El Palau Montaner, del editor Ramon Montaner, se empezó a construir en 1889 bajo la dirección y proyecto de Josep Domènech i Estapà. Pero por desavenencias con el propietario, este le acabó encargando a su sobrino Lluís Domènech i Montaner. Domènech i Montaner no alteró la estructura arquitectónica de villa palaciega de Domènech Estapà, construida ya en planta baja y piso, pero sí decidió cambiar la decoración prevista tanto en las fachadas como en el interior. Tal y como se puede observar en las fotografías y los planos del legado Domènech, una de las intervenciones en el exterior consistió en introducir un potente alero en cubierta y un friso cerámico en la parte superior ricamente decorado. El friso decorativo tenía elementos ornamentales de piedra y elementos ornamentales de cerámica vidriada y de reflejos metálicos con motivos florales, heráldicos y referencias a la imprenta. En cuanto al interior, diseñó un majestuoso vestíbulo con una escalera imperial cubierto con una espectacular claraboya de vitral que inunda el espacio de luz natural. Todo palacio está decorado con mosaicos, esculturas, vitral, tapizados y cortinajes y ebanistería realizadas en colaboración con Eusebi Arnau, Antoni Rigalt y Gaspar Homar, entre otros. También contó con la ayuda de su colaborador y amigo Gallissà. Actualmente es la sede de la Delegación del Gobierno en Cataluña.

En 1840 el Ayuntamiento de Barcelona decidió introducir el alumbrado de gas para la vía pública y los edificios de la ciudad. La primera concesión para fabricar gas en Barcelona fue suscrita con Charles Lebon el 14 de junio de 1841, durante quince años. La recientemente fundada "Sociedad Catalana para el Alumbrado por Gas" instaló su fábrica en la Barceloneta, junto a la antigua puerta de Don Carlos. A principios del s. XX el conjunto fabril fue ampliado y en 1907 Josep Mansana presentó una solicitud de licencia para construir un nuevo edificio por oficinas en el interior de la fábrica de gas. El arquitecto Josep Domènech i Estapà, que ya había construido la sede de la Catalana de Gas en el Portal del Ángel y la Torre de les Aigües, se encargó de esta construcción. El edificio se encuentra emplazado actualmente en el Parque de la Barceloneta, delimitado por las calles Doctor Aiguader, del Gas, el paseo Marítimo de la Barceloneta y el paseo de Salvat Papasseit, afrontando el edificio en la calle Ginebra. Se trata actualmente de un edificio aislado de planta rectangular. Volumétricamente consta de dos pisos de altura con azotea plana transitable cerrada por barandillas de hierro. Las fachadas, con un basamento de piedra y el resto estucado en color amarillo, se caracterizan por un cuidado trabajo del ladrillo visto como elemento ornamental, situándolo en el enmarcado de las aperturas arquitectónicas, en los elementos decorativos moldurados o en la cornisa. Destaca la fachada meridional, donde se localiza el principal acceso al edificio. En esta se remarca un eje vertical configurado por tres aperturas unificadas bajo un arco escarzano y coronadas por un hastial ondulado. El arco escarzano no es el único empleado, ya que otras aperturas están cubiertas por arcos de medio punto o arcos angulados. Otro elemento decorativo de marcado carácter modernista que Domènech i Estapà utilizó son medallones de cerámica vidriada con ornamentación geométrica.

La Barcelona del darrer terç del segle XIX va ser testimoni d?una ràpida expansió pel nou districte de l?Eixample, que s?anava ocupant amb habitatges i edificis públics. En molts casos, les noves construccions substituïen instal·lacions obsoletes de la congestionada Ciutat Vella. El Palau de Justícia és un d'aquests nous equipaments i pretenia agrupar els jutjats de la ciutat i la Reial Audiència en un nou edifici monumental que donés la mesura de la nova ciutat. Projectat l'any 1886 per Enric Sagnier i Josep Domènech i Estapà, va ser el primer encàrrec important d'aquests joves arquitectes recent titulats. El projecte anava acompanyat d'una memòria extensa on raonen l'elecció dels materials i les formes de l'edifici: consideraven que el material representatiu de la civilització moderna era el ferro però que la funció representativa de l'edifici requeria la solidesa de la pedra per expressar el pes de la justícia, i també creien que la societat encara no estava preparada per acceptar la utilització d'estructures de ferro a edificis monumentals. Per aquest motiu, van prendre una decisió arriscada i innovadora a l'època: deixar el ferro a la vista a la coberta de l'escalinata monumental i al gran saló del primer pis, però convenientment decorat. El conjunt -que es va voler organitzar d'una manera racional i pràctica- s'estructura en dos cossos simètrics, al voltant de patis, on se situen els jutjats, i al centre, l'accés amb grans espais adequats per als grans processos o activitats representatives. Especialment destacat és el gran saló anomenat dels passos perduts, amb un dels testers ocupats per una gran composició pictòrica de Josep M. Sert. Altres àmbits de l'edifici van ser decorats pels pintors Joan Llimona, Fèlix Mestres i Arcadi Mas i Fontdevila, entre d'altres. Exteriorment, el Palau de Justícia, un dels primers edificis monumentals de la ciutat, utilitza un repertori decoratiu que pren elements de diferents estils. Les escultures que recorren les façanes, amb retrats de juristes i escenes al·lusives, també van ser obra dels més destacats escultors catalans del moment, com ara els germans Vallmitjana, Manuel Fuxà, Josep Llimona o Miquel Blay. El conjunt apareix coronat per una estàtua de Moisès, obra d'Agustí Querol.

