Edificio entre medianeras que forma esquina. Consta de una planta baja, tres pisos superiores y buhardilla, cubierta a una vertiente con teja árabe y los vértices decorados con cerámica verde. Las aperturas se distribuyen asimétricamente, manteniendo una gradación de proporciones en altura. Destaca la tribuna del balcón, las barandillas de hierro forjado y la decoración de cerámica verde.

La casa de la marquesa de Dou és obra de Josep Mª Pericas i data de l'any 1908. L'edifici pertany al període de transició entre el modernisme i el noucentisme. Sí bé tant la torre situada al xamfrà, com a element més contundent, com la utilització de formes curvilínies pertany encara a reminiscències modernistes, l'encaix dels elements en la composició general denota una simplificació formal més d'acord amb la nova arquitectura europea de la que l'autor en reflecteix la influència.

Edificio entre medianeras que consta de planta baja, dos pisos superiores y buhardilla, con perfil irregular a nivel de fachada. En la planta baja se encuentran dos portales adovelados de medio punto, uno junto al otro. En la misma planta se ubican otras ventanas. En los dos pisos superiores se distribuyen las aperturas simétricamente, siguiendo ejes verticales. La mayoría de ellas son balcones volados, con barandilla de hierro forjado, de dintel plano decorado y jambas de sillares de piedra. Estos balcones mantienen una gradación de proporciones en altura. Destacan las dos ventanas geminadas, las del primer piso de arco de medio punto y las del segundo pico de arco lobulado. En el tercer piso está ubicada una galería que recorre toda la fachada, con aperturas de arco de medio punto.

Monument erigit al centre de la plaça d'homenatge al poeta de Folgueroles Jacint Verdaguer i Santaló. S'assenta sobre una base piramidal flanquejada per quatre monòlits, la piràmide és truncada a una alçada aproximada d'un metres i al damunt s'hi assenta un altre cos polièdric, culminat per una mena de pinacle i un rosetó. En aquest cos cònic s'hi adossen les imatges de Sant Francesc, la Mare de Déu, el màrtir Sant Jacint i el Sagrat cor. A la part frontal hi ha diverses inscripcions i un medalló amb el bust del poeta. És construïda amb pedra de Folgueroles d'un color grisós, la part baixa hi ha un jardí protegit per unes reixes de ferro forjat. La iniciativa de rendir homenatge al poeta de Folgueroles va sorgir de la societat "Catalunya Vella" de Vic i la inauguració, el 8 de maig de 1908, es va fer coincidint amb els actes del cinquantenari de la restauració dels Jocs Florals. La primera pedra es col·loca el 5 d'abril. La pedra fou cedida pel sr. Casarramona, probablement fou extreta de les pedreres del mas Arumí de Folgueroles. Les obres foren pagades per subscripció popular i els picapedrers hi treballaren desinteressadament. La inauguració del monument (també conegut pel pedró) fou solemne, s'encarregà un tren especial per venir des de Barcelona i després uns carruatges portaren als convidats de Vic cap a Folgueroles, la rebuda fou solemne: tots els homes del poble, vestit amb la barretina musca, varen sortit a al font del rector, a rebre les personalitats (el bisbe de Perpinyà, l'Ajuntament de l'Alguer, Teodor Llorente...). El bisbe Torres i Bages va presidir l'acte en el qual hi van haver focs d'artifici, ballades de Sardanes i en el moment de descobrir el bust es feren volar coloms.

El monumento construido a Jacint Verdaguer fue realizado entre 1914 y 1924 en el cruce de las calles Paseo San Juan, Mallorca y Avenida Diagonal. El proyecto se debe al equipo formado por el arquitecto Josep M. Pericas y el escultor Joan Borrell, que fueron los ganadores del concurso público convocado por el Ayuntamiento de Barcelona en 1912. Posteriormente, los hermanos Miquel y Llucià Oslé se unieron al proyecto. El monumento consiste en una columna de más de 20 metros de altura, en cuyo coronamiento se dispone la figura del cura Jacint Verdaguer. La columna está rodeada por una estructura de piedra de planta circular decorada con esculturas y relieves. El elemento que envuelve la columna presenta una planta circular y se asienta sobre una base o podio, a partir del cual se desarrolla un paramento construido íntegramente en piedra, con sillares regulares de grandes dimensiones. Consta de tres vanos (o puntos de paso) y de tres elementos de planta semicircular que se adosan a esta base y que se desarrollan en alzado creando una estructura torreada que se corona con una escultura. Estas figuras, obra de Joan Borrell Nicolau, están realizadas en bronce y representan alegorías de la poesía: la épica, la mística y la popular. Entre estas figuras y, dispuestos en la parte superior de la estructura de cierre del monumento -encima de tres ménsulas-, se disponen una serie de relieves obra de los hermanos Llucià y Miquel Oslé y Sàenz de Medrano que representan varias escenas del poema L'Atlàntida de Verdaguer. En el centro del conjunto, en una pequeña zona ajardinada se levanta la gran columna sobre la que se encuentra la figura en bronce de Jacint Verdaguer realizada por el escultor Joan Borrell. Tal y como ya se adelantaba, el acceso a la columna se realiza a través de tres pasos que se configuran como pequeñas aperturas flanqueadas por dos pilares que se rematan con un elemento casi esférico y decoración de líneas sinuosas de inspiración vegetal. En el pilar se localizan pequeños grabados con unos putti que sostienen unas guirnaldas. La columna construida íntegramente con sillares de piedra se corona con un capitel de orden corintio muy esquemático que se remata con un ábaco hexagonal que sirve como base a la escultura del cura. En la parte superior de la columna hay un texto que dice "A mossèn Jacint Verdaguer". Poco después de morir el poeta Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845-Vil·la Joana, Vallvidrera, 1902), se vio la necesidad de erigirle un monumento; sin embargo, no fue convocado el concurso del proyecto hasta 1912. El ganador fue el equipo formado por el arquitecto Josep M. Pericas y el escultor Joan Borrell, aunque finalmente participaron también los hermanos Oslé, que habían presentado un proyecto alternativo. Borrell realizó la estatua del mosén (en bronce) y las de las alegorías en la poesía (en piedra). Llucià y Miquel Oslé realizaron los relieves del friso que rodea la columna y que hacen referencia al poema escrito por Jacint Verdaguer, L'Atlàntida. La primera piedra se puso en 1914 pero las obras se alargaron hasta 1924. Las obras de reurbanización de la Diagonal y el Paseo de San Juan de la segunda mitad del siglo XX hicieron desaparecer la grada que se situaba a los pies del monumento.

S'accedeix al puig de les tres creus per un camí tortuós que coincideix en part amb el Via Crucis que surt del santuari de Rocaprevera. El cim del turó és totalment aplanat i s'ha construït una terrassa de lloses de pedra. El perfil té una barana de pilons de pedra que sustenten un passamà de ferro. A la banda est hi ha les tres creus sobre una base d'obra. La creu central és la més gran que les altres. És una representació del Calvari, amb Jesús al centre i els dos lladres a cada banda. Les creus són de ferro i tenen una base de pedra picada amb una columna i un capitell poligonal. Les creus són gregues amb un cercle que uneix les aspes. En el paviment hi ha representada la rosa dels vents i marca la situació dels pobles i cims propers. Sembla que ja abans del 1686 hi havia tres creus de fusta en aquest mateix indret. Aquí s'hi celebrava el trobament de la Santa Creu el 3 de maig. Es feia un via crucis que sortia de l'església de Sant Feliu fins a arribar aquest cim. Després van passar a fer una processó amb cants de lletanies. El 1736 es va fer una reparació de les creus, que al ser de fusta es malmetien amb facilitat. A principis del segle XX la creu principal era de fusta i les altres eren de ferro i sobre una columna d'obra. L'any 1913 se celebraren les festes constantinianes i es col·locaren les noves creus que es van pagar amb una subscripció popular.

