Aquest projecte residencial pels membres d’una extensa família parteix de la recuperació i rehabilitació d’un conjunt d’edificis deteriorats construïts al llarg dels segles en el centre històric de la ciutat de Girona. Les grans carcasses pètries existents establien una relació òptima amb el lloc tant en termes espacials com climàtics. El projecte pretén reconèixer, mantenir i revitalitzar les diverses formes d’intel·ligència dipositades en aquests espais al llarg del temps. Rehabilitar implica sempre establir una determinada relació amb el passat, amb els passats que s’acumulen a l’espai de la intervenció. I també amb el futur, aquella idea imaginada de lloc cap a la que voldríem tendir. Però implica, sobretot, una gran capacitat de treball amb el present. Esborrar o dibuixar: eliminar, netejar, reparar, reconstruir, substituir, incorporar, afegir... Descobriments successius van requerint contínuament de respostes diverses i complementàries. Es van teixint, molts cops en temps real, les relacions entre els espais vells i els nous, entre els vells i els nous materials, entre les velles i les noves geometries, entre els operaris que un dia van aixecar els murs i els que ara els refan. Superposició inacabable de temps, de desitjos, d’oficis, de matèries, d’estratègies, de persones... Dos grans buits, dos espais essencialment desocupats, qualifiquen i estructuren tota la casa: el pati de l’escala gòtica i el pati de la muralla, veritables centres de gravetat de l’edifici. La seva naturalesa diversa (diferents profunditats, dimensions, orientacions, proporcions, obertures...) configura dos microclimes i microcosmos complementaris. El projecte es vertebra a partir de la intervenció en aquests dos buits: clarificant el seu paper de centres organitzadors de l’estructura funcional de l’immoble, recuperant el seu rol de pulmons naturals de la massa edificada, recollint en el seu interior i entorn els espais oberts (privats i col·lectius) que tot habitatge anhela, i també retornant a la llum el seu caràcter rugós, irregular, humà, manual, enigmàticament complex i preciosament imperfecte, que els converteix en paisatges petris de totes les dependències. La nova capa afegida no pretén ni més ni menys que incorporar-se, amb la màxima naturalitat possible, al gruix ric i divers d’àmbits i racons que en aquest lloc han configurat els homes i les seves històries. Pel que fa als materials vàrem poder treballar amb una valuosa herència: la mateixa casa ens proveí de reixes, mosaics i pedres per a ser reutilitzats a l’obra. El mestre d’obres hi afegí fustes i peces ceràmiques velles de diversos tipus i mesures. Simples arrebossats i estucats varen completar aquesta tria, buscant una certa idea de continuïtat amb el llenguatge constructiu del barri vell. El projecte mostra amb tota naturalitat el solapament de capes antigues i noves, responent a l’estat de conservació de cada element i a l’ús futur de cada espai. I, per sobre de tot, la confiança creixent en un sistema projectual necessàriament obert (en aquest cas el collage) capaç d’integrar harmònicament en un tot les històries de cada fragment del procés. Sota la batuta insubstituïble de Josep Capdeferro, mestre d’obres, que ha guiat el fil conductor de l’obra amb una energia i sensibilitat inigualables.

Un sistema de concurs públic que engloba projecte i obra en un sol encàrrec ens proposa el repte d’investigar processos de construcció industrialitzats per tal de rebaixar els costos i escurçar al màxim els terminis d’execució. Un sol element prefabricat i estructural de formigó disposat de maneres diverses ens permet configurar formes variades de relació amb el lloc i espais interiors de diferent natura. La membrana així construïda gradua la llum, la temperatura, el tacte i el so segons les activitats que acollirà, mirant de dotar cada àmbit amb les condicions de confort desitjades. Des del carrer fins al pati l’edifici acompanya un seguit de transicions solapades: de la ciutat a la riera, del trànsit al recer, del buit exterior al buit domesticat. Planer i tancat en relació a la via rodada, l’edifici es va fent porós i permeable a mesura que pren contacte amb els espais exteriors propis dels patis, pistes d’esport, bosc i riera. La façana del carrer focalitza l’atenció del vianant en les obertures d’accés que pauten el perímetre del recinte. La planxa metàl·lica perforada configura un límit amb diversos graus de permeabilitat visual segons la direcció de la llum. En un segon pla, cobreix els buits entre les peces de formigó quan és necessari matisar l’arribada del sol a les aules sense minvar la transparència de les obertures. A l’interior de l’edifici els àmbits de circulació es conceben com a passatges d’ús col·lectiu; seqüències espacials variables que s’estructuren en base a la canviant però sempre estreta relació amb l’exterior i totes les seves connotacions positives. Les aules i altres dependències ocupen les franges exteriors de la planta per gaudir del contacte directe amb el medi. Els porxos que estableixen la transició final de l’espai interior cap als patis doten l’edifici d’un alt grau de porositat a sud i oest, i d’espais de trobada, repòs o joc, amb llum a l’hivern i ombra a l’estiu, a cobert, però a l’aire lliure. La vegetació dóna continuïtat als sistemes naturals existents. A les zones altes del solar els pins, roures i alzines procuren estades d’ombra perenne. A les cotes baixes i espais intersticials de l’edifici els pollancres reforcen el ritme vertical predominant i connecten visualment els espais exteriors de l’escola amb la riera.

