Les Llossesés el municipi amb el terme més extens i un dels menys poblats del Ripollès, sense nucli urbà. S’estructura mitjançantun seguit d’antigues parròquies que conformen petits conjunts arquitectònics disseminats en el terme i masies aïllades. Al peu de la carretera C-26 de Ripoll a Berga es troba la parròquia de Santa Maria de Matamala, que dona nom al nucli de Matamala, el qual és un dels indrets més emblemàtics del municipi. L’església que domina la vall, datada des de l’any 888, tradicionalment sempre ha estat lloc de trobades i celebracions. L’objectiu inicial és crear un equipament obert que concentri la majoria d’activitats socioculturals i esportives de Les Llosses, amb vocació de ser la llavor que en el futur generi la creació d’un nucli urbà que donarà la identitat al poble. L’edificacióes conforma mitjançant una superfície construïda de gairebé 900 m², equivalent a la que actualment té el conjunt de Santa Maria de Matamala. L’equipament té en planta semisoterrani una sala oberta de 32,5 m de llarg, per 20 m d’ample i 6 m d’alçada lliure, un espai tancat per lavabos i un altre per magatzem d’uns 25 m² cadascun, plantejats de tal forma que si un altre dia es vol tancar la sala principal, aquests espais es poguessin utilitzar independentment des de l’exterior. En la planta superior es col·loca un espai polivalent tancat d’uns 150 m² amb un petit lavabo. Aquesta planta es tracta amb una volumetria pura i rotunda que ajuda a resoldre el canvi de nivell del terreny. L’objectiu d’aquest espai és realitzar qualsevol tipus d’acte o reunió de petit format que requereixi d’un espai tancat. El programa d’usos proposat per l’Ajuntament, suposava una volumetria molt important respecte de les preexistències actuals. Aquesta volumetria s’implanta sense que l’església perdi cap mena de protagonisme arquitectònic, ni el sentit com a punt de referència en el paisatge que tradicionalment a tingut, i per altre banda s’ha buscat laidentificació inequívoca de que es tracta d’un equipament singular. Un espai cobert de considerables dimensions que s’integra en el paisatge a base d’encabir-lo en el terreny de tal manera que la coberta és una ampliació de l’esplanada superior i la volumetria és absorbida amb l’avançament del marge. Un espai obert que permeti tot tipus d’activitat, minimitzant les despeses de manteniment, sense complements ni decoracions afegides, que no requereix cap control especial per a la seva utilització. Punt de trobadaper poder practicar basquet, futbol sala o altres esports d’interior que requereixen espais protegits de les inclemències meteorològiques i al mateix temps lloc de celebracions de festes majors, concentracions, fires i mercats. Equipament obert a tothom i per tot.

La propietat ens planteja la transformació d'uns baixos d'un habitatge entre mitgeres en un espai habitable. Els principals requisits del projecte tenen a veure amb la necessitat de condicionament climàtic: llum i ventilació. Un cop analitzada la normativa urbanística s'arriba a la conclusió que la casa pot créixer cap al pati uns 5 metres. En contrapartida, la normativa limita les cobertes a cobertes inclinades de teula àrab amb carener paral·lel al carrer. En aquest context ens plantegem una coberta en V. Aquesta solució ens aporta 3 solucions als problemes i requeriments que planteja el projecte: Per una banda, ens obrim a les vistes. La parcel·la té molt bona orientació, des de les primeres idees veiem imprescindible que la coberta s'aixequés cap al pati i cap a les vistes. Per altra banda, si ens plantegem una coberta a una sola aigua cap a les vistes, tindríem un volum excessiu que ens privaria de vistes, llum i ventilació a l'habitatge preexistent de planta primera i donaria una sensació d'espai interior a la proposta poc acotada i desmesurada. Per tant, l'opció d'una coberta en V ens dona