Inmueble entre medianeras, de planta baja y cuatro pisos, con una amplia fachada simétrica y plana coronada por la barbacana de la cubierta a dos vertientes. Esta fachada presenta un portal de acceso en arco de medio punto dovelado -protegido por una moldura poligonal-, mientras que en el primer piso sobresalen dos tribunas verticales semi-hexagonales, flanqueando la zona central, la cual está coronada por un cacerol pentagonal. Los pisos están marcados por líneas de imposta de piedra, así como los portales y ventanas. De esta forma, a través de las impostas se unen las tribunas con los dobles ventanales del cuerpo central y con el grupo de tres arcadas del piso superior. Las fachadas son estucadas, con esgrafiados geométricos que rodean y decoran el encuadre y los laterales de las aperturas. Bajo la barbacana destaca un friso de baldosa cerámica y figuras de terracota. El inmueble se construyó en el incipiente ensanche de Vic desde la apertura de la calle, que unía la plaza del Mercadal con la estación del tren. Se trata del primer edificio de viviendas de alquiler de la ciudad, y fue encargado en 1917 por el empresario tintorero Antoni Puig Danís al arquitecto Josep Maria Pericas i Morros. Por esa época, Pericas empezó a adquirir un lenguaje propio a partir de las corrientes europeas, acercándose a una nueva línea racionalista.

La Casa Pericas se encuentra en la manzana del distrito del Eixample delimitada por la Rambla de Catalunya, la calle Còrsega y la Avenida Diagonal. Dispuesta en el punto de unión de estas dos últimas vías de comunicación, se trata de un edificio de viviendas que presenta tres fachadas articuladas mediante dos tribunas cilíndricas. La construcción consta de una estructura en alzado de planta baja, entresuelo, principal y cinco plantas piso, todo cubierto por una azotea plana transitable. Sus aperturas se organizan en cinco tramos horizontales separados por impostas. El tramo inferior comprende la planta baja y el entresuelo con menaje sillar de piedra. La planta baja presentó el portal de acceso al ángulo derecho de la fachada encarada a la calle diagonal, con un enmarcado portal de arco de medio punto cerrado por una ornamentada puerta de hierro. Este acceso da paso a una zona de vestíbulo y a un patio de luces central en el que se localiza la escalera de vecinos. El resto de aperturas, correspondiente a la zona comercial (en este caso un banco), presentan enmarcamientos de columnas clasicistas. En el segundo tramo se ubica el piso principal, donde destacan las balaustradas de piedra de los balcones y su encuadre esculpido. El tercer tramo presenta las siguientes cuatro plantas, con un paramento cubierto por un esgrafiado que recuerda al sillar de piedra. También existen algunos paneles, también esgrafiados, de decoración figurada y temática bucólica. Las aperturas están solucionadas con ventanas y balcones con cierre de hierro forjado y ornamentación esgrafiada en su base y enmarcados. El tramo final comprende una galería corrida con pequeñas ventanas con arco de medio punto coronado por una cenefa esgrafiada, todo coronado por un potente alero que sobresale de la línea de fachada y la azotea plana cerrada por una balaustrada. En vertical habría que destacar las dos tribunas situadas en las esquinas, y que dan continuidad a la fachada, evitando ángulos vivos. Estas recuerdan al expresionismo alemán y están rematadas por un hastial ondulado.

Capella de planta de creu amb capçalera semicircular i campanar adossat. L'estètica actual de l'edifici poc té a veure amb l'església original. La reforma realitzada per Josep Maria Pericas va conferir-li un segell i estil personal. El santuari està format per dos edificis contigus: l'església i l'habitatge de l'ermità. La façana principal de l'església s'alinea a la construcció de planta baixa i pis que serveix d'habitatge. La porta d'accés, que centra la façana, és arcada i queda protegida per un porxo de coberta inclinada sustentat per columnes dòriques. Sobre el porxo hi ha una fornícula que resguarda l'escultura de la Mare de Déu de Rocaprevera. L'església té forma de basílica d'una sola nau però es configura per la juxtaposició de diversos cossos. És de planta quadrada al primer nivell i circular al segon, amb obertures de mig punt. La nau presenta una coberta a dos aiguavessos amb el carener paral·lel a l'eix longitudinal de la basílica. Queda ocult darrera d'un frontó de línia barroca. Al seu interior hi destaca el cor, amb un revestit de rajoles de ceràmica verda vidriada entre els cairons i les bigues de fusta. Aquest tractament s'utilitza al sostre de la nau principal. Els murs de la nau estan reforçats per unes arcades cegues que podrien semblar capelletes, però com que són molt poc profundes no serveixen com a tal. A la base de l'absis hi ha un recobriment de carreus de pedra ben tallats i polits, i està coronat per unes filades d'arcades amb vitralls i una sanefa imitant les dents de serra. S'estructura en dos pisos: un a la part més baixa que queda sota el nivell de la nau, a mode de cripta i un superior que fa de cambril de la Verge i s'hi accedeix per la girola. L'interior de l'absis queda il·luminat pels múltiples vitralls policroms Té un creuer amb cimbori, a l'exterior és quadrat tot i que a l'interior forma un fals sostre pla cassetonat, cobert amb una teulada de ceràmica verda. A cada costat té un òcul practicable a través d'un sistema de farratges. També té un campanar de planta quadrangular amb acabament de llanternó cilíndric coronat amb coberta cònica i un penell. L'ermita de Sta. Maria de Rocapervera fou erigida el 1284 per Mn. Marc Roca. Originàriament era un oratori que ha estat reconstruït en tres ocasions; com a capella romànica al segle XV (1429 a càrrec d'Antoni Vinyes) i com a capella popular al segle XVIII (1781). Finalment, fou construïda de nou el 1923-1924 per la devoció popular, associada al culte a la verge. El temple actual té unes dimensions majestuoses i és el resultat de l'anomenat “estil Pericas”, a mig camí entre el Noucentisme i el Modernisme amb manlleus de l'estètica clàssica i romànica.

Edificio proyectado por Pericas, con fachadas simétricas y cubierta a cuatro vertientes. Masó participó en la elección y suministro del material cerámico de los arrimaderos y pavimentos, y dibujó dos recuadros "en punto de cruz" para los pavimentos del porche y del comedor. Se conserva el mobiliario diseñado por Masó para el primer domicilio del matrimonio, en la Gran Via de Barcelona.

