-
1839
-
1836 - 1840
-
Colonia Sedó
autoria desconeguda
Antigua fábrica textil con varias naves, chimeneas, un acueducto, casas por los trabajadores y una iglesia con escuela. Son construcciones sencillas y funcionales, de piedra y ladrillo con tejado a dos aguas. Las chimeneas conservadas tienen diversas formas, desde rectangular a helicoidal. Se conserva la Turbina Planas de 1400 CV. La Colonia Sedó fue fundada en 1846 por Miquel Puig i Catasús, que construyó junto a un antiguo molino harinero ya existente ("Can Broquetes"), una fábrica textil que crecería rápidamente, hasta adoptar las características propias de una colonia industrial y, finalmente, en el siglo XX llegaría a convertirse en una de las empresas más grandes e importantes en la historia económica e industrial de Cataluña. A la muerte de Miquel Puig (1863) le sustituyó su hijo, Josep Puig i Llagostera, que inició la construcción de viviendas para los trabajadores, amplió la fábrica y proyectó varias obras de desarrollo. Fue su administrador y sustituto, Antoni Sedó i Pàmies, quien culminaría el proceso de crecimiento y formación de la colonia industrial que llevaría su nombre y quien desarrolló todo el proceso de producción textil. Al mismo tiempo agrandó la colonia obrera con nuevas viviendas para los trabajadores y sus familias, con instalación de tiendas, escuelas, la iglesia, un dispensario, cine y casino, entre otros. Todo el conjunto de la colonia obrera estaba situado junto a la fábrica y se estructuraba en bloques alargados de viviendas de planta baja y dos pisos que formaban siete calles paralelas entre sí. En medio de estas calles paralelas estaba la iglesia y, a ambos lados, las escuelas. Después de la Guerra Civil de 1936-1939, la colonia alcanzó el máximo crecimiento, pero al mismo tiempo se iniciarían los primeros síntomas de crisis. Actualmente, la colonia Sedó se ha reconvertido en un importante polígono industrial donde existen diferentes empresas y actividades industriales. En uno de estos espacios industriales se ubica el núcleo central del Museo de la Colonia Sedó.1846
-
1854
-
1864
-
1870
-
1874
-
Colonia El Guixaró
autoria desconeguda
El nombre del Guixaró está asociado a la masía conocida como Casa Gran del Guixaró. El topónimo se conoce por un documento del siglo XVII. La heredera de esta casa se casó con Francesc Guixaró y desde el año 1627, la casa de payés se conoció con el nombre de Casamitjana i Guixaró. En el siglo XIX, por disputas familiares y problemas de herencias, los Guixaró vendieron la casa y las tierras a Miquel Vilanova i Marsinyach, que era el heredero de la masía de la Sierra de Cabo de Costa de Puig-reig. Este, en 1877, encargó a un ingeniero un estudio técnico para construir una esclusa y un canal. En 1879, Esteve Comelles i Cluet, de Berga, compró una parte de las tierras de la masía para construir una fábrica de hilados y tejidos de algodón. La fábrica se construyó entre los años 1888 y 1889 y la vieja esclusa, de madera y con un canal de derivación muy pequeño, se construyó en 1895. Ya desde el principio, la fábrica dispuso de turbina para transformar la fuerza de el agua en energía mecánica que diera impulso al sistema de los embarrados y, también, de máquina de vapor, que se utilizaba como a fuente de energía complementaria para contrarrestar las épocas de sequía y la irregularidad del caudal del río Llobregat. El sr. Comelles no se limitó a construir una fábrica. Eran tiempos de colonias industriales y junto a la fábrica del Guixaró también se construyeron pisos para los trabajadores y un conjunto de servicios y equipamientos para que los obreros tuvieran en la colonia todo lo indispensable para vivir. Otro edificio que hizo construir, y que se entendía como un "servicio" para los trabajadores, fue la iglesia. Antiguamente, la iglesia del Guixaró estaba situada junto a la fábrica (la casa del director también). Actualmente hay una pequeña capilla en el edificio de las antiguas escuelas. Hasta hace unos treinta años, y desde el origen de las colonias, la religión y el cura tenían un papel primordial en el orden social y la vida cotidiana de la colonia. El cura era quien coordinaba el conjunto de las actividades sociales y festivas; era el