Ràdio Barcelona es va constituir el 1922 i va començar a emetre el 1924 des de l'Hotel Colón de Barcelona. Les antenes de l'emissora estaven situades al cim del Tibidabo i calia construir un edifici per a les màquines, que van encarregar-lo a Rubió i Tudurí. No obstant això, hem d'esmentar un problema amb les dates. El mateix Rubió atribueix l'inici del projecte el 1922. Tanmateix, tal com especifica Antonio Pizza, els plànols tenen data del 1929. Al seu llibre 'Diàlegs sobre l'arquitectura' del 1927, Rubió introdueix el pensament de Le Corbusier a Catalunya, un racionalisme que ja es veu reflectit en aquest pavelló. L'estació Ràdio Barcelona conté màquines i transmissors, però també algunes dependències per a visites i recepcions que recorden la Metròpoli de Fritz Lang. Aquest projecte i l’edifici per a la Metro Goldwin Meyer del 1934 a Barcelona són dos projectes vinculats al món de l’audiovisual que expressen la modernitat d’aquestes noves tecnologies. Tot i això, al llarg de la seva carrera Rubió va treballar indistintament amb diversos estils, segons les exigències de l'encàrrec. També va desenvolupar diverses restauracions i propostes historicistes, com ara el monestir de Montserrat i el Convent de Pedralbes.

En el punt de confluència de les fortuïtes alineacions de carrers d’una barriada vertical contemporània de Reus, es situa aquesta peça composada, com és usual, de dos parts desiguals: equip i oficines. La decisió de tractar-les de forma unitària, en continuïtat, i la corba de la façana com a mitjà de transcendir els límits irregulars del solar, són les dues decisions principals, tot i que, conceptualment, l'horitzontalitat de les finestres es planteja com a opció, des de l'idea del públic, a la verticalitat dominant de la multiplicitat del privat.

El programa inicial d'aquest projecte descrivia un conjunt edificat que havia d'albergar les instal·lacions de tractament i recepció de senyals de satèl·lit, una central de telefònica i els locals de gestió i venda d'aquests serveis. Aquestes funcions s'agrupaven en les dues construccions principals: un edifici representatiu amb despatxos i una sala d'exposicions amb un petit bar; i un edifici tècnic que és el teleport pròpiament dit. Al programa apareixien també un control de seguretat i uns locals per a instal·lacions convencionals. De tot això només s'ha construït l'edifici tècnic i els d'instal·lacions i control. A l'edifici tècnic, la importància de la xarxa de connexions i la seva freqüent modificació deguda a les innovacions tecnològiques van portar finalment a una planta quadrada totalment envoltada per un passadís perimetral d'accessos i servei. Per completar l'eficàcia d'aquest passadís i la flexibilitat de les connexions s'han col·locat nombrosos conductes verticals que permeten el pas directe de les instal·lacions des de la planta baixa a totes les altres, inclosa la de coberta. Una certa homogeneïtat en els locals que formen l'edifici, el marge de les superfícies i la seguretat amb què s'ha de tractar un programa evolutiu van dur a resoldre la planta amb una trama ortogonal. En cadascun dels seus nusos se situa un pilar circular de formigó, i els envans es col·loquen sempre dins de les línies d'aquesta retícula. Es tracta, doncs, d'una estructura porticada perfectament isòtropa, en la qual els tancaments es subordinen totalment a l'organització de l'entramat. Els problemes constructius i de disseny es concentren, com sempre, a les vores. Per suportar el passadís, els pilars perimetrals es deformen, acartelándose a partir de certa altura per sostenir unes lloses prefabricades situades a l'altura del fals sostre dels locals interiors. L'edifici tècnic està envoltat per un tancament lleuger format per una fusteria d'alumini totalment de vidre i practicable, que acompanya els passadissos perimetrals en les dues plantes superiors i, a través d'ells, proporciona llum i vistes als locals de treball. Aquest tancament s'interromp en totes les cantonades de l'edifici.

El Pla Especial de la Vila Olímpica proposa una sèrie d'edificis porta, a cavall entre la fi de l'Eixample i l'ordenació pròpia de la Vila, a tocar del mar. Es tracta d'edificacions singulars no destinades a residència sinó a activitats diverses, com ara els serveis. L'Avinguda Icària esdevé un dels principals eixos comercials de la Vila i compta amb quatre d’aquests edificis singulars. La Central de Telefónica es situa a la confluència amb Joan d'Àustria. L'hem plantejat com la unió de dos cossos independents, tant en el sentit funcional com estètic. Resten units per un pont sobre el carrer i un soterrani comú. El volum de planta rectangular, pràcticament cec, conté els equips i maquinària telefònica, mentre que l'el·líptic i vidrat, les oficines. El cos prismàtic queda aplacat en pedra, amb una façana desplomada que es retreu per aconseguir més espai interior. L'el·líptic, es revesteix de planxa ondulada d'alumini, adoptant aquesta geometria per aconseguir esveltesa, doncs té menor alçada. La unió per sobre el carrer conté les rampes de comunicació i una sala polivalent de descans amb vistes a la muntanya i al mar. Les dues figures creen una tensió formal interessant pel que suposen aquests edificis simbòlics de la Vila, resolent el pesat problema iconogràfic d'un pas, pont o portal i oferint una convenient imatge d'edifici públic.

Un fust inclinat de formigó, amb el centre de gravetat a la base coincidint amb la resultant vertical del pes propi, és suportat per tres punts sobre una plataforma circular de formigó armat revestida de pedra, i a la qual s’accedeix a través d’un arc de 30 metres. La plataforma queda tancada per una porta de xapa metàl·lica que s’acciona per mitjà d’un motor hidràulic que, en posar-se en moviment —una rotació de 90 graus—, suggereix un efecte sobre la parpella, ja experimentat per Calatrava en d’altres obres. La torre té 130 metres d’alçària i és coronada per un element semicircular que allotja les instal·lacions tècniques i un pal vertical, una javelina suspesa en l’aire. La inclinació del fust coincideix amb l’angle del solstici d’estiu a Barcelona, de manera que l’ombra que projecta sobre la plataforma circular forma un rellotge de sol.