Edifici civil. Masia de planta quadrada, coberta a quatre vessants i amb una llanterna al centre de la construcció a la qual s'hi obren badius i és coberta a quatre vessants. La façana es troba orientada a migdia i presenta un portal d'arc de mig punt format per petites dovelles. A cada costat de la construcció hi ha un petit cos annexe cobert a una sola vessant. A la part dreta i al costat d'aquest hi ha un portal que tanca la lliça, que es troba a la part de llevant. A tramuntana hi ha una eixida a nivell del primer pis que es prolonga vers els murs laterals, formant balustrades. La part de tramuntana és de totxo vermell, amb diverses formes decoratives jugant amb aquest material. Aquest sector de la casa està rodejat per jardins, amb una font dedicada a Sant Jordi i una capella dedicada a la Verge del Carme. L'estat de conservació és mitjà, caldria cuidar la façana. La capella és de nau única orientada de llevant a ponent. A la capçalera hi ha l'absis precedit per un cimbori, la llanterna sobresurt del cos de l'edificació. La façana té el capcer escalonat i el portal és precedit per una grossa arcada que protegeix el portal, d'arc de mig punt; aquest cos és cobert a una sola vessant. A la part esquerra s'eleva un campanar de torre cilíndrica, a la part superior de la qual hi ha decoracions de serreta i s'hi obren badius. Als murs de la nau i l'absis s'hi obren finestres a la manera romànica. La part baixa dels murs del temple són de pedra picada de color blavós, la resta dels murs són arrebossats i pintats de groc. L'estat de conservació és bo. Antic mas que pertany al terme de Vic i es troba fora de l'aglomeració de la ciutat. Prop de la Serra de Sant Ferm, nucli nascut a redós d'un mas que duu el mateix nom, i a pocs metres del pas de nivell del tren. És un dels pocs masos de les rodalies de Vic que conserva la tradició i continua dedicant-se a les tasques agrícoles. A jutjar per l'estil, fou reformat segurament a finals del segle XIX o principis del XX, adquirint la tipologia senyorial que encara avui conserva. Hi ha una estada per als amos i l'altre pels masovers. L'església dins el terme del mas la Torre d'en Franch es troba al seu jardí. Va lligada a la història del mas, per bé que aquest és molt més antic que la capella. Està dedicada a la Verge del Carme i, segons la data esculpida a una pedra que es troba a l'extrem de ponent del carener, fou edificada al 1928.

Casa residencial de planta rectangular, planta baja y dos pisos con cubierta a cuatro aguas formada por piezas planas dispuestas en forma de escamas en diagonal. También cuenta con una torre de sección cuadrada adosada en la parte izquierda. Esta torre está compuesta por cuatro pisos con cubierta a cuatro aguas. Las ventanas se encuentran únicamente en el último piso, lo que le confiere una estética de campanario románico a la torre. Sobre el vértice de la cubierta hay una veleta. Su altura la hace sobresalir más de cuatro metros respecto a la casa. Está construida con sillares sin pulir, lo que le otorga una imagen rústica. La vivienda presenta una imagen refinada gracias a los elementos decorativos. Aunque el mismo tipo de piedra forma el zócalo, los jambajes y las aperturas del primer piso, el resto del paramento está revocado y pintado de amarillo. El portal de la casa se encuentra junto a la torre y está dovelado, formando un arco rebajado que se confunde con el zócalo. En el mismo eje, y al nivel del primer piso, hay un sillar verdoso grabado con la fecha 1921 y firmado con las iniciales J.Mª P, nombre del arquitecto que llevó a cabo el proyecto. En el primer piso se distribuyen ventanas rectangulares y relativamente grandes, unidas por franjas de piedra sin pulir. En el segundo, las aperturas son más pequeñas y las molduras están decoradas con esgrafiados de líneas muy finas y de un color rojizo en la parte de la cornisa. En la cara norte se adosa una galería cubierta a un agua con ventanales pequeños en la parte alta. En la esquina sureste se encuentra la Virgen del Rosario. En el centro de la fachada noreste hay una tribuna semicircular con una cubierta semiconoide. Se abre con una ventana dividida por dos columnas de estilo corintio compuesto. En la fachada noroeste, también en el primer piso, hay una galería adosada y abierta con tres arcos de medio punto. En su extremo oeste hay una capilla privada con ábside semicircular cubierto a dos aguas. El segundo piso presenta unas aperturas más pequeñas contenidas entre dos listones. Por encima, hay esgrafiados en tonos rojizos con formas de medallones, justo bajo el alero de la cubierta, formada por colgantes y ménsulas. La fachada oeste se abre a un jardín a través de un segundo porche en la planta baja. Está formado por tres arcos de medio punto sostenidos por pilares rústicos en los laterales y dos columnas más finas con capiteles decorados en el centro. Por encima, se encuentra la terraza que se une a la cubierta de la capilla dedicada a la Virgen de Montserrat. En el lateral izquierdo, hay cuatro arcos que se abren a la fachada oeste con vitrales policromados, representando en cada uno un santo. Los tres arcos de medio punto del lateral derecho conducen a la sala de servicio y están sostenidos sobre columnas con capiteles esculpidos con formas vegetales. Los intradós están decorados con pinturas de medallones y formas geométricas. Los interiores están decorados según las especificaciones de Pericas: techos artesonados, pavimentos de cerámica, vitrales, zócalos de cerámica vidriada y pinturas geométricas y de cenefas en las paredes. El mobiliario también se integra cuidadosamente en el conjunto. La edificación está rodeada de jardines y cerrada por un muro de piedra construido con cantos rodados de río. El jardín sigue un eje muy marcado y simétrico, inspirado en los jardines renacentistas franceses, con un estanque y una fuente escultórica con dos leones simétricos. Abundan los cipreses, los abetos y los plátanos, así como algunos arbustos que crean formas geométricas. La casa solariega del arquitecto Pericas se encuentra situada entre el Puig de les Tres Creus y la Coromina. Fue construida hacia 1920, y el portal de entrada se inició en 1921. Era la residencia del arquitecto que la diseñó: Josep Mª Pericas. De hecho, fue concebida como una casa de veraneo para el arquitecto y su esposa. Las líneas estilísticas combinan varios estilos, marcando un cierto eclecticismo, ya que es una arquitectura que oscila entre el Neorrománico, el Noucentisme y el Modernismo. Fue expropiada durante la sublevación de los militares fascistas contra el gobierno de la Segunda República y ocupada durante la Guerra Civil. Aunque desaparecieron los muebles originales, no sufrió daños estructurales graves. Dado que se encontraba en un lugar apartado del núcleo urbano y, gracias a sus dimensiones, se convirtió en un sanatorio para pacientes con enfermedades contagiosas. El médico naturalista Honorio Gimeno Pérez (1907-1991) impartió allí unas concurridas conferencias.

La font aqctual està construida en pedra a la manera del templet i recorda la estructura anterior de fusta que feia de sostre a la Font PIcant . Feta tota ella en granet, presenta els detalls dels forats per guardar els gots dels aigüistes, així com una trapa al mig de la font per fer-ne inmersions. L'Hotel es contrueix el 1880; el seu propietari-fundador, en Martín Pagè, el dirigeix més de 40 anys. Estructuració del Passeig dels Enamorats i l' estanc.L'ermita de Santa Maria de Monsolís, d'estil neoromànic- neogòtic es va començar a construir el 1895. Restaurada el 1970. El projecte i construcció de la Font Picant és de 1927 de l'arquitecte Jospe Mª Pericas. Després de la Guerra es van fer vàries reformes a càrrec de l'arquitecte Isidre Bosch i M.M. Ribot(1950) També al 1957 es va construir el parc a l'alta riba del riu, projecte de Neberhahs (arquitecte alemany)

Iglesia construida en los años 30 del siglo XX para sustituir la antigua iglesia parroquial de Vilalba Sasserra y que se sitúa en el ensanche del pueblo, conocido como Trentapasses y situado junto a la carretera C-35. Es un templo de una sola nave cubierta a doble vertiente y copa a tramontana con un ábside semicircular. La portada es de arco de medio punto formado por pequeños sillares regulares de piedra granítica. Está cubierta por un porche que sobrepasa lateralmente la fachada, hecho de arcos de medio punto que, en la parte central, se apoyan sobre columnas de fuste liso de estilo neorrománico decoradas con figuras animales y antropomorfas. La torre-campanario se adosa a la esquina nororiental. Es de planta cuadrada con cubierta a doble vertiente. El cuerpo de las campanas dispone de pequeñas aperturas de forma cuadrada y contiene una campana del siglo XVII. Del interior cabe destacar la imagen de San Sebastián, situada a la izquierda de la nave, y la imagen de la Virgen de Montserrat, a la derecha. En el presbiterio hay una imagen de la Asunta y el sagrario. Al abandonar la iglesia vieja, se habilitó en la barriada de Trentapasses un pequeño edificio junto a la gran casa del conde de Centelles. El arquitecto J. Mª Pericas fue quien proyectó el nuevo templo que acabó en 1927.