ojo vigilante del dueño en la colonia y era quien difundía, entre los trabajadores, el mensaje de que el dueño era como un padre para los trabajadores, una figura protectora que les proporcionaba trabajo, comida, piso y todo tipo de servicios. En 1902 Esteve Comelles, el fundador de la colonia, murió y la colonia quedó en manos de sus hijos. En 1917 los Comelles la vendieron a Joan Prat Sellés, de Manresa, y este, y otros socios suyos, se la vendieron, en 1929, a Marc Viladomiu i Santmartí, el dueño de Viladomiu Nou. A partir de ese momento, la colonia tomó un nuevo impulso: se construyó la carretera que conecta el Guixaró con Viladomiu Nou; se ampliaron los pisos de los trabajadores con la construcción de las galerías (donde se instalaron los lavabos y lavaderos); se inauguró la nueva escuela (1932) y el campo de fútbol y, finalmente, en 1935 llegó la electricidad y el agua potable. Después de la Guerra Civil siguieron apareciendo nuevos servicios y equipamientos: nueva esclusa y canal (1942), la guardería (1946), la biblioteca (1948), el teatro (1949) y los pisos nuevos (1953); se fue consolidando la electrificación del sistema productivo de la fábrica y se amplió el espacio industrial (1948-1950). Estas novedades permitieron superar, poco a poco, la miseria y dificultades de los años más duros de posguerra. A partir de los años 70 del siglo pasado, los indicios de crisis y agotamiento del sector textil y del modelo de las colonias industriales se hicieron más palpables. La colonia fue perdiendo población y se fueron clausurando servicios tradicionales de la colonia como la escuela o la tienda. Finalmente, la fábrica cerró sus puertas a finales de los años ochenta. Tras el cierre de la fábrica, a los trabajadores residentes en la colonia se les ofreció la posibilidad de adquirir sus viviendas en régimen de propiedad. Actualmente, en el Guixaró viven, de forma estable, una cuarentena de personas y la fábrica vuelve a dar actividad industrial.1879
-
1876 - 1880
-
Colònia l'Ametlla de Casserres
autoria desconeguda
La colònia de l'Ametlla de Casserres, també coneguda amb el nom de Colònia Monegal, és una de les moltes colònies fluvials dedicades al tèxtil que van sorgir durant el segle XIX, a Catalunya, i sobretot a la llera del riu Llobregat, per aprofitar la força de l'aigua com a font energètica. Està situada a l'extrem nord-oriental del terme municipal de Casserres, a la llera dreta del riu Llobregat, però a tocar amb el nucli de Gironella, cosa que ha fet que hi hagués més relació, sobretot comercial, entre Gironella i la colònia que no pas amb Casserres. Per aquest punt hi passava un dels principals camins ramaders de la comarca. La colònia es pot dividir en tres parts o nivells. En el nivell inferior, la part principal de la colònia, hi trobem la resclosa amb el seu canal, la fàbrica amb els seus magatzems, naus i habitatges d'encarregats i director, així com els dels treballadors, al voltant del carrer principal, el pont i la font de la Quera i les portes de tancament de la colònia. Un pont de ferro construït per "La Maquinista terrestre y Marítima" substituí una antiga passarel·la de fusta. Però aquest pont se l'endugué una de les crescudes del Llobregat. L'eix del nivell mig és el carrer de dalt, on també hi ha l'església, el convent, l'antiga casa del capellà, un safareig públic i un dipòsit d'aigua. Finalment en el nivell més elevat hi trobem l'antiga masia de l'Ametlla, amb la font al costat, la nova torre dels amos i els pisos Santa Rosa. La situació de cada element no és casual, sinó que respon a una lògica predeterminada. El nucli original es situa al costat del riu, on hi havia un antic molí destruït durant la Guerra del Francès. Allà s'hi estableix la primera fàbrica, es construeix la resclosa, el canal i el pont. Els primers habitatges estaven a la part superior de la mateixa fàbrica. Quan l'empresa creix, es construeixen noves naus de magatzematge i nous habitatges: els del carrer de Dalt. Les construccions d'aquest sector estan fetes de la pedra extreta per eixamplar l'espai. És el moment de la primera organització de la colònia, amb l'església, el convent, la casa del capellà, el safareig, etc. La segona ampliació es va fer pel sud, amb