Edifici entre mitgeres, té una planta baixa i tres pisos, amb façana composta simètricament i capcer curvilini. Aquest darrer inclou una grandiosa i exagerada composició ornamental amb cintes, florons, rajoles i botons en relleu amb reflexes metàl·lics d'una gran qualitat. Els forjats tipus "cop de fuet", molt característic de la primera etapa de Raspall, plena d'imaginació i exuberància. Situada a la plaça Porxada, està a un espai públic principal de Granollers, escenari del tradicional mercat dels dijous. Al seu entorn hi ha edificis renaixentistes, per la qual cosa representa una variant visual junt amb l'Ajuntament, també molt important a la plaça. Pertany a la xarxa de construccions de finals del segle XIX i començaments del XX, època d'una gran activitat constructiva a Granollers i al Vallès Oriental, on la burgesia es decantà pel decorativisme i la imaginació que presentava el modernisme.

Edifici de tipologia ciutat jardí, volumètric, en planta baixa, pis i torreta. Decorativament és pobre: planta baixa amb encoixinats estucats i pis amb estuc llis. La torreta hi ha esgrafiats amb tema floral i geomètric de relleu blanc sobre fons de color ocre. També disposa de rajoles amb dibuix mecànic que s'utilitza en successió uniforme en flancs horitzontals. Sobre la llinda de la porta hi ha un bonic ròtol d'una cal·ligrafia modernista. Al jardí hi ha una font decorada amb trencadís de rajola, alterant els colors blau, blanc i verd. El reixat de la tanca està format per una tela metàl·lica i reforçat amb un passamà amb motiu de "latiguillo". A sobre de les façanes s'obren dibuixos de simple aplacat d'obra estucada i seguint l'estil de les plaques del barroc espanyol. L'estil d'aquesta pot incloure-la dins dels fenomen artístic de "secesión", d'influència vienesa. També hi ha reminiscències de l'eclecticisme. Aquesta pertany a la xarxa de construccions que començà a l'última dècada del s. XIX, quan Cardedeu es transformà en un lloc d'estiueig per excel·lència amb l'erecció de cases a la pl. de St. Joan, c/ de Barcelona, c/ Major, c/ Molí, etc, així com als voltants del poble. Aquest fet modificà l'estructura urbana i el caràcter del poble, de la vila menestral i agrícola, doncs fou transformada, a demés d'un lloc d'estiueig, en un petit nucli industrial.

Habitatge unifamiliar aïllat de planta quadrada. Consta de planta baixa i pis. Façanes estucades amb sortints de carreus. Les obertures estan encerclades amb estucats de temes florals. La porta d'entrada i balcó encerclats amb un tractament diferent de l'estuc. Notícies històriques És la primitiva obra de Raspall en una zona en que les cases s'erigien sota el concepte de ciutat jardí. Apareixen per primera vegada les reixes de ferro en forma de fuet adherides orgànicament a la paret.

Habitatge unifamiliar aïllat. Façana plana de composició simètrica. Consta de soterrani, planta baixa i golfa. Parets estucades amb sortints de carreu. Obertures encerclades amb ornamentació floral. Una imposta de ceràmica limita el capçal, aquesta està esgrafiada amb motius geomètrics que es repeteixen com a sanefa a la part baixa del ràfec de la coberta. És interessant la paret de més a prop, de perfil sinuós, amb el llom corbat revestit de trencadís de granit. El reixat és de gran complexitat en el dibuix de motius geomètrics vegetals. Al jardí hi ha una font de planta sinuosa amb el llom corbat revestit de rajola. Apareix per primera vegada en forma de placa un floró circular, del qual pengen unes cintes verticals rígides unides per un element floral, així com esgrafiats geomètrics i impostes. Aquests motius Raspall els utilitza molt a l'etapa d'abans de la guerra (1903-1914). Destaca el reixat de ferro el qual es realitzà més tard.

Habitatge unifamiliar entre parets mitgeres. Consta de soterrani i planta baixa. Façana plana, coronada per una barana mixta formada per medallons amb cintes verticals unides per una sanefa esgrafiada amb motius florals i elements de ferro fuetejats. Obra singular de Manel Joaquim Raspall: la fórmula de les plaques, al damunt de les llindes de portes i finestres, arriba a la màxima complexitat ornamental.

