Edifici de grans dimensions. Treballat en pedra i decorat amb totxos tot el voltant de l'estructura i obertures. La façana principal està dividida en 5 cossos, tres d'ells que sobresurten -tant en relleu com en alçada-. Els dos cossos més extrems són llisos en la part inferior i en la superior contenen una decoració a mòduls d'arc mig apuntat amb la repetició d'aquesta figura per triplicat en el seu interior. El cos principal -central- presenta obertures en tota la seva superfície ressaltades amb l'ornamentació del totxo. Els dos cossos més enfonsats també presenten obertures en els diferents pisos, on s'altera la decoració. Aquesta mateixa decoració, una mica canviada, menys rica, la trobem en les façanes laterals. Església Construcció romànica tardana, amb un interessant portal on s'insinuen trets gotitzants. D'una nau, amb volta apuntada de pedra, sobreaixecada. Prolongada per l'Oest amb un cos de dues alçades, amb arcs torals apuntats i cor recolzat en arcs rebaixats. Capelles laterals al presbiteri, que està sobreaixecat. Adossades a l'església seguint l'alineació del carrer Nou (façana nord) hi ha unes dependències construïdes en carreus de pedra amb dos portals adovellats, per on es fa actualment l'accés al convent. Portada romànica Portada que presenta arcs en degradació amb tres arquivoltes que descansen sobre una sola imposta que recorre tota la portalada. Les columnes que suporten les arquivoltes són coronades per capitells d'esculturació simple i senzilla. De les 6 columnes de que constava aquest portal, actualment només n'hi ha quatre, ja que en manca una per banda. El timpà no presenta ornamentació. És un portal que podria haver estat obrat posteriorment al període romànic. Convent La part antiga del convent és una monumental construcció gòtica inacabada, de mitjan segle XIV. L'edifici nou, construït paral·lelament a l'altre cos, és de grans proporcions, format per tres cossos rematats de forma escalonada, units per dos cossos més baixos a manera de passadissos, ordenats simètricament i de quatre plantes d'alçada. És una construcció en maó vist i paredat comú, seguint el llenguatge modernista-historicista. Un pati interior separa els dos edificis conventuals. 1322.- s'inicia la construcció d'una casa prop de la Culla per habitatge de les monges de Santa Clara. S.XIII.- Existeix la capella dedicada a Sant Blai i Sant Llàtzer de la que es creu que prové la portalada. S.XX .- Es construeix l'actual edifici convent.

