Edifici de planta baixa en forma de T a doble alçada, cobert a doble vessant amb teula àrab. El parament està revestit d'estuc excepte un sòcol que recorre l'edifici de pedra, i, les cantonades resoltes amb pilastres de carreus de pedra. La construcció té una estructura repartida simètricament. La façana principal està coronada amb un frontó de perfil trencat que incorpora un escut. Portal d'accés amb porxo de columnes de secció quadrada. A la part alta dels murs també es troben altres decoracions com caps de braus. Tanca perimetral al voltant, que defineix un pati. L'interior s'ha conservat tal com era i repeteix el sostre a dues vessants. Ús de rajoles com element ornamental. Conserva els estris (per penjar els animals, etc...) de la mateixa època en que fou construït. El promotor d'aquest edifici va ser l'Ajuntament de Capellades i el constructor Arturo Vidal Blanch.

Tower located in the neighbourhood of Sarrià, next to Plaça de Borràs, between Via Augusta and Ronda de Dalt. It has a quadrangular plan, with a ground floor, a floor, and an attic, with an attached rectangular tower that has one more floor. On the main façade, taking up the central space of the ground floor, there is a polygonal tribune that protrudes as if it were an added body; in this tribune large rectangular windows open and are framed by stepped mouldings, above which there are large sculptural reliefs, and the body is crowned by a large molding that imitates the shapes of a capital. The rest of the openings on this floor are similar, decorated with stepped moulding. On the first floor there is a balcony with a stone base and iron railing, a large window in the centre with three sculptural reliefs above, and another rectangular window on the other side. In the main body, this level is topped off by a moulding that imitates a classical capital supported by pilasters that follow the wall; this same decoration is found in the tower but one floor higher. The attic openings are two portholes and a quadrangular window, while in the tower there is a slightly larger window. The main body is topped by a large cornice in the shape of a capital. Two small square windows open on the top floor of the tower and the upper finish is similar to that of the main body. All openings, including portholes, are framed by a stepped moulding. The sculptural reliefs on the façade and a sculpture of a Venus in the Garden are the work of Rafael Solanic. On the ground floor, in the tribune, there is a music hall with a dome decorated with paintings by Francesc d’Assís Galí, with allegories of child musicians and goddesses. This house was built to be the residence of Ramon Puig i Gairalt and his brother Antoni, also an architect. The works, started in 1925, continued until the Civil War and the death of the architect in 1937, leaving the tower unfinished, which was completed later.

Magnificent country house between partitions with two floors. It has recently been completely remodeled by "La Caixa" and only the façade has been saved. It is embroidered with sgraffitos representing Sant Jordi, the balconies have terracotta railings and the entrance halls are of the same material. This façade gives a great category to the main street of Sant Sadurní.

Reventós echoes the hygienist and rationalist ideas regarding social housing that focused architectural debates in Central Europe in the 1920s. In the Masana house, he decided to place the stairs on the side of the façade so that they protrude from the plan and favour the entry of light and air in these areas. He also chooses to remove the closed inner courtyards and to make the same courtyard of the block of houses penetrate the building. The exterior shows a clear mastery of pure forms and their articulation, with a first order on the ground floor marked by a slight cornice, and the crowning of the façade with brickwork. Reventós built for the same owner the neighbouring building on Tamarit Street, where he establishes a U-shaped layout around a courtyard directly connected to the interior patio. The beveled and glazed volumes of the staircase contrast with the windows - of two types - in the houses, closed with shutters and without frames.