Edifici entre parets mitgeres, compost de planta baixa i dos pisos, cobert a dues vessants amb façana plana de composició simètrica. La façana està realitzada amb diferents materials: paredat, maó vist i ceràmica. Tots ells juguen un paper important en la composició i decoració. L'arc de les obertures està conformat amb maons i es recolza sobre unes sanefes de ceràmica. Els ferros de les baranes i del balcó són també significatius per quant representen l'element més identificatiu de la primera etapa modernista d'en Raspall: el motiu de "corda", estilització vegetal que sobrepassa el brancal i s'endinsa orgànicament en la mateixa obra. Així doncs, els elements formals (barbacana, sòcol, llindars) corresponen al llenguatge modernista de la primera etapa d'en Raspall. El Cafè de l'Ametlla és l'obra més relevant de l'arquitecte Raspall a l'Ametlla del Vallès. Raspall era llavors l'arquitecte municipal i com a tal intervingué en molts dels projectes de començaments de segle. Era el moment de transformació de l'Ametlla com a centre d'estiueig al qual acudia la burgesia barcelonina.

Habitatge unifamiliar aïllat. Consta de planta baixa, pis i torreta amb mirador. La totalitat de les parets són de la maçoneria ordinària. Les obertures estan encerclades amb obra vista amb escalonat amb llinda. Les arestes de les cantonades són també d'obra vista. La coberta està rematada per una torreta. La imbricació perimetral de les teules es transformada en un ràfec al llarg del balcó, aquest, està suportat per dues cartel·les que a la vegada emmarquen la porta principal. La volta està revestida de trencadís de color verd i blanc. La paret de més a prop és de maçoneria ordinària en el sòcol i pilastres. El reixat és de fusta. Destaca com element singular el que la totalitat dels murs siguin de maçoneria ordinària. En el plafó ceràmic de trencadís hi ha la inscripció: "ANY 1907", limitat aquest per dos pinacles ceràmics.

Habitatge de tipologia entre mitgeres amb façana arrebossada, simètrica, que es perd pel desplaçament del portal. Consta de planta baixa i dos pisos. Al primer pis hi ha un balcó corregut en el que destaca el reixat de l'ampit en un dibuix molt típic de Raspall de la primera etapa modernista: el motiu del "latiguillo" i els elements vegetals. Al segon pis trobem també unes finestres molt típiques de Raspall, d'arc el·líptic emmarcant una obertura simple de llinda plana amb ampit. L'interior de la casa es conserva tal com es construí, amb portes i portalades modernistes de gran interès artístic. En conjunt doncs, una mostra del llenguatge modernista de la primera etapa de Raspall. Segons Pere Comas, la casa Rovellat (casa Masó) és de començaments de segle XX perquè la senyora Carme Golferichs, vídua Masó, l'any 1904 pagà l'enrajolat de l'església amb mosaic. L'any 1904 és també l'any en què Raspall és nomenat arquitecte municipal de Cardedeu, substituint Adrià Casademunt. Des d'aquesta data, Raspall inicia una intensa activitat constructiva, arquitectònica i urbanística a la vila.

Edifici aïllat que prové de la reforma d'una masia. Està compost de planta baixa, pis i golfes. Les façanes són planes, de composició simètrica. La coberta és a dues vessants i en sobresurt una torre mirador acabada amb una coberta a quatre vessants, amb un potent ràfec, i barbacana coronada per una interessant reixa. És obra reformada per M. J. Raspall, realitzada el 1908, i pertany a la seva etapa modernista. Si no fos pel joc barroc de ceràmica i maó i el to càlid que té el conjunt, seria aquesta l'obra raspalliana més propera a la sèrie popularista blanca de Puig i Cadafalch. Can Xammar de Dalt fou primerament un mas petit que a través de les generacions augmentà les seves propietats fins arribar a posseir un gran patrimoni. Al segle XV la propietat del Mas comprenia totes les terres de la part alta de l'Ametlla, des del Serrat de l'Ocata fins el mas Antoja i des del Mas Bosquets fins al Mas Forns. Aquest gran patrimoni va conferir a la família Xammar una gran categoria social. Fins al començament del nostre segle, la casa dels Xammar fou una típica masia orientada a migdia amb una teulada a dues vessants, planta baixa, pis i golfes. A la façana hi havia una porta adovellada i uns finestrals gòtics. Damunt del portal hi havia una pedra que indicava l'any 1643. La Masia havia estat ampliada i millorada. L'any 1906 tota la propietat fou venuda al senyor Joan Millet. El nou propietari modificà l'estructura exterior del mas. Al seu interior, el mas sofrí poques modificacions i en general es conservaren els compartiments i les estances que tenia. L'any 1910 Joan Millet devia vendre el mas a J. Sindreu. La reforma del Mas Xammar de Dalt fou molt comentada i criticada a la seva època per la gent de l'Ametlla, que no ho va veure amb bons ulls.

