De la primitiva masía sólo se mantiene la bodega, puesto que fue absolutamente renovada. La reforma de 1904 destruyó las bellísimas líneas arquitectónicas que poseía, características de la casa señorial catalana, a pesar del notable interés formado del resultado final, clasificable dentro de la corriente modernista de orientación medievalista. Incluso hay que observar que se mantiene claramente el esquema preexistente con un cuerpo central de tres tramadas, al que se añade la capilla a la derecha y un cuerpo terminado por una galería a la izquierda. La casa se encuentra en medio de un jardín rodeado por un muro sinuoso. El conjunto resultante contiene un gran número de elementos de reminiscencia medieval. Posee interesantes elementos decorativos internos, entre los que destacan los bellos arrebatos cerámicos, añadidos a la última reforma, y los envigados de 1904. En la planta baja hay un dintel de 1403 y en el interior otro de 1669. Mientras que en el primer piso hay uno de 1703 y coronando el edificio la de 1904. En 1904 se realiza el proyecto de reforma por Joan Bta. Modolell. Consta en obras de derribo y reconstrucción de toda la crujía que contiene la galería, en la elevación de un metro de la parte central de la azotea y la construcción de la capilla y el muro de seto. También incluye las reparaciones de las fachadas.

Complejo noucentista obra de Marcelino Coquillat en torno a una masía de los siglos XVI - XVIII. La masía es un edificio de tres crujías con cubierta a doble vertiente y cumbrera perpendicular a la fachada con un cuerpo añadido en la parte posterior cubierto con doble vertiente y cumbrera descentrada. Es de planta baja, piso y buhardilla con una composición simétrica de las aberturas. El portal, situado en el centro, es adovelado y se accede mediante una escalera de cinco escalones de forma semicircular. Se acompaña a ambos lados de dos ventanas de piedra, la de la derecha moldurada y con alféizar. En el primer piso se abren dos ventanas de piedra moldurada en cada lado con un balcón en el centro cubierto con un pequeño tejado a doble vertiente y un reloj de sol de forma almendrada. En el desván se observan tres aperturas de reciente manufactura. A la derecha de la masía se sitúa la torre noucentista. Se trata de un edificio de planta cuadrangular con cubierta compuesta. En la parte central se levanta una torre-mirador cuadrada con cubierta a cuatro vertientes y garitas en los vértices coronadas con pináculos. De la fachada principal sobresale una galería vidriada de formas ondulantes a la que se accede por una escalera de ocho escalones de forma semicircular. La cubierta constituye el balcón del primer piso. En la fachada de levante sobresale un cuerpo de forma semicircular cuya cubierta sirve de balcón de una apertura lateral. El resto de aperturas combinan las formas rectangulares y compuestas. En la fachada posterior se adosa un cuerpo rectangular que sirve de terraza del primer piso. Cabe destacar el amplio alero de madera coronado por un acroterio en el vértice de la cumbrera. A la izquierda de la masía se encuentran las caballerizas. Se trata de un edificio doble con un cuerpo en frente con forma de U de planta baja cubierta a una vertiente. En uno de los laterales se levanta una torre de planta poligonal con cubierta de pabellón. En el centro una gran puerta de madera cubierta con un tejado a doble vertiente da paso a un cuerpo posterior en forma de "L" cubierto a doble vertiente con la cumbrera paralela a la fachada. En la esquina norte se ubica una segunda torre de similares características a la del cuerpo anterior, pero de planta circular. Todas estas estructuras se sitúan en una terraza delimitada por muros de albañilería revestidos de piedra y coronados por una balaustrada de formas onduladas. El lado de levante el muro está coronado por un enrejado de hierro forjado profusamente decorado. En la esquina nororiental del cercado hay un mirador de planta circular al que se accede por una escalera adosada a la pared que toma forma de curva. Está hecha con el mismo aparato constructivo que la valla y cubierta con una estructura metálica en forma de pérgola con cubierta de baldosas colocadas en forma de escamas. En el exterior del complejo se ubica la capilla, que forma parte de una zona ajardinada. Es un edificio de una sola nave con cubierta a doble vertiente precedida de un gran porche de menor altura y cubierta a doble vertiente con una gran apertura central de arco de medio punto y contrafuertes en las esquinas. En la parte posterior se localiza el ábside, de planta pentagonal y de menor altura con cubierta compuesta. Can Bordoi es una masía documentada en el siglo XIII. Sale mencionado en el fogaje de 1553, como "en Bordoy". La obra noucentista es un encargo de Josep Comas i Masferrer (1842-1908), industrial y político catalán fue fundador del Círculo Liberal Monárquico, diputado y senador provincial por Barcelona y presidente de la Diputación de Barcelona. Se cree que el edificio fue construido por el arquitecto Marcel·lí Coquillat, porque existe el plano de un elemento arquitectónico del jardín no construido, pero firmado por él. Todo el conjunto es de una homogeneidad estilística que hace pensar en un solo autor.