El projecte consisteix en la rehabilitació de Can Creuet, una casa de camp del segle XVIII situada a Santa Pau, en l’àmbit del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. L’edifici original s’assenta sobre les formacions geològiques resultants de les erupcions volcàniques característiques de la comarca que van generar successius desnivells aterrassats en paral·lel al curs dels rius i les valls. Compacte, hermètic i de pedra del lloc, l’edifici va ser concebut com a refugi en front de la duresa del clima i com a base d’activitat i emmagatzematge de la unitat productiva casa-camp. La construcció d’un porxo a la façana sud de la casa, antigament ocupada pel bestiar, ofereix noves oportunitats i formes d’habitar el lloc. La transparència d’aquest nou volum permet incorporar la directriu nord-sud a l’habitatge, que es converteix així en espai connector i amb capacitat d’establir una més intensa i completa relació amb l’entorn privilegiat en el que es situa. Construïm, doncs, una gran finestra habitable que dota d’obertura i llum a l’habitatge i, en definitiva, la complementa tan en termes de programa com en qualitats espacials i energètiques. La seva lleugeresa i contundència geomètrica contrasten amb la massivitat i irregularitat de la casa original. El material escollit (zinc), lleuger i de producció industrial, facilita una ràpida execució en sec de l’obra. La seva textura llisa i coloració fosca afavoreixen la neutralitat de la intervenció per donar la màxima rellevància a l’exuberància i variabilitat de la naturalesa envolvent. Les diferents profunditats del porxo, segons els usos i orientacions, així com les múltiples combinacions que ofereixen els tancaments i proteccions solars, permeten establir una relació graduable entre la casa i el medi, entre l’habitatge i el paisatge.

Construcció d’un institut-escola de nova planta en un solar contigu a l’accés als jardins de Santa Clotilde de Lloret de Mar. Aquest centre ha d’incloure els cicles d’educació infantil, primària i secundària, a més dels serveis i elements comuns prescriptius del departament i està previst que aculli 690 alumnes d’edats compreses entre els 3 i els 16 anys. La diversitat de necessitats a nivell espacial i de programa de cadascuna de les diferents franges d’edat dels usuaris, juntament amb el fort desnivell del solar i els exigents condicionants a nivell de costos i terminis de construcció han estat els factors determinants en el plantejament de la solució proposada. El projecte utilitza l’aterrassament com a estratègia de fragmentació del programa i del solar, resolt a partir de la utilització d’un sol element estructural industrialitzat de formigó armat. Cadascuna de les feixes, cadascun dels edificis configura el seu propi espai exterior. Construïm, doncs, tres blocs paral·lels adaptats a la topografia del lloc, configurats en base a una estructura modular i repetitiva, de llums àmplies i flexibles, que busca una gran simplicitat en termes d’execució. Un espai genèric completament obert a les diverses formes de colonització que hi aportaran els diferents usuaris de totes les edats que l’habitaran. Cada bloc té el seu propi espai exterior, el seu particular retall de sol i de cel, la seva particular manera de posar-se en contacte amb el lloc, i per tant ofereix als mestres i als diversos nens i nenes, nois i noies, espais diferenciats d’aprenentatge i repòs al llarg de les seves etapes d’estudi des dels 3 fins als 16 anys. El sistema constructiu es basa en la utilització d’un panell de formigó de 120 cm d’amplada i 30 de gruix, amb dues cares exteriors de 6cm preconformades a fàbrica i armades segons sol·licitacions de càlcul i preparat per acabar de ser formigonat a l’obra. La capacitat portant d’aquest element, ideat inicialment per construir murs de contenció, el fa extraordinàriament polivalent i serà utilitzat pel seu ús original contenint l’empenta de les terres però també com a pilar o tancament de façana segons convingui. Les aules tipus es situen a l’extrem oest de cadascun dels blocs (properes al nucli de comunicacions) i en contacte directe amb la zona del pati, mentre que les aules amb requeriments especials de foscor, privacitat o seguretat es concentren a l’extrem est i compten amb un sistema de jardineres i gelosies de tubs galvanitzats que filtren la seva relació amb les zones de jocs. Més que en el disseny d’un edifici, el projecte consisteix en el desenvolupament d’un sistema constructiu de màxima eficàcia per tal de conformar una estructura espacial capaç d’acondicionar el solar i acollir les diferents parts del programa, per seguir oferint sistemes amables de relacionar l’home amb l’entorn.