el carrer Principal i la plaça major, on hi havia la botiga de queviures i la fonda, així com la casa del director i de l'encarregat. A la part més alta hi trobem la masia de l'Ametlla, casa dels primers propietaris de la colònia i dels camps adjacents. Des d'aquest lloc es controla tota la colònia. A principis de segle XX es construeix la Torre de l'amo, al gust de l'època i com a símbol inequívoc de poder i control. La masia de l'Ametlla, nom dels seus propietaris, era una finca agrícola que posseïa els camps occidentals annexos a la masia. Josep Comas i Ametlla, l'any 1814 s'instal·la en un vell molí del terme de Puig-reig. Uns anys més tard (1834) els germans Ramon, Josep i Joan van rebre l'encàrrec de l'Ajuntament de Gironella per reconstruir la resclosa del molí de la vila. La importància de la família queda palesa per la seva vinculació amb els molins de l'Ametlla de Casserres i el de l'Ametlla de Merola, als que va donar nom, com amb el de Gironella i Puig-reig. Els primers tallers tèxtils s'instal·len dins el molí amb el patrocini de Tomàs Bach de Berga. L'any 1858 Esteve Monegal compra la fàbrica i comença l'expansió de la colònia. L'any 1873 Esteve Monegal demanà permís per construir una nova resclosa per tal de modernitzar el sistema productiu i fer-lo més rendible. El permís arribà l'any 1875 i seguidament es muntà una nova turbina, s'amplià l'espai productiu amb la construcció d'una nova fàbrica, es comprà més maquinària i es contractaren més treballadors. L'any 1879 mor Esteve Monegal i el seu fill, Josep Monegal i Nogués, continua amb l'empresa iniciada pel pare. L'any 1900 la fàbrica ja disposava de les seccions de filatura i tissatge i hi treballaven tres-centes persones. Aprofitant la conjuntura de la Primera Guerra Mundial fa un creixement qualitatiu que fa ampliar el negoci i es converteix en "J. Monegal Nogués e Hijos" fins que l'any 1925 es transforma en societat anònima: "Textil Monegal, SA". L'any 1966 amb la crisi del sector tancà les portes. Amb el final de l'activitat productiva, els propietaris de la colònia oferiren als treballadors la possibilitat d'adquirir, en règim de propietat, els pisos on vivien. La majoria ho van acceptar. Josep Monegal i Nogués, el principal impulsor de la colònia, a més de fabricant i comerciant de cotó a l'engròs, fou vocal (1886-1890) i president (1902 i 1928) de la Cambra de Comerç de Barcelona; també alcalde de Barcelona (1902-03), senador (1905 i 1907) i senador vitalici des de 1908. Els Monegal foren membres fundadors de la Caixa de Pensions.1893
-
Ca l'Ordal
Francesc d'Assís Berenguer i Mestres, Joan Rubió i Bellver
Edificio independiente formado por tres casas unifamiliares adosadas, con planta baja, piso, buhardilla y sótano convertido en jardín en la parte trasera. Situado en la zona residencial de la Colònia Güell, es el primer edificio que se encuentra al entrar. Obra construida en torno a 1894, que tanto por la forma de su planta como en la singularidad de las fachadas y su simetría, dota al edificio de una gran originalidad. Aunque no tiene el aspecto típico de una masía, sí se observa cómo de una u otra manera el arquitecto quiso recoger los rasgos más significativos de las casas solariegas. Por ejemplo la edificación tiene una planta basilical y tejado a dos vertientes, y el paramento está hecho con conglomerado de piedra de tamaños diversos atados con mortero de cal, sobre el que se adosan diversas estructuras. El marcado carácter historicista de la edificación, más allá de la apariencia de una casa solariega en la parte delantera, también queda reflejado en la parte trasera con una construcción a distintos niveles y cuerpos. Sin duda, lo que más destaca del edificio son las esquinas redondeadas, y los elementos decorativos, es especialmente relevante la filigrana del trabajo con ladrillo visto. Esto es visible en las ventanas, las tres chimeneas, el porche, la cisterna o el alero bajo cubierta. La casa fue habitada en origen por la familia Ros de l'Ordal, de ahí su nombre, y todavía son sus propietarios. Sin embargo, otras familias como los Cruañas, Gaudó, Montanès y Carrión también han vivido allí. Todos ellos campesinos que trabajaban las tierras del dueño en calidad de