The building is located in a block of houses on Barcelona's Dreta de l’Eixample, framed by Provença, Sicília, Mallorca and Nàpols Streets. Built on a polygonal plot, it has three façades open to 238 Nàpols Street and 351 Mallorca Street. These roads create the angle of the building, with the most relevant hinge that, projected in a chamfer, houses the main access to the building. This industrial building with offices is one of the best examples of Catalan architectural production of the 20s and 30s of the 20th century, not linked to the orthodoxy of the GATCPAC. It is characterised by its functionalist aesthetics of symmetrical shapes and marked horizontality, particularly representative in the case of the windows. The building is designed from a structure of metal pillars and girders that allow the creation of a free plan where space and transparency predominate and to which the skylights on the roofs contribute. It consists of two levels where the marked horizontality of the façades is particularly striking, accentuated by the body of curved windows developed on the two floors of the building. The windows respond to a model of serially manufactured metal openings that are joined to each other through "T" shaped profiles and to the building structure with other "L" shaped profiles. This system gives rise to the large wall locks that give unity to the whole and allow uniform lighting inside. These windows are configured as a curved element that rotates in the chamfer, while being interrupted in this front, where the large entrance portal to the building is located. The chamfer is configured as an element of structural relevance within the set, not only because of the differentiated treatment of the openings, but because of the greater height it presents. Thus, the ground floor is reserved for the entrance, with a triple door that gives access to a double-height hall, which also receives light from the windows arranged on the first floor of this chamfered front. Above this body of windows is the top floor, where an elongated bay window opens that goes from side to side of the wall. Currently, the building is quite modified. Towards the side of Nàpols Street, a hotel has recently been built (2010) - "Illa Myrurgia" - which takes up part of the original plot of the old factory. The chamfer side has also undergone renovations, and today houses the offices of the Puig company, which has owned the property since 2000. The ground floor of this area is now presented as a very open space which is accessed through a reception area located at the back of the main lobby. This area, in the form of a glass box, has two levels where the worktables of the Puig staff are distributed and which are connected by a new factory staircase. As already mentioned, one of the most relevant spaces in the complex - and apparently the only one preserved from the original project - is the lobby. Access to this space is through a door with three openings that is finished with three bronze panels with reliefs depicting classical themed scenes and below which the sign "Fábrica Myrurgia" is preserved. We must also highlight the iron fence of the door which, with very purist geometric lines, contributes to creating a simple decoration, non-existent in the rest of the façade. Once through the door, you enter the hall, which is configured as an independent, double-height space, with a careful art déco design and monumental intent. This monumentality is made visible through the double-section marble staircase that leads to the offices on the first floor. Currently, two catenaries block access to the staircase. The use of noble and high-quality materials such as marble stands out, which is combined with the brass railings and the wood of the handrails located on each side of the staircase. These elements, arranged at an angle, have a door and a bench - also wooden - attached to the structure, which are finished at the top with a window and a panel where you can read "Myrurgia Perfumes" in déco style letters. The factory was built between 1927 and 1930 with a project by Antoni Puig i Gairalt; this work anticipates the modern and rationalist language through the organisation of spaces, the treatment of light, signage and furniture. The sculptor Esteve Monegal Prat was the one who commissioned the project, and it was he who founded the company Myrurgia in 1916, destined to the production of perfumes and cosmetic products. The art deco sculpture made by Monegal, president and founder of the firm Myrurgia, which originally presided over the lobby should be noted. In 1929, the building received the Architecture Award of the Industrial and Commercial Buildings Competition for being equipped with some of the most modern facilities. In 2000, the company was acquired by the Puig Group, which since then has installed its offices in the building. In 1996, residents and neighbourhood organisations mobilised against the project to build a gas station and a private elite sports centre on the grounds of the former Myrurgia factory. In 2010, the block where the estate is located was plunged into controversy over the construction of the building that occupies part of the factory's original plot. In those days, on the corner of Nàpols and Provença Streets, a building was built that was originally intended as a residence for athletes and which eventually became a four-star hotel ("Illa Myrurgia") and a gym.

La casa Joaquima Vendrell es troba a la cantonada entre el carrer Vallhonrat i el passatge Prunera. És un edifici d'habitatges entre mitgeres que consta de planta baixa, entresòl, sis plantes i terrat. Hi ha cinc habitatges per planta, d'uns 76 m2, amb una distribució desigual. La façana s'articula des de la cantonada, de forma arrodonida, de manera simètrica. A la planta baixa les obertures segueixen un ritme regular i tenen els brancals marcats per una motllura llisa que acaben en una peça rectangular a manera de mènsules que aguanten la llinda. La porta principal, situada al carrer Vallhonrat, té un emmarcament esqueixat. Aquest nivell té el parament cobert per lloses de pedra a diferència dels nivells superiors que estan arrebossats i pintats. A partir del primer pis, la façana es doblega creant una forma triangular seguint dos eixos longitudinals al carrer Vallhonrat, i altres dos al passatge Prunera. En aquestes dues façanes totes les obertures, que segueixen un ritme regular, són allindades; al primer i quart pis hi ha un balcó corregut que ressegueix les formes triangulars. Aquest quart pis queda coronat per una cornisa i a partir d'aquest nivell, el pla de la façana retrocedeix en diagonal la qual cosa fa, que de l'últim pis només siguin visible des del carrer els cossos triangulars que, com no retrocedeixen com la resta del mur, queden a manera de torre. La cantonada, de forma arrodonida, té una tribuna que sobresurt a l'entresòl i fa de balcó al primer pis. Al primer, segon i tercer pis hi ha un volum cúbic que sobresurt, el superior menys que els altres dos, i aquí s'obren finestres. Al segon i quart pis hi ha balcons que ressegueixen la cantonada, mentre que al tercer pis hi ha dos balcons i es deixa la cantonada lliure. El cinquè pis no té balcó però està coronat per una cornisa. L'últim pis queda com si fos una torre, igual que els cossos triangulars de les altres dues façanes. El parament està pintat de blanc excepte els cossos triangulars, balcons, la tribuna i les cornises que estan pintades de vermell. Aquest joc de volums, emfatitzat amb l'ús del color, mostra la influència de l'expressionisme i del cubisme en la construcció de l'immoble. Aquest edifici és obre de l'arquitecte Ramon Puig i Gairalt. Aquí experimentà la solució de la façana que el portarà cap el gratacel de Collblanc (obra projectada el 1931), ja d'un marcat caràcter racionalista. Ramon Puig i Gairalt fou un dels arquitectes noucentistes en la seva definició de la modernitat malgrat no tant en el seu desenvolupament estilístic, li debem, per exemple, el primer projecte d'aeroport per a Barcelona.

