Edifici que neix del primer i més delicat renaixement toscà. L'edifici el formen una sèrie d'arcades de terracota, on la combinació en porxos, finestres (algunes cegues), dóna una unitat exemplar a l'obra. Aquest edifici va ésser realitzat sota el mecenatge de Jaume Espona i Brunet. A l'interior, un domini de l'espai molt reeixit, junt amb l'enginy de solucions, donen l'obra més acurada de Duran i Reinals a Sant Joan junt amb l'exemplar restauració del monestir. Són destacables, tot i la seva degradació, les pintures de la façana.

El edificio afronta una racionalización de las casas tradicionales del Eixample en cuanto al excesivo espacio ocupado por los pasillos. En un solar de 22 x 28 metros con fachada a dos calles, se disponen cuatro viviendas por planta formando un doble eje de simetría. Las comunicaciones verticales se colocan en el centro, por lo que desde el rellano se llega directamente al corazón de cada vivienda. Estos se organizan en tres crujías, soportadas por muros de carga, que permiten situar la sala de estar y el comedor en la fachada, y los dormitorios junto a la medianera. La luz se recibe por dos patios interiores de dimensiones mínimas.

Este edificio de viviendas en un chaflán del Eixample de Barcelona presenta un alzado que alterna franjas de vacíos y llenos con gran simplicidad compositiva. Las tres fachadas que conforman el chaflán están unificadas por balcones corridos, con los antepechos estucados de color beige y rematados con un pasamanos de tubo de acero. El plano de fachada es de color granate para aumentar el contraste y reforzar la profundidad del balcón. Es interesante la manera como se adelantan las ventanas de los comedores y quedan integradas en los balcones, consiguiendo un contrapunto vertical casi imperceptible. La composición del volumen muestra claras referencias al edificio de oficinas de hormigón de Mies van der Rohe, pero adaptado a uno de viviendas. La distribución de la planta es completamente funcional. Cuenta con tres viviendas por rellano, dos de las cuales dan al chaflán, mientras que la tercera presenta fachada a un pasaje lateral existente. Este pasaje permite que la mayor parte de las habitaciones del edificio puedan ventilar al exterior. Las zonas húmedas están agrupadas formando núcleos de servicio que ventilan a patios interiores: merece especial atención el núcleo central, compartido por las dos viviendas simétricas del chaflán. Debido a su formación noucentista, Duran i Reynals cambiaba de estilo con gran facilidad. Podía hacer un edificio neoclásico y otro racionalista simultáneamente, en función del encargo. En este caso, optó por el estilo racionalista ante la insistencia del marido de la clienta.

