Enfront del castell de Balsareny i situades al Serrat del Maurici. Es tracta d'una construcció militar d'època carlina (1838) de planta pràcticament quadrada, amb tres torres de secció circular als vèrtexs, excepte pel cantó de llevant on no n'hi ha. Les pedres, de dimensions considerables, subratllen la funció militar que tenia la construcció. Només hi ha unes petites obertures pel cantó de migdia. Queden rastres d'algunes petites obertures en forma d'espitllera. Hi ha restes del que devia haver estat un vall. Les ruïnes del fortí es troben dalt d'un serrat conegut amb el topònim de "Serrat del Maurici", topònim que dóna nom també a aquesta fortificació. Segons notícies recollides, el fortí va ser construït l'any 1838 per una força de Sapadors i una brigada de muls. Els treballs duraren forà temps i finalment s'hi instal·là una companyia del batalló del Júcar. A finals del segle XIX ja estava en runes. Aquest fort i el de la Torreta, situat sota el castell de Balsareny, controlava el camí ral de Berga. La seva construcció es degué a les guerres carlines i un dels capitans que hi van prendre possessió fou el comte d'Espanya.

Fortí cilíndric, edificat el 1838. Tipus de construcció clàssica de les guerres carlines. Reducte o fort de planta circular, que va reduint el diàmetre a mesura que puja. Porta a mig aire de la construcció, alguna espitllera i obra basta, en general, a desgrat que doni idea de robustesa. Durant la guerra anomenada "dels Set Anys", el castell de Cardona va romandre en poder dels cristins, com que els carlins, capitanejats per Tristany,sovint hi practicaven incursions d'hostilitats, amb el desig de fer-se amos també de les famoses salines, el baró de Meer féu bastir, el 1837-1838 aquest fort que avui rep el seu nom, per tan de rebutjar els atacs contraris o almenys estar-ne a l'aguait.

Situada al sud-est del nucli de Sant Salvador de Guardiola, prop de la Casa nova del Brunet. La torre d'En Brunet era una torre de telegrafia òptica militar. L'edificació presenta la tipologia clàssica d'aquest tipus de construccions. Era de planta quadrada i tenia un cos rectangular defensiu d'avantguarda adossat a la cara nord, a més a més l'encerclava un fossat. En alçat es componia d'una planta baixa lleugerament atalussada amb quatre espitlleres a cada cara, un pis superior amb espitlleres i finestres, i finalment un terrat (parcialment enrunat). La porta d'accés s'obria a l'alçada del primer pis de la cara sud, probablement s'hi accedia mitjançant una escala de fusta que es guardava a l'interior. Els murs són de maçoneria de pedra rústica arrebossada i la divisòria dels pisos està marcada per un perfil sobreeixit. La torre del Brunet formava part de la línia de telegrafia òptica militar Barcelona-Manresa-Solsona. Aquesta línia compartia les set primeres torres telegràfiques amb la línia de Barcelona-Lleida. Així doncs, la línia començava a la torre del Castell de Montjuïc i continuava fins a la torre de Can Maçana o la Guardia, a la vil·la del Bruc. Després girava cap a nord en direcció a la torre del Brunet. La torre del Brunet, a 420 m. d'alçada, tenia visual directa amb la torre anterior de Can Maçana del Bruc situada a 7,4 km. de distància en direcció sud. La torre posterior era la de Puigterrà de Manresa, a 6,8 km. en direcció nord (desapareguda). La torre posterior conservada a aquesta darrera és la de Sant Martí de Torroella a Sant Joan de Vilatorrada. La torre d'En Brunet formava part de la línia de telegrafia òptica militar Barcelona-Manresa-Solsona. La telegrafia òptica és un sistema que es basa en una sèrie de senyals realitzats en un punt alt, com pot ser una torre o un campanar, per un operari i que un altre operari veu des de un altre punt, comunicat visualment, i el repeteix; d'aquesta manera un missatge es pot transmetre ràpidament des d'un punt a l'altre de la línia. Hi havia diverses maneres de realitzar les senyals, com un alt pal de fusta amb dos travessers als extrems que, accionats per politges, podien canviar de posició; cada posició era una lletra o clau que gràcies a un llibre de claus es podia desxifrar. Els operaris o torrers, disposaven d'unes ulleres de llarga vista que van permetre que la distància entre els diferents punts fos més gran que si no disposessin d'elles. Mentre que a països com França o Anglaterra ja s'havien construït línies de telegrafia òptica a finals del segle XVIII, a Espanya no s'inicia la construcció fins el 1844, moment que en alguns països ja s'havia començat a utilitzar la telegrafia elèctrica. La creació d'una línia implicava la instal·lació dels sistemes de comunicació en punts alts ja existents o la construcció de torres en els llocs on la distància era massa gran. A Catalunya, la primera línia procedia de València i arribava a la Jonquera passant per Barcelona. Durant la Guerra dels Matiners (1846-1849), el marquès del Duero, capità general de Catalunya, va encarregar el desenvolupament d'una important xarxa de telegrafia òptica fixa militar. Es van crear 6 línies, entre elles la de Manresa - Vic - Girona. Al 1853 es construeix la primera línia de telegrafia elèctrica entre Madrid i Irun, aquest fet marcarà l'inici de l'abandonament de la telegrafia òptica i el desús de les torres construïdes per aquest fi. Al 1857 es produeix el desmantellament i abandonament de les torres de telegrafia civil, i, al 1862, s'oficialitza l'abandonament de les torres militars. D'aquesta manera es posa fi a la curta història de la telegrafia òptica a Catalunya però que va deixar com a testimoni les torres de telègraf.