arrendatarios. Algunos miembros de estas familias también trabajaban en la fábrica. Con el interés de alejarse de los conflictos sociales existentes en la ciudad, en el siglo XIX se planteó un nuevo tipo de industria, las colonias industriales, es decir, las casas de los obreros y equipamientos junto a la fábrica, todo en la misma propiedad, integrando un núcleo propio con una vida social y económica tutelada por la empresa. La Colònia Güell fue una colonia industrial dedicada a la fabricación de panas y terciopelos. Su construcción se inició en 1890, y el proyecto disponía de fonda, escuela, comercios, teatro, cooperativa, casa del médico, farmacia y capilla, además de las fábricas y las viviendas de los obreros, en una superficie total de unas 160 hectáreas. Güell, en su condición de mecenas de la cultura, encargó proyectos a varios arquitectos de primera fila, como Antoni Gaudí, Francesc Berenguer i Mestres o Joan Rubió. En el interior había habido un pozo, pero, debido a reformas posteriores en el edificio y nuevos usos en el espacio, lo ha modificado.1894
-
Xalet del Catllaràs
El xalet del Catllaràs és situat a la serra del mateix nom per damunt del santuari de Falgars. Aquest edifici fou construït per allotjar els tècnics de les mines de carbó que subministraven combustible a la fàbrica de ciment del Clot del Moro. Sembla que Eusebi Güell encarregà el projecte del xalet a Antoni Gaudí. Aquest es va construir entre 1902 i 1903, moment en què també s'estaven fent les obres del Parc Güell. Es tracta d'un edifici de planta rectangular, de planta baixa, pis i golfes, cobert per una volta en forma de catenària per l'interior i apuntada a l'exterior. L'aresta de la volta fa de carener de la coberta. L'espai interior es divideix en sis habitatges, dos a cada planta, amb una escala central construïda a l'exterior de l'edifici. Aquesta era de planta semicircular i disposició concèntrica. Era feta d'obra i formava un volum que destacava en la façana. Actualment l'escala és al mateix lloc però és una estructura de ferro lleugera. Els vessants dels arcs formen part de les façanes en les quals s'obren finestres en forma de mansarda, cobertes amb viseres inclinades i lleugerament apuntades. Les parets laterals que tanquen l'edifici presenten poques obertures. Hi ha dues xemeneies, una que surt de la coberta -recollia el fum de les estufes dels diferents habitatges i l'altra adossada a un lateral que servia per evacuar els fums d'una habitació de la planta baixa. L'interior de l'edifici era molt senzill però aprofitava l'espai al màxim i buscava la comoditat. A la planta baixa hi havia, a part dels dos habitatges, les cuines i menjadors. L'espai s'anava reduint des de la primera a la tercera planta. Els apartaments tenien divisions interiors, excepte els de la tercera planta que és un únic espai. El personal es distribuïa segons les categories laborals a la planta baixa, amb pitjor aïllament tèrmic, estava ocupada pel personal de manteniment i servei, els directius a la planta del mig i el personal subaltern a les golfes. Tot i que no hi ha cap document que ho demostri, el xalet del Catllaràs s'atribueix a Antoni Gaudí. L'arquitecte Viladevall al número 35 de la revista Cortijos y rascacielos de Madrid, de 5 de juny de 1946, explica que Domènec Sugranyes Gras, col·laborador de Gaudí, li va assegurar que aquest n'era l'autor. Aquest xalet es va construir com a habitatge dels tècnics i altres treballadors de les mines de carbó del Catllaràs, les quals van tenir una època de molta activitat, però finalment el xalet fou cedit a l'Ajuntament de la Pobla de Lillet. Se sap que al 1907 es va modificar la pendent de les viseres de les finestres i el basament de l'edifici, inicialment cobert per palets de riu, fou recobert amb ciment. El xalet va patir una forta degradació i al 1971 s'hi van fer reformes per adaptar-lo com a casa de colònies.1902 - 1903
-
Casa Terrades