L'edifici es troba en un solar entre mitgeres, amb façana principal al carrer Còrsega. Integra un edifici de grans dimensions dins del teixit urbà de l'Eixample. Per aconseguir-ho hem plantejat tres tipus de façana diferents que responen a diferents condicionants del seu entorn més immediat: la façana al carrer Còrsega, la façana a l'interior d'illa i les façanes dels patis de l'hotel. La façana s’esfulla en dos plànols, un de vidre i un altre ceràmic. A la façana principal, les obertures volen respecte al plànol de façana mitjançant unes caixes de llautó, creant un joc de llum i ombra que redueix l'efecte pantalla de l'edifici, aconseguint una millor proporció a escala de ciutat. En la mateixa línia les dues grans galeries recorden el "skyline" de l'antiga fàbrica Bayer. A la nit aquestes caixes s'il·luminen, aconseguint l’efecte de que les caixes suren sobre un llenç negre. Aquests mecanismes ajuden a fraccionar la visió longitudinal de la façana, que ocupa gairebé la totalitat de l'illa. A la planta baixa, l'estructura de pòrtics metàl·lics de doble alçada, ajuda a construir un basament que cerca la visió de jardí interior i dóna presència a l'edifici. La façana aquí es planteja al revés, aquesta vegada amb el vidre reculat, aconseguint fins a 1 m de profunditat des del basament fins a la seva coronació. És una façana que reconeix la seva visual en escorç i sorgeix d'aquesta condició amb el màxim avantatge possible, construint una façana amb gruix, amb ombres, que des de la seva complexitat en aquest cas permet simplificar per integrar-se a l'entorn. La façana posterior, amb fusteries igualment situades en el pla interior, genera un joc de buits i agrupa en una sola obertura les dues primeres plantes, per obtenir major verticalitat. Els patis interiors de l'hotel adquireixen una rellevància especial i no només ofereixen ventilació a algunes habitacions més senzilles, sinó que s'obren als corredors de distribució interior. Per resoldre la possibilitat d'interferència de visuals entre corredors i habitacions, s'ha construït una pell de tubs metàl·lics verticals en forma de diamant que a manera de grans cortinatges resol aquest problema. De nit, unes línies de leds ocultes retroil·luminen els tubs oferint una imatge de suspensió de l'element metàl·lic lleuger per davant del seu tancament o façanes de pati. Un dels principals reptes ha estat la industrialització de tota la solució constructiva. Es tracta d'una façana ventilada molt lleugera construïda a partir de grans mòduls de gairebé 5x3 metres que venien totalment acabats de taller. Aquesta solució ha tingut molts avantatges, entre ells un control absolut en el seu acabat i major rapidesa de muntatge. El fet de minimitzar el nombre de diferents materials (panell ceràmic negre, vidre i estructura folrada amb llautó) ha permès simplificar no només la seva solució formal, sinó també la seva construcció.

Monumento funerario, con la planta en forma de cruz con tres brazos formados por tres sepulturas que descansan sobre un basamento y unas pequeñas columnas. Las caras de los sepulcros están ornamentadas con arquerías y columnas ciegas. El brazo trasero de la cruz es de longitud más pequeña y da acceso al interior del panteón a través de una puerta adintellada. Estos tres brazos están coronados en el centro por un ángel sedente en un trono que se alza con una arquivolta ornamentada terminada en cruz. En sus manos lleva una corona de rosas.