-
Parc de la Devesa
Arbreda dedicada a la contenció fluvial a l’areny entre el riu Ter i el Güell —avui desviat—; amb 40 ha de superfície, és una de les platanedes urbanes més grans que es coneixen. Daten del 1400 les concessions reials per a l’explotació de la fusta, i del 1424 la donació estatal del parc a la ciutat. El mite n’atribueix la creació a l’època napolèonica: de fet, s’hi produí planimetria, reposició després del setge i ús com a camp de Mart (Vacani, Lamarque). El projecte es materialitza en els passeigs principals, la glorieta, els jardins afrancesats i els brolladors i l’ús sistemàtic del plàtan; la funció de parc urbà com a únic lloc d’esbarjo estiuenc s’allargarà fins a la generació del week-end rodat. Del 1891 al 1979 van clapejar el parc diverses concessions privades —plaça de toros, estadi d’atletisme, piscines, hípica, restaurant—, i des del 1966 un cinturó viari n’ha accentuat l’esmorteïda accessibilitat. Un pla especial del 1985-86, escassament aplicat, en va plantejar la recuperació amb la creació d’eixos per a vianants, l’eliminació d’opacitats concessionals, l’ampliació de les zones assolellades, la connexió amb el nord sobre el riu, etc. Els debats respecte als nous usos i la revitalització perduren el 2008. L’any 1996, la pressió dels comerciants per ubicar-hi àmplies zones d’aparcament va mediatitzar el projecte de vialitat, accessibilitat i espais perifèrics. A la perifèria trobem el palau firal (Llist. & Monts.,1987-89), part d’un ambiciós projecte amb auditori i palau de congressos —finalment guanyat per Bosch i Tarrús—, un gràcil edicle turístic (J. Bosch, 1964) i l’orgànic local Rosaleda (1963), de Masramon, Negre, Duixans i Masgrau.1837 - 1857
-
1862
-
1873
-
1880
-
Urbanización del Parque de la Ciutadella
Josep Fontserè i Mestre, Elies Rogent Amat, Antoni Rovira i Trias
El parque de la Ciutadella se extiende sobre los restos del antiguo fuerte que se construyó en el siglo XVIII para controlar militarmente Barcelona, junto con el Castillo de Montjuïc, y poder someter la ciudad a un fuego cruzado si volvía a sublevarse. Liberado el espacio alrededor de la ciudad y comenzado el plan Cerdà, los militares imponen, para el derribo del fuerte, la condición de que los terrenos deben convertirse en un parque. Este se somete a concurso, que gana Josep Fontserè gracias a su capacidad de entregar los terrenos contra los restos del barrio de la Ribera, derribado precisamente para construir el fuerte, y contra la ciudad que crece organizada por Cerdà. Contra el barrio de la Ribera, Fontserè dispone una urbanización organizada por el paseo del Born y por el actual paseo Picasso, ambos paralelos, culminados por el mercado del Born. Contra el Eixample, Fontserè dispone lo que se convertirá en el paseo de Sant Joan. El proyecto sufre dos contratiempos importantes: el primero, cuando se fuerza a Fontserè a conservar parte de los edificios de la Ciutadella (como el que actualmente aloja el Parlamento de Catalunya) y a disponer un depósito de agua que acaba convertido en la cascada monumental que el mismo Fontserè proyecta con la colaboración de un Antoni Gaudí todavía estudiando. El segundo es la Exposición de 1898, que retrasa su urbanización. Esta se lleva a cabo episódicamente a lo largo de las décadas siguientes, nunca completada en la vertiente sur donde el alcalde Porcioles acabará construyendo el Zoo que impide la conexión con el Poblenou. Actualmente se conservan todos los jardines, de inspiración romántica, pautados por los edificios existentes y los que se construyeron a principios del siglo XX, que producen uno de los paseos más agradables de la ciudad. La cascada monumental, donde Gaudí jugó un papel decisivo, sigue abierta al público y es visitable. El parque se mantiene guardado por una valla perimetral y el Zoológico sigue esperando el traslado. Cuando se haga, el parque alcanzará, por fin, su perímetro original.1872 - 1881
-
1875 - 1881
-
Parque Samà
Situat als afores de Cambrils, camí de Montbrió del Camp va ser projectat per Josep Fontserè i Mestre l’any 1881. Va ser encarregat i promogut per Salvador Samà i Torrents, marquès de Marianao. Es tracta d’un jardí botànic clos, d’unes 14 hectàrees, d’estil romàntic. És una de les últimes i més importants mostres d’aquest estil a Catalunya. El gust i el traç per recrear lo exòtic, són l’eix vertebrador del projecte. El parc comença sent el jardí de la casa, aquesta recreació d’un paisatge exòtic amb aires romàntics porta associada la construcció de diferents recintes per tal d’allotjar animals, portats d’arreu del món, per tal de constituir el zoològic privat del marquès. Actualment, la presència d’animals és