la possibilitat d'obrir-nos a les vistes i acotar l'altura lliure interior. Finalment, la V ens dona peu a generar una obertura lineal a tota la façana que garanteix llum i ventilació natural a tot l'espai central. És evident que una solució com aquesta porta una sèrie de complicacions tècniques sobretot en l'evacuació d'aigües. Per resoldre-ho es proposa una gran biga-canal de formigó armat que va de mitgera a mitgera. Aquesta és una peça contundent que organitza l'espai. A més de recull l'aigua de les dues vessants i serveix de suport de les bigues de coberta. L'espai s'organitza seqüencialment des del carrer cap al pati. Es divideix en tres crugies interiors i dues d'exteriors que s'interrelacionen: La primera, relacionada essencialment amb el carrer. Un espai d'aparcament, d'accés, un filtre entre l'espai públic i el privat. En el centre, sense vistes directes però amb il·luminació i ventilació natural a través de l'obertura de coberta els espais de servei. Cuina, banys i estudi. Aquest és un espai servidor que queda colonitzat pels espais contigus en funció del moment del dia, l'ús o les necessitats. Es pot dir que actua com a ecotò entre la primera i la tercera crugia. Amb relació amb el pati, la zona de dia, orientada a les vistes: sala d'estar i dormitori. La façana, tota de vidre, amb un ritme de pilars molt propers es transforma en un filtre. Vinculat a la tercera crugia hi ha la primera crugia exterior. Un pati-terrassa de paviment dur, relativament elevat respecte al paisatge fa d'extensió de la tercera crugia, com una sala d'estiu i, sobretot, fa de mirador per les postes de sol. Finalment, l'última crugia és un pati a una cota inferior. Un espai totalment vinculat a l'horta de l'Esquirol. Un espai verd amb vegetació autòctona.

El projecte té com a principal objectiu transformar-se en un catalitzador de les activitats ludicoculturals, esportives i pedagògiques al voltant de la llera del riu. Es pot explicar des de 3 estratègies bàsiques: En primer lloc des de la lògica territorial per a potenciar les lleres dels rius com espais d’interès paisatgístic; en segon, des de l’estratègia urbana per a consolidar l’eix verd ludicocultural tangent al riu; i finalment, des de la solució tècnica adoptada, una acció molt puntual de baix impacte ambiental. LA LÒGICA TERRITORIAL, L’ESCALA SUPRAMUNICIPAL: LA LLERA. El projecte persegueix l’objectiu de recuperar l’activitat a les lleres del riu. Les lleres, per definició, sempre han sigut magnífics ecotons, es a dir, espais que viuen de l’ecosistema propi del riu i de l’immediatament contigu, espais intermedis. Aquests espais tenen una gran riquesa paisatgística i ambiental. En el seu pas pels nuclis urbans s’han abandonat, canalitzant el riu i formant una barrera entre l’espai inundable i el no inundable. La proposta parteix de la convicció que si retornem l’activitat en aquests espais i difuminem el límit entre riu i ciutat, els enriquirem potenciant així el manteniment i el sentiment de pertinença. LA LÒGICA MUNICIPAL, L’ESTRATÈGIA URBANA: EIX VERD I LA DEVESA. Manlleu ha viscut per i gràcies al riu: l’activitat agrícola i industrial s’ha beneficiat de la traça del Ter. Si s’analitza l’estructura urbana es pot veure com en els períodes de gran desenvolupament urbà, el poble ha donat l’esquena al riu. En els darrers anys s’ha anat potenciant l’àmbit a base d’espais lliures, dotacions culturals, zones esportives... Així doncs, apareix un nou eix ludicocultural tangent al riu a la llera esquerra. Un eix que cal potenciar. Un eix que comença a l’estació de la RENFE, a l’extrem més de ponent, i continua a través de la zona esportiva, els parcs infantils i el Passeig del Ter fins arribar al Museu del Ter, a l’extrem més de llevant. Just aquí, on hi ha un quiosc i un petit embarcador per caiacs, la traça del riu forma un meandre i genera