Edificio entre medianeras, reformado y ampliado en varias ocasiones. Conserva un interesante salón social y una sala de espectáculos ecléctico. El valor de este edificio es el de la representatividad ciudadana. El único elemento interesante en la fachada es el balcón corrido del primer piso, con un interesante trabajo de forja. Presenta tres aperturas de arco rebajado y dos balcones laterales. El Casino se encuentra situado en la zona de ensanche decimonónica urbanizada a partir del derribo de la antigua muralla medieval y ocupada inicialmente por pisos de alquiler. Posteriormente pasó a ser una zona de actividades de ocio, comerciales y sociales. El Casino Unión Comercial es una entidad surgida de la fusión del antiguo Centro o Casino de la Unión (1853) y de la Liga Industrial y Comercial en 1918. En 1922 se construyó el balcón y los arcos del primer piso de acuerdo con el proyecto de reforma de A. Pons y Domínguez, conservado en el archivo municipal de Vilafranca.

Se trata de un edificio entre medianeras con patio trasero y con fachadas a la plaza y al pasaje. Es una vivienda unifamiliar en sus orígenes, adaptada en parte a usos sociales. El inmueble es de planta rectangular y se compone de planta semisótano, entresuelo, dos plantas piso y buhardilla. La cobertura es en parte a dos vertientes y en parte plana. Consta de cuatro crujías perpendiculares a fachada separadas dos a dos por un muro de carga. La escalera principal es de cuatro tramos y está adosada a la medianera. En el vestíbulo encontramos dos arcos rebajados y columna central. Hay una galería trasera cubierta que configura la fachada que da al patio. Las paredes de carga son de mampostería común y ladrillo. El forjado es de vigas de madera y bovedilla de baldosa. En el semisótano hay vueltas rebajadas de ladrillo. La cubierta es de teja árabe con estructura de vigas y latas de madera y baldosa. La escalera es de vuelta a la catalana. La fachada principal es simétrica y se compone a partir de cuatro ejes verticales que se corresponden con las cuatro crujías. La planta baja presenta cuatro portales de arco rebajado. La primera planta tiene dos balcones corridos de dos vanos con dintel cada uno, coronadas con goterón. En el segundo piso hay cuatro balcones de una abertura coronada con cornisa. El coronamiento del inmueble se compone de cornisa y barandilla de balaustres planos. La fachada posterior se compone según seis ejes verticales con aperturas de arco rebajado en la planta semisótano y entresuelo y con galerías con dintel las plantas superiores.

L'edifici del Mercantil pertany a un estil eclèctic. La façana la podem dividir en cinc parts: en la central, més avançada, és on trobem l'entrada principal; en la part alta hi ha el nom de l'entitat i en el centre l'any de la seva fundació; una galeria coberta uneix els dos cossos extrems amb el central. Els elements decoratius són els esgrafiats, col·locats en els timpans de les dues obertures que flanquegen l'edifici, i la ceràmica de reflexes metàl·lics a mode de fris. De l'interior cal destacar el teatre; entrant trobem l'amfiteatre de platea, després la platea voltada lateralment per llotges. Els primer pis té una zona central amb butaques i dues de laterals amb grades. Tot voltat per un jardí molt ben cuidat. El "Centro Mercantil, Industrial y Agrícola" havia estat fundat l'any 1899 com a conseqüència d'una desavinença entre diversos membres de l'antic "Casino de Recreo", uns, partidaris dels "Godó" i els altres, dels "Boyer". El local social de l'entitat va ésser edificat en el solar on antigament hi havia hagut el teatre Tívoli, i la seva inauguració coincidí amb el dia de la Festa Major de l'any 1899. El Cercle Mercantil celebrà el seu cinquantenari l'any 1949. Conté un teatre, un saló-café, una sala de festes i un jardí. Construït seguint un projecte de l'arquitecte Francesc de B. Galtés; dirigides les obres per Francesc Sellés; la decoració a càrrec de Frederic Brunet i la pintura pe Bartomeu Camps i Antoni Tomàs.

Edificio civil. Su interés recae en la adaptación de un nuevo edificio a la antigua masía, situada en el centro del conjunto, del que se conserva la planta baja, la puerta de acceso y una de las ventanas góticas de la fachada. El nuevo edificio tapa la torre de defensa y reproduce las ventanas originales. La banda izquierda del Casino constituye el recinto del teatro y la banda derecha está formada por la entrada principal y la Rotonda, en cuyo techo las intersecciones del entramado son rematados con elementos decorativos de forma que parecen clavos colgantes. Los elementos arquitectónicos son absolutamente heterogéneos: góticos, neoclásicos, modernistas y eclécticos. Teatro Presenta un aire neoclásico y romántico. Consta de una platea con tribunas laterales en la planta baja y un balcón corrido de forma aproximadamente semicircular y sostenida por columnas de hierro fundido. Las decoraciones, molduras y paneles del techo están hechos de yeso. Son también interesantes las barandillas de hierro forjado y las lámparas modernistas. Algunas piezas de este teatro son reutilizadas de algunos sitios de Barcelona. Forjados Verja del Mas Vell del Casino, que cierra el jardín. La puerta de acceso se encuentra en el centro y en ella se ubican las iniciales M.A. de su antiguo propietario, Miquel Amat. Es de hierro y está formada por un conjunto de barras paralelas y cruzadas. Hay remates con elementos vegetales y líneas sinuosas típicas del modernismo. Elementos constructivos que demuestran la marcada tendencia modernista del Casino. Observan cómo tanto en la empuñadura o estirador de la puerta como el hierro forjado de la pérgola de la rotonda se acentúa el valor decorativo a través de curvas sinuosas, asimétricas y acabadas en riñones o espirales. El "Casino" del Masnou nace como entidad en el año 1876. La idea de un nuevo edificio la lleva a la práctica Pere Grau Maristany -Comte de Lavern-, situándose en la masía de "Can Fontanills", propiedad de Miquel Amat i Lluch. En 1903 se inaugura la Rotonda, salas de juego, billar y otras dependencias. En 1904 se abre también el teatro. La entrada principal modernista es de 1902.