Casa torre que ocupa un extremo entero de la manzana, con tres caras en la calle y la cuarta que hace de medianera. Tiene una planta baja y dos pisos. En la esquina de la rambla con la Plaza de Llorens i Barba se eleva una torre de planta baja y tres pisos, con cubierta de pabellón, que conforma en parte la imagen de la rambla. Es interesante la galería lateral con azotea. La composición asimétrica de las fachadas combina elementos de diversos estilos: ventanas "revival", molduras modernistas, balaustradas noucentistas, etc. y que insertan la obra en la corriente ecléctica de principios de siglo. El proyecto de Casa Elias Valero está compartido por los arquitectos Santiago Güell y M. Coquisllat. Los planes de obra fueron presentados el 19 de julio de 1910. Desde 1985 es la sede del Forum Berger Balaguer.

Casal o torre residencial modernista de dimensions considerables, obra inicial d'Ignasi Oms. Està estructurat en diferents cossos. Tot el conjunt forma un clos tancat. Els murs de càrrega són de pedra. L'edifici té múltiples façanes; en general els diferents cossos són de planta rectangular. Les cobertes són a doble vessant, amb la teulada vermella i el ràfec motllurat. Les façanes principals presenten planta baixa i tres plantes superiors, a més d'unes golfes possiblement habilitades. Les obertures estan decorades amb ceràmica i ferro forjat. En un extrem de la façana nord s'aixeca una torre coronada amb merlets, i a la façana del costat sud, a l'angle, hi ha una altra torre circular, aquesta rematada amb un pinacle. També destaquen les nombroses galeries, balcons i esgrafiats de la façana de tramuntana del Casal. L'exterior és ple d'elements cerámics, relleus de pedra, baranes calades i esgrafiats amb motius florals, tot i que presenta una facana íntegrament de revestiment contínu, amb l'emmarcat de la porta principal de pedra, com també ho es la font ubicada a punt mig del cos sota la galería corredor. Les obertures estas tancades amb persianas de fusta de llibret i algunes mostren unes formes ondulades de marcat estil modernista, tot i que la majoria són perfectament rectangulars. També hi ha diversos coberts de construcció moderna. Alguns van fer servei quan la casa era restaurant i hotel. La casa del guarda presenta unes facanes artísticament executades que combinen la cerámica vermella, verda i blanca i el revestiment continu. La casa anomenada de Cal Noguera (que podria tenir un origen antic, com a mínin del segle XVI) fou adquirida l'any 1862 per l'industrial de Manresa Francesc Gallifa i Parera al Capítol de la Seu de Manresa, que se'n havia fet càrrec per endeutament de la família Noguera. A partir de llavors es va coneixer com a Torre de Cal Gallifa, tot i que l'actual propietat va recuperar i impulsar el nom de La Noguera (la façana llueix el retol modernista "Manso Noguera"). La instal·lació dels Gallifa a Rajadell va tenir un gran ressò, ja que es tractava d'una de les principals famílies industrials manresanes. L'insigne arquitecte Ignasi Oms Ponsa (1863-1914), deixeble de Doménech i Muntaner, i responsable dels edificis modernistes més notables de Manresa (el Casino, l'Escorxador, casa Lluvià, Casa Torra, Casa Torrents, Ca la Buresa, la Florinda ...) va rebre l'encàrrec de la família Gallifa, el 1901, de remodelar la casa. L'any 1914, arran de la mort d'Ignasi Oms, l'arquitecte valencià Marcel·lí Coquillat (Elx, 1865 - Busot 