Es tracta d'un gran edifici a quatre vents format per diverses estructures que conformen una arquitectura monumental, síntesi, estilísticament parlant, de l'arquitectura historicista i modernista. S'estructura en alçat, majoritàriament, en planta baixa i tres pisos, amb una coberta monumental bicolor de diverses vessants formades per teules ceràmiques verdes i vermelles. De planta quadrada, incorpora a una de les façanes un atri a la planta baixa i damunt una tribuna, una estructura que es reprodueix a la resta d'alçats donant al conjunt l'aspecte de torre adossada, la qual cosa potencia l'aspecte casteller del conjunt. A més, a la part central sobresurt un cos d'edifici de planta rectangular amb llanterna coberta per teules, del qual destaca l'estructura de merlets i la decoració amb arcuacions que imiten el romànic llombard, decoració que també es localitza en els frisos de les cobertes i en la torre adossada. En resum, la utilització d'elements estructurals associats a l'arquitectura medieval és una constant en tot l'edifici. Un exemple d'aquest medievalisme són els grups de finestres trigeminades rematades amb arcs de mig punt i separades per columnetes que es localitzen a tota la darrera planta, o les decoracions d'impostes dels guardapols de les obertures que en alguns casos reprodueixen motius florals. Per que fa a la decoració de caràcter modernista cal destacar, a la coberta de l'edifici, la decoració de diverses xemeneies revestides amb ceràmica de colors formant un mosaic o trencadís que reforça, juntament amb altres motius decoratius el caràcter modernista de l'edifici. També són interessants les decoracions dels frontis de les lloses del balcons i balconades, realitzades amb ceràmica vidriada que reprodueixen motius florals. Damunt del portal principal es localitza un balcó amb una barana singular formada per òculs quadrilobulats amb una llosa d'obra realitzada amb biguetes de ferro i revoltons de maó de pla revestits i pintats amb motius geomètrics. En aquesta mateixa façana principal, a l'alçada de la llinda de la segona planta es localitza un escut amb la lletra B, inicial del propietari inicial de la torre. Tota l'obra està revestida per un arrebossat que imita filades irregulars de carreus de pedra. En resum, un edifici monumental que reprodueix el caràcter de castell medieval amb decoracions que remeten a l'estil modernista. La torre dels amos de Cal Bassacs com a la majoria de les colònies tèxtils es va bastir com a habitatge dels propietaris, generalment temporal; es tracta d'un gran edifici senyorial que també té la funció d'espai de domini, la seva monumentalitat afavoreix el simbolisme de l'edifici mostrant que l'empresari és l'amo i exterioritzant el seu nivell social i econòmic. Els propietaris fundadors de la fàbrica i colònia de Cal Bassacs va ser el matrimoni format per Joan Teixidor i Ballús i Raimunda Bassacs i Fornell, de Berga i Gironella respectivament. Ambdues famílies vinculades al ram de la filatura i/o tèxtil amb anterioritat al construcció de la fàbrica de Cal Bassacs, almenys des del segle XVIII. Els primeres notícies relacionades amb la fàbrica s'inicien a principis dels anys seixanta del segle XIX, primer amb la compra dels terrenys i seguidament amb l'inici de les obres de la fàbrica, finalment acabarien construint dues fàbriques. La família Teixidor-Bassacs, també tenien un taller a la seva residència habitual, situada a l'actual plaça de la Vila de Gironella. El negoci amb les fàbriques de Cal Bassacs va ser bàsicament el lloguer de les mateixes, tot i que alguns dels successors també hi fundà empresa dedicada a filats i teixits. La Torre consta que es va construir pels volts de l'any 1900; als anys cinquanta del segle XX va acollir el col·legi dels "hermanos de Cristo trabajador", entorn als anys seixanta i setanta del segle XX es va bastir una nova nau a la zona del jardí que fa ser utilitzada com a magatzem de la fàbrica. La torre disposava d'una capella situada a nivell de planta baixa, al costat est de la porta principal d'accés, i la qual tenia accés directe; aquesta va fer utilitzada durant uns anys per celebrar les misses fins que es va construir l'església parroquial de Santa Maria de Cal Bassacs. Els darrers anys de la fàbrica tèxtil, part de la torre també es va utilitzar com a magatzem de la fàbrica.

Habitatge de planta gairebé quadrada amb la façana principal orientada a migdia, amb una gran porxada d'arcs de mig punt. Tant a llevant com a ponent la casa presenta una distribució d'espai similar, mentre que la façana de tramuntana presenta una torre circular que engloba l'escala de cargol per accedir a l'últim pis, on originàriament hi havia les habitacions del servei. El seu exterior té cert caràcter fortificat, si mirem la façana de la torre. El parament és de pedra encoixinada deixat a la vista i la coberta és amansardada amb pissarra negra. Unitàriament la torre és un conjunt que respira una forta influència nòrdica, lluny de l'estil propi de la comarca, comprensible a través de l'esperit dels empresaris berguedans del moment. La torre reprodueix l'esquema del castell gòtic centreeuropeu amb una torre de planta circular coronada per una teulada cònica i cobertes amb pissarra negra. És una mica posterior a la organització de la colònia, vers finals s. XIX. S'abandonà quan el 1966, la fàbrica tancà les seves portes. A la dècada dels setanta, però, fou adquirida per un particular que la va restaurar novament com a habitatge.