En la Barcelona vella, entre les joyes arqunectòniques que guardan la patina de la noble velluria, alguns casals, obehint a les necessitats y al gust de la vida moderna, prenen fesomia de palaus novells, dintre les linies d'antiga noblesa. Un d'aquests es l'antiga casa Mornau del carrer Ample, propietat avuy del hereu Nadal, descendent de la antiga familia fundadora, qui comptà entre'ls seus el sabi arquebisbe Dr. Fèlix d'Amat de Palou de Savall y de Montbuy, confés del Rey Carles IV. L'hermós palau que avuy auca sos murs blanchs y ses balconades daurades en les foscors del carrer Ample, ha sigut conservat per sos hereus en tota la puresa de ses línies y de ses voltes. Va esser restaurat ab motiu del casament del hereu dels Mornau ab l'hermosa filla dels barons de Quadras; y be calía un march axis, rejovenit, pera la bella María de Cuadras, que altres dos cops, com a soltera en el palau de sos pares, com a nuvia després, y ara rodejada d'una nova bellesa, ab la noble corona de la maternitat, ha vingut a honorar les planes de FEMINAL. Les fotografIes que avuy portem, adolexen d'un dels seus més importants encisos: el del color. Y cal veure'ls hermosos salons blanch y or y Lluis XV; l'antiga cambra de pur estil, ab hermoses escenes de la Creació pintades en els murs, hont morí l'arquebisbe Amat, religiosament conservades pels descendents del ilustre fill de Catalunya; els antichs retrats, els tapissos preciosos, les joyes d'art que campejan arreu en la noble casa, la biblioteca, en la que, a més de 5.000 volums, se conservan religiosament les coleccions del Diario de Barcelona desde son primer número; el luxo modern en tot son refinament en les habitacions particulars, sòbries, elegants, senyorials, ben dignes de la jove parella qui ha fet son niu entre aquells murs antichs, hont riu avuy la gracia d'un petit hereu, blanch y rosat com una flor d'atmetller entre les blondes y randes de neu... Y cal mirar d'aprop les vitrines, que guardan un tresor en joyes antigues, entre aquelles que foren propietat del senyor Arquebisbe, y son verament remarcables. En la cambra hont entregà l'ànima a Deu el Doctor Amat, les families Mornau, Artós y Nadal, descendents del ilustre sabadellench, conservan pietosament, a més dels mobles y pintures murals, (entre les qu'es de remarcar un Sant Antoni hermosíssim), un Crucifix de gran mèrit artístich y històrich, donchs fou regalat pel Rey Caries IV a son confés. L'oratori; 'l bonich pati central, hont remoreja alegrement en una original vasca de fayans un rajolí de aygua claríssima, el vestíbul ornamentat dels retrats familials y de mobles y tapissos remarcables, son dignes de menció. Y per acabar, síans donat fer justes llohanses de les obres de restauració, confiades a verdaders artistes, al cap dels quals be podem anomenar el jove arquitecte D. Manuel Raspall, a qui fou confiada la delicada obra. El poch espay de que disposem, nos priva de detallar millor lo qu'es aqueix interior barceloní qu'embelleix avuy les nostres planes, y ho sentim de debò, ja que hi ha materia ben interessant en tots conceptes.