Ubicat al districte de Sants-Montjuïc, aquest grup d'habitatges es troba al xamfrà meridional de l'illa de cases delimitada pels carrers de Lleida, de l'Olivera, de la Font Honrada i de Tamarit. Es tracta d'un grup de nou edificis d'habitatges entre mitgeres amb un portal d'accés cadascun d'ells. De planta rectangular i amb dos pisos per replà, l'estructura en alçat de cadascun d'aquests edificis comprèn planta baixa, entresòl, quatre plantes, àtic i terrat transitable. Amb tot, aquests edificis destaquen per ser el primer exemple documentat d'arquitectura expressionista barcelonina. Cadascun dels habitatges presenten les mateixes característiques compositives, donant lloc a un conjunt unitari. La planta baixa, totalment revestida amb plaques de pedra calcària, obre les seves botigues al carrer per mitjà de grans portals rematats per llindes. Per la seva banda, les porteries que donen accés als habitatges, es presenten emmarcats per una espècie d'arquivolta amb llinda que les dota de profunditat. La planta entresòl també es presenta revestida amb pedra i rematada per una vistosa cornisa. La resta de plantes es mostren revestides amb morters vermellosos que, originàriament acollien decoració esgrafiada en verd a base de sanefes i formes geomètriques (tal com es pot veure en els exemples conservats al llarg del carrer de l'Olivera). La principal característica d'aquestes edificacions és l'ús generalitzat de finestres rectangulars (a excepció d'alguns balcons al carrer de l'Olivera) i, sobretot, el recurs d'ubicar l'escala de veïns en tribunes vidriades de planta triangular visibles des del carrer. L'àtic es presenta acabat amb obra vista de maó roig, marcant una composició horitzontal que contraresta la verticalitat de les tribunes. Aquest grup d'habitatges propietat de Josep Masana va ser dissenyat per l'arquitecte Ramon Reventós i Farrarons l'any 1928, coincidint amb el procés de reurbanització que viuria aquella banda del Poble Sec arran de la celebració de l'Exposició Internacional de 1929. La importància d'aquesta obra radica en la utilització que es féu, per primer cop a Catalunya, d'un llenguatge formal expressionista, inspirat en les experiències centreeuropees en el camp de l'habitatge massiu. Fou bastida en diverses fases entre 1929 i 1930. Aquesta obra entronca amb el racionalisme expressionista europeu d'ideari socialista, sobretot amb els "Hofs" d'habitatge massiu a Àustria i el Sud d'Alemanya. Ramón Reventós, malgrat ser un arquitecte poc conegut, va tenir un paper important en la construcció de l'Exposició Internacional de 1929 amb obres com les Torres Venecianes de l'Avinguda Maria Cristina, el Teatre Grec, el Funicular de Montjuïc, el Poble Espanyol o l'Hotel Miramar. A més, és l'autor de l'Hotel Florida al cim del Tibidabo. La seva obra és majoritàriament noucentista.

Es tracta d'un edifici de tres plantes que, seguint els cànons tradicionals dels convents, organitza les dependències entorn a un claustre: l'església que dona al carrer amb accés públic, el refetor, els dormitoris, la capella interior i els serveis. Pericas fa servir en aquest convent una sèrie de recursos historicistes habituals en ell però que són intel·ligentment interpretats i redibuixats: el romànic en la portalada de l'església, amb arquivoltes i sense esculpir, sinó amb els extradossos perfilats per sanefes d'esgrafiats; o l'arqueria del claustre, d'arcs peraltats i capitells no figuratius, que evoca l'arquitectura nassarita; o el portal de la capella superior, amb esgrafiats que omplen els carcanyols de l'arc i que ens remet a l'art mudèjar. Tot, fins a l'últim detall, i amb especial cura la fusteria i el mobiliari, els terres i els vitralls, són d'un disseny exquisit, sense deixar de banda la multiplicitat de formats d'obertures que se succeeixen en els murs, sense perdre el sentit de la simetria. El projecte és de l'any 1928, però la construcció de l'edifici conventual de les germanes Josefines es va allargar en el temps a causa de la seva complexitat, riquesa material i ornamental, i sobretot, l'estancament que va suposar el període bèl·lic de 1936-1939.