Conjunt arquitectònic situat en el marge dret del riu Llobregat, a un dels costats del pont del Bauma, molt proper a la carretera BP-1121. La Fàbrica de la Bauma és una construcció formada per dues naus, la d'en Roca i d'en Llubià, els dos propietaris, i la fàbrica nova. Ambdues se situen a la vora del riu, disposades una al costat de l'altra, seguint la línia del curs fluvial, i separades per la Torre de l'Amo. La primera, més antiga, edificada per a la realització dels processos d'acabats i expedició, és d'una sola planta i es caracteritza per una filera de vint-i-tres obertures en arc rebaixat. La segona, que s'utilitzava per a realització de la filatura i el tissatge, a més del magatzem de floca, el despatx i la sala de les turbines; té quatre plantes i teulada a dues vessants. En ambdues construccions, s'utilitza un parament d'obra vista gairebé idèntic, donant-li així un caràcter unitari. La Torre de l'Amo, és una construcció adossada als murs de la fàbrica pel cantó ponent, formant una façana principal orientada cap a Monistrol i una altra mirant a la carretera. La planta de l'edifici està formada per dos cossos poligonals, un quadrat equivalent al porxo i l'altre rectangular, on s'alça una torre mirador i les dependències de l'immoble. L'accés a aquest es fa des d'una escalinata situada després del porxo que presenta tres arcs ovoidals suportats per dos pilars amb capitells vegetals i coberta de tres vessants. La torre és de planta quadrada i té un mirador coronat amb merlets. L'element que unifica els dos cossos és la teulada de dos vessants, de teules verdes i vermelloses. Els paraments són d'obra vista, i els plens i els buits formen franges verticals que s'adiuen perfectament amb la composició general dels edificis fabrils. El parament té diverses balconades amb arcs que es presenten variant arcs rebaixats amb arcs convexos i arcs de llinda. Els sòcols, impostes, arcs i timpans estan revestits de rajola vidriada i trencadís ceràmic que formen composicions vegetals i geomètriques multicolors. La fàbrica de la Bauma va sorgir a mitjans del segle XIX quan, Narcís Roca i Francesc Llubià, es van associar per crear la Colònia tèxtil Bauma. En un principi la fàbrica de la Bauma es coneixia amb el nom dels dos propietaris: d'en Roca i d'en Llubià, noms que van perdurar fins a 1929, encara que van canviar d'amo diverses vegades. La saga va començar pels Güell, per després, a l'any 1892 passar a mans dels germans Dalmau i Tolrà, de gran anomenada en el mon tèxtil. I en tercer lloc, l'any 1896 , foren propietat de Joan Vial i Solsona, coincidint amb l'època de màxim esplendor de la fàbrica i la colònia. Amb aquest nou amo l'empresa va tenir un creixement i una modernització importants tant com a fàbrica, com a colònia, ja que les dues parts van tenir importants ampliacions i millores. També d'aquesta època són els extraordinaris i emblemàtics edificis de la Torre de l'Amo i l'Església, construïts entre 1905 i 1908. La família Dalmau va conservar la propietat fins a 1917, que passà a ser regentada pels Germans Parera i Vives, per després de 1920 anar a parar a mans de Bartomeu Puiggros i Fills de Bartomeu Puiggros. Per passar, per fi, a 1930, a mans de Josep Balcells-Dolors Morató fins a 1963, quan tanca les portes, per ser adquirit uns anys després pels propietaris finals: Nerpel S.A. que van tornar a posar en marxa la fàbrica, van restaurar parts importants de l'edifici, com la Torre de l'Amo, que estava molt malmesa i van mantenir la propietat amb el nom de Balcells S.A. fins a 1990 quan va finalitzar definitivament el funcionament de l'empresa, pocs anys després de la mort del nou amo, Jaume Amor Ruiz, un dels últims grans empresaris tèxtils de l'era industrial. La Bauma es coneix com la més antiga de les tres grans colònies del municipi de Castellbell i el Vilar, la segueixen la Colònia Burés i la Colònia Borràs. Per arribar a la fàbrica s'ha de travessar un pont, propietat de la fàbrica, construït l'any 1859, i que diverses riuades han fet que calgués tornar-lo a reconstruir.

