El Cros, castell Garí o Palau Garí d'Argentona adopta les característiques d'un gran casal fortificat amb una torre quadrangular adossada i unes torratxes circulars als flancs, amb espitlleres, pròpies tant d'estructures arquitectòniques de caràcter militar com també d'edificis rurals aïllats, elements que permetien una millor defensa en temps d'inseguretat. La finca queda envoltada per una mena de recinte emmurallat. Una galeria superior recorre les façanes sota la línia de teulada, aquesta, a quatre vessants, és coberta per teules de ceràmica vidriada, detall que dóna idea de la importància que en aquest moment tingueren les arts aplicades de la mateixa manera que ho fan els acabaments de ferro forjat de les teulades de la torre i de les torratxes, de tal manera que tenim agermanats els elements propis del gust de l'època industrial, les arts aplicades, i la temàtica historicista, que es palesa pel "revival" del món medieval amb la construcció d'un edifici amb les característiques d'un castell baix-medieval. L'accés a la casa es fa a través d'un porxo que té, al seu damunt, una galeria o llotja, propers a l'estil gòtic flamíger La casa és centrada per un pati amb escala al descobert fins al primer pis Pel que fa a l'interior, J. Puig i Cadafalch s'encarregà de dissenyar personalment tots els elements del mobiliari i els ornamentals: l'escala, els arrambadors, l'embigat, la xemeneia, els llums,... i fins i tot l'ornamentació escultòrica de les columnes on, entre motius heràldics o florals, hom pot descobrir caricatures com les de Sagasta o Romero Robledo, personatges rellevants de la política del moment L'any 1925, l'arquitecte Lluís Bonet Garí va substituir l'habitatge dels masovers, que era a la planta baixa, i hi va instal·lar dormitoris nous i una sala. Dins l'extensa propietat de Can Garí al Cros d'Argentona es dissenyà un ampli jardí que completava el treball de remodelació de la finca que Josep Puig i Cadafalch realitzà entre 1898 i 1900. Nicolau M. Rubió i Tudurí fou qui primer intervingué en el disseny a través de la combinació d'espais naturals amb la distribució de zones arbòries, principalment pins, que responia a deixar una natura lliure al costat d'altres modelades. El jardí pensat per transitar-hi mitjançant el traçat de camins, de terrasses esglaonades fetes en maó vist, de pèrgoles (algunes recorden el treball que estava portant a terme en el Parc de Montjuïc, de Barcelona) i assenyalant punts de vista s'obren a àmplies perspectives. Es combina la presència de vegetació amb escultures que li donen la mesura més humana al conjunt. S'han recreat espais boscosos, d'altres amb la presència de cactus i d'un gran estanyol que al bell mig hi ha el temple de vidre de Baccarat amb la figura d'Hermes en bronze o el puntejat de fanals de forja reprenen el caràcter senyorial de l'indret. Aquest jardí amb la presència d'escultures i zones a cítrics, tan característics de la mediterrània i de les viles italianes, entra de ple en el Noucentisme. L'obra de jardineria va ser continuada per Lluís Bonet i Garí, amb el qual compartiren un mateix ideari vinculat al període del Noucentisme. L'any 1929, Lluís Bonet i Garí projectà la construcció de la masoveria de Can Garí, destinat a les feines agrícoles i a habitatge. Ell no volgué que el seu projecte fos un contrast amb el treball que havia realitzat Josep Puig i Cadafalch a Can Garí. El nou edifici el projectà prenent cert caràcter senyorial, tant per les dimensions com pel tractament acurat dels materials emprats. Per tant, es poden trobar teules vidrades en la coberta a dues aigües, un treball molt curós en la maçoneria que envolta les obertures o en els arcs de descàrrega, però al mateix temps també prengué referents de l'arquitectura de les masies. Tot el conjunt pren la volumetria d'una masia i introduí la galeria arquejada. També es pot veure l'ús de l'esgrafiat en una figura de sant Cristòfol que corona una de les portes d'entrada destinada a la maquinària. En les cantoneres figura un encoixinat, i tot el parament és estucat. Destaca una tribuna en cantonera que li atorga un caràcter de distinció. No es va valdre de la simetria en la composició, ja que cadascuna de les façanes té un tractament diferent com passa amb Can Garí de Josep Puig i Cadafalch. La capella del Cros és construí el 1929 per l'arquitecte Lluís Bonet i Garí. Si tenim en compte que a finals dels segles XIX la construcció no havia assolit l'altíssim grau d'industrialització del nostre moment, podrem valorar en la justa mesura la proesa que representa que Puig i cadafalch acabés aquesta obra, la casa del financer Josep Garí al Cros d'Argentona, el 1899 després de nou mesos, tan sols, de l'inici de les obres.

