La gran coberta unitària i la barbacana en volada desplaçada ajuden a accentuar aquesta idea d’edifici compacte i unitari. En referència al segon aspecte que s’ha tingut en compte en projectar aquests habitatges ha estat el de la seva organització interna. A diferència de com habitualment es realitza -amb una escala central que connecta les diferents plantes mitjançant un joc de tres escales creuades que recorren l’edifici longitudinalment i transversalment i, recolzant-se en espais a doble altura- es va connectant i relacionant les diferents zones de la casa per aconseguir una major riquesa espacial i de llum interior. Així mateix, el joc del doble espai permet privatitzar l’ús dels jardins individuals en eliminar les vistes sobre els jardins adjacents. Respecte al programa; en els dos nivells inferiors es situa el garatge, serveis, cuina-menjador i sales d’estar i en els nivells alts els dormitoris i un espai polivalent sota la coberta. El joc d’escales i els espais a doble altura ha permès diverses variants de distribució interior. A la part alta de la finca prop de la carena de la muntanya es localitza un edifici més reduït de tres plantes d’uns 300 m2 cada una entre un bosc de pins i garrofers. L’accés a aquest edifici es realitza a través d’un túnel sota el jardí, que condueix a la planta d’aparcament i serveis comunitaris, o bé, a través del jardí per un petit sender junt al mur de pedra flanquejat per magnòlies i baladres que condueix fins al volum cilíndric de l’entrada. Els aspectes que han prevalgut en projectar aquest edifici han estat els següents: 1) Aconseguir una bona relació amb l’espai exterior on les obertures van adoptant solucions diferents en funció de l’ús i de les condicions de l’entorn. Així, les sales d’estar s’obren a les grans terrasses amb marquesines i pèrgoles a la façana sud, la torre de vidre en vorada des d’ on es visualitzen els jardins antics, l’obertura en forma de gran finestral que agrupen els dormitoris dels nens sobre el jardí posterior, el mur cortina de la biblioteca sobre el bosc, la finestra enfocant al paisatge del final de corredor i les finestretes pautades de la zona de servei o les bretxes obertes entre els murs sobre visuals específiques. Totes elles contribueixen a aconseguir una bona relació de les diferents zones amb el lloc. 2) Aconseguir una organització complexa des de la simplicitat del traçat de la planta de l’habitatge, en la que els espais es van sobreposant amb fluïdesa seguint l’ordre de l’estructura. 3) Posar èmfasi en la construcció en base a làmines de tancament de maó artesanal que, en interrompre’s, permet radiografiar la construcció mixta de pilars metàl·lics i lloses de formigó amb aspectes parcials com la utilització de nusos rígids, articulats, de recolzament simple o en volada per al sosteniment de la façana frontal. 4) Finalment, la utilització de materials nobles com la pedra de nicorella pròpia del lloc, els maons manuals “maonets”, el formigó vist, la fusta de teka, l’acer i el vidre hauran de contribuir a la desitjada integració amb el context i al bon aspecte del pas del temps que esmentava al principi.

