La Colònia tèxtil del Pelut, també anomenada de Conangle, Colònia SAY o Colònia Ymbern -cognom de la família sota la qual va funcionar el conjunt fabril durant més de setanta anys-, forma part de les grans colònies de la Vall del Ges, entre les quals es troben la Mambla, Borgonyà, Vila-seca i La Coromina. El Pelut és un dels conjunts més unitaris producte de la industrialització del riu Ter, format pels elements següents: la fàbrica i el canal, els habitatges dels estadants i els dels directius, els jardins i el pont d'accés. L'aspecte actual de la colònia és producte de les construccions realitzades al llarg del primer terç del segle XX, impulsades pels germans Calvet i finalitzades pels Ymbern. S'hi accedeix a través d'un pont de pedra que travessa el riu. La disposició dels edificis industrials -construïts amb pedra corejada d'estil modernista- formen una plaça. Els habitatges dels obrers, així com els equipaments -fonda, botiga, safareigs i camps d'esports-, l'explotació agrícola annexa i sobretot els magnífics jardins, dissenyats per Nicolau M. Rubió i Tudurí, fan un exemple únic de colònia industrial a Catalunya. Cal remarcar, a més, que el conjunt industrial quedà inacabat arran de la mort prematura d'Eduard Calvet i que el projecte original hauria sigut molt més ambiciós del que finalment es va poder dur a terme. Segurament sota les ordres de l'arquitecte Riera -fortament influenciat per l'escola de Gaudí-, es van construir les edificacions industrials, un conjunt alineat de 18 habitatges dividits per l'edifici de la fonda, que funcionarà com a ocasional botiga de queviures i residència dels muntadors de pas per la colònia, uns darreres amb safareigs, pati i horts, un espai com a sala de ball d'estiu i un entorn enjardinat amb pistes d'esport. No es va arribar a dur a terme la construcció d'un economat, un cafè-casino, una escola i un altre conjunt d'habitatges. Habitatges dels obrers: conjunt de 18 habitatges en forma de bloc entre mitgeres de planta baixa i dos pisos, amb pati posterior i safarejos ubicats al nord de la colònia. Tenen obertures decorades amb obra vista de maó i còdol de riu vist. Coberta de teula romana de doble vessant amb carener paral·lel a la façana i gablets oberts a aquesta mateixa. El conjunt presenta un aspecte modernista-noucentista amb tots els trets de l'època: materials tradicionals, obra vista decorativa i predomini del ple sobre el buit en la composició de les façanes. A l'espai central d'aquest conjunt, sobresurt la façana del que era l'antiga fonda-botiga de queviures, que era un edifici de dimensions sensiblement més grans que la resta. En la resta d'edificis, els habitatges s'hi allotjaven diverses famílies per pis. Actualment desocupats i en un estat de ruïna avançat. Habitatges dels directius: conjunt de 4 habitatges en forma de bloc entre mitgeres de planta baixa i dos pisos, amb pati posterior ubicats entre el bloc d'edificis dels obrers i la fàbrica. Presenta obertures biforades i triforades decorades amb obra vista de maó i còdol de riu vist. Coberta de teula romana de doble vessant amb carener paral·lel a la façana i gablets oberts a aquesta mateixa. El conjunt presenta un aspecte modernista-noucentista amb tots els trets de l'època: materials tradicionals, obra vista decorativa i predomini del ple sobre el buit en la composició de les façanes. Actualment habitats. Fàbrica: conjunt format per sis naus diferenciades tancant un pati interior de grans dimensions. Aquestes naus són d'obra vista i coberta a doble vessant amb teula romana i carener perpendicular a la façana. Les naus sud i sud-est compten amb finestrals amb arc de mig punt que proporcionen una àmplia