Casa entre mitgeres de planta baixa i dos pisos, de composició simètrica. Les obertures del segon pis formen una composició amb el capcer en forma de pinyó. La coberta és en forma de terrassa amb barana de reixat. Pels seus elements formals aquest edifici pertany a l'estil modernista, concretament a la primera etapa modernista d'en Raspall. Encara que ha sofert modificacions, el conjunt de l'edifici encara conserva l'esperit modernista de la època. Segons l'arxiu municipal extractat per l'Artigues, l'any 1908 s'autoritzà a Antoni Clavell i Bot, veí de Barcelona, a tirar a terra una casa i construir-ne una de nova, a la plaça Major 3 i 4. Va millorar la composició de la plaça. Va comprar el terreny a 0,5 ptes. el pam. L'any 1933 es van fer reformes a la façana de l'edifici, es modificaren les obertures de la façana. Posteriorment es modificà també la planta baixa.

Edifici aïllat de tipologia ciutat-jardí. Utilitza el desnivell de terreny i presenta diferents alçades al davant i al darrera. La façana del carrer consta de planta baixa i golfa, mentre la façana del darrera té tres pisos. Té planta complexa amb cossos rectangulars que sobresurten i teulada composta. De la façana sobresurt una petita torre amb coberta a dues vessants. Té forjats amb treballs sinuosos. La casa està pintada de blanc i té decoració de ceràmica amb alternances de blanc i blau formant franges horitzontals. La teulada segueix la mateixa combinació. Hi ha un medalló de ceràmica amb l'escena de la Verge i el Nen. El Figaró és una població amb tradició estiuejant des de finals del segle XIX i principis del segle XX, potenciat per l'existència del ferrocarril que facilità l'accés des de Barcelona. La seva estètica és propera al Noucentisme tot i que utilitza alguns elements de tipologia Modernista. Es desconeix la datació exacte de la casa i el seu autor.

Habitatge de planta baixa i dos pisos amb façana a dos carrers. La planta baixa ha estat totalment transformada per la Banca Catalana, restant-li força al conjunt, de caràcter modernista. Té capcer sinuós amb els típics florons amb cintes de l'etapa modernista raspalliana, que cauen a sobre de les llindes de les finestres del segon pis. Les finestres d'aquesta planta estan creuades per un fris de rajoles de colors. A sobre del fris i a sota del capcer hi ha un estucat en dibuixos amb la data de 1926, que no correspon a la data de construcció sinó a la de la reforma. La casa Arquer fou construïda a principis de segle XX i encara que no sabem la data exacta suposem que Raspall ja era arquitecte municipal (1904) de Cardedeu. Raspall desplegà una intensa activitat constructiva a la vila d'ençà aquest any. Per altra banda, la casa Arquer pertany a la xarxa de construccions que d'ençà l'última dècada del segle XIX es fan a la vila els cardedeuencs establerts a Barcelona, que faran de Cardedeu una vila d'estiueig, transformant el seu caràcter i el traçat urbà. El 1926 el mateix arquitecte va reformar la façana.

Edifici aïllat de planta rectangular. Consta de planta baixa i pis. Hi ha dos cossos, l'un destinat a galeria tancada i l'altre a capella. A la cantonada SE hi ha adossada una torre circular coronada per una coberta en punxa. L'edifici queda remat per una passada cornisa denticulada i segueix al llarg del ràfec de coberta, torre i capçal. Les façanes estan estucades amb sortints de carreus. Les obertures estan encerclades amb elements florals en les llindes. Màxim exponent de l'arquitectura historicista pel volum i la riquesa de materials tant a les parets exteriors com a les interiors.

