previo a la construcción de la Vía Augusta es en la actualidad un mirador natural hacia las comarcas del Vallès. Se interviene en el trasdós de las trazas romanas, reforzando el contenido (el espacio) y poniendo en valor el continente (los muros). Se trabaja con las tierras que con el tiempo taparon los restos y que se acumulan fuera del yacimiento producto de la excavación arqueológica. Estas tierras y gravas de la antigua cantera de pizarra son cribadas y aseadas nuevamente, pero en diferente posición, dotándolas de un nuevo significado. Un primer mallado de acero contiene las nuevas piedras, y éstas las tierras y gravas que, conjuntamente, reproducirán los sucesivos planos horizontales al nivel por donde transitaban los romanos. Un segundo mallado más denso y delgado se dispone como cortinaje en el tiempo, como telón de fondo donde se proyectan los distintos restos arqueológicos. De este modo piedra y acero, montaña e industria conviven en estos paisajes de acumulación y, sin embargo, dinámicos por el contacto entre fragmentos; interpretando lo preexistente, poniendo en valor y activando, incorporando y no borrando, a la vez que co-evolucionando con el medio natural, optimizando al máximo los recursos.

Les restes arqueològiques de l’antic Teatre de Tàrraco es descobreixen l’any 1885. Al llarg del sXX, hi han hagut importants transformacions que han anat construint una nova condició contemporània com a sediment i dipòsit de temps i matèria. Transformar el gran buit urbà de 6000m2 en un nou espai públic atravesable és el que es pretén amb les successives fases. En aquesta primera, la construcció d’una estructura de barres d’acer corrugat complementada per un pla horitzontal de sauló, dibuixen les directrius i generatrius que activen en geometria i escala part de les restes de la càvea original. La idea clàssica de visió semi-panoràmica desapareix. La centralitat es desplaça, desapareix la simetria. L’escenari s’amplia, els límits es desdibuixen. Entren en joc els diferents elements i, com un engranatge la història i l’obra de teatre es reordenen, oferint infinites versions d’acord amb els nous actors i les seves mirades que, poc a poc, harmonitzaran amb el pes i el pas del temps.

La casa Zariquiey (F. Barba Corsini, Cadaqués, 1957), redescobrint una nova condició de lloc (2017-2021) La casa Zariquiey és un dels primers projectes d’arquitectura influenciats pel moviment modern que es realitzen a Cadaqués. Pensada aleshores per a un matrimoni sense fills, a finals dels anys noranta la casa canvia de propietaris per primera vegada i, al llarg dels vint següents, diferents modificacions no simultànies en el temps impregnen el lloc, que es materialitza en una forma molt diferent de la que proposava el projecte original. Seixanta anys després de la seva construcció, es recuperen diferents elements originals i, atenent a noves necessitats, es redistribueixen tots els serveis, incorporant una nova habitació en el pla de façana i obrint una balconera a la cambra principal. D’aquesta manera, tot el perímetre assolellat de la casa optimitza l’experiència del fet d’habitar amb una relació més fluida amb l’espai exterior i el clima propis del Mediterrani.