Les Llossesés el municipi amb el terme més extens i un dels menys poblats del Ripollès, sense nucli urbà. S’estructura mitjançantun seguit d’antigues parròquies que conformen petits conjunts arquitectònics disseminats en el terme i masies aïllades. Al peu de la carretera C-26 de Ripoll a Berga es troba la parròquia de Santa Maria de Matamala, que dona nom al nucli de Matamala, el qual és un dels indrets més emblemàtics del municipi. L’església que domina la vall, datada des de l’any 888, tradicionalment sempre ha estat lloc de trobades i celebracions. L’objectiu inicial és crear un equipament obert que concentri la majoria d’activitats socioculturals i esportives de Les Llosses, amb vocació de ser la llavor que en el futur generi la creació d’un nucli urbà que donarà la identitat al poble. L’edificacióes conforma mitjançant una superfície construïda de gairebé 900 m², equivalent a la que actualment té el conjunt de Santa Maria de Matamala. L’equipament té en planta semisoterrani una sala oberta de 32,5 m de llarg, per 20 m d’ample i 6 m d’alçada lliure, un espai tancat per lavabos i un altre per magatzem d’uns 25 m² cadascun, plantejats de tal forma que si un altre dia es vol tancar la sala principal, aquests espais es poguessin utilitzar independentment des de l’exterior. En la planta superior es col·loca un espai polivalent tancat d’uns 150 m² amb un petit lavabo. Aquesta planta es tracta amb una volumetria pura i rotunda que ajuda a resoldre el canvi de nivell del terreny. L’objectiu d’aquest espai és realitzar qualsevol tipus d’acte o reunió de petit format que requereixi d’un espai tancat. El programa d’usos proposat per l’Ajuntament, suposava una volumetria molt important respecte de les preexistències actuals. Aquesta volumetria s’implanta sense que l’església perdi cap mena de protagonisme arquitectònic, ni el sentit com a punt de referència en el paisatge que tradicionalment a tingut, i per altre banda s’ha buscat laidentificació inequívoca de que es tracta d’un equipament singular. Un espai cobert de considerables dimensions que s’integra en el paisatge a base d’encabir-lo en el terreny de tal manera que la coberta és una ampliació de l’esplanada superior i la volumetria és absorbida amb l’avançament del marge. Un espai obert que permeti tot tipus d’activitat, minimitzant les despeses de manteniment, sense complements ni decoracions afegides, que no requereix cap control especial per a la seva utilització. Punt de trobadaper poder practicar basquet, futbol sala o altres esports d’interior que requereixen espais protegits de les inclemències meteorològiques i al mateix temps lloc de celebracions de festes majors, concentracions, fires i mercats. Equipament obert a tothom i per tot.

La propietat ens planteja la transformació d'uns baixos d'un habitatge entre mitgeres en un espai habitable. Els principals requisits del projecte tenen a veure amb la necessitat de condicionament climàtic: llum i ventilació. Un cop analitzada la normativa urbanística s'arriba a la conclusió que la casa pot créixer cap al pati uns 5 metres. En contrapartida, la normativa limita les cobertes a cobertes inclinades de teula àrab amb carener paral·lel al carrer. En aquest context ens plantegem una coberta en V. Aquesta solució ens aporta 3 solucions als problemes i requeriments que planteja el projecte: Per una banda, ens obrim a les vistes. La parcel·la té molt bona orientació, des de les primeres idees veiem imprescindible que la coberta s'aixequés cap al pati i cap a les vistes. Per altra banda, si ens plantegem una coberta a una sola aigua cap a les vistes, tindríem un volum excessiu que ens privaria de vistes, llum i ventilació a l'habitatge preexistent de planta primera i donaria una sensació d'espai interior a la proposta poc acotada i desmesurada. Per tant, l'opció d'una coberta en V ens dona la possibilitat d'obrir-nos a les vistes i