il·luminació. Originàriament no hi havia cap nau a la cara nord del pati, aquest sector és on donen les cases dels directius. Dues de les naus tenen soterrani il·luminat a través d'un pati anglès. Actualment la fàbrica es troba en funcionament a través de dues empreses i s'ha edificat una gran nau a l'antic pati central. Canal: Canal de 200 m de llarg fet amb murs de contenció de còdols de riu i ciment. A la part que separa el mur del canal i el riu, hi ha una zona amb pollancres. A l'altra banda hi ha una barana de pedra des d'on es pot observar el canal, la resclosa i el riu. El canal fa poc més de 9 m d'amplada. Aquest té dues comportes: la casa comporta i una altra de descàrrega de fons, a pocs metres de la primera. Canalitza l'aigua cap a la nau sud, on s'ubica la turbina. Jardins: ubicats a llevant de la fàbrica i les cases dels directius i per sota (sud-est) de les cases dels obrers, limiten amb el canal pel seu costat sud. Ocupen el que originàriament hauria d'haver sigut l'espai central de la colònia. Són uns jardins romàntics amb traçat geomètric i recorreguts de vianants, dissenyats pel mestre d'obres Josep Maria Riera i per Nicolau Rubió i Tudrí. Presenten espècies vegetals autòctones i importades. Al jardí es troben diversos elements decoratius com ara fonts, una pèrgola i diversos recorreguts. L'espai entre els jardins i la fàbrica originàriament hi havia una zona esportiva formada per dos camps de futbol i una pista de tenis. Es conserven també elements del sistema d'il·luminació original com ara fanals dels anys 20 i 30 del segle XX. Actualment els jardins estan abandonats i en un estat de conservació precari. Pont d'accés: Pont de 85 m de llarg de molt bella factura i d'aspecte monumental, característica que li dona sobretot l'arc d'entrada, construït amb blocs de pedra picada, que forma un conjunt de perfectes línies arquitectòniques. Té sis ulls d'arc de mig punt de 14 m cada un, emmarcats amb maó. A banda i banda hi ha una barana que segueix el mateix estil que la barana del canal. El paviment és asfàltic i té voreres a banda i banda. El 1920 es van iniciar les obres d'un pont de pedra amb el patrocini de la casa Calvet. És l'únic pont de tot el sector torellonenc que va resistir l'aiguat del 1940, però els estreps de la part de tramuntana van patir desperfectes en quedar descalçats i van ser reparats per la casa Ymbern. Fins que es va construir el pont de Borgonyà el 1957, tot el trànsit entre Torelló i les comarques pirinenques va haver de circular forçosament per aquest indret L'origen de la colònia Ymbern té els seus precedents en un establiment en el qual es treballava la L'any 1859 l'empresari Joan Camps instal·la una adoberia de pells (fet pel qual es coneix com a El Pelut). Anys més tard, va canviar l'ús per a la producció de la filatura de cotó. A partir de 1879 va canviar de propietari a mans de Valentí Fath, que va fundar també la colònia de La Mambla. L'any 1882 Fath s'associa amb el fabricant Vehil. El 1889 pateix un greu incendi que la destrueix completament. Entre els anys 1893 i 1904 passa a mans de Lluís Madirolas, que reprèn la producció reconstruint les parts cremades. El 1905 la fàbrica passa a mans dels germans Calvet, que doten la fàbrica de la fesomia actual. El projecte queda parat el 1917. L'any 1930 la família Ymbern modernitza la colònia substituint l'antiga turbina per un alternador. El 1935 es decideix no continuar amb el projecte anterior d'ampliació de la colònia i reduint els elements al conjunt de la fàbrica, els 18 habitatges inclosos una fonda-botiga de queviures, un bloc de 4 edificis dels directius, jardins de la colònia i el pont d'accés des de Torelló.