Magnífics espais enjardinats, amb platanedes, palmeres i espais forestals, amb pi pinyer i alzines. Dins l'extensa propietat de Can Garí al Cros d'Argentona es dissenyà un ampli jardí que completava el treball de remodelació de la finca que Josep Puig i Cadafalch realitzà entre 1898 i 1900. Nicolau M. Rubió i Tudurí fou qui primer intervingué en el disseny a través de la combinació d'espais naturals amb la distribució de zones arbòries, principalment pins, que responia a deixar una natura lliure al costat d'altres modelades. El jardí pensat per transitar-hi mitjançant el traçat de camins, de terrasses esglaonades fetes en maó vist, de pèrgoles (algunes recorden el treball que estava portant a terme en el Parc de Montjuïc, de Barcelona) i assenyalant punts de vista s'obren a àmplies perspectives. Es combina la presència de vegetació amb escultures que li donen la mesura més humana al conjunt. S'han recreat espais boscosos, d'altres amb la presència de cactus i d'un gran estanyol que al bell mig hi ha el temple de vidre de Baccarat amb la figura d'Hermes en bronze o el puntejat de fanals de forja reprenen el caràcter senyorial de l'indret. Aquest jardí amb la presència d'escultures i zones a cítrics, tan característics de la mediterrània i de les viles italianes, entra de ple en el Noucentisme. L'obra de jardineria va ser continuada per Lluís Bonet i Garí, amb el qual compartiren un mateix ideari vinculat al període del Noucentisme.

El conjunt constitueix un auster teixit de construccions industrials on Puig i Cadafalch es proposa demostrar la vigència dels procediments constructius del passat per a les necessitats i els programes moderns. El celler gran empra arcs de mig punt fets amb sis filades de maó que sostenen unes voltes rebaixades que arriben fins a la façana, combinades amb uns arcs lleugerament apuntats. El pavelló d’expedicions opta per emprar una gran catenària invertida feta exclusivament de maó, subjectada amb travessers també de maó i amb un tancament de pedra. Puig i Cadafalch utilitza les formes donades pels elements de suport per compondre les façanes, tant frontals com laterals, de manera que expressin aquest suport, si bé introduint d’altres elements estrictament ornamentals, com ara els perfils escalonats de les obertures, les gelosies de maó, les sèries de contraforts o els pinacles de pedra.

La torre d'Agell, per les seves proporcions, pren un caràcter senyorial. La tipologia adoptada ens apropa a la característica dels palaus medievals, ja que la planta quadrada genera al bell mig un pati i, entorn seu, una galeria. La disposició, en dos dels flancs de l'edifici, de dues torres que sobresurten de la volumetria recorda els palaus fortificats. L'edifici, de dues plantes, té la coberta de teules planes d'encaix, a quatre vessants, i amb una barbacana sostinguda per cartel·les. El porxo semicircular que dóna accés a l'entrada s'envolta per columnes jòniques que sustenten una terrassa descoberta al primer pis. A la façana oposada hi ha una terrassa porxada, a la dovella central de la qual hi ha representat el relleu d'un ametller, emblema de la família propietària original. La disposició de l'accés principal; l'aparició de terrasses i porxades on s'alternen columnes jòniques i, en d'altres, arcs de mig punt, donen a l'edifici certs ressons medievals i, alhora, clàssics. En les obertures, l'aplicació d'esgrafiats amb detalls de filigrana (obra de Joan Mirambell) i en un dels costats la disposició d'un banc encastat amb el respatller de rajoles decorades (obra de Francesc Domingo) acaben de dotar a l'edifici d'un caràcter noucentista. Aquest banc està enrajolat amb ceràmica de sanefes i motius florals i, a la part alta, hi ha tres dibuixos. En el del centre apareix un ametller amb la inscripció "L'Ametler, arbre de Catalunya". Els dibuixos laterals mostren una noia amb una cistella de flors i un pagès. Al tractar-se d'una torre aïllada, va ser l'arquitecte Rubió i Tudurí qui projectà l'extens jardí estructurat geomètricament per l'art topiària, i va deixar que les onze hectàrees de bosc que envolten la finca creixessin de forma més espontània. La torre s'edificà en una extensa finca rústica molt a prop de l'antiga capella de Santa Elena d'Agell, esmentada ja al segle X, i del Mas de "Ca l'Arnó", avui denominat "Cals Frares" (1235), que durant uns anys va ser la masoveria de la propietat. Els terrenys eren, des del segle XVIII, propietat de la família de Teresa Amatller i Cros (1873-1960), filla del prestigiós xocolater, que en va ser la promotora. Un primer projecte es deu a Josep Sala i Comas, però, el 1918, fou Lluís Bonet i Garí qui se'n féu càrrec. El 1943, Antoni Amatller va donar la casa a la Secció Femenina, que va destinar-la a un alberg. Recentment, la Generalitat de Catalunya va adquirir la casa i va condicionar-la per a que funcionés com a alberg de colònies. Les obres de reconstrucció de teulades, restauració i consolidació de façanes i afegiment d'una nova construcció foren dirigides per l'arquitecte Agapit Borràs. En l'actualitat, l'edifici forma part de la xarxa nacional d'albergs socials de Catalunya.