acotar l'altura lliure interior. Finalment, la V ens dona peu a generar una obertura lineal a tota la façana que garanteix llum i ventilació natural a tot l'espai central. És evident que una solució com aquesta porta una sèrie de complicacions tècniques sobretot en l'evacuació d'aigües. Per resoldre-ho es proposa una gran biga-canal de formigó armat que va de mitgera a mitgera. Aquesta és una peça contundent que organitza l'espai. A més de recull l'aigua de les dues vessants i serveix de suport de les bigues de coberta. L'espai s'organitza seqüencialment des del carrer cap al pati. Es divideix en tres crugies interiors i dues d'exteriors que s'interrelacionen: La primera, relacionada essencialment amb el carrer. Un espai d'aparcament, d'accés, un filtre entre l'espai públic i el privat. En el centre, sense vistes directes però amb il·luminació i ventilació natural a través de l'obertura de coberta els espais de servei. Cuina, banys i estudi. Aquest és un espai servidor que queda colonitzat pels espais contigus en funció del moment del dia, l'ús o les necessitats. Es pot dir que actua com a ecotò entre la primera i la tercera crugia. Amb relació amb el pati, la zona de dia, orientada a les vistes: sala d'estar i dormitori. La façana, tota de vidre, amb un ritme de pilars molt propers es transforma en un filtre. Vinculat a la tercera crugia hi ha la primera crugia exterior. Un pati-terrassa de paviment dur, relativament elevat respecte al paisatge fa d'extensió de la tercera crugia, com una sala d'estiu i, sobretot, fa de mirador per les postes de sol. Finalment, l'última crugia és un pati a una cota inferior. Un espai totalment vinculat a l'horta de l'Esquirol. Un espai verd amb vegetació autòctona.

El proyecto tiene como principal objetivo transformarse en un catalizador de las actividades lúdico-culturales, deportivas y pedagógicas alrededor del cauce del río. Se puede explicar desde 3 estrategias básicas: En primer lugar desde la lógica territorial para potenciar los cauces de los ríos como espacios de interés paisajístico; en segundo, desde la estrategia urbana para consolidar el eje verde lúdico-cultural tangente al río; y por último, desde la solución técnica adoptada, una acción muy puntual de bajo impacto ambiental. LA LÓGICA TERRITORIAL, LA ESCALA SUPRAMUNICIPAL: LA LLERA. El proyecto persigue el objetivo de recuperar la actividad en los cauces del río. Los cauces, por definición, siempre han sido magníficos ecotonos, es decir, espacios que viven del ecosistema propio del río y del inmediato contiguo, espacios intermedios. Estos espacios tienen una gran riqueza paisajística y ambiental. En su paso por los núcleos urbanos se han abandonado, canalizando el río y formando una barrera entre el espacio inundable y el no inundable. La propuesta parte de la convicción de que si devolvemos la actividad en estos espacios y difuminamos el límite entre río y ciudad, les enriqueceremos potenciando así el mantenimiento y el sentimiento de pertenencia. LA LÓGICA MUNICIPAL, LA ESTRATEGIA URBANA: EJE VERDE Y LA DEVESA. Manlleu ha vivido por y gracias al río: la actividad agrícola e industrial se ha beneficiado de la traza del Ter. Si se analiza la estructura urbana se puede ver cómo en los períodos de gran desarrollo urbano, el pueblo ha dado la espalda al río. En los últimos años se ha ido potenciando el ámbito a base de espacios libres, dotaciones culturales, zonas deportivas... Así pues, aparece un nuevo eje lúdico-cultural tangente al río en el cauce izquierdo. Un eje a potenciar. Un eje que comienza en la estación de la RENFE, en el extremo más de poniente, y continúa a través de la zona deportiva, los parques infantiles y el Paseo del Ter hasta llegar al Museo del Ter, en el extremo más de poniente levante. Justo aquí, donde hay un quiosco y un pequeño embarcadero para kayaks, la traza del río forma un meandro y genera una gran dehesa