Un jardí escenifica amb lleis pròpies fragments de la naturalesa. Els tests són jardins a les cases. La Plaça de la Constitució és un test a la ciutat.
A la plaça es recrea una arbreda semblant a unes altres que són familiars als gironins en els paisatges dels camps de cultius de plàtans i pollancres. L'arbreda creix sobre un pla horitzontal de grava i sorra suau per als passejos, emmarcada per llargs volums de formigó polièdric. Aquesta envolupant tectònica la separa i protegeix dels carrers, i defineix l'àmbit d'aquest test a escala urbana.
En els projectes de jardins sempre han estat una constant les cites i les picades d'ullet, que accentuen el seu caràcter lúdic i surrealista. D'aquí la presència davant del Banc d'Espanya de gegants monedes antigues encunyades a Girona; de caps de carpa del riu Onyar, escopidors de pluja; de mosques narcisistes (Sant Narcís és el patró de Girona) en els escocells dels arbres; de bancs amb crestes, o de megàfon amb potes; i de font de lletres traspuant en els quatre rius de la ciutat (quan de la font no brolla aigua, almenys es pot llegir el nom de la plaça).
La nena que simbolitza la Constitució va néixer a Girona el dia de la seva promulgació. Cada dècada que commemorés aquesta data, Francisco López anava a modelar una nova figura de la mateixa nena que s'anava a col·locar al costat de l'anterior.
La plaça s'estén sobre la coberta d'un aparcament amb un paviment de formigó de rombes verds i grisos. Elevacions en forma de graderies són al seu torn xemeneies de ventilació.
El Pla Mercadal (1962, rev. 1974) va delimitar aquí una àrea pública —per enderrocament (1978-85) de les indústries Grober i d’altres— de traçat informe i entorn descontrolat. Les legislacions merament quantitatives del planejament i la seva transposició literal a l’urbanisme produïren a Espanya avenços en les ràtios espai lliure - habitant i nyaps en la forma de la ciutat. La desoladora envoltant resultant constituïa el rerefons del concurs de projectes del 1980. El projecte guanyador, modificat després per una concessió d’aparcaments, estableix un volum arbori cridat a omplir el buit urbà i un ampli corredor pavimentat per a l’activitat cívica. Abans que res, però, es dota d’un conjunt de recursos projectu-als autònoms per definir una vora, un límit físic i formal davant de l’entorn, sense cap ànsia de redimir-lo. Fixades amb precisió les diferències amb avingudes, vehicles i edificis, es lliura a un joc de folies escultòriques que explicitarien l’existència i el caràcter d’un jardí interior.
L’obra es realitza lentament, amb un suport municipal tenaç davant d’una marcada hostilitat popular; el pressupost i l’esgotament en redueixen l’última fase, la situada davant de l’església, a una plantació.
A més de l’actitud global d’una arquitectura sense altre atribut que la geometria i la intuïció, cal ressenyar l’eficàcia urbana de l’arbreda, l’astúcia compositiva de la plantació de palmeres, el fracàs evident d’algunes arbitrarietats i els brillants jocs de papiroflèxia del formigó. Anys després, diverses subtileses de l’obra malviuen enmig d’un manteniment indiferent als detalls. En canvi, l’entorn i la forma urbana han millorat amb el Banc d’Espanya i el tractament més acurat d’alguns edificis de l’entorn.
Autor: Josep Maria Birulés i Bertran
Fuente: Guia d'arquitectura de Girona, àrea urbana : Girona, Salt, Sarrià de Ter, Vilablareix / Josep Maria Birulés ; fotografies de Joan del Pozo.