Església de planta basilical, de reduïdes dimensions, de tres naus i amb absis semicircular. És orientada de nord a sud, amb la façana principal a nord. Per l 'oest està unida mitjançant un cos intermedi a un edifici que és una habitatges d 'aire noucentista; en canvi, el seu lateral est és lliure. Ambdós edificis formen un conjunt ben integrat. L'església és feta, exteriorment, de pedra sense polir i tallada en carreus regulars amb els quals es composa tota la construcció, de manera que en forma part inherent l 'ornamentació. Des del punt de vista estilístic, és un edifici eclèctic on es conjuminen elements neoromànics i neogòtics reinterpretats de manera personal, que li atorguen un caire de modernitat, amb la tradicional concepció basilical, en planta i secció, recuperada del renaixement. La façana principal segueix una forma esglaonada reduint -se en altura a causa de la secció marcada per la nau central i les dues laterals, més baixes. S 'acaba estilitzant lleugerament amb l 'ajuda del campanar d'espadanya de dos ulls que corona la façana. Està marcada per un eix de simetria en el que apareix el portal d 'entrada d 'arc de mig punt, amb una arquivolta decorada amb motius geomètrics quadrats refosos. Les impostes formen una paraula a dreta i esquerra que composen el nom de Domus Domini. La porta és de fusta reblonada. Segueix l 'eix una finestra esvelta i ornamentada, acabada amb arc calat amb un rosetó en el timpà. Il·lumina i acoloreix l'interior gràcies a un vitrall policromat que forma unes onades molt particulars i ornamentades a base de roses vermelles; a sota hi ha una barbacana o matacà, sustentada per cartel·les, que serveix per protegir el portal. Al laterals d 'aquest eix central, ja situats en la secció corresponent a les naus petites, se situen dues finestres més en forma de gran espitllera amb perfil acabat amb arc lobulat. En el seu perfil s 'hi disposen aparells més rústecs i sobresortits. El tancament és un vitrall semblant al del finestral central i està protegit per una barra vertical de ferro forjat ornamentat amb florons. Les façanes laterals són gairebé cegues i presenten com a decoració un ritme de permòdols de cornisa en dos nivells, corresponents a l'alçada de les naus, estan cobertes amb teulades inclinades. Al lateral est apareix una segona porta més simple, d'arc de mig punt i amb un gablet de pedra. L'absis encapçala la nau principal pel sud, amb la part superior del perímetre semicircular recorregut per una sèrie de finestres en arc de mig punt i amb esplandit inclinat, que il·lumina l 'interior mitjançant petits claustres calats amb vitralls policromats, formant grups de tres en cada un dels arcs. Té coberta semi cònica. L 'altar també és il·luminat per un òcul circular situat a la testera sud de la nau. Totes les obertures filtren una llum policromada gràcies als seus magnífics vitralls la qual cosa proporciona un cert aire màgic a l'interior. La nau central és coberta en el seu interior per una volta apuntada i els arcs que sustenten les naus laterals també són ogivals, amb els capitells decorats de maó. Els murs són arrebossats i pintats, amb elements en ressalt de maó rogenc vist, i amb decoracions estucades i pintades a l 'absis. Sobre el vestíbul hi ha un altell destinat al cor, al qual s 'accedeix per una escala a cada lateral, molt estreta i inclinada. Es protegeix amb una barana de forja molt ornamentada. A l 'extrem de la nau lateral esquerra, just al costat de l 'altar, hi ha un recinte tancat per una reixa, feta també de forja molt decorada. Al seu interior hi ha la custòdia i s 'il·lumina per una finestra policromada oberta a la testera de la nau. L 'altra lateral s 'usa com a sagristia i està tancat d 'obra. Davant seu, hi ha un petit altar dedicat a la Mare de Déu. Un altre element a destacar és una pica baptismal de pedra amb secció cilíndrica i amb una tapa cònica. Aquesta església, dedicada al Sagrat Cor, es construí arran de la instauració de la colònia tèxtil de la Coromina. Coneguda també per fàbrica Pericas i situada a l'extrem del terme de Torelló, sota Conanglell. La colònia es creà sobre un antic molí l'any 1874. L'església, segons indica el portal, es construí o més ben dit s'acabà a l'any 1906. Aquesta fou de les primeres obres que dissenyà l'arquitecte Pericas i Morros, el qual treballava dins d'una estètica híbrida, que girava l'entorn de les solucions gòtiques i tendències gaudinianes amb l'ús de la pedra sense polir.