Edifici entre mitgeres que consta d'una planta baixa i quatre pisos. La seva composició, basada en la geometria i en els jocs d'elements de la façana, presenta un equilibri dels buits i els massissos, distribuïts simètricament respecte a un eix central de la façana. Les obertures s'agrupen en tres eixos verticals definits per dues línies de dobles obertures unides per una balconada als pisos centrals i situades als extrems de la façana principal, i un eix central amb una línia de finestres rectangulars d'esquema vertical. Al quart pis hi ha una galeria de finestres d'arc de mig punt agrupades en tres grups de tres finestres cadascun. La cobertura es resol mitjançant una teulada a dos aiguavessos, que sobresurt a la façana principal tot formant una barbacana amb colls vistos. La planta baixa presenta tres portals -els dos laterals han estat reformats i convertits en dependències comercials. El portal central, l'element més decorat de l'immoble, està flanquejat per les dues grans obertures que formen els locals contigus. Està emmarcat amb pedra motllurada i una reixa de ferro forjat, clos per la part superior amb un arc rebaixat sobre el qual es troba el timpà, contornejat per motllures de traçat mixtilini. Continuant amb l'aspecte decoratiu del conjunt, cal esmentar la pedra tallada en carreus del revestiment de la planta baixa, de les llosanes dels balcons i llindes i dels brancals del primer pis; la resta de paraments són d'estuc que imita carreus incisos. Les obertures presenten esgrafiats de motius geomètrics en ziga-zaga o en rocalles. Aquests motius en rocalles també són presents al timpà del portal d'accés i als ampits de les finestres centrals. Lluís Pericas, germà de l'arquitecte Josep Maria Pericas i Morros, va ser el promotor de l'obra. Li va encarregar al seu germà la reforma de dos dels seus immobles d'estil barroc, suggerint-li una solució de façana única i una nova compartimentació per adaptar l'edifici a la seva nova funció com a bloc d'habitatges (el 1926 va demanar a l'Ajuntament de Vic la llicència per unificar ambdós edificis). Una d'aquestes dues cases, la número 10 (abans número 8) havia estat la casa pairal dels Pericas. La família havia acabat comprant la casa del costat, l'actual número 12.

Es tracta d'un edifici entre mitgeres, amb l'església a un dels seus costats. El projecte inicial de Pericas preveia aixecar l'església del convent, en un costat d'aquest, però, finalment, no s'arribà a executar en aquella època, sinó molt temps després, i amb projecte d'un altre arquitecte. Sí que es bastí el campanar, a la banda dreta del convent, de planta quadrangular, que s'enlaira per sobre de la línia de cornisa d'aquest amb un pis de campanes de planta més reduïda que el cos baix i coberta a dos vessants força inclinades. El convent es desenvolupa al llarg del carrer, amb un cos avançat per adaptar-se'n al traçat, que s'estreny en aquest punt. Forma una nau rectangular coberta amb teulada a dues vessants amb ràfec sobre mènsules, a la banda interior de la qual hi ha el pati conventual. Pericas dissenyà els exteriors i els interiors de l'edifici amb el llenguatge propi que el caracteritzà. Amb una seqüència ritmada dels buits i els massissos, combina les obertures en arc rodó amb la finestra d'encuny personal, de forma apaïsada i delicat motlluratge, de vegades geminada, vorejant brancals d'esgrafiats de motius geomètrics. Aquest sentit decoratiu penetra a l'interior, i al vestíbul i l'escala del convent tornem a veure esgrafiats emplafonats en parets i cassetonats als intradossos dels arcs. És interessant el portal principal d'accés, de pedra, inspirat en els models barrocs, flanquejat per dues columnes avançades que suporten un entaulament de frontó mixtilini, amb pinacles als extrems i un escut sobre la clau central. Els paraments del campanar estan aplacats amb pedra de Montjuïc, tallada en carreus i aparellada amb junta refosa ampla, que contrasta amb els murs pintats del cos conventual. La construcció d'aquest edifici la van iniciar els arquitectes Josep M. Pericas i Francesc Pericas l'any 1929. Amb aquesta construcció s'iniciava la remodelació dels carrers, que tenia els seus antecedents en una proposta de modificació d'alineacions existent a l'arxiu municipal datada l'any 1868 que no es va realitzar. La proposta concreta de l'any 1929 feia un entrant al carrer traçant una alineació perpendicular a la portalada d'accés a l'antiga església de la Mercè, emplaçant el nou campanar a la cantonada. Més tard, durant la guerra civil del 1936 va ser enderrocada l'església i el convent antic i, acabada la guerra, es va acabar de remodelar la zona traçant noves alineacions a l'actual carrer de Sant Antoni M. Claret, prolongant l'edifici que ens ocupa, construint la casa d'exercicis i, finalment, l'actual església de Sant Antoni M. Claret.