La Casa de les Punxes ocupa una manzana entera irregular delimitada por la avenida Diagonal y las calles Rosselló y Bruc. En planta es, por tanto, un trapecio de forma casi triangular con chaflanes en las dos esquinas que forman la base del triángulo. Puig ancla el edificio en el terreno marcando todas las esquinas de la parcela con torres de planta circular, que sobresalen por encima de los tejados. La volumetría de la casa es de inspiración nórdica, con tejados a dos aguas paralelas a la calle (al contrario que la arquitectura mediterránea) que marcan las diversas casas con las que está formado el edificio. La torre que marca la esquina de Rosselló con la Diagonal es diferente a las otras, más alta y más ornamentada, para romper la simetría del frente más pequeño del edificio y cargarlo sobre la Diagonal. El conjunto presenta una volumetría unitaria producto de la agregación de los pequeños fragmentos en los que se han querido trocear las fachadas, de tamaño más adecuado y compatible con las casas de pisos circundantes. El ladrillo visto es el material principal en toda la isla, con detalles de piedra y mosaicos cerámicos. La obra de forja es singular, y los detalles que forman la fachada tienen tanto interés como el edificio en sí. Las diversas fachadas formadas por la sucesión de cubiertas a dos aguas se van componiendo mediante un juego muy interesante de aberturas dispuestas en números pares e impares en grupos de pisos alternos (en una planta hay cuatro ventanas, en la siguiente tres, por ejemplo), herencia de la formación modernista de Puig i Cadafalch que, combinada con sus influencias nórdicas, configura el vocabulario principal de uno de los edificios más bellos de la ciudad. Es remarcable, por singular, la desalineación de las fachadas respecto a la calle: la geometría de las torres llega limpia al suelo, sin variación, y las porterías se marcan con unos porches con columnas que también salen de la línea de fachada, rasgo característico de la arquitectura del momento, que huye de las fachadas llanas.1903 - 1905
-
Casa Torrents
Edificio de viviendas con tres fachadas y una medianera. Lenguaje historicista. Palacete de cuatro plantas con torres circulares en sus ángulos. Entrada central con un vestíbulo que se desdobla en dos escaleras iguales. Una de las torres, remate con cúpula cónica de escamas cerámicas y tribuna en el primer piso. Las fachadas son de composición regular y simétrica, con disposición ordenada de aperturas, alternando balcones y ventanas de esquema vertical. Balcón en el primer piso y tribuna centrada. Galería abierta en el piso superior y cornisa con imbricaciones. Reciente restauración del vestíbulo de la planta baja. 1906: proyecto. 1908: construcción.1906 - 1908
-
1908
-
Cal Palurdo
El conjunto de viviendas unifamiliares de Castellar del Vallès presenta las características típicas de la arquitectura burguesa de principios de siglo y con todos los elementos del estilo de la época. Se trata de un grupo de tres viviendas de la misma estructura con planta baja y piso. Tienen dos aperturas por planta. Presenta la incorporación de elementos de ornamentación y decoración inscritos en las fachadas. Las aperturas del piso superior presentan decoración floral, en relieve, típica del sentido plástico del momento, inscrito en el centro de la parte superior del claro. En los balcones se aprecia también la presencia de motivos florales en las rejas y en la parte inferior distribuidas simétricamente sobre las aperturas del piso inferior, en forma de pequeñas ménsulas formadas por unos conjuntos de hojas en relieve que quieren representar elementos de soporte. El conjunto arquitectónico presenta un sentido de unidad y coherencia.1910
-
Colònia de Cal Bassacs
autoria desconeguda
La colònia tèxtil de Cal Bassacs està conformada per el recinte fabril o industrial, el conjunt de diferents naus que es disposen alineades una a continuació de l'altra, junt amb magatzems, espais destinats a oficines, al davant de la fàbrica es localitzen els edificis destinats a allotjar treballadors, i en una gran parcel·la, delimitada per un mur de tancament, la torre, la residència dels senyors que incloïa una petita capella, al voltant de la torre hi ha uns jardins i també una construcció més moderna. La majestuositat de la torre, a més de trobar-se emplaçada presidint el conjunt també destaca per les seves dimensions, les característiques constructives i el treball ornamental dels seus acabats. Pel que fa als habitatges per els treballadors, aquests estan situats al