INICIS DEL TEMPLE I PROJECTE DE GAUDÍ Després de la renúncia de Villar, Joan Martorell, que assessorava l’Associació Josefina i era un dels arquitectes més prestigiosos del moment, proposa Antoni Gaudí com a continuador de les obres iniciades. En aquell moment Gaudí era un jove arquitecte que tenia 31 anys, i accepta l’encàrrec d’arquitecte director el 3 de novembre de 1883. Gaudí continua les obres projectades per Villar i a mesura que guanya prestigi com a arquitecte –i alhora la confiança de l’associació josefina– transforma progressivament el projecte inicial fins assolir un gran temple monumental cap a l’any 1890. La nova concepció ja no es limita només a una típica església de creu llatina. N’augmenta l’escala i projecta un cos principal de cinc naus amb un transsepte de tres, i una façana monumental a cada extrem, dedicades al Naixement –transsepte de llevant–, a la Passió –transsepte de ponent– i la Glòria, situada als peus de la nau principal. Per unir les tres façanes situa un claustre perimetral, que rodeja la nau i l’aïlla de l’entorn, amb una construcció a cada cantonada que dedica a sagristies, baptisteri i capella del Sagrament i la Penitència. El nou edifici es dota d’una gran càrrega simbòlica com a manifestació de la fe cristiana –que es manifesta de forma indissociable amb l’art i l’arquitectura- i també guanya en verticalitat. Les tres façanes contenen quatre torres cada una, d’uns 100 metres d’alt, que es dediquen als dotze apòstols. Al centre del creuer es projecta un gran cimbori, format per sis torres encara més altes que les anteriors, dedicades a la Mare de Déu –sobre l’absis-, als quatre Evangelistes –una a cada cantonada del creuer- i la gran torre central de Jesucrist, d’uns 170 metres. Gaudí dedicarà la resta de la seva vida al projecte i la construcció del Temple, i de forma exclusiva a partir de 1914 , quan cessa la seva activitat professional al marge de Sagrada Família. En vida de Gaudí es construeixen la cripta, la façana de l’absis i gran part de la Façana del Naixement.

L'edifici té una sola nau de planta rectangular amb l'absis orientat a NE, amb coberta de volta absidal i llanterna de ferro forjat i vidre a base de paraboloides i hiperboloides. El material emprat és pedra vista rústega amb alguns elements de vidres policromats i rajoles vidrades. La coberta a dos vessants és de teula àrab. Un petit campanar adossat és coronat per trencadís establint cert lligam amb el projecte de la finca de Josep Puig i Cadafalch. L'accés, situat en la part lateral, està precedit d'un porxo de tres arcades el ritme de les quals recorda una loggia florentina. Aquesta capella, que forma part de la propietat de Can Garí del Cros (casal obra de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch). Ja era esmentada l’any 1187, però va ser enrunada i d’ella tan sols es conserven una creu de pedra amb relleu, una peça de cornisa i un peu quadrat de terracota. El 1929, Lluís Bonet i Garí va fer el projecte d’una nova església. La documentació sobre l'ermita es deu principalment a Carreras Candi qui n'explica l'existència pel document del 1187. La col·locació més antiga és de l'any 1323; n'hi ha una altra, del 1385, a favor de Joan de Caldes per renúncia de Bernat d'Agell al benefici de l'altar de Sant Miquel del Cros. Cap a l'any 1884 s'enderrocà la capella romànica i en construïren una de nova, segons projecte de Domènech i Estapà, que fou enderrocada l'any 1926, aleshores es construí l'actual. Bonet Garí des de molt aviat va col·laborar amb Josep Puig i Cadafalch, l’autor de la remodelació i restauració de Can Garí. Alhora l’admiració que sentia per Antoni Gaudí també el portà a emprar algunes de les solucions en aquesta ermita. En l’actualitat la petita capella no té culte regular i la familia Garí la cedí al bisbat i depen de la parròquia de Sant Julià. Al trobar-se dins la propietat un camí des de l’accés de Can Garí porta directament a l’ermita i té una petita valla que la separa de la zona enjardinada.