El projecte per a 13 cases pati en filera a Celrà pretén explorar noves possibilitats per a les tipologies que conformen l’anomenada ciutat jardí. Es treballa amb la idea de promoure espais d’intensa trobada i intercanvi entre la casa i la trama urbana on es situa, i entre la casa i el medi. El fet que la normativa urbanística local no establís un límit a la profunditat edificable permet pensar en uns habitatges de 30m de fondària que incorporen el buit en el seu interior. Buit concebut com a centre de gravetat de la casa i focus espacial de totes les cambres que es situen al seu voltant. Buit com a interval, estança íntima i privada exterior, font d’aire i de sol. El pati configura el microclima de la casa i és l’àmbit on es pot desplegar el microcosmos dels seus diversos habitants. A escala urbana promovem un espai d’interrelació entre les cases i els vianants a través d’un gran vestíbul verd obert a tothom. Una entrada única al garatge comunitari permet alliberar de vehicles tota l’àrea i afavorir una trobada amable entre l’edifici i el poble. La meitat dels habitatges compten amb una àmplia estança situada entre l’espai diàfan del garatge i el carrer, en relació directa amb el vestíbul verd. Aquest espai, complementari al programa que es desenvolupa a les plantes superiors, és utilitzable com a àmbit de treball obert a l’espai col·lectiu (consulta d’osteopatia, taller per a classes d’idiomes,...), ideal per algun ús molt específic (espai de música, espai de jocs,...) o com a habitació per a una persona que desitgi o necessiti gaudir d’una certa autonomia (un adolescent, un avi,...). L’existència d’aquest element que actua de xarnera entre l’espai públic i el domèstic proposa l’aparició d’una certa complexitat i riquesa d’usos en els teixits de ciutat jardí, massa vegades deserts d’àmbits que fomentin les relacions entre veïns. La ceràmica juga un paper fonamental en la materialitat del projecte, tant en l’exterior de l’edifici com en els seus espais interiors. L’ús del maó en les façanes contextualitza la intervenció en el seu entorn més immediat: el seu color fosc li confereix neutralitat i un cert hermetisme, buscant convertir el conjunt en pla de fons de la fàbrica modernista existent i al mateix temps cedir tot el protagonisme als patis interiors que estructuren els habitatges. La constant variabilitat del medi i els seus múltiples matisos durant el transcurs del dia i de les estacions de l’any són capturats pels revestiments ceràmics clars dels patis que aporten domesticitat i una vibració particular de la llum a cadascun dels habitatges.

El projecte de la Casa Bastida consisteix en la rehabilitació d’un habitatge unifamiliar construït en diverses fases des dels anys cinquanta en el marc incomparable de la cala de Sa Riera a Begur, Girona. Al marge de la reparació de múltiples patologies que presentava la construcció existent degut a la precarietat d’algunes solucions constructives i a la seva exposició a l’ambient marí, la intervenció es proposa estrènyer la relació entre la casa i el seu entorn. Es reconsideren les distribucions interiors i la totalitat de les obertures i es superposa al volum construït un element lleuger i configurable, capaç de matisar la relació entre l’edifici existent i l’emplaçament privilegiat on es situa. Aquest nou element pretén incorporar la casa en el paisatge del lloc i reforçar la presència del mar i de la naturalesa envoltant en el seu interior al mateix temps, qüestionant-se els límits de la materialitat de la façana com element constructiu i proposant un filtre de naturalesa ambigua com a únic tancament. Les diferents densitats del nou parament, cosit manualment in situ utilitzant corda com a material bàsic, permeten regular els diferents graus de relació entre els espais interiors, domèstics i íntims, i l’espai públic concorregut de la platja. La seva funció de tutor per la vegetació d’espècies enfiladisses autòctones hauria de permetre que el nou mur verd difumini progressivament els límits de l’edificació, adaptant-la harmònicament als seus entorns més immediats. La ventilació creuada de la casa, garantida mitjançant l’obertura d’un nou pati en el límit sud de la propietat, juntament amb l’obstrucció de la radiació solar i la captació de la brisa marina que proporciona el nou filtre, representen un eficient sistema passiu que millora substancialment el confort climàtic de l’habitatge. La casa es converteix, gràcies al conjunt d’operacions practicades, en un ampli porxo, un recés cobert i ventilat obert al paisatge. Els materials escollits, tanmateix, pretenen establir una línia de continuïtat amb la tradició constructiva del lloc. En aquest sentit, la ceràmica juga un paper fonamental: es proposa l’ús de peces vidriades produïdes a la localitat pròxima de La Bisbal, presents històricament en les construccions de la costa i que defineixen el caràcter i la imatge dels seus pobles. Utilitzem peces comunes i de gelosia com a materials de revestiment i filtre en les obertures de façana, però també com a material bàsic per la construcció del mobiliari o com a element d’integració de les lluminàries encastades tant a l’interior com a l’exterior de la casa. L’acabat vidriat de la ceràmica i la seva irregularitat, fruit de la seva factura manual, proporcionen una particular vibració de la llum, dotant l’espai d’una calidesa solar.