Ubicat al districte de Les Corts, el conjunt monacal de Santa Maria de Montserrat de Pedralbes ocupa íntegrament l'illa de cases delimitada per la Carretera d'Esplugues i els carrers dels Moneders, de Miret i Sans, de l'Ardena i de l'Abadessa Olzet. L'accés principal al conjunt es produeix des de la Carretera d'Esplugues. El conjunt va ser projectat per l'arquitecte i paisatgista Nicolau Maria Rubió i Tudurí, que dissenyà una àmplia zona de jardins que complementen un grup d'edificis d'estil neorenaixentista florentí, amb una forta influència de l'arquitectura de Filippo Brunelleschi. El conjunt està integrat per una església en forma de creu llatina flanquejada per dos claustres i amb un campanar adossat al presbiteri. Adossats a l'església pel costat septentrional s'hi troben els edificis annexos del monestir, que avui són un col·legi major. El conjunt queda tancat per un mur de paredat comú i s'hi accedeix a través d'una reixa de ferro forjat flanquejada per dos pilons coronats amb les escultures de dos gossos. El jardí, poblat de pins, xiprers, i palmeres, acull una gran escalinata de pedra amb parterre central que mena vers el cim del turó, rematat per la façana monumental del monestir. Els murs exteriors es mostren íntegrament revestits amb un aplacat de marbre blanc, gris i rosat, seguint la tradició florentina. La façana principal orientada al jardí està dividida en tres cossos: el central, que conté el pòrtic de l'església; i els dos laterals, que contenen els dos claustres annexos. Aquests cossos laterals presenten una façana inspirada en l'Ospedale degli Innocenti, construït a Florència per Brunelleschi. Com aquella façana, la present s'articula a partir de diàfanes galeries de columnes toscanes que sostenen arcs de mig punt ornats amb medallons als carcanyols. Aquestes façanes queden rematades per una cornisa que recull la teulada a doble vessant que cobreix les galeries dels claustres. El cos central de la façana, corresponent a l'atri, es dissenyà seguint els models que Leon Battista Alberti havia proposat per a l'església de Sant Andreu de Màntua, és a dir, com un arc de triomf coronat per un frontó triangular. Així, dues parelles de semi columnes corínties i, amunt, dues parelles de pilastres del mateix ordre, emmarquen un gran arc de mig punt motllurat i sostingut per dues parelles més de pilastres corínties amb els fusts estriats. El fris de l'entaulament conté la inscripció "ALMAE MONTIS SERRATI DEIPARAE SACRVM" i tot queda rematat per un frontó triangular amb un medalló en relleu de la Verge i el Nen. El gran arc central dóna accés, com s'ha dit, a l'atri de l'església, un ric espai cobert per una volta de canó amb llunetes sostinguda per pilastres corínties de pedra i murs ornats a quarterons de marbre de colors. El més destacat d'aquest espai és la decoració mural que cobreix la volta, realitzada per Josep Obiols. La volta presenta el Crismó envoltat de garlandes de flors, mentre la lluneta central presenta una monumental Assumpció de la Verge envoltada d'àngels i querubins en un jardí exòtic. Les llunetes laterals mostren, darrere d'un parapet, les imatges de Santa Eulàlia i de Sant Jordi, patrons de Barcelona i de Catalunya. L'accés a l'església es realitza per una porta amb una llinda de marbre gris rematada per un fris triangular i un fris amb la inscripció "El noble i il·lvstre pròcer català en Josep Nicolav de Olzina i de Ferret disposà l'edificació d'aqvesta església i la llegà per al cvlte de la Verge de Montserrat, patrona de Catalvnya, llivrant-se a l'Arqvebisbat de Barcelona el dia 22-VII-1964". L'església té planta de creu llatina i una sola nau coberta amb volta de canó, interrompuda per una cúpula sobre el creuer i finalitzada en un absis poligonal. Els murs i les voltes es presenten revestits amb morter blanc, mentre que els elements portants (pilars, arcs i entaulaments) estan acabats en pedra grisa. Les pilastres que sostenen els arcs faixons mostren un capitell corinti i un fust estriat clàssic. Al presbiteri, l'altar major queda protegit per un gran baldaquí daurat sostingut per quatre columnes corínties de marbre negre. La cúpula del creuer, en forma de mitja taronja, reposa sobre petxines ornades amb medallons i s'inspira directament de la Capella Pazzi que Brunelleschi construí a la basílica de Santa Croce de Florència. Tanmateix, la seva aparença exterior s'inspira del Baptisteri de Sant Joan de Florència, construcció altmedieval coberta per un cimbori tancat amb teulada de vuit vessants i coronat per una estreta llanterna de marbre blanc. El braç esquerre del transsepte mena a un espai mortuori de planta de creu grega coronat per una cúpula que a l'exterior es manifesta en forma de teulada de quatre vessants rematada per una llanterna de marbre blanc. Adossat a l'absis hi ha el campanar del convent, una edificació de planta quadrada i tres cossos de dimensió decreixent coronats per una piràmide que s'inspira molt lliurement del Campanile de la catedral de Venècia. El conjunt, dissenyat per l'arquitecte i paisatgista Nicolau Maria Rubió i Tudurí, va ser construït a partir de 1920 amb la finalitat d'establir a Barcelona un monestir benedictí filial del de Montserrat. La construcció va ser finançada per l'industrial sabadellenc Josep Nicolau d'Olzina i de Ferrer i la seva esposa Mercè de Pallejà i de Bassa, Marquesos de Montsoliu. Entre els anys 1921 i 1924, el matrimoni va morir sense deixar descendència però els seus nebots, en Guillem de Pallejà Ferrer-Vidal i Clotilde Ricart Roger van voler continuar amb el projecte. Els sufragadors de l'església desitjaven un edifici d'estil Renaixement, i els monjos de Montserrat, als quals el temple anava destinat, una església romànica. Davant aquesta disjuntiva Rubió decidí arrencar del greco-romà toscà per continuar amb Brunelleschi, donant així relativa satisfacció a tots dos contendents. Un dels seus deixebles, Joan Mirambell, donà forma al conjunt enjardinat. Les obres del monestir es paralitzaren en esclatar la Guerra Civil, quan Rubió i Tudurí hagué d'exiliar-se. Les obres foren represes l'any 1950, quan Raimon Duran i Reynals es feu càrrec del projecte i Josep Obiols fou contractat per realitzar les pintures que decoren el pòrtic. L'any 1964 passà a mans de l'Arquebisbat de Barcelona, que el convertí en Parròquia de Santa Maria Reina.