Ramon Montaner, tío de Lluís Domènech y copropietario de la editorial Montaner i Simón, compró la Casa Forta de Canet en 1881, devolviendo así a su familia esta propiedad. Encargó a su sobrino la restauración y ampliación del edificio para monumentalizarlo y convertirlo en una representación de su estirpe. Con esta intención, el editor había adquirido varios edificios históricos para extraer sus elementos arquitectónicos de valor y trasladarlos a su castillo, como el monasterio medieval del Tallat. El edificio original era una antigua domus, la casa Forta de Canet de Mar, que antes de la intervención presentaba un aspecto de masía fortificada compacta. El proyecto de Domènech consistió en construir nuevas estancias en torno a un patio que recreaban un castillo, reutilizando elementos de piedra de otras edificaciones medievales. Del monasterio del Tallat, Ramon Montaner compró gran parte del claustro y varios enmarcados de ventanas y puertas, que fueron dibujados, nomenclados pieza a pieza, desmontados y trasladados a Sant Florentina donde se montaron de nuevo en su nueva ubicación. El nuevo patio presentaba una escalera monumental exterior siguiendo la tipología de los palacios góticos y las torres erigidas se remataban con almenas, barbacanas y matacanes. El conjunto presenta muchas esculturas en piedra, ménsulas decoradas, gárgolas esculpidas, vidrieras medievalistas, artesonados de madera policromados, mobiliario antiguo, donde mezclando piezas originales góticas con fragmentos modernos se conseguía una fantasía medievalizante. Se contó con la colaboración de Antoni Samarra i Tugues, Carles Flotats i Galtés y Dídac Massana para la escultura en piedra y de Josep Pujol para las vidrieras. En 1905 se iniciaron las obras de la cripta, en el subsuelo de una de las antiguas torres de la casa fuerte, para la difunta esposa de Ramon Montaner, Florentina Malató. En 1908, con la reforma del castillo casi terminada, estuvo allí el rey Alfonso XIII, el mismo año que le concedía a Ramon Montaner el título de Conde del Valle de Canet. La familia Montaner señoreó el Castell hasta que por matrimonio de su hija Julia pasó a la familia de los Capmany. Actualmente es propiedad de unos inversores y aunque mantiene el uso de vivienda privada, está museizada y se puede visitar.

Es tracta d'un conjunt d'habitatges bastits en dues terrasses diferents de la cara nord del turó on s'albergaven els soldats del campament. El conjunt queda delimitat per dos accessos per vehicles, als que s'accedia des del camí que comunicava les diferents terrasses construïdes i ocupades al turó. A l'entrada del campament, aïllat de la resta, hi havia un barracó situat al costat de l'accés occidental i posteriorment se'n van bastir d'altres de millor qualitat constructiva. Actualment trobem vestigis de la fonamentació de les barraques i de les estructures de sanejament, amagades entre la vegetació. A la primera terrassa hi ha restes de vuit barracons. Hi ha restes d'escales que servien per accedir d'una terrassa a una altra. Hi ha restes de latrines. A la segona terrassa caldria fer una intervenció arqueològica per saber el número de barracons que hi havia. Durant la guerra civil de 1936-39 s'instal·là a Pujalt la base d'instrucció militar del 18è cos d'exercit republicà.