davant de la fàbrica per el costat de ponent conformant un carrer, anomenat carrer indústria; el conjunt està format per edificis de planta baixa, i dues plantes pis, amb coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a l'eix del carrer. Mostren un total de quatre portals d'accés a les respectives escales interiors; sembla que es tracta d'edificis construïts en diferents etapes, a grans trets les façanes, excepte l'edifici de més al nord, la resta disposen d'obertures que a planta baixa disposen d'emmarcaments de maó massís (porta d'accés a l'escala interior, portal d'accés a la planta baixa i alguna finestra) amb llindes d'arc rebaixat, la resta d'obertures són simples, de línies rectes; destacar que l'edifici que afronta amb el situat a l'extrem nord, disposa d'obertures a balcons amb voladís. Pel que fa a l'edifici de l'extrem nord del conjunt, aquest destaca per tenir una distribució regular de les seves obertures, tots amb emmarcament de maó massís, de les que destaca la finestra central de la planta primera amb una col·locació dels maons diferenciada. En l'edifici de l'extrem més sud, es pot veure que està bastit en part amb murs de pedra en algunes parts i la resta de toves, i a les cantoneres carreus de pedra ben tallada. i en part de toves A la part posterior, trobem diferents tipus d'obertures, en un cas, el de més al sud, només disposa de finestres senzilles, les dues següents són amb galeries a cada planta, aquestes de línies rectes i la resta disposen de galeries amb obertures formades per arcs de mig punt tot i que d'acabats diferents, i combinades amb finestres. El matrimoni format per Raimunda Bassacs i Joan Teixidor i Ballús van ser els fundadors de la fàbrica de Cal Bassacs. La nissaga Bassacs era originària de Prats de Lluçanès, on feien de paraires, es van traslladar a Gironella, on ja hi consten al 1717. A finals del segle XVIII i primera meitat del segle XIX, van formar part de diverses companyies de filatura i teixit de cotó. Pel que fa a la família Teixidor, era originària de Berga i també es documenta la seva dedicació als filats i teixits de cotó durant molts anys, al segle XVII consten la seva participació en una societat berguedana. El 1861 el matrimoni resideix a Gironella, més concretament a la que actualment s'anomena plaça de la Vila, llavors plaça de l'església, on consta que tenien un taller amb 10 telers de mà, un ordidor i una màquina de fer bitlles, es té constància que el 1896 aquest taller encara funcionava. A l'abril de 1861 el matrimoni va comprar una peça de terra a Maria i Ramon Fígols de Gironella, al peu del Llobregat a toca del pont de Sant Marc i per tant a peu del camí. El 30 de maig de 1862, Joan Teixidor va demanar permís a l'Ajuntament de Gironella per construir un molí fariner de dues moles i una fàbrica als terres adquirits. L'inici de les obres s'iniciaren el 1869, amb les obres de la resclosa i l'obtenció del permís per construir un molí amb dues moles i una rúbrica. Sembla que el model inicial es modificar, ja que el molí no es va construir i van bastir dues rúbriques. Al 1871 van comprar un nou tros de terra, moment en el que costa que la fàbrica ja tenia 158 pams de llarg per 14 d'ample. L'any 1872 van obtenir permís per extreure pedra del llit del riu amb la recomanació que no s'afectés les restes del pont de Sant Marc. Per tal de fer front, a les necessitats de capital per la fàbrica de Cal Bassacs, el matrimoni també comprà una casa a Avià amb 11 telers, una màquina de bitlles i un ordidor. Una altra font de finançament, va ser externa, concretament arran d'una hipoteca feta amb Antoni Manent Llonch, qui fou fundador de la colònia Manent de Puig-reig entre altres negocis; el deute es tancar el 1884. Consta que a mesura que anaven construir naus, les llogaven a petits empresaris. El 1880 Miquel i Josep Santesteban hi tenien 12 i 10 telers respectivament. El 1884 una de les dues fàbriques devia estar totalment acabada, ja que consta que la van llogar a l'empresa de Manresa "Antoni Torra e Hijos y Cía", passava a acollir més de 4000 fusos i 94 telers mecànics. Una altra part fou llogada a "Estapé Camps" que hi instal·lar 12 telers mecànics. Una de les rúbriques va ser donada en vida al