una gran devesa d’unes 30ha a la llera dreta. El principal objectiu del projecte és permetre el salt de la llera esquerra a la dreta desembocant tot aquest eix ludicocultural a un gran àmbit fins ara residual. D’aquesta manera Manlleu guanya 30.000m2 d’espai lliure. Un espai carregat de possibilitats, des de les purament contemplatives (passejar per la devesa és un luxe), fins esportives (creació de nous espais naturals per a la pràctica de l’esport respectuós amb el medi). També es poden potenciar activitats de caràcter pedagògic, gairebé com una extensió del Museu del Ter, un museu a l’aire lliure on es pot entendre i explicar, no tan sols la importància del riu i dels ecosistemes que l’envolten, sinó també el valor patrimonial del teixit industrial: rescloses, canals... LA LÒGICA CONSTRUCTIVA, LA SOLUCIÓ TÈCNICA ADOPTADA: l’ECOTÓ. Dins de totes les possibilitats s’opta per un passallís. Els passallisos són infraestructures de baix impacte ambiental. Un passallís, per pròpia definició, és un element inundable, així doncs són artefactes que s’incorporen de forma natural a les dinàmiques pròpies del riu. El projecte planteja una sèrie de plataformes de formigó que evoca als antics passos del riu on un podia passar d’una llera a l’altra saltant de pedra en pedra. La geometria respon a les necessitats pròpies d’actuar en l’àmbit fluvial; no hi ha formalisme sinó una resposta eficient a les demandes hidràuliques i funcionals del pas. Uns murs de formigó de 25cm de gruix, perpendiculars al cabal del riu i separats 2,25m, garanteixen la capacitat hidràulica pel cabal mitjà diari. Per sobre, i en voladís, les plataformes de formigó de 1,5m x 3,95m i només 10cm de cantell minimitzen l’impacte sobre el cabal. Les plataformes no es toquen entre elles i d’aquesta manera l’estructura queda oberta millorant el comportament hidràulic del passallís en els episodis de gran vingudes d’aigua. Entre plataforma i plataforma, les relligues metàl·liques, a més de dotar el passallís de l’accessibilitat necessària fins i tot per vehicles de servei, ajuden al manteniment ja que són desmuntables. Al passar d’una llera a l’altra el vianant es troba fora de l’àmbit de confort de l’ecosistema urbà i, desprotegit, agafa consciència de la força del riu. El soroll de l’aigua fregant els murs, la humitat, el canvi de temperatura... Tot plegat, fa que quedi immers en l’ecosistema fluvial. Amb el pas dels anys, el passallís anirà evolucionant: canviarà el color del formigó en funció dels nivells de l’aigua, els murs lluiran cicatrius de pedres i troncs provocades pels episodis de diverses vingudes d’aigua, l’entremat metàl·lic s’enfosquirà per la radiació solar... D’aquesta manera, el passallís s’anirà transformant, igual que els marges de la llera, en un ecotò: una zona de transició entre dos ecosistemes, l’urbà i el fluvial.

Es plantegen dues cases aparellades en un solar que es beneficia d’assolellament tot el dia i amb una vista privilegiada a les muntanyes del Bisaura. Els objectius principals són aconseguir un baix impacte ambiental i oferir habitatges d'alta qualitat a un cost competitiu amb una arquitectura integrada en el paisatge. Es planteja treballar amb la idea de reduir l'impacte ambiental amb construcció en sec a base d'una estructura de fusta laminada, acabats de panells de tricapa d'avet, aïllament de fibres de fusta i façana ventilada amb compost de fusta-ciment. A més, es minimitzen les obertures per evitar pèrdues i reduir al mínim els consums. S'ha prioritzat l'estandardització i es redueixen els costos amb poc residu a l'obra. La planta és un exercici d'eficiència programàtica: construir el mínim sense renunciar a la qualitat espacial. L'estratègia formal i de materialitat és una conseqüència de la lectura del paisatge: un petit refugi que no renuncia a la capacitat emotiva de l'arquitectura.