Edifici entre mitgeres, de planta rectangular i tres nivells, format per tres cossos verticals: dos laterals (Sala Polivalent - Sala Teatre) i un central, que separa i distribueix (caixa d'escala). La coberta de les sales és a dues aigües amb carener perpendicular a la façana principal; a l'escala, en canvi, és plana i amb terrassa. El parament, a base de maó arrebossat i pintat, és de carreus ben escairats i amb sòcol buixardat al cos central; i llis en els cossos laterals. El coronament de l'edifici destaca per una estructura de dos frontons que flanquegen el cos de l'escala, de secció quadrangular. Els frontons, són gairebé idèntics i presenten timpà llis i sense decoracions. Un d'ells però, compta amb un balcó decorat amb mènsules en forma de modilló, disposat sobre un fris que recorre tota la façana, ornamentat amb uns elements rectangulars que imiten pilastres i estan coronats per esferes. Pel que fa a les obertures, es distribueixen simètricament a la planta baixa i al primer pis, a excepció del balcó descrit, que quedaria independent i com a única obertura del segon pis. Als baixos hi ha la porta d'accés, flanquejada per vuit obertures distribuïdes simètricament a partir de dues portes d'arc rebaixat i dues finestres allindades. El primer pis, compta amb un balcó central d'arc carpanell i volada amb balustrada; que és flanquejat per tres finestres balconeres. La característica d'aquestes, i que dóna valor a l'edifici, és l'ús dels elements del llenguatge clàssic com són les pilastres amb capitell jònic i els arcs de mig punt decorats amb elements vegetals. Aquest edifici es va inaugurar l'any 1922, i al llarg de la seva història, ha tingut vàries fases de recuperació. Promogut per la família industrial Borràs, que tenia una fàbrica al municipi, va esdevenir un dels centres neuràlgics més importants de la cultura de Castellbell i el Vilar. Des de 1991, és propietat de l'ajuntament. El desembre del 2001 s'hi van detectar greus problemes estructurals que van obligar a tancar-ne l'activitat i, fins i tot, a desallotjar temporalment una entitat d'estalvi que hi havia situada als baixos de l'edifici. En aquell moment es van detectar importants esquerdes en una de les parets i que el sostre s'havia bombat. Quan se'n va analitzar l'estructura es va trobar que una de les bigues centrals de la sala havia cedit uns 15 centímetres. Gairebé un any i mig després (el 2003) es van iniciar les primeres obres: renovació de la teulada i canvi de les encavallades -que eren totes de fusta i es va detectar que estaven molt malmeses- per unes de metàl·liques. A més, es van relligar les parets que més perillaven i es va aprofitar per fer una primera remodelació de la sala. Amb aquella intervenció ja es va poder tornar a obrir el teatre. L'any 2008, es va iniciar la remodelació de la maquinària de l'escenari -barres de telons amb comandament elèctric, renovació de tota la instal·lació elèctrica, il·luminació, cortinatge...- i es va substituir la fusta de l'escenari per un entarimat nou amb tractament ignífug. Finalment, es van renovar totes les escales per accedir al conjunt de l'escenari, se readaptant les portes i accessos i repintant els camerinos i la façana exterior.

Construcció de dimensions reduïdes (5 x 5 m aproximadament) amb planta octogonal. Les vuit parets són iguals: tenen una gran finestra que es tanca amb porticons, emmarcada en pedra formant senzilles motllures, i amb una petita espiral feta amb teula al damunt. Cada paret acaba en punxa, transformant-se en una teulada a doble vessant (en conjunt són vuit teulats) que es reuneixen al centre des d'on arrenca una coberta piramidal de sis costats. El joc de teulats és la part més interessant de l'edifici. La coberta és coronada per un penell de ferro amb unes figures representades. La paret que s'orienta al NW és la que conté la prota d'entrada; al cim hi ha una creu de ferro. A la coberta, els careners de la piràmide són de ceràmica vidriada de color blau. Es tracta d'una glorieta o mirador particular, lloc adient per anar-hi a gaudir de la vista ( des d'aquest indret es domina tot el poble, El Pirineus...). Va ser construïda a principis del segle XX per la família Vilaclara (originària del mas Vilaclara de Sant Feliu), després d'haver-se instal.lat al poble.