fill Antoni, qui la posà en funcionament, la donació fou confirmada en el testament de Joan Teixidor Ballús, que morí al 1891. En el moment de la seva mort consta que les dues fàbriques ja estaven acabades, també els magatzems i les cases per els treballadors. Els hereus dels seus béns vans ser la seva filla Concepció Teixidor Bassacs i el seu gendre Josep Fusté Teixidor. Els fills continuaren el negoci amb línies diferents. Antoni, malalt, va acabar llogant la fàbrica a altres industrials; a la seva mort, la fàbrica va recaure, part en mans de la seva dona Carme Vila Marces, i part a la seva filla i hereva, Carme Teixidor Vila. L'hereva va continuar llogant la fàbrica, un dels empresaris que l'arrendà va ser Josep Sanglàs i Alsina de Manlleu, que es dedicà a la fabricació de maquinaria destinada a la filatura de cotó, essent considerada la primera empresa catalana d'aquestes característiques, va arribar a tenir una plantilla de 300 treballadors als anys XX. Amb la mort prematura de l'hereva, la mare, Carme Vila rebé la fàbrica, qui la va llogar a l'empresa "Josep Fusté i Cia.", els familiars que feien anar l'altra part de la fàbrica de Cal Bassacs, la que havia rebut Concepció Teixidor (muller de Josep Fusté). (segueix a observacions). Destacar que a la façana principal dels habitatges destaca un dels edificis que compten amb dos balcons amb voladís, un sobre de l'altre, el de la planta baixa és de voladís de fusta suportat per biguetes de fusta, a manera de permòdols, i el del pis de sobre és de biguetes metàl·liques amb rajols i també caps de bigues de fusta a manera de permòdols i tirant de ferro. Les baranes en un i altre són de barrocs senzills amb decoració de volutes al sòcol i sota el passamà. Cal Bassacs està inclòs en el "Pla director urbanístic de les colònies industrials del Llobregat"; el municipi de Gironella està comprès dins el Pla juntament els d'Avià, Balsareny, Berga, Casserres, Gaià, Navàs, Olvan i Puig-reig (DOGC núm. 4940 publicat el 03/08/2007). (segueix d'Història): Amb la mort de Carme Vila, la part de la fàbrica passa a Ricard Teixidor Masjuan, qui el 1946 crearia la societat "Hilados y Tejidos Fusté, S.A.". La fàbrica heretada per la Concepció Teixidor, havia anat estant destinada a fabricació directa per part de l'empresa de la família, l'esmentada "Josep Fusté Teixidor y Cia". El 31 de maig de 1914 es va cremar la fàbrica; Concepció ja vídua, va rebre l'ajuda del director Esteve Esparbé Garriga. Tot i l'aturada que implicà l'incendi, es va reprendre l'activitat i el 1919 llogà la fàbrica veïna als parents. Durant uns anys van funcionar dues raons socials a les fàbriques de Cal Bassacs. El fill de la Concepció Teixidor, Salvador Fusté va casar-se el 1920 amb Bernada de Martín i Llobet de Berga. Salvador va morir jove, va fer hereu el seu nebot, Josep M. Minoves Fusté, seria el principal accionista de la companyia "Hilados y Tejidos Fusté, S.A.". No va ser fins al finals del segle XX que les dues famílies hereves de les fàbriques de Cal Bassacs van formar una única empresa, unint les dues fàbriques en la mateixa societat anònima. -
Colonia Cal Pons
autoria desconeguda
El conjunto de la colonia Pons se caracteriza por ser una de las colonias textiles que nace y se forma en un período relativamente corto (1875-1910) de tiempo, lo que hace que presente una gran unidad. Las dos torres de los propietarios, la del director y la iglesia son los edificios más emblemáticos de Cal Pons, junto con el jardín. En 1908 el rey Alfonso XIII se desplazó a la cuenca del Llobregat e hizo una visita a la colonia Pons. Iglesia de Sant Josep La iglesia es de planta de cruz latina de 32 metros de largo. La nave principal está cubierta con bóveda de crucería, y las capillas laterales hacen de contrafuerte de la nave central. En el cruce de la nave principal con el transepto se levanta un cimborrio octogonal. El ábside poligonal tiene un deambulatorio que lleva a la cripta y a la sacristía. En 1879 se levanta el campanario aislado y en 1907 se construyó el panteón familiar, en el que fueron enterrados Lluís Pons i Enrich y su esposa, Anna Roca. Exteriormente, la iglesia presenta un aspecto altivo reforzado por el cimborrio, el campanario y el conjunto