Jujol aborda la reforma d’una masia barroca amb la intenció de canviar-ne els paràmetres estètics, tan importants per a una cultura modernista que s’endinsa fins al començament del segle XX. Les intervencions més importants a l’interior es redueixen a la capella i l’escala. Jujol manté tot el sistema murari existent, com també la disposició de les obertures. Posa tot l’èmfasi en la transfiguració de la façana principal, que queda explicada en un únic dibuix de projecte que en reflecteix prou bé la intenció. S’hi afegeixen més filades de teula plana, totes diferents, a la cornisa ondulada. Les dues finestres laterals de la planta primera esdevenen dues tribunes simètriques, que flanquegen una nova tribuna central que evoca la forma d’una carrossa, feta amb treball de ferro delicat i amb un sistema d’obertures vidrades inèdit. El pla de façana queda repartit per taques policromes tendents a unificar la dissimetria resultant.
El 1915, la família Negre encarregà a Josep M. Jujol i Gibert la que havia de ser la més important i significativa transformació de la casa. La masia que Jujol havia de transformar era l'habitatge d'una família benestant d'arrels rurals, amb llunyanes relacions amb el seu entorn agrari, però que conceptualment més que físic, pretenia seguir lligada amb els seus orígens.
Si bé és cert que els centres bàsics de l'actuació de Jujol foren la façana principal, l'escala interior i la capella, val a dir que la seva intervenció no es reduí tan sols a l'àmbit del mas sinó que també transcendí als jardins que l'envoltaven, per bé que actualment alguns elements ja no existeixen. (la teulada de maons de forma ondulada en la seva coronació, la campana que apareixia al costat oest, etc.) i altres han estat absorbits per l'ordenació i transformació posterior del gran jardí en una plaça única que envolta la casa, passant a formar part d'un recinte encerclat de nova creació que l'envolta com ara el banc de trencadís, o bé una glorieta formada per uns arcs reforçats de formes orgàniques que resta integrat en l'àmbit de l'actual plaça de Catalunya.
El contractista que dugué a terme les obres fou Pere Xaus. L'execució de l'obra és dilatada en el temps, durant dècades, la qual cosa comportà canvis i correccions, motiu pel qual la temporalitat en l'obra queda patent en la materialitat del procés d'execució. Com tantes altres obres encarregades a Jujol, aquesta no va poder concloure's a causa de les dificultats econòmiques dels promotors.
La casa Negre sofrí l'any 1936 els efectes destructius de la guerra, i les imatges de Santa Eugènia i de Sant Pere que presidien la capella foren destruïdes juntament amb altres parts de l'edifici.
Posteriorment el procés d'abandó actuà de forma inexorable. L'habitatge dels masovers, ubicat al costat oest al costat de la riera d'en Negre, va desaparèixer. Els vidres gravats a l'àcid de la tribuna principal i que representava la Mare de Déu del Roser, van seguir la mateixa sort.
Des de l'any 1966 la casa Negre passa a ser propietat de l'ajuntament de Sant Joan Despí, per cessió dels fills de Pere Negre i Jover. Aquesta tutela no significa un canvi immediat en la seva protecció. No és fins a finals dels anys 70 que sorgeix un interès per recuperar la casa Negre.
L'any 1979 commemorant el centenari de Jujol s'assenten les bases per a rehabilitar la masia.
L'any 1982 els arquitectes Gabriel Robert, Antoni Navarro i Xavier Güell redacten un projecte de restauració i es duen a terme les obres de consolidació de l'estructura de l'edifici. L'ampliació de les golfes i l'adequació de la planta baixa per a sala d'exposicions i sala d'actes.
Les tres façanes també foren objecte d'una acurada restauració. Durant l'any 91 i 92 l'arquitecte Francesc Xavier Asarta restaura de nou les façanes, les plantes, pis i golfes, incloent-hi totes les pintures de l'escala i la capella, així com d'altres de menys rellevància. Aquesta darrera intervenció inclou un ascensor que uneix les plantes.
Tota la casa guarda una perfecta unitat estilística. L'element central que aglutina l'atenció de l'observador és sens dubte la tribuna. Aquesta tribuna que queda a sobre d'una nova porta centrada a l'edifici, tant en la seva forma exterior com en la solució interior, amb dues banquetes a ambdós costats, recorda una carrossa coberta amb una cúpula i rematada per l'escultura d'un ocell alimentant les seves cries que encara romanen al niu. Simètricament col·locades, unes petites tribunes arrodonides donen llum a les habitacions principals i, entre elles, un esgrafiat de senzilles línies i gran vistositat combina els dos únics colors de la façana: un ocre vermellós i el blanc trencat.
Pere Negre i Jover, advocat de Barcelona, però fill de Sant Joan Despí, on tenia importants propietats, fou un dels pocs intel.lectuals entusiastes de l'obra i del decorativisme exhuberant i revolucionari de Jujol.
El 1914, a instàncies del propietari, Jujol, donat més per al dibuix i per al detall que qualsevol dels altres arquitectes modernistes, li presentà un projecte de reforma de la seva casa, que s'estengué des del 1915 fins al 1926.
Les obres consistiren bàsicament en la restauració de les façanes i la decoració de l'interior de la casa, on Jujol emprà tot el seu carregament pictòric i omplí sostres i parets de decoració vegetal.
La façana principal esdevingué un retaule dedicat a la Mare de Déu, la imatge de la qual fou gravada en el vidre central de la tribuna, mentre que al nivell de les golfes hom pot llegir "Ave Gratia Plena Dominus Tecum".
Jujol construí també una paret per tal de tancar la finca, en la qual utilitzà solament maons formant envans rematats per pilars i coronats amb una petita linia sinuosa de maons.
L'any 1920 es realitzà l'oratori, cobert per una cúpula ovalada sobre petxines, que no va ser acabat fins al 1926.
També havia projectat Jujol una ampliació de la casa per la banda del darrera amb una escala de cargol que sortís més amunt dels teulats i que culminés en un mirador rodó, amb vidriera, cobert amb un penell amb el simbol de la Redempció.
En aquesta casa es conserven restes de lletres modernistes de Jujol que fou el millor dibuixant de lletres de tot el modernisme i que fou el col.laborador de Gaudí en els aspectes més pictòrics i escultòrics de la seva obra, com l'apalacat de ceràmica de la casa Batlló, els plafons del banc del Parc Güell, la pintura inferior i baranes dels balcons de la Pedrera, entre d'altres.
Recentment, la casa Negre ha estat objecte d'una restauració per part de la Generalitat de Catalunya.
MEMÒRIA HISTÒRICA
La masia Negre, en els seus orígens, era una típica casa pairal catalana envoltada per les terres de conreu que explotava. A la façana principal encara avui s'hi conserva una llinda amb la següent inscripció que situa la masia a les darreries del segle XVII: "1680 Josep Negre". L'edifici ha sofert al llarg de la seva història diverses obres i modificacions per tal d'adaptar-se als requeriments personals dels seus habitants, així com a les exigències del seu paper de centre de control i explotació agrícola. L'estructura de l'edifici és encara l'originària. Composta a base de gruixuts murs de maçoneria que subdivideixen la planta, carent, com és habitual en aquest tipus de construcció, d'una regularitat clara o d'eixos de simetria ben definits. Les darreres intervencions corresponen ja al segle XX, quan l'arquitecte Jaume Gustà i Bondia (1853-1939) en els primers anys del segle, va ampliar la casa pel seu costat esquerre, on hi va edificar la galeria de la primera planta, situada sobre el cup de vi i el celler.