Ubicada en el distrito de Ciutat Vella, la Parroquia de Nuestra Señora del Carmen se encuentra en la esquina oriental de la manzana delimitada por las calles del Obispo Laguarda, de Sant Antoni Abat, de la Cendra y de la Riera Alta. Dispone de dos fachadas afrontadas en las dos primeras vías y medianera con las parcelas vecinas. El acceso principal a la iglesia se produce desde la calle del Bisbe Laguarda, mientras que el acceso al centro parroquial se produce desde la calle de Sant Antoni Abat. El conjunto parroquial viene constituido por la iglesia, la morada de los escolapios y el centro parroquial, tres edificaciones intercomunicadas y que, a pesar de pertenecer a fases constructivas diferentes, siguen los mismos cánones proyectuales. Los exteriores del conjunto se presentan acabados con ladrillo, tanto en lo que se refiere a la constitución de muros como de aperturas. Sin embargo, algunos detalles arquitectónicos y ornamentales se presentan acabados en piedra de Montjuïc y cerámica vidriada y moldurada. El edificio queda enmarcado dentro del modernismo, si bien abre sus puertas al primer racionalismo y, como algunos autores han apuntado, se inspira de las novedades aportadas por el sezesionismo, el expresionismo alemán y la escuela de Ámsterdam. La iglesia es la primera edificación del conjunto. Su fachada, terminada en ladrillo, trasluce la estructura interior de la iglesia: a sus pies se localiza la puerta principal, que es el único elemento íntegramente hecho de piedra. Consiste en un arco de medio punto rodeado de sus arquivoltas y flanqueado de dos esculturas angelicales de tamaño natural sosteniendo unos incensarios. Sobre un arco de ladrillo en el sardinel reposa un gablecito que contiene un relieve pétreo de dos ángeles sosteniendo el escudo de la orden carmelita, consistente en una montaña con tres estrellas de seis puntas. Este gablete tiene su continuidad en el resto de la fachada con más gabletes bombeados que contienen las aperturas de las capillas laterales de la iglesia, consistentes en ventanas triangulares bombeadas ornadas con tracerías de cerámica vidriada moldurada. Por encima de la fachada de las capillas laterales se levanta la fachada de las naves de la iglesia, mediatizada por la presencia de contrafuertes inclinados que recogen las aguas pluviales de la cubierta por medio de canaleras exteriores de cerámica vidriada. Entre contrafuerte y contrafuerte se abren altos ventanales con vidrieras y tracerías de piedra. La fachada queda rematada por gabletes con ojos de buey que se adaptan a la forma de las cubiertas de laderas que cubren cada una de las crujías interiores de la iglesia. En la cabecera de esta se levanta el campanario, una alta construcción rectangular achaflanada sin aperturas. Este campanario queda coronado por un cuerpo cuadrangular en el que se abren barbacanas y arcos que albergan las campanas, bajo un tejado a doble vertiente de cerámica vidriada. La iglesia es un edificio de planta basilical, de tres naves con capillas laterales en cuatro tramos idénticos y un quinto de mayores dimensiones ocupado por el absis del templo. La nave central está cubierta por bóvedas curvilíneas sostenidas por pilares cilíndricos, mientras que las laterales se presentan subdivididas por la presencia del forjado de la tribuna que las recorre. Todos los muros, pilares y elementos portantes del interior se presentan revestidos con esgrafiados bicolores a base de cenefas continuas entrelazadas. El presbiterio, coronado por un gran arco parabólico, contiene un dosel dorado con una imagen de la Virgen del Carmen rodeada de pinturas murales que representan una gloria celestial. La morada de los Escolapios se encuentra en el ángulo de la parcela, justo a los pies de la iglesia, dotándola de una original fachada y de un acceso meridional alternativo. Esta construcción usada originariamente como escuela presenta una fachada simétrica, con un cuerpo central de tres pisos y dos cuerpos laterales de cuatro pisos. En esta fachada destaca el uso de ventanas horizontales tipo chicago con montantes y dinteles de ladrillo redondeado y franjas de ladrillo en punta de diamante. Este frontis se convierte en una variada muestra de tipologías de aperturas entre las que destacan los arcos geminados, las ventanas con mainel, los balcones, las serlianas y la galería de arquetes. El cuerpo central presenta una escultura de piedra de la Virgen del Carmen entronizada ante un friso cerámico policromado que representa a dos ángeles presentando a la Virgen a un grupo de chicos que tocan instrumentos (a mano izquierda), y un grupo de chicas que cantan (a mano derecha). El acceso a la escuela se produce por medio de un gran arco de piedra de medio punto con sus arquivoltas de ladrillo redondeado y cerrado por una espesa reja de forja. Esta puerta da paso al vestíbulo principal del edificio, en el que nacen las escaleras hacia los pisos superiores de ambos cuerpos y que contiene, al fondo, el acceso a la iglesia por su parte meridional. El Centro Parroquial presenta una fachada similar a la del piso, si bien forma parte de una fase constructiva bastante posterior. También acabada en ladrillo y con un repertorio diverso de aberturas, esta fachada destaca por la presencia de una alta torre que sobrepasa la línea de la azotea sobre los tres pisos del edificio. Los pisos superiores de esta torre están adornados con relieves de ladrillo en forma de cruz y de lesenas y muestran relojes de cristal. Rematando la construcción hay un último piso de planta cilíndrica perforado con ojos de buey. En el interior de este cuerpo destaca la presencia de un teatro con platea, anfiteatro y tribunas escalonadas que conserva parte de la decoración original a base de austeras molduras doradas. La parcela que hoy acoge la Parroquia de Nuestra Señora del Carmen había acogido, desde el siglo XV, el convento de Sant Maties de las monjas Jerónimas, fundado por una laica, Brígida Terré. Este convento de grandes proporciones ocupaba una parcela que se extendía hasta la calle Riera Alta, y disponía de una iglesia gótica de nave única con capillas laterales y ábside poligonal. En 1835, después de la Desamortización, la iglesia del convento se convirtió en parroquial del barrio. Muy dañada por los hechos de la Semana Trágica en 1909, la edificación medieval tuvo que ser derribada y se aprovechó la ocasión para reurbanizar la zona, con la apertura de la nueva calle del Obispo Laguarda. En 1910, el arquitecto Josep Maria Pericas i Morros se encargó de diseñar en ese terreno el proyecto de una nueva iglesia bajo la abogacía de la Virgen del Carmen, reminiscencia del vecino convento del Carmen que había desaparecido el año 1874. La construcción de la nueva iglesia, entre 1911 y 1913, se concluyó con el programa decorativo de Darius Vilàs I Fernández, y fue seguida de la elevación del campanario entre 1923 y 1924. En 1935 se construyó el centro parroquial, que incluía un teatro a la italiana (con platea y anfiteatro) y que hoy es la sede del Teatre del Raval. En la actualidad, el cuerpo afrontado en la esquina es ocupado por una comunidad escolapia.

Es tracta d'un edifici de tres plantes que, seguint els cànons tradicionals dels convents, organitza les dependències entorn a un claustre: l'església que dona al carrer amb accés públic, el refetor, els dormitoris, la capella interior i els serveis. Pericas fa servir en aquest convent una sèrie de recursos historicistes habituals en ell però que són intel·ligentment interpretats i redibuixats: el romànic en la portalada de l'església, amb arquivoltes i sense esculpir, sinó amb els extradossos perfilats per sanefes d'esgrafiats; o l'arqueria del claustre, d'arcs peraltats i capitells no figuratius, que evoca l'arquitectura nassarita; o el portal de la capella superior, amb esgrafiats que omplen els carcanyols de l'arc i que ens remet a l'art mudèjar. Tot, fins a l'últim detall, i amb especial cura la fusteria i el mobiliari, els terres i els vitralls, són d'un disseny exquisit, sense deixar de banda la multiplicitat de formats d'obertures que se succeeixen en els murs, sense perdre el sentit de la simetria. El projecte és de l'any 1928, però la construcció de l'edifici conventual de les germanes Josefines es va allargar en el temps a causa de la seva complexitat, riquesa material i ornamental, i sobretot, l'estancament que va suposar el període bèl·lic de 1936-1939.

Si al costat de l'arc, s'hi obre un portal d'arc rebaixat. Damunt als arcs hi ha escuts de la ciutat. Al primer pis s'hi obren finestres rectangulars, també amb escuts i un ampli finestral gòtic amb calats i columnetes, el qual ostenta l'escut de la ciutat sostingut per lleons. Al segon pis hi ha diverses obertures de construcció moderna. La cornisa presenta motllures de pedra. A la part baixa de l'edifici i els escaires estan formats per grossos carreus de pedra picada, mentre que la resta de la façana està arrebossat. Cal remarcar una sala del primer pis, l'espai de la qual està configurat a partir d'una columna central. Els arcs de la planta tenen vidrieres emplomades i reixes de ferro forjat. La façana principal s'inscriu un rellotge de sol. Finestral: situat al primer pis de la façana Est, correspon a la Sala de la Columna. La finestra coronella de forma rectangular amb un petit ampit que presenta decoracions de soguejat a manera de trencaaigües. Verticalment està distribuïda amb tres seccions separades per dues columnetes de marbre que descansen sobre petits basaments amb volutes i coronades per capitells amb decoracions vegetals. Al damunt hi ha arcs de forma tímidament conopial, amb decoracions vegetals a l'intradós de l'arc. A la part superior presenta calats amb decoracions florals de cinc lòbuls inscrites dins de cercles. Els brancals presenten elements renaixentistes formant entrellaçats damunt l'ampit i les motllures que emmarquen tota la finestra. Damunt de la finestra en un carreu quadrat s'observa l'escut de la ciutat sostingut per dos lleons. L'edifici de l'antiga Llotja està al centre de la ciutat medieval. L'edifici fou construït com a Consella de la Ciutat. En un principi constava d'una construcció de planta baixa amb arcades obertes i amb una columna central, obra del mes Joan Colet. Pladevall data la construcció de la Llotja i la sala superior al 1358. Junyent data l'inici de la construcció al redós del 1495. Ambdós autors coincideixen que a finals del s. XV es va construir el pis superior amb la Sala Columna ornamentada amb un enteixinat policromat i un bonic finestral gòtic, obra de Jaume Cavallers, i un pis superior amb una galeria. L'edifici és va ampliar amb la compra de cases veïnes al segle XVI per tal d'instal·lar-hi dependències destinades a passar-hi el gra, a taula de canvi i arxiu de la ciutat. A partir del 1670 la Casa de la Ciutat es modificà amb la remodelació de l'edifici a càrrec del tracista i llec carmelità Fra Josep de la Concepció. A finals del s. XIX segurament hi hagué la intervenció d'algun mestre d'obres. Entre els anys 1922 i 1931 l'arquitecte Joan Mª Pericas va realitzar les reformes i el tancament dels porxos. El finestral és obra del picapedrer provençal Jaume Cavallers, segons consta en el contracte de l'obra de l'any 1509. Malgrat ser una obra Cinccentista, presenta moltes característiques pròpies del Gòtic i tímids elements del Renaixement.