de pináculos. La fachada principal, orientada a mediodía, es de sillares bien cortados, el resto del edificio combina armónicamente la piedra devastada con los ladrillos. Se trata de un edificio neogótico que fue construido en dieciséis meses, obra del arquitecto Josep Torres i Argullol. El interior fue decorado por Francesc Morell, hermano del director de la fábrica en ese momento. Escuela, convento, teatro y casa de las chicas. Los edificios constan de dos pisos: en la planta baja acondicionada para escuelas y el superior para el convento, el piso del cura y la residencia de chicas trabajadoras. Como el resto de edificios de la colonia, los materiales constructivos son: la piedra por los muros y el ladrillo por las ventanas y las puertas. La torre vieja (bastida antes de 1885) y la torre nueva (inaugurada en 1897) son edificios monumentales de estilo historicista medieval. Fueron planteados como castillos medievales rodeados de jardín. La torre vieja fue la primera que se construyó, se trata de un macizo pero esbelto edificio, con un cuerpo central muy marcado. Resalta la escalera de vuelta catalana. Es de estilo ecléctico y goticizante. La torre nueva es una construcción de grandes proporciones construida sobre un peñón al final de los jardines de la colonia. En su estructura predomina el cuerpo central por encima de ambos laterales. La fachada principal, con una doble escalinata, está orientada a tramontana. Los muros exteriores combinan el ladrillo, el enlucido y los mosaicos. Presenta muchos detalles decorativos de tipo medieval: capiteles con el bestiario, decoración floral, gárgolas, arcuaciones ciegas en el alero del tejado..., En el recibidor hay unas pinturas alegóricas que hacen referencia a los continentes de América, África, Asia y Europa. Se trata de un paisaje de fondo con una figura femenina que trae algún elemento que hace referencia a cada continente. En la representación de Europa, el paisaje de fondo es la colonia Pons visto desde el pie del Llobregat. Fue residencia de los propietarios inicialmente de forma continuada, después hizo funciones de segunda residencia y a mediados del siglo XX se subastó el mobiliario y se habilita como fábrica de toallas. Se desconoce quien fue el autor de estos dos edificios. Sin embargo, parece que podría haber sido Josep Torres i Argullol o Alexandre Soler i March arquitectos los que trabajaron para la familia Pons. El chalet del director fue construido antes de 1900, es más austero y de dimensiones más reducidas, y tampoco se sabe quién fue su autor. El jardín Cuando se diseñó la colonia se pensó en convertir la finca en un jardín cerrado que le aislaba del mundo exterior. El jardín era de uso privado para los propietarios de la colonia y la familia del director. Pero cuando la familia Pons no estaba los trabajadores podían disponer del jardín y el bosque anexo. En este espacio había una gran diversidad de especies vegetales (algunas, pero han desaparecido): plataneros, tilos, moreras, troanas, castaños de indias, palmeras, chopos, encinas, abetos... En el jardín privado de la torre nueva destacan dos glorietas de 1900 -hechas de ladrillo y madera- que tienen vistas al Llobregat y la colonia. La colonia fue hasta los años 50 y 60 del siglo XX el centro cultural más activo del municipio de Puig-reig. Se publicaba la revista "Colònia Pons" y se creó la Escuela del Hogar y la Escuela del Trabajo vinculada a la Escuela Industrial de Barcelona. Los trabajadores de la fábrica recibían una formación, que a nivel comarcal constituían una auténtica vanguardia. El 25 de marzo de 1886 se inició la construcción de la iglesia de la colonia Pons abogada a la Virgen de Montserrat. Se consagró el 10 de agosto de 1897. Se construyó al tiempo que la gran fábrica, las viviendas de los trabajadores y las dos torres. A mediados del siglo XX, y sobre todo a raíz de la Guerra Civil, se abandonaron las torres donde residían los dueños y empezó un progresivo deterioro de las actividades culturales y del parque, en el que había una interesante colección de aves exóticas. Los momentos de esplendor de la colonia Pons coinciden con los primeros tiempos de su existencia, entre 1880 y 1930. -
primera mitad del siglo XX
-
siglo XX