Conjunto arquitectónico situado a la derecha del río Llobregat, a uno de los lados del puente del Bauma, muy cercano a la carretera BP-1121. La Fábrica de la Bauma es una construcción formada por dos naves, la de Roca y la de Llubià, los dos propietarios, y la fábrica nueva se sitúan a orillas del río, dispuestas una al lado de la otra, siguiendo la línea del curso fluvial, y separadas por la Torre del Amo. La primera, más antigua, edificada para la realización de los procesos de acabados y expedición, es de una sola planta y se caracteriza por una hilera de veintitrés vanos en arco rebajado. La segunda, que se utilizaba para realización de la hilatura y el tisaje, además del almacén de hilo, el despacho y la sala de las turbinas, tiene cuatro plantas y tejado a dos vertientes, dándole así un carácter unitario. La Torre del Amo es una construcción adosada a los muros de la fábrica por la esquina poniente, formando una fachada principal orientada hacia Monistrol y otra mirando a la carretera. La planta del edificio está formada por dos cuerpos poligonales, uno cuadrado equivalente al porche y otro rectangular, donde se alza una torre mirador y las dependencias del inmueble. Hay una escalinata situada después del porche que presenta tres arcos ovoidales soportados por dos pilares con capiteles vegetales y cubierta de tres vertientes. La torre es de planta cuadrada y tiene un mirador coronado con almenas. El elemento que unifica ambos cuerpos es el techo con dos laderas, de tejas verdes y rojizas Los paramentos son de obra vista, y los espacios llenos y los huecos forman franjas verticales que se adecuan perfectamente con la composición general de los edificios fabriles. El paramento tiene varios balcones con arcos que se presentan variando arcos rebajados con arcos convexos y arcos adintelados. Los zócalos, impostas, arcos y tímpanos están revestidos de baldosa vidriada y quebradizo cerámico que forman composiciones vegetales y geométricas multicolores. La fábrica de la Bauma surgió a mediados del siglo XIX cuando Narcís Roca y Francesc Llubià se asociaron para crear la colonia textil Bauma. En un principio, la fábrica de la Bauma se conocía con el nombre de los dos propietarios: Roca i de Llubià, nombres que perduraron hasta 1929, aunque cambiaron de dueño varias veces. La saga empezó por los Güell, para después, en 1892, pasar a manos de los hermanos Dalmau i Tolrà, de gran renombre en el mundo textil. Y en tercer lugar, en 1896, fueron propiedad de Joan Vial i Solsona, coincidiendo con la época de máximo esplendor de la fábrica y la colonia. Con este nuevo dueño, la empresa tuvo un crecimiento y una modernización importantes tanto en fábrica como colonia, ya que ambas partes tuvieron importantes ampliaciones y mejoras. También de esta época son los extraordinarios y emblemáticos edificios de la Torre del Amo y la Iglesia, construidos entre 1905 y 1908. La familia Dalmau conservó la propiedad hasta 1917, que pasó a ser regentada por los Hermanos Parera i Vives, para después de 1920 ir a parar a manos de Bartomeu Puiggros e Hijos de Bartomeu Puiggros. Todo para pasar, por fin, en 1930, a manos de Josep Balcells-Dolors Morató, hasta 1963, cuando cierra sus puertas, para ser adquirido unos años después por los propietarios finales: Nerpel S.A., que volvieron a poner en marcha la fábrica, restauraron partes importantes del edificio, como la Torre del Amo, que estaba muy estropeada y mantuvieron la propiedad con el nombre de Balcells S.A. hasta 1990 cuando finalizó definitivamente el funcionamiento de la empresa, pocos años después de la muerte del nuevo dueño, Jaume Amor Ruiz, uno de los últimos grandes empresarios textiles de la era industrial. Bauma se conoce como la más antigua de las tres grandes colonias del municipio de Castellbell i el Vilar, la siguen la Colonia Burés y la Colonia Borràs. Para llegar a la fábrica se debe atravesar un puente, propiedad de la fábrica, construido en 1859, y que varias riadas han hecho que fuera necesario volver a reconstruirlo.