Edifici aïllat enmig del patis, es planteja arquitectònicament en planta amb una nau rectangular, dividida en tres cossos col·locats simètricament: al centre, un accés en retrocés respecte al pla de façana, com un pòrtic o cancell cobert, a cada banda del qual hi havia els guarda-robes; a continuació, el vestíbul; a cada costat, un aula. Al fons del vestíbul es desenvolupava un cos de menys llargada, porticat i connectat amb el pati posterior, amb un aula central, gran (sala d'actes), i al seu voltant petites dependències, despatx i lavabos. Té planta baixa i pis, amb coberta de teula àrab i boles ornamentals als vèrtexs. Un sòcol de pedra fa de basament dels paraments superiors, d'estucat llis; les obertures de la planta baixa descriuen un arc de punt rodó, mentre que les del pis superior formen una teoria de finestres de format rectangular vertical a cada costat del pòrtic, amb ampits i cornisa remarcats amb una motllura. Un recurs que Pericas utilitzà amb profusió en moltes obres. El pòrtic està tractat amb els paraments estucats i esgrafiats amb color mangra i blanc. Fou construït l'any 1932 per l'arquitecte local Josep Maria Pericas, moment en que l'artista estava influenciat o, si més no, coneixia les primeres obres de l'arquitecte GROPIUS. És una escola nacional coneguda també per Sant Miquel Vell per comparança amb l'escola privada que es troba al mateix carrer i que es coneix també per Sant Miquel dels Sants. El col·legi responia perfectament al procés de renovació pedagògica que havia implantat la Mancomunitat de Catalunya i que tenia especial cura en aconseguir òptimes condicions higièniques relacionades amb l'orientació, la ventilació i la il·luminació natural.

Edifici civil. Hospital de planta gaire bé quadrada, amb un pati central i un tancament a la façana que respon a l'estètica renaixentista i està cobert a diverses vessants. La façana, marcada per tres cossos verticals, els laterals amb capcers triangulars. Els portals estan decorats amb frontons triangulars i les finestres del primer pis amb trencaaigües. El central presenta una decoració amb petxina damunt la llinda, frontons triangulars al primer pis, trencaaigües al segon i obertures separades per columnetes al tercer pis, fent espona a la part esquerra amb un campanaret d'espadanya. Cornisa sense ràfec. L'interior, encara que molt reformat, conserva una sala gòtica. Cal remarcar la farmàcia, dins el clos pati, i alguna coberta interior que manté l'estructura de volta quatripartita, però la major part de l'edifici ha sofert transformacions que impedeixen veure l'estructura primitiva. Cal remarcar també els mosaic que s'hi conserven i el portal del carrer Sant Pere, que encara que assalinat ostenta un relleu amb xiprers com a símbol d'hospitalitat. A l'escala interior es conserva un plafó ceràmic del segle XVIII. La sala gòtica de l'hospital és un edifici civil de planta rectangular orientada de llevant a ponent. De grans dimensions, forma una de les dependències laterals del complexe. És una nau d'una llargada considerable i està coberta per catorze trams amb arcs d'ogiva i parts de descàrrega, que descansen sobre uns culs de llàntia llisos. Un mur és cec i l'altre té finestres rectangulars, hi ha tres portals de fusta i vidrieres a manera de tancament. Ha estat sensiblement restaurat i donat el cos de les obres les parets són arrebossades i pintades; en lloc de ser de pedra vista, el sostre és pla i el sòl recobert de mosaic modern. Hi havia una sala bessona a aquesta però ha estat transformada. L'estat de conservació, salvant la restauració, és bo. El portal de l'hospital és un element moble situat al sud-oest i dona al carrer de Sant Pere. És de forma rectangular emmarcat per carreus i una gran llinda de pedra damunt el portal en la qual hi ha un alt relleu que descriu dos xiprers amb una creu llatina al damunt (es troba molt assalinat). A la part esquerra el flanqueja una finestra rectangular amb una bonica reixa de ferro forjat i al damunt un òcul ovalat que denota l'amplada dels murs. Aquest portal condueix a les antigues cavallerisses de l'hospital, un ampli recinte amb cobertes de volta i parets formades per còdols de riu i morter. L'estat de conservació és mitjà per bé que s'hi ha posat tirants que reforcen les bigues. La Farmàcia de L'hospital (1932-1933), es troba en el pati interior de l'hospital entre les altres dependències del mateix. És de forma rectangular i consta de dues sales cobertes per volta de canó, una d'elles sense decorar, conserva una pica de marbre i el terra és nou, l'altra té unes decoracions amb esgrafiats de figures geomètriques i una lluneta decorada amb pintures al fons (signades per Ll. Costa), els murs són de rajola llisa. La façana presenta un gros portal d'arc rebaixat amb dovelles de pedra i s'inscriu un petit portal rectangular, tot decorat amb vidre decorat i marcs de fusta. A cada costat s'hi ha un portal rectangular, amb inscripcions i decoracions semblants. Al damunt, s'hi obren finestres. Edifici al carrer Sant Pere, 8: Casa entre mitgeres que consta de planta baixa i dos pisos, coberta a quatre vessants. A la planta baixa, dos grans finestrals amb reixes de ferro forjat i a l'esquerra, un portal rectangular amb la llinda esculpida. A l'angle esquerre de la casa, per la banda del C/ Sant Pere, hi ha grans carreus de pedra que arriben fins al nivell del segon pis. A nivell del primer pis hi ha tres o quatre carreus esculpits on es representa un escut, fragmentat i datat. La resta dels pisos i la teulada han estat molt reformats i desmereixen un xic l'estructura primitiva. L'estat de conservació és regular. És construïda amb pedra, totxo i arrebossada al damunt. Parts de ferro forjat i pedra vista. La llinda del portal, per bé que es troba molt deteriorada, conserva dos xiprers esculpits, símbol d'hospitalitat. L'escut esculpit als carreus de l'angle esquerre és de pedra blanquinosa i duu la llegenda següent: PTI.MAX.HOC.CP OCAVIT 1680 Fou fundat per Ramon Terrades, vigatà establert a Mallorca, que a través d'una deixa testamentària llegà els seus béns (1348). Degut a les pestes les obres no foren acabades fins al 1384. El 1441 el modest edifici (sala d'homes i de dones) s'amplià amb la capella que dóna culte a santa creu. Entre 1538-1547 es va construir la façana actual i les sales d'un gòtic tardà. La façana és un dels pocs elements renaixentistes que conserva la ciutat a part de la capella de Sant Just. Al segle XX s'hi van fer algunes obres que van córrer a càrrec de l'arquitecte J. Mª Pericas. Concretament se'n conserva la farmàcia noucentista construïda entre 1932-1933. S'ha perdut una de les sales que roman amagada sota els envans i departament de construcció moderna. Actualment gairebé tots els serveis sanitaris, s'han traslladat a unes dependències annexes i de nova construcció. A la Farmàcia, s'hi conserven 19 pots de farmàcia, una gran taula de marbre i molts documents sobre l'hospital els qual s es troben en un precari estat de conservació. També conserva unes inscripcions: NEQUE HERVA NEQUE HALAGMA SANAT SED SERMO DOMINI DEUS PROVIOEBIT L'edifici del carrer Sant Pere, 8, pertany a la part posterior de l'Hospital de la Santa Creu. S'havien de construir dues cases al c/ Sant Pere enfront de les monges de Santa Margarida, que al segle XVII fou substituïda per l'església dels Trinitaris. Una d'aquestes cases era destinada a les dones i l'altra als homes. El c/ Sant Pere va ser la continuació de l'antic carrer de la Ramada, que sortia fora muralla mitjançant el portal de Malloles. Aquest carrer, a partir del segle XIII i per ordre del rei en Jaume fou el que a través del c/ del Remei comunicava amb Barcelona.