El conjunt de Can Boixeres, que actualment és un parc municipal, en origen era el jardí d'una casa pairal, que encara es conserva dins del parc. Dins del parc hi ha gran variació d'elements com arbres, plantacions de flors, escultures, fonts... Dues escultures destacades són "La família", d'Hèctor Cesena, i "la noia del colom", nu de Rafael Solanic. "La família" és una escultura en marbre blanc d'uns dos metres d'alçada amb la peanya, que representa un home que agafa per l'espatlla a una dona que porta un nen de bolquers als braços. Les figures són de mida natural. L'estil és realista però esquematitzat, insinuant les línies de composició i de les figures però defugint els detalls, tret dels rostres. "La noia del colom" és una escultura en marbre blanc d'uns 80 centímetres d'alçada més 20 centímetres de peanya que representa una noia nua, de mida natural que, en posició ajupida, sosté un colom a les mans. L'estil és clarament noucentista, recollint influències d'Arístides Mallol i sobre tot d'Esteve Monegal, principal mestre de l'autor de l'escultura. La peanya de formigó és un afegit posterior. Hi ha un templet modernista, de planta circular, cobert amb cúpula sostinguda per sis columnes. La cúpula, que té tambor, està decorada amb mosaic de ceràmica vidriada. Les columnes són de formigó, tenen petits capitells i estan decorades amb mosaic blanc la part superior i en mosaic fosc la part inferior. Un ferro forjat fa de tanca del templet. Hi ha uns esglaons per accedir a la construcció. Dins del parc, a part de la casa pairal, també es troba la masoveria. És un edifici de planta baixa, un pis i golfes, amb teulada a doble vessant i el carener perpendicular a la façana principal. La porta d'accés es adovellada, amb forma d'arc el·líptic, i la resta d'obertures són rectangulars, amb les llindes de formes arrodonides i els brancals alternen les dovelles estucades i les llises. La façana té un acabament ondulat que oculta la teulada. A banda i banda hi ha dos cossos afegits d'una planta, que al primer pis fan un balcó tancat per una balustrada. Envoltant el jardí hi ha una muralla per sobre de la qual passa la via del tren. El parament és de pedra per les estructures portants (les parts baixes de les portes, les pilastres que divideixen els trams, els contraforts triangulars...) i de maó en els arcs de mig punt de les portes. A la carretera d'Esplugues té una gran portalada de pedra i ferro d'estil classicista, amb ordres de pilastres de tipus corinti i a la part superior de la porta es pot llegir la data de 1911. Can Buxeres és l'antiga Can Alemany, dels comtes d'Alemany, que ja existia el 1770. Entre el 1877 i el 1906 es van fer les obres que van convertir l'edifici, propietat de Lluís Buixeres, en un palauet. Els anys següents es va crear el jardí que envolta la casa i que actualment és un parc municipal. El jardí fou urbanitzat el 1906-1911 i sofrí transformacions radicals en declarar-lo parc públic el 8 de novembre de 1972.

Es tracta d’una casa de vacances de nova planta, formada per una planta baixa, dos pisos i les estances sota coberta. Cada planta té un distribuïdor que queda connectat amb els de les altres plantes per una escala que reflecteix i unifica tot el moviment ascensional de la casa. El sòcol, de pedra, té una alçària notable, i tot l’organisme queda coronat per una greca ceràmica que emmarca els diferents trams a mesura que se’ls va trobant en el seu desenvolupament. Les cobertes segueixen el moviment ascencional dels volums cap a la part central. Més enllà de l’ornamentació, la casa és un exemple de les recerques modernistes en la concepció volumètrica i espacial de tot l’edifici.

Construïda a les mateixes dates que la resta de l’“illa Raspall”, la torre Iris mostra una aparença lleugera i immaterial gràcies al tractament cromàtic repartit per totes les façanes, a base de tons blancs, cremes i grocs. Segueix la tipologia de les altres cases de vacances construïdes per Raspall, amb la continuïtat vertical reflectida per la torrassa. Raspall s’entreté en aquest cas en tots els elements a escala petita, com ara les voltes dels balcons, revestides de trencadís, o bé les reixes de les baranes, que tracen dibuixos molt filigranats. El sòcol de pedra es prolonga fins a la base de la tanca, mostrant una voluntat de revestir totes les superfícies i generant una imatge onírica i irrealista.

“La Bombonera” se situa en una petita parcel·la amb una sola façana al passeig, la qual cosa indueix Raspall a explotar els elements a petita escala i a combinar les reduïdes dimensions de la casa amb una imatge irreal i desmaterialitzada. Raspall fa jugar el color blanc dels revestiments de les parets amb el color verd de portes i finestres i el blau marí de les orles esgrafiades, amb dibuixos molt filigranats. La casa segueix la mateixa configuració d’altres cases de temporada de Raspall, amb l’escala culminada per la torrassa. A la porta d’entrada hi ha un fanal de forja únic en l’obra de Raspall, que es repetirà més tard a la casa construïda l’any 1914 per a Manuel Maresma.