El projecte sorgeix de la decisió d’ubicar els estudis de cine ARRUGA en un polígon industrial de la perifèria de Barcelona en considerar la producció de pel·lícules i espots publicitaris com una activitat industrial. Així un edifici destinat a albergar una activitat creativa es veia confinat a conviure en un món gris i mut, sense llenguatge... fàbriques i magatzems amb activitats horàries típiques dels polígons industrials. Davant la impossibilitat de generar un llenguatge amb els seus “veïns” l’edifici es converteix en imatge i reflex de la seva pròpia essència, mostrant-se així de l’única manera possible: un edifici per fer pel·lícules. En fer-se fosc la façana principal es converteix en un tros de cel·luloide esdevenint en cinema la mateixa activitat de l’edifici tal com la producció, post-producció, realització, etc. La resta del programa es queda ocult rere la caixa cega; càsting, vestuari, attrezzo, magatzems muntatges, tallers, camerinos i serveis. Finalment, el gran espai destinat al plató cinematogràfic se’ns presenta en la seva forma més neutra. La construcció (materials, estructura i instal·lacions) d’aquest espai es posa al servei de l’activitat principal reforçant la neutralitat del projecte. L’edifici es constitueix amb tècnica i preus de nau industrial; una estructura d’acer exposat amb protecció contra incendis, forjats decks de planxa nervada, murs en bloc de formigó, paviments de formigó polit, instal·lacions vistes i façana de taulells ciment-fusta. El projecte incorpora com a element extern una plantació lineal de populus teixana a poca distància de la façana principal. Aquesta formació vegetal ens rebel·la un nou espai intersticial negatiu de l’interior. Aquest espai relaciona l’activitat interna amb l’espai exterior al mateix temps que utilitza llur condició canviant. A l’estiu un espès matalàs verd protegirà del sol, la tardor canvia de color i purga les fulles, a l’ hivern es converteix en un reflex sobre la gran finestra envidrada i a la primavera anirà mostrant els diferents colors verds. Entre aquesta pantalla d’arbres i el carrer del polígon es concep un espai obert destinat a l’arribada i circulació de vehicles. Finalment, en un polígon industrial una caixa gris planteja una qüestió d’arquitectura; la tensió entre l’ envoltori i l’espai intern articulat per la llum.

El projecte aborda la intervenció sobre unes instal·lacions esportives construïdes l’any 1976, amb una piscina afegida deu anys més tard. El conjunt preexistent plantejava greus disfuncions des d’un punt de vista del trànsit i les comunicacions, tant d’ordre intern com amb els elements de l’entorn. La proposta inicial plantejava la construcció d’un pavelló poliesportiu al costat de les instal·lacions preexistents, però la intervenció definitiva actua sobre tots els elements del vell pavelló, per mitjà de l’afegit de nous elements arquitectònics o bé la recuperació d’altres elements que eren obsolets des d’un punt de vista funcional. Es construeix un nou edifici que actua com a intercanviador de transport. La intervenció té en compte dues consideracions bàsiques: la que relaciona el nou complex esportiu amb el seu entorn immediat, i l’articulació i la coherència dels diferents components funcionals que l’integren.

El projecte de la Yute’s és l’extensió d’una nau tèxtil existent, situada en una zona industrial propera a Barcelona, Sant Just Desvern. Es troba al costat del complex de vivendes Walden 7, el qual ha inspirat el procés de disseny, per la seva escala, força i color. Els dos joves clients havien comprat un vell edifici d’oficines amb certa àrea de magatzem al costat. Després d’uns anys d’utilitzar-lo, necessitaven més espai de magatzem i van pensar ampliar-lo, ja que la normativa d’aquell solar permetia el doble de l’ocupació de l’edifici existent. El principal problema de l’extensió era que tan sols podia fer-se en altura, ja que els costats ja estaven compromesos per les normatives de foc. L’edifici original no tenia gaire qualitat des del punt de vista arquitectònic, però tant els clients com nosaltres vam pensar des del primer moment que era millor mantenir el màxim possible d’allò existent, i créixer a partir del que existia, enlloc de demolir-ho tot i començar un nou edifici. El projecte estén la totalitat de l’edifici existent per damunt, i l’embolcalla amb pells metàl·liques de color que fan al·lusió a les teles de teixit de colors que l’empresa elabora i ven. Els factors decisius a l’hora d’utilitzar l’acer corrugat van ser la lleugeresa i el temps de construcció. Més endavant, vam pensar en la seva relació amb les peces tèxtils, la dimensió similar d’ambdós elements: les mides de les peces metàl·liques eren similars a la llargada de les bobines tèxtils. També hi ha el fet que ambdós necessiten una estructura de suport, que poden aixecar-se com el final d’una roba (els tendals a la façana frontal) que podria girar-se i mostrar les costures (la façana oest per la qual entren els clients)... L’efecte d’aquesta construcció buida al centre queda finalment afectada pel seu perímetre, pels seus límits, i això segueix la mateixa lògica que el disseny un vestit, d’una falda: embolcallar un cos que no hi és, reperfilant-ne les vores...