S'accedeix al puig de les tres creus per un camí tortuós que coincideix en part amb el Via Crucis que surt del santuari de Rocaprevera. El cim del turó és totalment aplanat i s'ha construït una terrassa de lloses de pedra. El perfil té una barana de pilons de pedra que sustenten un passamà de ferro. A la banda est hi ha les tres creus sobre una base d'obra. La creu central és la més gran que les altres. És una representació del Calvari, amb Jesús al centre i els dos lladres a cada banda. Les creus són de ferro i tenen una base de pedra picada amb una columna i un capitell poligonal. Les creus són gregues amb un cercle que uneix les aspes. En el paviment hi ha representada la rosa dels vents i marca la situació dels pobles i cims propers. Sembla que ja abans del 1686 hi havia tres creus de fusta en aquest mateix indret. Aquí s'hi celebrava el trobament de la Santa Creu el 3 de maig. Es feia un via crucis que sortia de l'església de Sant Feliu fins a arribar aquest cim. Després van passar a fer una processó amb cants de lletanies. El 1736 es va fer una reparació de les creus, que al ser de fusta es malmetien amb facilitat. A principis del segle XX la creu principal era de fusta i les altres eren de ferro i sobre una columna d'obra. L'any 1913 se celebraren les festes constantinianes i es col·locaren les noves creus que es van pagar amb una subscripció popular.

Pont d'accés: Pont de 85 m de llarg de molt bella factura i d'aspecte monumental, característica que li dona sobretot l'arc d'entrada, construït amb blocs de pedra picada, que forma un conjunt de perfectes línies arquitectòniques. Té sis ulls d'arc de mig punt de 14 m cada un, emmarcats amb maó. A banda i banda hi ha una barana que segueix el mateix estil que la barana del canal. El paviment és asfàltic i té voreres a banda i banda. El 1920 es van iniciar les obres d'un pont de pedra amb el patrocini de la casa Calvet. És l'únic pont de tot el sector torellonenc que va resistir l'aiguat del 1940, però els estreps de la part de tramuntana van patir desperfectes en quedar descalçats i van ser reparats per la casa Ymbern. Fins que es va construir el pont de Borgonyà el 1957, tot el trànsit entre Torelló i les comarques pirinenques va haver de circular forçosament per aquest indret

Capella de planta de creu amb capçalera semicircular i campanar adossat. L'estètica actual de l'edifici poc té a veure amb l'església original. La reforma realitzada per Josep Maria Pericas va conferir-li un segell i estil personal. El santuari està format per dos edificis contigus: l'església i l'habitatge de l'ermità. La façana principal de l'església s'alinea a la construcció de planta baixa i pis que serveix d'habitatge. La porta d'accés, que centra la façana, és arcada i queda protegida per un porxo de coberta inclinada sustentat per columnes dòriques. Sobre el porxo hi ha una fornícula que resguarda l'escultura de la Mare de Déu de Rocaprevera. L'església té forma de basílica d'una sola nau però es configura per la juxtaposició de diversos cossos. És de planta quadrada al primer nivell i circular al segon, amb obertures de mig punt. La nau presenta una coberta a dos aiguavessos amb el carener paral·lel a l'eix longitudinal de la basílica. Queda ocult darrera d'un frontó de línia barroca. Al seu interior hi destaca el cor, amb un revestit de rajoles de ceràmica verda vidriada entre els cairons i les bigues de fusta. Aquest tractament s'utilitza al sostre de la nau principal. Els murs de la nau estan reforçats per unes arcades cegues que podrien semblar capelletes, però com que són molt poc profundes no serveixen com a tal. A la base de l'absis hi ha un recobriment de carreus de pedra ben tallats i polits, i està coronat per unes filades