El Cros, castell Garí o Palau Garí d'Argentona adopta les característiques d'un gran casal fortificat amb una torre quadrangular adossada i unes torratxes circulars als flancs, amb espitlleres, pròpies tant d'estructures arquitectòniques de caràcter militar com també d'edificis rurals aïllats, elements que permetien una millor defensa en temps d'inseguretat. La finca queda envoltada per una mena de recinte emmurallat. Una galeria superior recorre les façanes sota la línia de teulada, aquesta, a quatre vessants, és coberta per teules de ceràmica vidriada, detall que dóna idea de la importància que en aquest moment tingueren les arts aplicades de la mateixa manera que ho fan els acabaments de ferro forjat de les teulades de la torre i de les torratxes, de tal manera que tenim agermanats els elements propis del gust de l'època industrial, les arts aplicades, i la temàtica historicista, que es palesa pel "revival" del món medieval amb la construcció d'un edifici amb les característiques d'un castell baix-medieval. L'accés a la casa es fa a través d'un porxo que té, al seu damunt, una galeria o llotja, propers a l'estil gòtic flamíger La casa és centrada per un pati amb escala al descobert fins al primer pis Pel que fa a l'interior, J. Puig i Cadafalch s'encarregà de dissenyar personalment tots els elements del mobiliari i els ornamentals: l'escala, els arrambadors, l'embigat, la xemeneia, els llums,... i fins i tot l'ornamentació escultòrica de les columnes on, entre motius heràldics o florals, hom pot descobrir caricatures com les de Sagasta o Romero Robledo, personatges rellevants de la política del moment L'any 1925, l'arquitecte Lluís Bonet Garí va substituir l'habitatge dels masovers, que era a la planta baixa, i hi va instal·lar dormitoris nous i una sala. Dins l'extensa propietat de Can Garí al Cros d'Argentona es dissenyà un ampli jardí que completava el treball de remodelació de la finca que Josep Puig i Cadafalch realitzà entre 1898 i 1900. Nicolau M. Rubió i Tudurí fou qui primer intervingué en el disseny a través de la combinació d'espais naturals amb la distribució de zones arbòries, principalment pins, que responia a deixar una natura lliure al costat d'altres modelades. El jardí pensat per transitar-hi mitjançant el traçat de camins, de terrasses esglaonades fetes en maó vist, de pèrgoles (algunes recorden el treball que estava portant a terme en el Parc de Montjuïc, de Barcelona) i assenyalant punts de vista s'obren a àmplies perspectives. Es combina la presència de vegetació amb escultures que li donen la mesura més humana al conjunt. S'han recreat espais boscosos, d'altres amb la presència de cactus i d'un gran estanyol que al bell mig hi ha el temple de vidre de Baccarat amb la figura d'Hermes en bronze o el puntejat de fanals de forja reprenen el caràcter senyorial de l'indret. Aquest jardí amb la presència d'escultures i zones a cítrics, tan característics de la mediterrània i de les viles italianes, entra de ple en el Noucentisme. L'obra de jardineria va ser continuada per Lluís Bonet i Garí, amb el qual compartiren un mateix ideari vinculat al període del Noucentisme. L'any 1929, Lluís Bonet i Garí projectà la construcció de la masoveria de Can Garí, destinat a les feines agrícoles i a habitatge. Ell no volgué que el seu projecte fos un contrast amb el treball que havia realitzat Josep Puig i Cadafalch a Can Garí. El nou edifici el projectà prenent cert caràcter senyorial, tant per les dimensions com pel tractament acurat dels materials emprats. Per tant, es poden trobar teules vidrades en la coberta a dues aigües, un treball molt curós en la maçoneria que envolta les obertures o en els arcs de descàrrega, però al mateix temps també prengué referents de l'arquitectura de les masies. Tot el conjunt pren la volumetria d'una masia i introduí la galeria arquejada. També es pot veure l'ús de l'esgrafiat en una figura de sant Cristòfol que corona una de les portes d'entrada destinada a la maquinària. En les cantoneres figura un encoixinat, i tot el parament és estucat. Destaca una tribuna en cantonera que li atorga un caràcter de distinció. No es va valdre de la simetria en la composició, ja que cadascuna de les façanes té un tractament diferent com passa amb Can Garí de Josep Puig i Cadafalch. La capella del Cros és construí el 1929 per l'arquitecte Lluís Bonet i Garí. Si tenim en compte que a finals dels segles XIX la construcció no havia assolit l'altíssim grau d'industrialització del nostre moment, podrem valorar en la justa mesura la proesa que representa que Puig i cadafalch acabés aquesta obra, la casa del financer Josep Garí al Cros d'Argentona, el 1899 després de nou mesos, tan sols, de l'inici de les obres.