Església monumental, situada al peu de la carretera de Manresa a Terrassa, a mà dreta, en el barri de la Bauma. Forma part del conjunt de construccions de la colònia industrial de la Bauma. La planta de l'església presenta una gran nau central i dues laterals. L'espai interior està distribuït en tres trams, determinats per tres columnes a ambdós costats i tres més d'intercalats. L'absis és semicircular i en ell s'hi obren cinc finestres. Els vitralls laterals estan tapiats amb un envà per la part de dins, encara que visibles pel cantó de fora. Les columnes no són treballades, sinó senzillament buixardades. A l'altar major hi ha una escultura de la Sagrada Família. La façana principal presenta una porta adovellada, de mig punt i una gran rosassa, a mà dreta s'alça una torre circular. L'aparell és força irregular. A ambdós laterals hi ha quatre contraforts, obrats amb grans carreus. En conjunt l'església té un aspecte esvelt i amb verticalitat. Va ser construïda durant els anys 1905-1908 per iniciativa del senyor Vial, propietari de la fàbrica, i del Bisbat. L'església, juntament amb el casino i la torre de l'amo eren edificacions típiques de les "colònies" fabrils de l'època, i manifesten la solidesa dels propietaris, enfront les cases humils dels treballadors. El projecte de l'església és de l'arquitecte A. Soler i March. Les obres es començaren el mes de gener de 1905 i s'acabaren a l'abril de 1908. Fou inaugurada pel Bisbe de Vic, Dr. Torras i Bages i hi assistiren també el governador Civil de B. Sr. Angel Osorio. La riuada dels dies 19-20 de setembre de 1971 va inundar les barriades de vora el riu, quedant molt deteriorades les dependències i el sòl de l'església. Els veïns de la Bauma van construir-la , tot aportant donacions en diner i treball.

Església de la colònia Monegal. Es tracta d'un edifici d'una sola nau allargada amb transsepte molt marcat. L'entrada es fa pels peus on hi ha una torre de secció quadrada. La coberta exterior és a dues aigües de teula romana i la interior, amb volta de creueria. La nau està flanquejada per dues capelles als peus, quasi tocant a la torre d'entrada; l'absis és de petites dimensions. Exteriorment recorda una catedral gòtica ja que té contraforts amb uns petits pinacles als laterals, la torre campanar és rematada per una agulla, les finestres són allargades, els arcs d'entrada del pòrtic, apuntats, etc. El parament és de pedra i maó perfectament treballats i disposats en fileres, donant un aspecte força homogeneïtzant. Església datada vers finals s. XIX, construïda quan s'organitzà la colònia tèxtil on està ubicada.

Edificio entre paredes medianeras, que consta de una planta baja y dos pisos, con cubierta a dos vertientes. La fachada queda coronada por una arquería y barbacana. El edificio alterna elementos historicistas (umbrales y portalada) con otros elementos formales de carácter modernista (medallones, esgrafiados, cenefas y cerámica). La actividad industrial del siglo XIX llevó a la industria textil a Granollers, que empezó su crecimiento con las manufacturas algodoneras y sus industrias auxiliares, extendiendo la trama urbana fuera del amurallado y cerca de las vías de comunicación. Así, iniciaron el alargamiento del casco urbano entre el Congost y el ferrocarril de Francia. De esta forma, la carretera de Barcelona-Ribes se convirtió en el eje de la ciudad, zona del ensanche a finales del s. XIX, donde encontramos representados los movimientos arquitectónicos de los últimos cien años.

Edificio de viviendas entre medianeras. De planta baja, tres pisos y ático añadido posteriormente. Composición clásica y simétrica. Fachada ordenada simétricamente. Presenta en planta baja un arco grande central carpanel y dos laterales redondos (uno de ellos sirve de acceso al edificio). Fachada centrada por una tribuna con arcos apoyados sobre columnas, ocupando el primer y segundo piso, en el tercer galería dintelada, sostenida por columnas. Balcones a ambos lados de la tribuna, decorados con jambas y dinteles clasicistas y barandillas de hierro fundido.