1924), que va estudiar a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, es fa cárrec de les obres. Les obres es feren entre 1901 i 1920. Ignasi Oms va planejar la reforma de la casa pairal, a la qual va adossar una nova edificació de planta baixa i dos pisos, amb secció basilical, amb grans finestrals i una torre circular de dues alçades a I‘extrem dret de la façana sud, coberta per una cúpula cònica. Marcel·lí Coquillat va assumir les obres d'ampliació els anys 1914-1915 modificant el projecte original d'Ignasi Oms i aixecant una planta més a la casa senyorial. També va projectar la galeria corredor, la casa del masover, la casa del guarda i, finalment (1922), la capella, però sempre mantenint, en bona part, l'estil i la funcionalitat marcats per Oms. cercant la voluntat de fondre l'arquitectura amb el paisatge i d'aprofitar la llum natural i la ventilació. Possiblement, l'arquitecte manresà Alexandre Soler i March (1874-1949), també deixeble de Domènech i Muntaner, es feu càrrec amb anterioritat d'una primera remodelació a finals del segle XIX,, amb jardins i edificis d'inspiració neogòtica i neoclàssica, abans de la que va fer Oms a principis del segle XX.. Durant la guerra civil 1936-39, Can Gallifa, es reconvertí en La Llar de l'Infant, on s'acollia a nens i nenes refugiats i/o orfes a causa del conflicte bèl·lic. També coneguda com Torre de Can Gallifa o com La Noguera. Figura al Catàleg de Masies i Cases Rurals 2014 (num. 51), amb el nom de La Noguera (Al Catàleg de bens protegits, que inclou altres immobles, rep el mateix nom; segons aquest catàleg, és BCIL i també seria AEA, Àrea d'Expectativa Arqueològica). De l'interior cal remarcar el vestíbul amb la gran volta sobre colurnnes i l'escala principal, una banana molt ornamentada amb motius vegetals, la riquesa dels paviments, la fusteria i fins i tot els elements del mobiliari. Can Gallifa i el seu entorn natural constitueixen un conjunt residencial de gran interès arquitectònic i paisatgístic. En una construcció independent s'aixeca la capella de la Verge dels Àngels de can Gallifa (fitxa 15), construïda per Marcel·lí Coquillat.. Cal destacar la font de la Girada, contruida per la família Gallifa, a 700 m- al sud de la mansió, amb elements modernistes (fitxa 392). Fins fa poc Can Gallifa ha tingut un ús, a més de residencial, de restauració i hosteleria (hotel) (actualment tancat). Hotel i restaurant eren independents un de l'altre. L'Hotel es deia Manso-Noguera i era luxós. Disposava de 12 habitacions dobles (incloses dues suits) decorades amb mobles antics. El restaurant de Carles Pressegué oferia cuina d'autor. El casal disposa de 80.000m2 de jardí i es troba envoltada de vegetació arbòrea, amb amples vistes pel costat de tramuntana. Es destacable la casa de nines. La finca disposa d'un heliport. Els Gallifa es van vendre la finca i des de 2010 pertany a la familia de joiers Tous. El molí de Can Gallifa (fitxa 123), situat a un km. a l'oest del casal, fou construit pels Gallifa el 1910, tal com indica una inscripció. Servia per fer arribar l'aigua a uns dipòsits, i d'aquests, la corrent anava a Can Gallifa. Al 2020 no s'ha pogut accedir a la finca. La descripció correspon al PEP 1993, al Catàleg de Masies 2014 i altres fonts bibliogràfiques. La foto 2 està extreta del web Conèixer Catalunya i la foto 3 -que correspon a la Torre ddel Guarda- està extreta del web Barcelona Modernista.