El Turó de la Rovira se incluye dentro de los últimos contrafuertes de la Cordillera Litoral antes del cambio de pendiente que conforma el Pla de Barcelona, formando parte litológicamente del macizo de Collserola y representando su último contrafuerte antes de la llanura de la ciudad. Esta formación geológica comprende una serie de colinas de alturas comprendidas entre los 180 y los 260 metros sobre el nivel del mar que emergen del tejido urbano y constituyen uno de sus más anchos y extraordinarios miradores. La cima donde se ubica el proyecto ha vivido diversas etapas de urbanización que comienzan a principios del siglo XX con la construcción de varias casas de veraneo de familias acomodadas de Barcelona. Durante la guerra civil y debido a su situación estratégica sobre la ciudad, se construyen las baterías antiaéreas y las instalaciones militares correspondientes. Acabada la guerra la ciudad debe hacer frente a una fuerte ola de inmigración que favorece la aparición de un asentamiento basado en la autoconstrucción y el chabolismo. No es hasta 2010 que se recupera el espacio de la cima para su uso colectivo con una intervención que hace visible la densa historia del sitio incluyendo todos sus estratos. Actualmente la ciudad de Barcelona está trabajando para reincorporar el área de la colina de la Rovira a la trama urbana imaginando nuevos itinerarios que lo recorran y unan peatonalmente a algunos de los hitos urbanos más significados de la urbe como el Parque Güell, el Hospital de San Pablo o la Sagrada Familia. Esta operación requiere una intervención para mejorar los accesos que conducen al mirador de las antiguas baterías atravesando el pequeño núcleo habitado de Marià Lavèrnia. El proyecto se propone operar básicamente mediante la modificación de la topografía. Se contempla al mismo tiempo la necesaria condición de acceso rodado, y por tanto de tráfico a través de una rampa, y la voluntad de disponer de pequeñas zonas de reposo generadoras de nuevas actividades al aire libre, planos horizontales sucesivos que permitan la apropiación abierta del espacio público por parte de las personas. Estas plazoletas de estancia se escalonan a lo largo de la calle existente buscando preservar y enfatizar el carácter doméstico que es y ha sido parte intrínseca de la historia del sitio.

Situat en un entorn urbà de transició entre la ciutat compacta i l’eixample d’illa oberta caracteritzat per una important presència d’equipaments públics, el projecte proposa el disseny de 35 habitatges a partir de criteris de flexibilitat de programa i reducció de la petjada de carboni al llarg del cicle de vida de l’edifici. La utilització de panells de fusta contralaminada (CLT) per a la construcció del volum sobre rasant planteja una tipologia d’estructura murària i defineix uns espais habitables similars entre els elements portants. Els habitatges estan formats per sis estances d’aproximadament 12 m2 capaces d’acollir múltiples usos que permeten ser connectades voluntàriament, suggerint una apropiació lliure de cada espai i incorporant possibles canvis en el programa al llarg del temps segons les voluntats o necessitats de l’usuari, així com allotjar possibles espais d’ús comunitari (escola bressol, gimnàs, locals de treball, cuina-menjador col·lectius...). A més de la reducció de l’energia embeguda en la construcció, el projecte efectua un important esforç en la reducció de la demanda energètica necessària per a garantir el confort dels espais habitables, combinant un bon aïllament i la ventilació creuada amb el màxim aprofitament de la radiació solar. La situació d’una galeria com a hivernacle habitable a la façana sud, permet el preescalfament passiu de l’aire d’aportació del sistema de ventilació a l’hivern, mentre que durant el període estival, s’inverteix el sentit del circuit i la galeria es reconfigura a mode d’umbracle en contacte amb el medi.