La casa Barraquer (1912) és un edifici de planta concentrada, de dues crugies, que consta de semisoterrani, baixos, pis i golfes, i una torrassamirador, de més alçada, que conté l'escala. De la façana de migdia sobresurt una galeria -afegida posteriorment- de planta poligonal, prolongació de la sala d'estar oberta a una terrassa aixecada respecte del jardí. La coberta de la casa és a dues vessants, amb ràfecs en voladís, i la de la torrassa, amb coberta a quatre vessants. La part baixa dels murs és de pedra irregular formant un sòcol. La resta és estucada amb esgrafiats i ceràmica blava. De les quatre cases Raspall és la més austera de totes i la més propera al llenguatge de la Secessió Vienesa. S'hi conserven també vitralls, arrambadors i altres elements que formen part de la decoració modernista de la casa. La "Mansana Raspall" és un conjunt únic en la història de l'arquitectura modernista al nostre país: es tracta de quatre edificis aïllats, situats a la mateixa illa de cases, construïts per l'arquitecte Manuel Joaquim Raspall entre 1910 i 1913. Els quatre edificis tenen una evident unitat estilística, reforçada per les tanques dels jardins, que utilitzen un mateix llenguatge: pedra irregular, trencadís i forja, tot de línies sinuoses. Les Cases Raspall són molt representatives de l'obra de la primera etapa d'aquest arquitecte, que pertany a la segona generació d'arquitectes modernistes, i són la porta d'entrada del llarg passeig de plàtans, on hi ha els edificis modernistes més importants de la població. Els promotors de les cases Barbey i Barraquer van ser membres destacats de la burgesia barcelonina, que les feren construir com a segona residència. La Bombonera i la Torre Iris van ser edificades per la garriguenca Cecília Reig Argelagós, que les llogà com a segona residència.

Edifici aïllat, alineat i elevat respecte al nivell de la plaça, format per un cos central i dos cossos laterals annexos. La seva composició és simètrica respecte a l'eix que forma el cos central. De la façana central en destaca l'arc de la porta d'entrada amb dues columnes amb capitells, el balcó central i el coronament que inscriu un rellotge de sol, motiu central dels esgrafiats geomètrics florals de la façana. A ambdues bandes del cos central es situen els cossos laterals, amb obertures d'arcs de mig punt rebaixats i tripartits per pilars de totxo. Un sòcol de pedra coronat amb un filet de totxo unifica els tres cossos. El cos central era destinat a les dependències de l'ajuntament i els laterals eren destinats a les escoles públiques, un per a nois i un altre per a noies, formant un conjunt característic de principis del segle XX, model seguit també en diverses poblacions. El conjunt forma part del projecte d'eixample de l'Ametlla, realitzat pel llavors arquitecte municipal Joaquim Raspall i Mayol vers el 1906.

Edifici entre mitgeres. Consta de planta baixa, pis i golfes. Assentat damunt d'un sòcol de maçoneria ordinària. Rematat per un plafó en quadrícula alternada de rajoles marró i ocre i aquest encerclat per una cantonera metàl·lica. Estuc en faixes horitzontals fins la imposta ceràmica de les llindes de la planta pis. A la planta pis hi ha tres finestres geminades limitades per elements verticals que suporten el ràfec. A les entrepilastres hi ha esgrafiats amb motius geomètrics florals. Els rètols són de cal·ligrafia purament modernista. Façana completament simètrica, com a únic volum trobem el balcó, element singular de la composició. Les mènsules es troben recobertes per trencadís i aquest, a la vegada, està limitat per un passamà de ferro. A la base hi ha un element geomètric floral de ferro fuetejat adherit orgànicament la paret.

Conjunt d'edificis sobre una extensió aproximada de 76Ha projectades per Raspall, seguint el mateix criteri en un conjunt únic per la seva coherència formal i representativitat d'una època. Està compost per capelles, panteons, pou i pèrgola. Conté 14 panteons, 900 nínxols de pedra granítica, porta de ferro amb un reixat i rematada per dos pilars a cada costat. La tanca és també de pedra granítica. Al 1917 es comença a parlar del nou cementiri. El Sr. Batlle manifesta que ha obtingut un compromís escrit de Joan Codines Terrades per la verda al marital d'uns terrenys que podien servir com a cementiri nou. Dóna vuit mesos de termini perque l'Ajuntament es decideixi. L'industrial Ramon Sanesteve donà 1500ptes com a donatiu, preu de la superfície (dues quarteres i un quartà). El 3 d'agost de 1919, Raspall féu un projecte de cementiri i el 8 de febrer 1920 el governador civil torna el projecte del cementiri perquè s'ha oblidat la capella i que s'ha d'assenyalar l'espai destinat a fosses. L'onze de desembre de 1921 el cementiri ha estat beneït. Seguidament es començaren a fer enterraments.