quasi anecdòtica; tot i que les construccions de rocalla, simulant coves i grutes naturals, encara es conserven. La morfologia i ordenació del parc es basa en la generació d’uns eixos principals, envoltats de plantacions simètriques i ortogonals (de plataners, palmeres, oliveres i ametllers entre d’altres), que envolten la casa. A mesura que ens n’allunyem aquests eixos, es converteixen en camins, amb formes més orgàniques i sinuoses, adaptant-se a la topografia, i multiplicant les possibilitats de recorregut. Les plantacions regulars es van desfent i integrant en agrupacions, franges i clars tal i com si ens trobéssim en mig del bosc. Construccions com la torre-mirador, la font-sortidor, el llac i la glorieta, o el canal i la cascada, van generant diferents escenografies que recreen els diferents paisatges i ambients del jardí.1881
-
1883 - 1884
-
1884
-
1884 - 1887
-
1888
-
Parc Municipal Teodoro González
Coincidint amb l'eixample de la ciutat, es projecta aquest parc urbà al lloc on hi havien les drassanes, anomenat Camp dels Titets. En el seu disseny hi trobem, clarament diferenciats, dos tractaments paisatgístics: avingudes de plàtans que ofereixen inacabables perspectives deixen lloc a petits i laberíntics passeigs, dibuixats amb vegetació, a la zona mes propera al riu. És precisament aquí on trobem un tractament modernista en els materials i en el traçat de l'enjardinament (escalinata i llac). L'eterna manca d'equipaments de la ciutat han fet d'aquest generós oasis punt de trobada dels esdeveniments ciutadans: desfilades, concerts, fires, competicions esportives, pàrquing...1885 - 1892
-
1892
-
1894
-
Jardines de Can Gari
Magníficos espacios ajardinados, con plataneros, palmeras y espacios forestales, con pino piñonero y encinas. Dentro de la extensa propiedad de Can Garí en el Cross de Argentona se diseñó un amplio jardín que completaba el trabajo de remodelación de la finca que Josep Puig i Cadafalch realizó entre 1898 y 1900. Nicolau M. Rubió y Tudurí fue el primero que intervino en el diseño a través de la combinación de espacios naturales con la distribución de zonas arbóreas, principalmente pinos, que respondía a dejar una naturaleza libre junto a otras moldeadas. El jardín fue pensado para transitar a través del trazado de caminos, de terrazas escalonadas hechas en ladrillo visto, de pérgolas (algunas recuerdan al trabajo que estaba llevando a cabo en el Parque de Montjuïc, de Barcelona) y señalando puntos de vista que se abren a amplias perspectivas. Se combina la presencia de vegetación con esculturas que le dan la medida más humana al conjunto. Se han recreado espacios boscosos, otros con la presencia de cactus y de un gran estanque que en medio contiene el templo de cristal de Baccarat con la figura de Hermes en bronce, así como el punteado de farolas de forja que retoman el carácter señorial del lugar. Este jardín, con la presencia de esculturas y zonas con cítricos, tan característicos del mediterráneo y de las villas italianas, entra de lleno en el novecentismo. La obra de jardinería fue continuada por Lluís Bonet i Garí, con el que compartieron un mismo ideario vinculado al período del novecentismo.1898 - 1900
-
1901
-
1903
-
Jardins de Ca l'Artigas
Jardí construït al volt d'una font, el riu Llobregat i una fàbrica, i promogut per l'amo d'aquesta, l'industrial Joan Artigas Alart . El jardí té com a base fonamental els dos penya-segats a banda a banda del riu que van quedar units per dos ponts: un en forma d'arc coix i porta a un pavelló i l'altre amb coberta de pèrgola feta amb formigó recobert amb pedra. El disseny recorda en alguns aspectes al Park Güell, tot i que en menor escala, que en aquells moments s'estava construint al barri de Gràcia de Barcelona. De la mateixa manera, el Jardí d'Artigas presenta línies orgàniques perfectament integrades a l'entorn natural; fins i tot va crear una gruta artificial. El jardí està pensat per passejar, de manera que té un recorregut establert on destaquen determinats llocs: la Glorieta, la Cova (lloc original de la Font de la Magnèsia) on s'utilitzen arcs catenaris, la Cascada (font d'aigua feta amb pedres a l'estil del trencadís gaudinià) i el berenador, al costat del pont dels Arcs. Es va començar a construir per la gruta que hi ha al costat de la font de la Magnèsia, que dóna nom al jardí i té forma allargada, seguint el congost de vora el riu. Al costat, el pont d'arc coix té uns graons que porten a la glorieta que té una coberta cònica recoberta de pedruscall. Al llarg del recorregut hi ha representats una sèrie d'animals: un lleó i un bou en dues fonts i un àguila al començament de l'escala; aquests animals, juntament