Salou és un municipi situat a la costa catalana, al sud de la ciutat de Tarragona. Paral·lela al litoral i a uns 25km de distància emergeix, amb alçades superiors als 1000m, la serra de Prades. Al trobar-se amb les muntanyes, l’aire humit procedent del mar es veu obligat a ascendir, perdent temperatura i condensant el vapor en forma de pluja. L’aigua baixa per les fortes pendents de les muntanyes, regula la seva velocitat al passar per les valls i es distribueix, de nou en direcció al mar, en diferents rieres que recorren la fèrtil planícia. Aprofitant la orografia, aquest cicle que es repeteix periòdicament, ha caracteritzat secularment la producció agrària del lloc. En conseqüència, estem en un paisatge que s’exten pel territori amb els recursos que aquest li proporciona, interpretant-lo i donant-li sentit a diferents escales. La lògica del model agrícola i la seva interacció amb els cicles naturals, contrasta amb la inhibició dels models de creixement urbà. Per aquests, el territori és un espai físic on implantar-se i la forma resultant respon, habitualment, a una ordenació imposada. En el concurs previ al encàrrec es demanava projectar 80 habitatges de protecció oficial en un emplaçament situat al extrem nord de Salou. Plantejat com una nova trama urbanitzada que s’imposa als traçats agrícoles preexistents, el nou lloc s’origina a partir de grans parcel·les que contenen edificis aïllats, disposats ortogonalment. La normativa del plantejament definia dos blocs iguals a la cantonada d’una de les illes i en contacte amb el nou parc. Amb una planta de 15x52 m, cada un disposava d’una orientació favorable a l’assolellament de la zona interior. Amb aquests antecedents, en els quals es qüestiona la porositat i la interacció amb el medi, i en els quals s’aposta per un territori més impermeable i de creixement ràpid, la proposta planteja les preguntes als espais intermedis, a les transicions, als llindars,... com a ponts o enllaços per a establir continuïtats i no estancaments, intentant obrir significativa i conceptualment els límits entre diferents realitats. En conseqüència, el projecte proposa un teixit amb vàries escales d’intervenció, amb un programa d’habitatge social que desenvolupi les seves propietats de relació, construint una arquitectura entesa com a suport i propera a la realitat de l’usuari. Deu habitatges per planta es distribueixen en cada edifici de PB+3, de manera que, girant-ne tres cap al tester i mantenint-ne set alineats al carrer, es fragmenta el bloc en dues parts, plantejant així les cantonades i les relacions entre els fronts interiors i exteriors del conjunt habitacional. Un lleuger talús separa les plantes baixes del terreny, permetent l’entrada de llum i aire natural a l’aparcament. És en aquest pla inclinat, tapissat de lligabosc, on es planta un petit bosc de pollancres per a que protegeixi a l’estiu del Sol de ponent i refresqui el vent de mestral, habitual a la regió. Al mateix temps, els accessos i els espais comunitaris es projecten com a llocs de relació, zones intermèdies entre els habitatges i l’espai exterior. Així s’entén la passarel·la com un element de transició, on una malla d’acer corrugat respon amb més o menys densitat a les necessitats del programa (baranes, gelosies, balcons, rec gota a gota...), podent acollir colonitzacions vegetals que sumades als pollancres, refrescaran uns espais que per la seva orientació seran molt apreciats a les estacions càl·lides. El cost de l’obra s’optimitza plantejant un únic tipus d’habitatge. Aquest s’articula al voltant d’una peça central on es concentren les zones humides i els passos d’instal·lacions, organitzant-se al seu temps en dues parts diferenciades: 1) accés, cuina, menjador, estar i 2) les dues habitacions amb el bany que inclou la zona de rentat. Són uns habitatges que gaudeixen de dues orientacions oposades i que plantegen una seqüència transversal d’espais: passarel·la, habitatge i terrassa, que els doten de versatilitat i adaptació vinculades a l’ús i a les circumstàncies climàtiques. La transició entre cada un d’aquests espais es planteja des de la seva pròpia condició atenent als paràmetres d’espai, llum i temperatura. D’aquesta manera, s’entén l’habitatge porós i passant com un element que matisa la relació entre els exteriors públic i privat: forats més petits a la passarel·la que canalitzen l’aire, la llum i controlen les vistes; i una obertura més gran cap a la terrassa, organitzada en tres parts: pas, banc i ampit, que permeten recolzar dues possibles posicions de taula. Una terrassa que, ampliant el programa de l’habitatge, disposa ombres i transparències, suggerint sistemes passius de control climàtic. Finalment la proposta es construeix amb materials senzills, econòmics i de baix manteniment, però amb una curosa disposició i execució. Materials que es mostren tal i com són i que, responent a determinades funcions, evolucionen en sincronia amb el pas del temps, atenent a les condicions de l’arquitectura i acceptant que la potència de la vida, l’imprevist que esdevé quotidià, preval més que qualsevol planificació prevista.