Casa de pisos amb una paret mitgera. Costa de soterrani, planta baixa i dos pisos, i és coberta a tres vessants. Té dues façanes, una tramuntana i l'altra a ponent, la qual presenta unes galeries acabades amb una cornisa pròpia de l'autor, Raspall i Mallol. Aquest sector és rodejat per un ampli jardí. A tramuntana i a nivell de primer pis hi ha una tribuna vidriada. Al centre de l'edificació sobresurt una llanterna. És construïda amb rajols i la façana és decorada amb pedra, arrebossada i estucada, i té bonics elements de ferro forjat. La teulada és de teula àrab i vidriada. La casa es troba en un lamentable estat d'abandó per bé que alguns sectors encara són habitats. Amb l'expansió urbana de Vic, a principis del s. XX, és traçà el nou c/ Torras i Babes que venia a substituir els c/ Santa Teresa a la sortida de Vic cap a la carretera de Sant Hilari, que promogué més tard la urbanització cap el sector de llevant de la ciutat fins enllaçar amb els edificis del c/ dels Caputxins i cap a la carretera de Roda. La casa Collell fou dissenyada per l'arquitecte M. Raspall i s'acabà de construir al 1921. Acabada la Guerra Civil, en Manel Gausa la degué refer dels desperfectes de la guerra, conservant, però, el modernisme típic d'en Raspall.

Edifici d'habitatge, resultat d'una reforma de tres edificis existents. Està compost de planta baixa i dos pisos. Tipologia típica en el casc antic doncs crea un pati a la façana limitat per edificacions. Es troba una gran barreja d'elements i formes. Les façanes estan esgrafiades. El conjunt de l'edifici, façanes i adaptació de l'interior correspon al tercer període estilístic de Raspall, en una línia acadèmica i potser amb un gust més afrancesat, d'un academicisme menys fèrtil que en altres obres seves. La Torre Viader era abans la Casa Anglada, una de les cases que sobresurten al plànol de 1777 juntament amb la Torre Lledó i la mansió dels Bell-lloch. S'engloba dins de la xarxa de reformes i noves construccions al casc antic que d'ençà finals de segle passat i principis d'aquest conformà una nova fisonomia del casc antic així com el desenvolupament de noves vies urbanes. Les reformes al casc antic foren moltes, la creació de la Plaça Sant Joan, l'obertura del carrer Sant Antoni, el carrer Ferran, etc.

Habitatge entre parets mitgeres, amb una planta baixa i dos pisos. L'edifici està dividit en dos cossos: un d'accés que sobresurt del pla de la façana i acaba en un frontó d'estructura geomètrica, i un altre que, una mica més baix, està coronat per una gran cornisa sostinguda per carteles. Cal dir que les finestres són de diferent tipologia. La façana, sobretot pel que fa a l'entrada, ha estat reformada en els últims anys per l'arquitecte J. Valls. Pertany a la etapa noucentista i acadèmica de M.J. Raspall. Està situada al casc antic de la ciutat, al nucli urbà de l'Edat Mitjana.

Casa unifamiliar i zona enjardinada. Destaca la façana principal, d'estil purament modernista amb elements remarcables: un gran portal i sis finestres a la planta baixa i una balconada amb ferro forjat i quatre finestrons a la part superior. Aquestes finestres i els finestrals de la planta baixa són acabats en la part superior de forma esglaonada. A la façana lateral esquerra i seguint les pautes de la principal hi trobem una tribuna. La barbacana està formada per rajoles i permòdols de fusta. L'edificació d'aquesta casa és paral·lela a la de Gaudí-Safores, realitzada pel mateix arquitecte. La casa Ripoll es pot emmarcar en l'estil modernista que, tot i la seva simplicitat, és un dels exponents més importants de Centelles.