Es tracta d’una edificació annexa a l’Escola Politècnica, destinada a acollir dos usos ben diferenciats: els tallers, que ocupen la planta baixa, i l’hivernacle, un petit cos que sobresurt a la coberta. Les solucions constructives i l’elecció dels materials tendeixen a cercar una uniformitat que s’adapti a la flexibilitat dels usos, que n’afavoreixi el manteniment i que indueixi l’estalvi energètic. Així, tots els tancaments s’unifiquen amb un vidre translúcid d’una gran capacitat aïllant, com també les lluernes de la coberta, disposades per permetre l’entrada de llum zenital a les zones de treball.

L'edifici, plantejat de fet com a ampliació d'un edifici universitari més gran preexistent, se situa prop d'un petit bosc de pins, única resta del paisatge vegetal anterior a la construcció del Campus universitari de Montilivi a Girona.
Aprofitant el desnivell del terreny, es va plantejar la façana cap a aquest bosc com una tàpia de formigó, gairebé muda, que preservés el silenci i la tranquil·litat dels arbres. Les aules i l'edifici en general s'obren en direcció contrària, cap als altres edificis universitaris; i atès que es tracta d'un edifici pseudoindustrial dins d'un àmbit acadèmic, es formula una imatge de formigó i vidre. Entre recursos sobris i humils, les propietats del vidre -brillo, translucència, reflexió- són les encarregades de definir i qualificar la imatge del nou volum.
Únicament una de les aules destaca respecte a les altres: es tracta del taller de producció vegetal (un hivernacle) que se situa com a cap de l'edifici en l'extrem superior del solar i presideix la resta de la construcció.
La coberta, probablement la façana de major importància, s'organitza a través d'un ritme de lluernes que il·luminen les aules. De nit els mateixos lluernes il·luminen, lleument, el bosc.

Una ampliació del programa ja implantat amb el gran mosaic de l’edifici politècnic es disposa en una franja limítrof amb els camins de vianants i, indirectament, amb un bosquet, al centre del campus. El projecte, que abraça 1.500 m2, ubica tallers tant específics com polivalents a la planta baixa i hivernacles a la planta superior, i s’encaixa silenciosament al nivell més baix de l’esplanada. La dissociació de nivells de sostre, la creació d’una lluerna longitudinal i d’una seqüència de lluernes transversals i la incorporació de l’aïllament tèrmic en la composició íntima dels materials (formigó i vidre) són els recursos del projecte, que, subsidiari d’allò existent i negant-se d’antuvi a si mateix com a edifici, acaba emergint amb una refinada i ascètica arquitectura de la geometria i de la llum.