Temple conegut sobretot per la seva excepcional nau única, la de més amplada (23 m) del gòtic. Respon al model introduït pels ordes mendicants, de gran èxit a Occitània i Catalunya: l’església saló, sense transsepte i amb contraforts explícits que acullen capelles laterals, contraposa a l’il·lusionisme del gòtic franc el predomini del ple sobre el buit, l’horitzontalitat i les formes estàtiques, la nuesa de paraments i l’obtenció d’espais unitaris d’equilibrada proporció. L’inici de la capçalera (1312) expulsa diversos usos de l’entorn de la catedral, i la girola gòtica coexisteix amb la basílica romànica fins al 1347 i després, gradualment, amb els trams de nau en construcció. Les capelles de capçalera, les dues d’extrem del creuer i el minúscul trifori del deambulatori són del mestre Enric i Jaume de Faveran i de Guillem de Cors. Malgrat el daltabaix de la Pesta Negra (1348), el 1357 s’inicia la construcció de la nau, de primer amb Capmagre i Saplana i després, llargament, amb Sacoma. Ja el 1386, amb les capelles i els contraforts alçats, esclata una primera discussió d’aquests amb De Cors i Lovaina sobre l’esquema d’una o tres naus. Arraconat Sacoma, guanya la segona idea i es contracta Guillem Morei —després Pere de Sant Joan— per als primers pilars. D’aquesta època daten el retaule i el baldaquí gòtics, d’extraordinari interès. Replantejada la discussió tipològica el 1416, predomina finalment la idea de nau única defensada per Guillem Bofill, que dirigirà, junt amb Antoni Canet, les dues primeres crugies (1423, primera clau). Successivament hi intervingueren Ciprés, Cervià, Julià i Gomis, sempre usant la nau romànica com a bastida i pedrera de la nova, amb una configuració estrafeta entre llurs alçades i amb l’alentiment que comportà la guerra civil. S’avança amb els finestrals del claristori, la galeria i el trifori i el 1579 es tanca el tercer tram gòtic, amb Balcells, que enceta el nou campanar i el culmina el 1601. El 1606 s’acaba la nau però la nova façana s’alenteix fins al 1680. El que observem aquí, com a la col·legiata de Sant Feliu, és un gòtic autòcton, gairebé opac al Renaixement, que es desenvolupa amb lentitud i enllaça directament amb les operacions barroques. Les successives intervencions modernes atenen diversos aspectes de restauració (barbàrie del 1936, bombardeig del 1939) dels arcs, les voltes, les golfes i la coberta, així com de recreació (nova porta dels Apòstols, 1963-75; creació del timpà posterior; creació del coronament de les àbsides de la girola, amb pinacles i balustrades; arxiu i biblioteca capitulars; casa de l’Obra). Són temes recurrents del s. xx la presència central de l’orgue del 1943 —obstacle per a la percepció literal de la nau—, l’organització del presbiteri per a la litúrgia actual, l’organització de la visita al campanar i altres temes com la il·luminació, que, si bé morosament, el Pla director vol encarar.

El conjunt, format per la portada i el campanar, amb l’escalinata i l’escenografia que la circumscriu, constitueix un dels espais barrocs més singulars d’Europa i, de fet, l’aportació de la ciutat a la història de l’arquitectura. Junt amb la torre de Sant Feliu configura un dels punts emergents i representatius del paisatge urbà, i amb la portada i la capella de la mateixa església de Sant Feliu i la façana i l’escalinata de Sant Martí, correspon a una època de brillant implantació de reformes barroques, gairebé sense solució de continuïtat amb un dilatadíssim gòtic. En el vessant d’accés a la basílica hi havia una escalinata més estreta, cenyida per una illa lineal al sud. El context previ a l’obra el formen l’acabament del fust d’un campanar entre gòtic i enaixentista el 1607 (Joan Balcells) i la realineació urbana, ja barroca, del front oest (Arévalo de Zuazo, 1609). Les obres de façana s’iniciaren el 1680, segons un projecte de Llavina modificat per Soriano, a partir de la primera cornisa de la torre (i encara amb una part de façana romànica) i quedaren paralitzades el 1707, abans de la rosassa, amb la intervenció de Puig, Garau, Baró i Bret. Entre els anys 1690 i 1694 (durant el mandat del bisbe Pontich) es bastí l’extraordinària escalinata, lleugerament més curta que l’actual (reforma de rasants del 1904). Amb un projecte de Pere Costa que prefigura escultures, rosassa, galeria i balustrada es reprenen les obres (1730-40), i amb el disseny de Clarà i Soriano s’acaba la torre, eludint la seva rèplica simètrica al nord i amb una certa confusió geomètrica en la seqüència vertical. La dissimetria obtinguda distancia el resultat de l’estereotip barroc i permet que la torre de Sant Feliu es conjugui amb la catedral en el paisatge de la ciutat. El pla de façana, amb aires de brodat barroc sobre el parament massís i mut, era tosquejat i polit i exercia un efecte fulgurant sobre el paisatge, tal com s’ha sabut pels eficients treballs de restauració (2002). Sota l’ègida de Cartañà i del neocatolicisme vigent a Espanya des del 1939 s’emprengué l’acabament i coronament de la façana i també la implantació d’escultures a les fornícules (1959-62). Les figures es van encarregar a Fita, Casamor, Busquets i Bohigas. La balustrada de Costa quedà convertida en una insistent cornisa; en mans de Masramon, aquesta radicalitat s’allunya de la coherència i la delicadesa barroques. Els valors propis de l’obra barroca produeixen interessants resultats col·laterals, com el vertiginós i angost ascens dels carrers situats a banda i banda, d’una violència i un encant extraordinaris. Aquests efectes espacials són més significatius que la qualitat intrínseca de les baranes i els balustres barrocs.

Als soterranis de la catedral, les proporcions pròpies dels espais domèstics no hi són presents. Ans al contrari, allí, sota la magnificència d’aquest espai històric, la seguretat que l’hàbitat ens dona —com a recés— desapareix. Es proposa una immersió en un món subaquàtic, màgic i misteriós, que es veu amenaçat per les acumulacions de brossa que els corrents oceànics han anat agrupant en el que coneixem com a illes de plàstic. Un espai dinàmic i canviant que ens fa partícips d’aquesta degradació, en què la combinació de la llum, l’espai i un missatge punyent és la melodia d’una sonata moderna. 1. Allegro. Ràpida i animada és l’entrada al recinte, on els parterres submarins i l’atmosfera captiven el visitant. 2. Andante. Un moviment de contrast: llampecs intermitents anunciant la tempesta. 3. Minuet. Una dansa de fugida, de tempo moderat, entre els rebots de la llum d’aquest mar de realitat que comença a esborrar-nos el paisatge.