amb un àngel que actualment no existeix, possiblement podrien fer referència als quatre evangelistes. Durant tot el recorregut hi ha nombroses baranes i parterres, fonts, ponts, cascades, places, miradors, bancs, escultures (com les figures d'un home i una dona portant un cistell al cap),... Principalment, l'obra es feta de pedra i morter, poc o molt armat. Per fer el jardí es va aprofitar la vegetació natural de la zona (avets, pi roig, faig, boixedes,...) i es van incorporar altres arbres com la pollancre. Els jardins Artigas, coneguts també amb el nom de Parc de la Magnèsia, per la font que hi brolla, es troben al costat del que va ser la fàbrica tèxtil propietat de Joan Artigas Alart, qui també va promoure la construcció del jardí. Tot i que no existeix cap document que ho corrobori, alguns estudiosos com Joan Bassegoda Nonell, atribueixen a Gaudí el disseny del jardí. Sembla que l'any 1905 Gaudí va visitar la fàbrica de ciment portland "Asland" que s'estava construint al Clot del Moro (Castellar de n'Hug) convidat per Eusebi Güell Bacigalupi (1846-1918), un dels promotors de l'empresa,. L'arquitecte es va allotjar durant dos dies a la casa de Joan Artigas, el qual li va demanar idees per enjardinar la zona de la font. Es creu que Gaudí va fer uns croquis i que, més endavant, va enviar un paleta del Park Güell per col·laborar amb els paletes locals en la construcció del jardí. Tant el croquis com els planells del projecte van desaparèixer amb l'incendi de la fàbrica dels Artigas, l'any 1939. Als anys 50, la família Artigas es va traslladar a Barcelona i el jardí va quedar abandonat. Una persona que de molt jove havia treballat com a peó amb aquesta colla de paletes va comunicar aquestes dades a l'historiador local Angel Francàs, que van ser publicades per "El Correo Catalán" en dos artícles els dies 14 d'agost i el 22 de desembre de 1971. Anys més tard la Càtedra Gaudí, l'Escola Superior d'Arquitectura i la Universitat Politècnica de Catalunya, van començar investigacions sobre la paternitat de l'obra. Joan Bassegoda, director de la Càtedra en aquell moment, va atribuir l'autoria del projecte inicial dels jardins a Gaudí en un artícle a La Vanguardia de l'any 1989. L'any 1992 es va procedir a restaurar l'obra i actualment els jardins estan oberts al públic. Són propietat municipal i s'hi pot accedir mitjançant una estació de Ferrocarril Turístic de l'Alt Llobregat.1905 - 1907
-
Palauet de Can Buxeres
Manuel Joaquim Raspall i Mayol, Antoni Serrallach Fernández-Periñán
El conjunto de Can Boixeres, que actualmente es un parque municipal, en origen era el jardín de una casa señorial, que todavía se conserva dentro del parque. Dentro del parque hay gran variación de elementos como árboles, plantaciones de flores, esculturas, fuentes... Dos esculturas a destacar son "La familia", de Héctor Cesena, y "La chica de la paloma", desnudo de Rafael Solanic. "La familia" es una escultura en mármol blanco de unos dos metros de altura incluyendo la peana, que representa a un hombre que coge por el hombro a una mujer que lleva a un niño con pañales en los brazos. Las figuras son de tamaño natural. El estilo es realista pero esquematizado, insinuando las líneas de composición y de las figuras pero rehuyendo los detalles, excepto los rostros. "La chica de la paloma" es una escultura en mármol blanco de unos 80 centímetros de altura más 20 centímetros de peana que representa a una chica desnuda, de tamaño natural, que, en posición agachada, sostiene una paloma en sus manos. El estilo es claramente noucentista, recogiendo influencias de Arístides Mallol y sobre todo de Esteve Monegal, principal maestro del autor de la escultura. La peana de hormigón es un añadido posterior. Hay un templete modernista, de planta circular, cubierto con una cúpula sostenida por seis columnas. La cúpula, de tambor, está decorada con mosaico de cerámica vidriada. Las columnas son de hormigón, tienen pequeños capiteles y están decoradas en mosaico blanco la parte superior y en mosaico oscuro la parte inferior. Un hierro forjado hace de cierre del templete. Hay unos escalones para acceder a la construcción. Dentro del parque, aparte de la casa señorial, también se encuentra la masovería. Es un edificio de planta baja, un piso y buhardilla, con tejado a doble vertiente y la cumbrera perpendicular a la fachada principal. La puerta de acceso es adovelada, con forma de arco elíptico, y el resto de aperturas son rectangulares, con los dinteles de formas redondeadas, mientras que las jambas alternan las dovelas estucadas y las lisas. La fachada tiene un remate ondulado que oculta el tejado. A ambos lados hay dos cuerpos añadidos de una