Edifici aïllat enmig del patis, es planteja arquitectònicament en planta amb una nau rectangular, dividida en tres cossos col·locats simètricament: al centre, un accés en retrocés respecte al pla de façana, com un pòrtic o cancell cobert, a cada banda del qual hi havia els guarda-robes; a continuació, el vestíbul; a cada costat, un aula. Al fons del vestíbul es desenvolupava un cos de menys llargada, porticat i connectat amb el pati posterior, amb un aula central, gran (sala d'actes), i al seu voltant petites dependències, despatx i lavabos. Té planta baixa i pis, amb coberta de teula àrab i boles ornamentals als vèrtexs. Un sòcol de pedra fa de basament dels paraments superiors, d'estucat llis; les obertures de la planta baixa descriuen un arc de punt rodó, mentre que les del pis superior formen una teoria de finestres de format rectangular vertical a cada costat del pòrtic, amb ampits i cornisa remarcats amb una motllura. Un recurs que Pericas utilitzà amb profusió en moltes obres. El pòrtic està tractat amb els paraments estucats i esgrafiats amb color ocre, mangra i blanc. Aquesta obra es va construir en el moment que va créixer el sector sud de la ciutat cap a la carretera de Barcelona i el barri del Remei. Es construí un pont nou sobre el Gurri (1916) desapareixent el del segle XV. El model per al grup escolar Jaume Balmes ja l'havia experimentat Pericas en el grup escolar Sant Miquel dels Sants, també de Vic, un any abans, el 1932, amb recursos funcionals, compositius i decoratius molt similars. Els dos col·legis responien perfectament al procés de renovació pedagògica que havia implantat la Mancomunitat de Catalunya i que tenia especial cura en aconseguir òptimes condicions higièniques relacionades amb l'orientació, la ventilació i la il·luminació natural.

Se trata de un inmueble de planta rectangular y dos pisos concebido como puerta de acceso al recinto Torribera que se constituye como eje de simetría de todo el conjunto. Los paramentos de las fachadas principales combinan el estuco con la ornamentación de piedra artificial. En medio presenta tres arcos, uno grande para el tráfico rodado y ambos lados uno más pequeño para los peatones. Presenta una cornisa que rodea todo el inmueble con gabletes neobarrocos. Cuatro prestigiosos doctores en medicina están representados mediante esculturas: Mariano Cubí, Santiago Ramón y Cajal, Emil Wilhelm Magnus Georg Kraepellin y Jean-Martin Charcot. La cubierta es de teja árabe a dos vertientes y presenta el cruce con la cubierta del cuerpo central de iguales características. La portería del recinto Torribera forma parte del proyecto que en 1917 resultó ganador del concurso promovido por la Mancomunitat de Catalunya.

Edificio de planta alargada, variada y compleja que se adapta a las curvas de nivel, que se resuelve mediante ejes de simetría y cuerpos retranqueados que crean un juego de volúmenes. La edificación consta de capilla con torre y pabellón de servicios general, conectados por un cuerpo abierto en la planta baja que actúa de puente. Las fachadas son muros de piedra enlucidos y pintados sobre zócalos de piedra natural rústica. En las aperturas predominan las ventanas de arco de medio punto con carpintería y elementos ornamentales. El cuerpo central que conecta la capilla y el pabellón hace las funciones de punto con tres grandes aperturas: un gran arco central que permite el paso de vehículos y dos laterales peatonales. La complejidad volumétrica del edificio se traduce en un juego de cubiertas inclinadas de teja plana esmaltada con pequeños aleros. La torre campanario de la capilla está coronada por un pináculo de base octogonal. El antiguo pabellón convento alojaba la residencia conventual de las monjas que administraban el centro psiquiátrico, y se une con un puente que forma un soportal en el acceso principal a la capilla del recinto Torribera. Este edificio de lenguaje formal y ornamental Noucentista forma parte del conjunto de pabellones ganador del concurso para la Clínica Mental en 1917. El edificio de la iglesia y pabellón convento es de estilo neo-románico con dos absidiolas y ábside central con deambulatorio donde se añade el cuerpo de la sacristía.

Complejo sanitario construido en diversas fases desde 1927 y hasta 1936 que parte del proyecto ganador del concurso convocado en 1917 por la Mancomunitat de Catalunya. Este proyecto redactado por Rafael Masó y Josep Maria Pericas fue ejecutado nueve años después cuando Masó, afectado por una sanción política, no puede figurar como arquitecto de las obras, aunque consta que está trabajando al menos en los años 1926 y 1927.

Edificio a cuatro vientos de planta cuadrada con cubierta a cuatro aguas de teja plana cerámica y un alero pronunciado. Las fachada presenta una jerarquía de triples vanos centrales en contraposición al paramento plano y macizo. En la planta baja, aparece la puerta de acceso en forma de arco de medio punto, precedida por un porche que presenta una apertura en el centro y otra en cada uno de los laterales. En la planta piso y encima de este atrio hay un balcón con triple ventanal. En la última planta hay tres ventanas apaisadas. El edificio era la residencia del director de la clínica mental. Actualmente hace la función de centro de estudios superiores de la UNED - Terrassa y se conoce como edificio de la Torre.

Se trata de pabellones aislados de planta baja rectangular con jardín geométrico. En las fachadas predominan las superficies enlucidas y pintadas sobre zócalos de piedra natural y rústica. Las aperturas son apaisadas. Los porches de la fachada sur se asientan sobre pilares de hormigón con elementos ornamentales neoclásicos. Las cubiertas son inclinadas a cuatro vertientes de teja árabe con un cuerpo perpendicular a dos vertientes. Estas edificaciones forman parte del conjunto de pabellones de la clínica mental ganador del concurso promovido por la Mancomunitat de Catalunya. Tanto la disposición dentro del recinto como el lenguaje formal y ornamental de los pabellones son fieles al proyecto original del año 1917. Estos pabellones acogían a enfermos psiquiátricos. El pabellón Montserrat quiere adaptarse como Centro de Interpretación del Medio. El pabellón Canigó antes se llamaba pabellón de la Inmaculada.

Se trata de dos pabellones aislados, de planta baja y planta sótano, con el jardín geométrico rodeado de zarzales y cubierta inclinada de teja plana esmaltada y elementos de hierro forjado. En las fachadas predominan las superficies enlucidas y pintadas sobre zócalos bajos de piedra natural y rústica. Las aperturas disponen de carpintería a la inglesa con profusión de divisorias y elementos formales decorativos de piedra arenisca, mientras que los porches de la fachada sur están formados por arcos de hormigón sobre pilares redondos. Los pabellones Gaudí y Verdaguer forman parte del conjunto de pabellones de la clínica mental ganador del concurso promovido por la Mancomunitat de Catalunya en 1917. Son los únicos pabellones que se construyeron según el proyecto original tanto respecto a la situación como respecto al lenguaje formal empleado. Fueron concebidos para tratar a enfermos psiquiátricos y han sufrido diversas reformas a lo largo del tiempo. Está previsto que sirvan para acoger a los laboratorios y despachos del Centro de Investigación Clínica y Centro de Ciencias y Tecnología de los Alimentos de la Universidad de Barcelona. Antes el pabellón Gaudí se llamaba Sant Pau y el pabellón Verdaguer estaba dedicado a la Virgen de Lourdes.