El edificio se construyó en el solar de una casa del siglo XVII que fue derribada por orden de Blanca Mitjà. Se situaba a pie del camino real, en el centro histórico de La Garriga, frente a la plazoleta de Santa Isabel y del solar que había ocupado el Hospital de Banys hasta 1881. Es un edificio civil construido entre medianeras y en esquina, con fachada a dos calles. Consta de una planta baja y dos pisos destinados, en origen, a viviendas de veraneo. Las fachadas son planas y de ordenación clásica. Se estructuran a base de ejes verticales de aperturas; cinco en la fachada principal y siete en la lateral. Horizontalmente se remarcan las líneas de forjado con una barandilla maciza en el primer piso y prominentes cornisas en el segundo y también en el coronamiento. Las dos fachadas están revestidas con esgrafiados: la planta baja y la esquina muestran un estuco sillar despiezado. El resto tienen varios motivos como barandillas de balaustres, frontones en los dinteles, jarrones, elementos geométricos, pilastras o elementos florales. Destaca la representación de cuatro figuras femeninas que representan a las cuatro estaciones. Este edificio es representativo de la arquitectura de Duran i Reynals; supone un retorno consciente al lenguaje renacentista por la imposición de las corrientes racionalistas. La casa Mitjà fue construida en 1942. En 1987 se reformó el interior completamente y se modificaron las aperturas de la planta baja, si bien se conservaron y restauraron los esgrafiados.

Edifici de planta baixa i pis i a nivell de planta configura una U. Orientat al sud, amb accés frontal a partir d'una arcada que dóna simetria al conjunt. La fàbrica és de materials del país amb pedra de riu, lloses i teula àrab. Dins el conjunt es troben uns jardins comunitaris de factura neoclàssica que permeten l'accés als habitatges. Les llindes de les finestres de la planta superior són de fusta de pi. Es disposen simètricament respecte la planta baixa, on fan funció de trencaaigües. És significativa la manera en què els espais de jardí es relacionen amb els espais públics immediats, és a dir la carretera de Camprodon i la plaça Pompeu Fabra. L'obra es realitzà sota el mecenatge de Jaume Espona i serveix per donar habitatge als treballadors de la fàbrica de filats. És una de les obres més acurades de Duran i Reynals.

Unida en el jardín del Palau Robert, mediante un pequeño cuerpo de dos plantas, se encuentra la Torre Muñoz, construida en 1949 por el arquitecto Raimon Duran i Reynals. Fue un encargo de Julio Muñoz Ramonet, empresario y entonces propietario del palacio. La torre consta de planta baja y otros diez pisos, que alojan oficinas. En los bajos están presentes tres vanos en forma de arco de medio punto, de los cuales la central es la puerta de acceso, mientras que las otras son grandes ventanas. Todo el menaje es acolchado y, como decoración, se sitúan a ambos lados de la puerta un par de paneles en relieve. Un conjunto de doce ménsulas estriadas sustenta la balaustrada corrida del piso principal, que ostenta once ventanas en ambas esquinas de la fachada. En los siguientes niveles se repite el mismo número de ventanas, pero sin ningún tipo de decoración, más allá del paramento acolchado que divide la fachada en varios cuerpos. En los dos últimos pisos, los muros pasan a ser lisos, complementándose con la aparición de dobles columnas. Finalmente, el cierre se efectúa con una cornisa sustentada por modillones. En conjunto, se trata de un inmueble de estética clásica que quiere armonizar con la arquitectura del vecino Palau Robert.