planta, que en el primer piso hacen un balcón cerrado por una balaustrada. Rodeando el jardín hay una muralla por encima de la que pasa la vía del tren. El paramento es de piedra por las estructuras portantes (las partes bajas de las puertas, las pilastras que dividen los tramos, los contrafuertes triangulares...) y de ladrillo en los arcos de medio punto de las puertas. En la carretera de Esplugues tiene una gran portalada de piedra y hierro de estilo clasicista, con órdenes de pilastras de tipo corintio y en la parte superior de la puerta se puede leer la fecha de 1911. Can Buxeres es la antigua Can Alemany, de los condes de Alemany, que ya existía en 1770. Entre 1877 y 1906 se realizaron las obras que convirtieron el edificio, propiedad de Lluís Buixeres, en un palacete. En los siguientes años se creó el jardín que rodea la casa y que actualmente es un parque municipal. El jardín fue urbanizado en 1906-1911 y sufrió transformaciones radicales al ser declarado parque público el 8 de noviembre de 1972.1901 - 1911
-
El Puig de les Tres Creus
S'accedeix al puig de les tres creus per un camí tortuós que coincideix en part amb el Via Crucis que surt del santuari de Rocaprevera. El cim del turó és totalment aplanat i s'ha construït una terrassa de lloses de pedra. El perfil té una barana de pilons de pedra que sustenten un passamà de ferro. A la banda est hi ha les tres creus sobre una base d'obra. La creu central és la més gran que les altres. És una representació del Calvari, amb Jesús al centre i els dos lladres a cada banda. Les creus són de ferro i tenen una base de pedra picada amb una columna i un capitell poligonal. Les creus són gregues amb un cercle que uneix les aspes. En el paviment hi ha representada la rosa dels vents i marca la situació dels pobles i cims propers. Sembla que ja abans del 1686 hi havia tres creus de fusta en aquest mateix indret. Aquí s'hi celebrava el trobament de la Santa Creu el 3 de maig. Es feia un via crucis que sortia de l'església de Sant Feliu fins a arribar aquest cim. Després van passar a fer una processó amb cants de lletanies. El 1736 es va fer una reparació de les creus, que al ser de fusta es malmetien amb facilitat. A principis del segle XX la creu principal era de fusta i les altres eren de ferro i sobre una columna d'obra. L'any 1913 se celebraren les festes constantinianes i es col·locaren les noves creus que es van pagar amb una subscripció popular.1913
-
Park Güell
El parque es el resultado de la compra, por parte del Ayuntamiento de Barcelona, de la urbanización de un barrio de lujo proyectado por Gaudí y promovido por Eusebi Güell que nunca llegó a serlo. Lo que actualmente se puede visitar son los ajardinamientos de sesenta parcelas no construidas en la falda de la montaña Pelada, con unas vistas magníficas sobre Barcelona, y las partes comunes del proyecto: los caminos, el acceso, el mercado, la plaza central. Gaudí urbaniza la montaña con calles que siguen las líneas de mínima pendiente y cuatro puentes construidos con material proveniente del desmonte de las parcelas. Resultan excepcionales los muros de contención-porchado por cuyo interior se puede circular, recubiertos con piedra local. Tanto los puentes como el porche quedan coronados por unas columnas únicas coronadas a su vez por unas jardineras donde hay plantadas agaves. El corazón de la urbanización debía ser una plaza elevada que en lugar de barandilla perimetral tiene un banco ondulado proyectado y construido con hormigón prefabricado por su colaborador Josep Maria Jujol, acabado con unos quebradizos que vale la pena ir descubriendo detalladamente. Bajo la plaza se dispone una sala hipóstila que debía alojar el mercado, con las columnas torcidas para que trabajen con el menor esfuerzo posible. Las columnas están vacías y debajo de éstas se dispone un depósito de agua que debía abarcar todo el parque. Algunas se suprimen a fin de dejar espacio para las paradas más grandes y quedan sustituidas por unos medallones también diseñados por Jujol. Se accede al conjunto por una escalinata imperial que tiene, en el eje de simetría, un dragón espectacular realizado con trencadís que se ha convertido en uno de los emblemas de Barcelona. La valla que guarda el parque en el acceso, terminada con dos pabellones asimétricos, es igualmente notable. Uno de los pabellones aloja actualmente el Museo Gaudí.1900 - 1914
-
Valla del Jardín en la Carrer del Munt
Portal de entrada al patio de una casa formado por dos columnas de obra adornadas con mosaicos rotos y una puerta y reja de hierro. Fue construido a principios del siglo XX por el constructor local Francesc Morera.1915
-
1914 - 1929
-
siglo XX