Es una casa representativa de una familia de fabricantes de tejidos. Consta de una planta baja y un piso con buhardilla. La fachada es de piedra picada en los marcos de las aperturas y en las cornisas, con un zócalo de piedra tallada acolchada, y sobre el zócalo se extiende un friso de cerámica vidriada de color verde con motivos vegetales en relieve. La puerta y las ventanas tienen una decoración que recuerda la de los capiteles corintios. El balcón del primer piso tiene el acceso por tres arcadas neogóticas. La barandilla del balcón también lo era, pero fue sustituida por otra. El resto de la fachada está rebozada imitando la piedra picada. Una torre sobresale en el chaflán sobrepasando el tejado. El lugar donde se levanta el edificio estaba urbanizado antes del siglo XIV. La casa se edificó de siglo XX por la familia Arau, fabricantes de tejidos y tintoreros de la villa, pero actualmente ya no viven allí.

Edifici de pedra d'estructura irregular molt decorat en la seva façana. A la part inferior presenta unes arcades (en la part central) i un porxo que en els seus espais laterals comunica amb el pati posterior. Té dues ales de construcció molt més recent que el prolonguen i amplien i espatllen la construcció ja que aquests dos annexes són d'un estil racionalista degenerat que degraden força l'estructura antiga. Així mentre aquesta és totalment de pedra, la nova és d'alumini i vidre blau. A la planta baixa hi ha ubicada la Biblioteca Popular Joaquim Sarret i Arbós. Aquest edifici té caràcter commemoratiu de les gestes manresanes en la Guerra del Francès. L'any 1811 les Corts de Cadis acordaren erigir un obelisc quan fos possible. Però al cap d'un segle, el diputat Soler i March (germà de l'arquitecte) ho recordà al parlament tot presentant la proposta de canviar l'obelisc per un edifici cultural.

Edificio entre medianeras situado en la calle Roser. Se trata de una construcción formada por bajos, dos pisos y buhardilla. Las influencias modernistas se ponen de manifiesto en la composición de la fachada, en los materiales constructivos y, muy especialmente, en la profusión de los elementos decorativos empleados (ventana oval, rejas de hierro y vidrieras). La casa fue reformada a principios de los años treinta, momento en que aumentó su altura y fue levantado el segundo piso, con la tribuna característica que sobresale del perfil. Destaca también el coronamiento de la fachada, con una especie de frontones de composición mixtilínea y ojos de buey. Este edificio se atribuye a Alexandre Soler i March, aunque esta atribución no es del todo segura. En 1931, su propietario, Joan Ramon Selgas, encargó la reforma de la vivienda a Josep Marfà, quien respetó bastante el estilo original de la casa. Durante unos años, en los bajos del edificio se ubicó el servicio de correos.

Iglesia de estilo neorrománico concebida en el siglo XX como un puro ejemplar de las formas románicas del siglo XI sintetizando grandes aportaciones del románico catalán de diferentes lugares para conseguir un prototipo de iglesia románica. El estilo empleado dentro de las formas historicistas es el Primer Románico o Románico Lombardo: tiene arcuaciones ciegas, bandas lombardas, arcos de medio punto, bóvedas de cañón, campanario de varios pisos separado de la iglesia y sillares regulares colocados a rompejunto. El cimborrio que corona el transepto forma una planta de cruz latina que tiende a la cruz griega. Tiene tres ábsides en degradación y el central tiene tres absidiolas. La iglesia Neorománica de la Mare de Déu de la Colònia Gomis fue inaugurada en 1930 y es obra del arquitecto manresano Alexandre Soler i March. Fue la última obra del conjunto de la colonia formado por la fábrica, los grupos de viviendas para los trabajadores y el conjunto de la iglesia con las dependencias religiosas. La colonia había sido fundada en 1891 por el industrial manresano Francesc Gomis Soler y se ha dedicado hasta los últimos años a hilados y tejidos de algodón.