d'arcades amb vitralls i una sanefa imitant les dents de serra. S'estructura en dos pisos: un a la part més baixa que queda sota el nivell de la nau, a mode de cripta i un superior que fa de cambril de la Verge i s'hi accedeix per la girola. L'interior de l'absis queda il·luminat pels múltiples vitralls policroms Té un creuer amb cimbori, a l'exterior és quadrat tot i que a l'interior forma un fals sostre pla cassetonat, cobert amb una teulada de ceràmica verda. A cada costat té un òcul practicable a través d'un sistema de farratges. També té un campanar de planta quadrangular amb acabament de llanternó cilíndric coronat amb coberta cònica i un penell. L'ermita de Sta. Maria de Rocapervera fou erigida el 1284 per Mn. Marc Roca. Originàriament era un oratori que ha estat reconstruït en tres ocasions; com a capella romànica al segle XV (1429 a càrrec d'Antoni Vinyes) i com a capella popular al segle XVIII (1781). Finalment, fou construïda de nou el 1923-1924 per la devoció popular, associada al culte a la verge. El temple actual té unes dimensions majestuoses i és el resultat de l'anomenat “estil Pericas”, a mig camí entre el Noucentisme i el Modernisme amb manlleus de l'estètica clàssica i romànica.

Casa residencial de planta rectangular, planta baixa i dos pisos amb coberta a quatre vessants formada per peces planes disposades a mode d'escames al biaix. Té també una torre de secció quadrada adossada a la part esquerra. Aquesta està constituïda per quatre pisos amb coberta a quatre vessants. Les finestres estan només a l'últim pis, el que li dóna una estètica de campanar romànic a la torre. Sobre el vèrtex de la coberta hi ha un penell. La seva alçada la fa sobresortir més de quatre metres respecte la casa. Està formada per carreus sense polir, el que li confereix una imatge rústega. L'habitatge presenta una imatge refinada gràcies als elements decoratius. Tot i que el mateix tipus de pedra forma el sòcol, els brancals i les obertures del primer pis, la resta del parament està arrebossat i pintat de groc. El portal de la casa fa espona a la torre i és adovellat formant un arc rebaixat que es confon amb el sòcol. Al mateix eix, i a nivell del primer pis, hi ha un carreu verdós gravat amb la data 1921 i signat amb les inicials J.Mª P, nom de l'arquitecte que va dur a terme el projecte. Al primer pis s'hi distribueixen finestres rectangulars i relativament grans, unides per franges de pedra sense polir. En el segon, les obertures són més petites i les llindes són decorades amb esgrafiats de línia molt fina i d'un color rogenc en la part de la cornisa. A tramuntana s'adossa una galeria coberta a una vessant amb badius a la part alta. A l'angle sud est hi ha la Verge del Roser. Al centre de la façana nord-est hi ha una tribuna semicircular amb una coberta semicònica. S'obre per una finestra coronella dividida per dues agulles en forma d'ordre corinti i compost. A la façana nord-oest, també al primer pis, hi ha una galeria adossada i oberta per tres arcs de mig punt. Al seu extrem oest hi ha una capella privada amb absis semicircular cobert a dos aiguavessos. El segon pis presenta unes obertures més petites contingudes entre dos llistells. Per sobre hi ha l'esgrafiat en tons rogents i formes de medallons, just sota l'ala de coberta, formada per colls i permòdols. La façana oest s'obre a un jardí a través d'un segon porxo a la planta baixa. Està format per tres arcs de mig punt sustentats per pilars rústics als laterals i per dues columnes més fines i amb capitell decorat el central. Per sobre hi ha la terrassa que s'uneix a la coberta de la capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. Al lateral esquerra hi ha quatre arcs que s'obren a la façana oest amb vitralls