El projecte té com a principal objectiu transformar-se en un catalitzador de les activitats ludicoculturals, esportives i pedagògiques al voltant de la llera del riu.

Es pot explicar des de 3 estratègies bàsiques:

En primer lloc des de la lògica territorial per a potenciar les lleres dels rius com espais d’interès paisatgístic; en segon, des de l’estratègia urbana per a consolidar l’eix verd ludicocultural tangent al riu; i finalment, des de la solució tècnica adoptada, una acció molt puntual de baix impacte ambiental.

LA LÒGICA TERRITORIAL, L’ESCALA SUPRAMUNICIPAL: LA LLERA.

El projecte persegueix l’objectiu de recuperar l’activitat a les lleres del riu. Les lleres, per definició, sempre han sigut magnífics ecotons, es a dir, espais que viuen de l’ecosistema propi del riu i de l’immediatament contigu, espais intermedis. Aquests espais tenen una gran riquesa paisatgística i ambiental. En el seu pas pels nuclis urbans s’han abandonat, canalitzant el riu i formant una barrera entre l’espai inundable i el no inundable.

La proposta parteix de la convicció que si retornem l’activitat en aquests espais i difuminem el límit entre riu i ciutat, els enriquirem potenciant així el manteniment i el sentiment de pertinença.

LA LÒGICA MUNICIPAL, L’ESTRATÈGIA URBANA: EIX VERD I LA DEVESA.

Manlleu ha viscut per i gràcies al riu: l’activitat agrícola i industrial s’ha beneficiat de la traça del Ter. Si s’analitza l’estructura urbana es pot veure com en els períodes de gran desenvolupament urbà, el poble ha donat l’esquena al riu. En els darrers anys s’ha anat potenciant l’àmbit a base d’espais lliures, dotacions culturals, zones esportives... Així doncs, apareix un nou eix ludicocultural tangent al riu a la llera esquerra.

Un eix que cal potenciar. Un eix que comença a l’estació de la RENFE, a l’extrem més de ponent, i continua a través de la zona esportiva, els parcs infantils i el Passeig del Ter fins arribar al Museu del Ter, a l’extrem més de llevant. Just aquí, on hi ha un quiosc i un petit embarcador per caiacs, la traça del riu forma un meandre i genera una gran devesa d’unes 30ha a la llera dreta.

El principal objectiu del projecte és permetre el salt de la llera esquerra a la dreta desembocant tot aquest eix ludicocultural a un gran àmbit fins ara residual. D’aquesta manera Manlleu guanya 30.000m2 d’espai lliure. Un espai carregat de possibilitats, des de les purament contemplatives (passejar per la devesa és un luxe), fins esportives (creació de nous espais naturals per a la pràctica de l’esport respectuós amb el medi).

També es poden potenciar activitats de caràcter pedagògic, gairebé com una extensió del Museu del Ter, un museu a l’aire lliure on es pot entendre i explicar, no tan sols la importància del riu i dels ecosistemes que l’envolten, sinó també el valor patrimonial del teixit industrial: rescloses, canals...

LA LÒGICA CONSTRUCTIVA, LA SOLUCIÓ TÈCNICA ADOPTADA: l’ECOTÓ.

Dins de totes les possibilitats s’opta per un passallís. Els passallisos són infraestructures de baix impacte ambiental. Un passallís, per pròpia definició, és un element inundable, així doncs són artefactes que s’incorporen de forma natural a les dinàmiques pròpies del riu. El projecte planteja una sèrie de plataformes de formigó que evoca als antics passos del riu on un podia passar d’una llera a l’altra saltant de pedra en pedra.

La geometria respon a les necessitats pròpies d’actuar en l’àmbit fluvial; no hi ha formalisme sinó una resposta eficient a les demandes hidràuliques i funcionals del pas. Uns murs de formigó de 25cm de gruix, perpendiculars al cabal del riu i separats 2,25m, garanteixen la capacitat hidràulica pel cabal mitjà diari. Per sobre, i en voladís, les plataformes de formigó de 1,5m x 3,95m i només 10cm de cantell minimitzen l’impacte sobre el cabal. Les plataformes no es toquen entre elles i d’aquesta manera l’estructura queda oberta millorant el comportament hidràulic del passallís en els episodis de gran vingudes d’aigua. Entre plataforma i plataforma, les relligues metàl·liques, a més de dotar el passallís de l’accessibilitat necessària fins i tot per vehicles de servei, ajuden al manteniment ja que són desmuntables.

Al passar d’una llera a l’altra el vianant es troba fora de l’àmbit de confort de l’ecosistema urbà i, desprotegit, agafa consciència de la força del riu. El soroll de l’aigua fregant els murs, la humitat, el canvi de temperatura... Tot plegat, fa que quedi immers en l’ecosistema fluvial.

Amb el pas dels anys, el passallís anirà evolucionant: canviarà el color del formigó en funció dels nivells de l’aigua, els murs lluiran cicatrius de pedres i troncs provocades pels episodis de diverses vingudes d’aigua, l’entremat metàl·lic s’enfosquirà per la radiació solar... D’aquesta manera, el passallís s’anirà transformant, igual que els marges de la llera, en un ecotò: una zona de transició entre dos ecosistemes, l’urbà i el fluvial.