Edifici religiós. Seminari de planta gairebé en forma de creu amb els braços més prims, la façana és orientada a migdia i presenta una mena d'atri format per arcuacions d'arc de mig punt a manera de porxo i coronat per un frontó triangular amb una creu al damunt. Consta de planta baixa i dos pisos, els quals són marcats horitzontalment per unes impostes, les obertures són rectangulars llevats del primer pis de la façana que són d'arc de mig punt. És cobert amb teula aràbiga a diverses vessants. Cal remarcar les torres de planta quadrada que s'eleven sobre els braços amples de l'edifici, són llanternes als ulls de l'escala, simètriques i amb arcades semicirculars al pis superior, són cobertes de forma piramidal. Està envoltat d'espais esportius i s'hi arriba a través d'un ampli espai enjardinat. L'estat de conservació és bo. Seminari que fou construït entre 1944 i 1947 amb l'església que fou inaugurada l'any 1963. Aquest seminari venia a substituir el del carrer Sant Just que havia quedat petit, és construí en l'eixample de la ciutat que es realitzà a principis de segle estenent-se cap a Santa Clara de la Vella fins al turó del Seminari. Actualment amb la minva vocació eclesiàstica el mateix edifici s'utilitzi com escola privada essent una extensió del col·legi de Sant Miquel dels Sants.

Es tracta d'un edifici de 21 plantes, format per quatre grans cossos independents. El cos principal es troba ubicat al xamfrà i es tracta d'una torre que dóna l'accés principal a l'edifici. L'estructura de l'edifici està feta de formigó armat, la qual cosa fa una sensació d'uniformitat. La façana està decorada amb granit de Galícia i pedra de Montjuïc. En alçat, té una clara influència de l'Escola de Chicago: les obertures es distribueixen simètricament per tota la façana i té un basament al llarg de tota la planta baixa, concentrant l'única decoració a l'accés principal. Per donar més solemnitat, es van col·locar unes columnes d'ordre clàssic i es van afegir dos grups escultòrics i estàtues com a ornamentació. Pel que fa a planta baixa, hi ha un passatge amb accés des del Passeig de Gràcia o des de la Gran Via de les Corts Catalanes i connecta amb la sala d'espectacles, a més de donar accés als altres tres cossos. En l'angle superior d'aquest passatge es troba un pati interior obert, que proveeix aquest espai interior de llum natural.

Edifici Aïllat amb façana davant-darrera i de concepte pantalla per a tancar la plaça Sant Joan. Planta baixa-sòcol, planta noble, tres plantes secundàries i rematades pel tractament de l'àtic i el vol de la cornisa. Escala interior, encaixada amb formes singulars dels esglaons. Relleus escultòrics d'Enric Monjó de Barcelona. Façana del darrera secundària. Murs de càrrega i pilars interiors. Aplacats de pedra i arrebossat al darrera. Coberta de teula àrab.

Edifici de sis plantes de línies molt simples, les façanes del qual donen a dos carrers i una plaça. Aquest element és característic no tan sols d'aquesta, sinó també del carrer de la Unió, que baixa perpendicular i des del qual s'albira. Té cavitats amb llinda plana i arcades de mig punt a la planta principal i a la més alta. Al cantó que dóna al carrer Apodaca, hi ha una torre cúbica amb rellotge. Al portal es troba, sobre una pilastra prismàtica, la reproducció d'una escultura romana, trobada durant l'excavació de l'esmentat edifici: probablement correspon a l'emperadriu Annia Galeria Faustina.

Els arquitectes Isidre Puig Boada i Lluis Bonet i Garí, que havien visitat assíduament Gaudí en la darrera etapa de la seva vida i havien treballat en el desenvolupament de l’obra sota la direcció de Francesc de Paula Quintana, esdevenen els continuadors després de la mort d’aquest darrer. En aquesta etapa es conclou la part arquitectònica de la Façana de la Passió, tret de la porxada superior, i es recopila i s’estudia gran part de la documentació i maquetes que permetrà la continuació de les obres.