La cruz de término está ubicada en el cruce de la avenida de les Corts Catalanes, las calles Guipúzcoa y Concilio de Trento en una zona ajardinada en la frontera entre Sant Adrià y Barcelona. Es de piedra artificial y está constituida por un basamento cúbico sobre el que se levantan cuatro pilastras de fuste cilíndrico y liso con moldura formada por tres filetes semicirculares rematada por una triple corona de anillos troncocónicos. En el centro de la base existe un fuste cilíndrico que sostiene un capitel de forma troncocónica invertida, con decoración vegetal, donde descansa la cruz. Esta tiene los cuatro brazos iguales, de forma troncocónica, revestidos con relieves que simulan cuerdas tejidas a espiga. El punto central de la cruz está resaltado con un círculo de sección cilíndrica, también decorado con relieves de inspiración vegetal. El estado de conservación es bastante bueno, pero en algunas zonas ha saltado el revestimiento de piedra artificial dejando los hierros al descubierto. La cruz, que señala simbólicamente el límite del municipio, se construyó en 1944 y se situó en la carretera de Mataró. En este lugar ya había habido una antiguamente. Posteriormente, cambió de emplazamiento. La iniciativa de poner la cruz fue del Estado y Acción Católica, que querían restablecer todas las cruces que se habían perdido con motivo de la Guerra Civil. La cruz es un símbolo de la resistencia de Sant Adrià frente al intento de anexión de este municipio por parte de Barcelona y Badalona.

Es tracta d'un edifici entre mitgeres de planta baixa, tres pisos i golfes. La coberta és a doble vessant amb pendent pronunciada amb el carener perpendicular a la façana i té un ràfec de molta volada. A la façana podem veure que cada pis està tractat de manera diferent. A la planta baixa hi ha tres finestrals que van de dalt a baix amb un enreixat de ferro decorat. El parament està arrebossat imitant carreus. Al primer pis apareix un gran balcó que ocupa tota l'amplada de façana, amb una barana feta amb un entramat de muntants i travessers. Al darrera de la façana el finestral es divideix per columnes de pedra, separades però del pla de la finestra. La vidriera es compon mitjançant la repetició d'un mòdul format per diferents vidres translúcids de diferents colors. La façana està aplacada amb rajola ceràmica vitrificada. A partir d'aquí comença la tribuna que identifica el segon pis. En aquest trobem una superfície de carreu abuixardat i finestres separades només per un matxó prim. Al tercer pis trobem quatre finestres dins d'una única franja de pedra que les unifica. La façana es corona amb un capcer agut, amb una ampla barbacana que conté les obertures que ventilen la planta de sota coberta. Aquestes tenen forma de gelosies quadriculades. El ràfec descansa sobre uns colls de fusta i el revers dels quals està revestit de ceràmica vidrada. L'aspecte que aquest edifici té avui en dia es deu a la reforma de l'immoble que dugué a terme Josep Maria Pericas entre 1957-1958. L'arquitecte fa servir el seu llenguatge personal amb certes influències modernistes i noucentistes. Els elements més destacats són l'escala i la cornisa. Posteriorment ha sofert poques alteracions. L'any 1966 es va enrajolar el terrat. El tancament de la biblioteca i la reforma de l'oficina de la Caixa és el més destacable.

El temple romà de Vic, obra dels segles I-II d.C., està situat a la part alta de la ciutat, al costat de l'església de la Pietat, i dins de l'àmbit de les ruïnes de l'antic castell dels Montcada. La cel·la del temple amida exteriorment 12'10 x 10'10 m. El pòrtic columnat i la cel·la són bastits sobre el pòdium del temple, al qual s'accedeix per una escalinata situada davant de la façana de llevant. Les columnes, a jutjar pels fragments originals que en resten, eren llises, amb la base jònica i el capitell corinti. Els murs de la cel·la són de grans blocs de pedra escairada a les cantonades. Els altres paraments són fets amb petits blocs de pedra. Tota la cel·la és coronada per un entaulament jònic, format per arquitrau, fris i cornisa, fets amb grans blocs de pedra. Per sota de la cel·la, dins del cos del podium, hi ha una altra cambra de les mateixes dimensions de la cel·la, que conté un pou, que podria datar d'època romana i que algun temps fou el pou del pati central del castell dels Montcada, època en què es féu el brocal actual. Aquesta cambra serví com a local del Centre Excursionista de Vic i com a magatzem. El temple pertanyia a la ciutat romana d'Auso que probablement fou fundada el segle I aC. No se sap del cert si anteriorment hi havia hagut un assentament ibèric. El temple fou construït entre els darrers decennis del segle I dC i el primer quart del segle II dC, tal com semblen indicar les excavacions realitzades. La seva existència fou totalment ignorada fins l'any 1882, en què fou trobat en enderrocar-se l'antic castell dels Montcada, que fins aleshores havia estat utilitzat com a presó. Els tres murs de la cel·la conservats (el de llevant havia desaparegut) havien fet la funció de parets internes del castell. Un grup de vigatans il·lustres, especialment Josep Serra i Campdelacreu, arxiver municipal, en adonar-se del valor del monument, adquiriren el solar i procediren ràpidament a la seva recuperació. Es va refer la cel·la amb la seva coberta, es va fer de nou el mur de la façana, i d'acord amb l'únic capitell conservat a l'angle NE de l'obra i amb les mesures que proporcionava un fragment de fust de columna recuperat, es va construir la columnata frontal. Finalment, l'any 1959, es va completar el frontó triangular que corona la columnata. El monument es destina actualment a centre d'activitats culturals. Gràcies a unes excavacions recents s'han pogut establir les dimensions del períbol o pati sagrat que envoltava el temple. Recentment se n'ha restaurat la coberta.

Masia de planta rectangular, coberta a quatre vessants i amb torre de planta quadrada adossada a la part esquerra. Aquesta és construïda a base de còdols de riu i està coberta a quatre vessants. La finca està envoltada per jardins, l'accés a la casa és per sota un pont, damunt del qual hi ha unes galeries que comuniquen amb una gran terrassa, que al seu torn està situada damunt l'habitatge dels masovers i l'estança dels propietaris. El portal d'entrada, de mig punt, és adovellat. Als seus laterals s'hi obren dues finestres rectangulars amb un parell de pilastres amb basa i capitell al seu interior, i més a l'esquerra un altre parell de finestres, en aquest cas més menudes i amb una decoració de pedres emmarcant-les. Al primer pis un balcó d'obertura allindada, amb dues finestres rectangulars flanquejant-lo i dues d'arc de mig punt a la part esquerra del mur, totes amb reixes de forja Les de les golfes són rectangulars i la barbacana també és decorada, a base de mosaics. A la part dreta, a nivell del primer pis, hi ha una glorieta. Antic mas registrat en el fogatge de 1553, de la parròquia i terme de Sant Hipòlit. Aleshores habitava el mas Gabriel Ordeix. La casa fou ampliada al segle XVII i XVIII. La reforma més important però fou la que es produí a mitjan segle XX en què l'arquitecte J. Pericas la va convertir en una casa de característiques senyorials. El propietari actual, Francesc d'Assis Parés, ha estat gran col·leccionista d'antiguitats, de manera que actualment el mas Ordeix s'ha convertit en una mena de museu.