policromats, representant cadascun d'ells un sant. Els tres arcs de mig punt del lateral dret porten a la cambra de servei i estan sustentats sobre unes columnes amb capitells esculpits de formes vegetals. Els carcanyols estan decorats amb unes pintures amb medallons i formes geomètriques. Els interiors estan decorats sota l'atenta descripció de Pericas: sostres enteixinats i paviments de ceràmica, vitralls, arrimadors de ceràmica vidriada i pintures geomètriques i de sanefes a les parets. El mobiliari també s'integra de forma curosa al conjunt. L'edificació està envoltada de jardins i tancada per un mur de pedra construït amb còdols de riu. El jardí es projecta amb un eix molt marcat i simètric, inspirat en els jardins francesos del Renaixement, amb un estany i font escultòrica amb dos lleons simètrics. Abunden els xiprers, els avets i plataners així com algun arbust que crea formes geomètriques. La casa pairal de l'arquitecte Pericas es troba situada entre el Puig de les tres creus i la Coromina. Fou construïda vers el 1920, i el portal d'entrada s'inicia el 1921. Era residència de l'arquitecte que la va dissenyar: Josep Mª Pericas. De fet, va ser pensada com una casa d'estiueig per a l'arquitecte i la seva dona. Les línies estilístiques van a cavall d'una barreja d'estils tot marcant un cert eclecticisme, puix que és una arquitectura que discorre entre el Neoromànic i el Noucentisme, i entre aquest i el Modernisme. Va ser expropiada durant la sedició dels militars feixistes contra el govern de la Segona República i va ser ocupada durant la Guerra Civil. Tot i que van desaparèixer els mobles originals, no va patir danys estructurals greus. Com que es trobava en un espai més apartat del nucli urbà, i gràcies a les seves dimensions, es va convertir en un sanatori per a pacients amb malalties contagioses. El metge naturalista Honorio Gimeno Pérez (1907-1991) va fer-hi unes concorregudes conferències.

Es tracta d'un edifici entre mitgeres de planta baixa, tres pisos i golfes. La coberta és a doble vessant amb pendent pronunciada amb el carener perpendicular a la façana i té un ràfec de molta volada. A la façana podem veure que cada pis està tractat de manera diferent. A la planta baixa hi ha tres finestrals que van de dalt a baix amb un enreixat de ferro decorat. El parament està arrebossat imitant carreus. Al primer pis apareix un gran balcó que ocupa tota l'amplada de façana, amb una barana feta amb un entramat de muntants i travessers. Al darrera de la façana el finestral es divideix per columnes de pedra, separades però del pla de la finestra. La vidriera es compon mitjançant la repetició d'un mòdul format per diferents vidres translúcids de diferents colors. La façana està aplacada amb rajola ceràmica vitrificada. A partir d'aquí comença la tribuna que identifica el segon pis. En aquest trobem una superfície de carreu abuixardat i finestres separades només per un matxó prim. Al tercer pis trobem quatre finestres dins d'una única franja de pedra que les unifica. La façana es corona amb un capcer agut, amb una ampla barbacana que conté les obertures que ventilen la planta de sota coberta. Aquestes tenen forma de gelosies quadriculades. El ràfec descansa sobre uns colls de fusta i el revers dels quals està revestit de ceràmica vidrada. L'aspecte que aquest edifici té avui en dia es deu a la reforma de l'immoble que dugué a terme Josep Maria Pericas entre 1957-1958. L'arquitecte fa servir el seu llenguatge personal amb certes influències modernistes i noucentistes. Els elements més destacats són l'escala i la cornisa. Posteriorment ha sofert poques alteracions. L'any 1966 es va enrajolar el terrat. El tancament de la biblioteca i la reforma de l'oficina de la Caixa és el més destacable.