La parròquia del Crist Redemptor és un edifici annex a un antic conjunt parroquial d´un barri popular de Barcelona. Es col·loca en un lateral de les dependències existents delimitant, per la part del darrere, un petit pati interior que permet l'entrada de llum a certs punts de la capella alhora que genera un espai de comunicació entre l'església antiga i la nova.
En el seu encaix al solar, l'equip d'arquitectes va decidir endarrerir el volum construït uns metres respecte l'alineació del carrer per atorgar més espai al transeünt, mitjançant una plaça que remet a les places tradicionals dels pobles, on els feligresos es reunien en sortir de missa. Tot i que, actualment, aquest espai quedi tancat quan no se celebren actes a la capella, permet donar un “respir” als veïns, acostumats als sinuosos, petits i inclinats carrers del barri. Una plaça plana, enlairada uns metres del terra per separar-se de sorolls i camins quotidians, un lloc de reunió amb bancs i murs d'obra.
La planta s'aixeca en una sola nau, de caràcter industrial, amb una estructura porticada en forma de cintres triangulades de fusta. Les façanes i murs són de maó tradicional color terra i els acabats en acer, així com els pilars que suporten una jàssera de formigó a un lateral de la capella, estan pintats de color vermellós. Aquestes tonalitats cercades aporten homogeneïtat visual a l'espai.
La coberta és inclinada a dues aigües. L'acabat es duu a terme amb teula ceràmica, perquè es tracta d'un material de proximitat i acord als materials del conjunt de l'església. Excepcionalment, i per aportar llum zenital a l'espai interior, al centre de la coberta es col·loquen unes franges de teules transparents que permeten l'entrada de llum. Tot el conjunt es recolza sobre un tauler de fusta i s'aïlla amb una capa de fibra de vidre.
Església annexa a un conjunt parroquial ja existent, situat en una trama urbanística uniforme d'illes tancades. La preocupació principal va ser la d'ubicar adequadament l'edifici perquè quedés integrat al seu entorn però, alhora, significat com a element de caràcter públic. Es va interrompre l'edificació contínua i l'església es va retirar de les alineacions per deixar un petit pati d'entrada, que la articulava amb els blocs residencials veïns i amb les dependències parroquials ja existents.
L'interior és un espai nítid i fàcilment llegible, sense teatralitats ni especificacions funcionals, amb una estructura d'encavallades de fusta com a únic element característic, que conserva algunes reminiscències de tipologies eclesials, alhora que s'expressa segons les formes tradicionals de les naus industrials més simples.
