Passejant pel casc antic de Barcelona, pels voltants de la catedral trobem el Museu Marès, situat a la Plaça Sant Iu. És un conjunt heterogeni d’edificacions construïdes al voltant d’un magnífic pati central. La primera sala (sala dels Arcs) es va inaugurar el 1946 (en aquell moment s’estava reinventant el barri Gòtic). El museu va anar creixent fins als anys setanta. No ens consta que mai s’hagués redactat un pla director ni un projecte de conjunt. Una bona part està dedicat a mostrar la seva col·lecció de pintura escultura i belles arts, i l’altre a la passió col·leccionista del Sr. Marès, que és on es fa més evident la relació entre l’objecte i la manera de mostrar-lo, pròpia d’un museu d’Autor.
Des d’un punt de vista arquitectònic, el resultat era un conjunt heterogeni de sales i dependències de forma diversa, sistemes constructius diferents i obsolets, mal connectades i que sovint no estaven situades a la mateixa cota.
L’objectiu d’aquest projecte va ser la rehabilitació arquitectònica i museogràfica de la primera planta del Museu, on s’hi exposa la seva col·lecció d’escultura medieval. A banda d’oferir noves i millors condicions tècniques i ambientals per a l’exposició de les obres, el projecte, sense renunciar a la seva pròpia identitat formal, dona continuïtat i completa la remodelació de la planta baixa, que va iniciar l’arquitecte Josep LLinàs a l’any 1999.
Per possibilitar la creació del millor ambient propici per a l’exposició i contemplació de les obres, el nou projecte s’ha desenvolupat en paral·lel amb el projecte museístic i museogràfic, on s’han definit conjuntament i alhora tant el tipus de rehabilitació arquitectònica de les sales, els seus accessos, relacions espacials i recorreguts, com la nova distribució de les col·leccions, les vitrines, els elements de suport, la il·luminació de les obres i la senyalització.
En definitiva, s’ha construït un edifici (forjat, tancaments i instal·lacions), dins d’un edifici existent, amb una nova geometria. Entre els dos edificis (el original i el nou) es van produir una sèrie d’espais intersticials, utilitzats per situar-hi les noves sales d’instal·lacions, vitrines o altres elements d’exposició. Les noves sales assoleixen el caràcter de nou contenidor qualificat i estableixen una relació de juxtaposició amb l’antic suport. El nou projecte es basa en deixar que siguin els objectes els protagonistes i que les peces que s’ensenyen no s’entenguin descontextualitzats, sinó integrades en aquest nou espai. Per assolir aquets objectius les sales s’han transformat en espais de forma regular, s’ha procedit a l’obertura de noves connexions entre àmbits i a l’eliminació d’altres d’existents, s’han establert noves relacions visuals entre l’interior i l’exterior del museu. S’ha suprimit les barreres arquitectòniques, s’ha construït una nova escala i muntacàrregues.

El projecte museogràfic determina la rehabilitació arquitectònica, així com la nova distribució de les col·leccions a l’espai d’exposició, a més de les vitrines, els suports especials, la il·luminació i la senyalització. La principal característica de la nova museografia és la creació d’un ambient òptim per a l’exposició i la contemplació de les peces.

Per assolir aquest objectiu les sales s'han transformaran en espais de forma i dimensions regulars, i s'ha procedit a l’obertura de noves connexions entre àmbits i a l’eliminació d’altres d’existents. D’aquesta nova distribució n'ha resultat un espai expositiu més gran i visualment més net i la possibilitat de realitzar un recorregut més coherent a través de les sales.

La voluntat de relacionar els diferents espais queda patent amb la nova obertura que permet connectar visualment el vestíbul de la primera planta amb el pati, que fins ara quedava pràcticament amagat des de l’interior del museu. Aquesta operació es complementarà amb la disposició d’un parament de vidre sobre fusteria mixta, reculat un metre aproximadament respecte del pla de façana, de manera que no afecti a la composició del pati. De la mateixa manera, la rehabilitació s'ha complementat amb la substitució de totes les fusteries existents per unes de noves i el tapit les finestres que no ofereixin vistes d’interès.

La construcció d’un nou forjat sobreposat a l’existent i no solidari que per reforçar l’estructura de l’edifici és una altra de les intervencions arquitectòniques d’envergadura. Aquest forjat està construït en sec, a base de perfils normalitzats d’acer recolzats al forjat i murs existents. Sobre aquest entramat es recolza una xapa metàl·lica, sobre la que es col·loca el paviment. Amb aquesta decisió evitem, d’una banda, realitzar proves de càrrega a l’edifici actual i, d’una altra, reforçar el forjat a base de connectors i una nova xapa de compressió. Igualment s'ha reforçat des de sota les biguetes del sostre de la planta primera amb un perfil de planxa metàl.lica galvanitzada reomplert amb morter de resines.
L’enderroc de l’escala entre les plantes primera i segona del museu per construir-ne una de nova al mateix lloc també forma part de la intervenció.

Entre els elements arquitectònics de nova construcció també s'ha inclòs un nucli de serveis sanitaris adaptats.

Finalment, s'ha realitzat la remodelació de l’accés principal de l’edifici substituint la porta de vidre actual per una doble porta que forma un cancell d’entrada, de manera que es pugui garantir el control ambiental de les sales de la planta baixa, i l’entrada i sortida eventual de les peces.

Tal i com afirma Llatxer Moix a La Vanguardia "l’exercici arquitectònic, com apuntàvem, no apel·la aquí al crit formal, sinó al murmuri funcional. Els desnivells i alineacions de les dependències s’han corregit o afinat amb molta subtilesa; la fredor de les sales s’ha transformat en calidesa a mercè de teles de pintura ataronjada o al recurs a plafons de fusta clara; s’han dissenyat elements com les vitrines que en la llotja sumen a la funció expositiva la de tamís de la llum natural, i s’ha actuat amb discreció i harmonia a les poques finestres o obertures que donen a la via pública."