de unas 30ha en el cauce derecho. El principal objetivo del proyecto es permitir el salto del cauce izquierdo a la derecha desembocando todo este eje lúdico-cultural en un gran ámbito hasta ahora residual. De esta forma Manlleu gana 30.000m2 de espacio libre. Un espacio cargado de posibilidades, desde las puramente contemplativas (pasear por la dehesa es un lujo), hasta deportivas (creación de nuevos espacios naturales para la práctica del deporte respetuoso con el medio). También se pueden potenciar actividades de carácter pedagógico, casi como una extensión del Museo del Ter, un museo al aire libre donde se puede entender y explicar, no solo la importancia del río y de los ecosistemas que le rodean, sino también el valor patrimonial del tejido industrial: esclusas, canales... LA LÓGICA CONSTRUCTIVA, LA SOLUCIÓN TÉCNICA ADOPTADA: EL ECOTO. Dentro de todas las posibilidades se opta por un pasillo. Los pasillos son infraestructuras de bajo impacto ambiental. Un pasillo, por propia definición, es un elemento inundable, por lo que son artefactos que se incorporan de forma natural a las dinámicas propias del río. El proyecto plantea una serie de plataformas de hormigón que evoca a los antiguos pasos del río donde uno podía pasar de un lecho al otro saltando de piedra en piedra. La geometría responde a las necesidades propias de actuar en el ámbito fluvial; no existe formalismo sino una respuesta eficiente a las demandas hidráulicas y funcionales del paso. Unos muros de hormigón de 25cm de grosor, perpendiculares al caudal del río y separados 2,25m, garantizan la capacidad hidráulica por el caudal medio diario. Por encima, y en voladizo, las plataformas de hormigón de 1,5m x 3,95m y solo 10cm de canto minimizan el impacto sobre el caudal. Las plataformas no se tocan entre ellas y de esta forma la estructura queda abierta mejorando el comportamiento hidráulico del pasillo en los episodios de grandes venidas de agua. Entre plataforma y plataforma, las religas metálicas, además de dotar al pasillo de la accesibilidad necesaria incluso para vehículos de servicio, ayudan al mantenimiento ya que son desmontables. Al pasar de un cauce a otro el peatón se encuentra fuera del ámbito de confort del ecosistema urbano y, desprotegido, toma conciencia de la fuerza del río. El ruido del agua frotando los muros, la humedad, el cambio de temperatura... Todo ello hace que quede inmerso en el ecosistema fluvial. Con el paso de los años, el pasillo irá evolucionando: cambiará el color del hormigón en función de los niveles del agua, los muros lucirán cicatrices de piedras y troncos provocadas por los episodios de diversas venidas de agua, el entramado metálico oscurecerá por la radiación solar... De este modo, el pasillo se irá transformando, al igual que los márgenes de la cauce, en un ecotono: una zona de transición entre dos ecosistemas, el urbano y el fluvial.

Es plantegen dues cases aparellades en un solar que es beneficia d’assolellament tot el dia i amb una vista privilegiada a les muntanyes del Bisaura. Els objectius principals són aconseguir un baix impacte ambiental i oferir habitatges d'alta qualitat a un cost competitiu amb una arquitectura integrada en el paisatge. Es planteja treballar amb la idea de reduir l'impacte ambiental amb construcció en sec a base d'una estructura de fusta laminada, acabats de panells de tricapa d'avet, aïllament de fibres de fusta i façana ventilada amb compost de fusta-ciment. A més, es minimitzen les obertures per evitar pèrdues i reduir al mínim els consums. S'ha prioritzat l'estandardització i es redueixen els costos amb poc residu a l'obra. La planta és un exercici d'eficiència programàtica: construir el mínim sense renunciar a la qualitat espacial. L'estratègia formal i de materialitat és una conseqüència de la lectura del paisatge: un petit refugi que no renuncia a la capacitat emotiva de l'arquitectura.