Intro

Sobre el projecte

El fons documental digital del projecte es focalitza actualment en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any de construcció de la primera xemeneia industrial de Barcelona, i de l’estat, que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.

El projecte, promogut pel Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC), té l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals del sector com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que es millora, s’actualitza i amplia el seu fons documental progressivament.

El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses seus i entitats associades al COAC i d’altres fons provinents d’entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.

Cal mencionar especialment la divulgació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en molts casos inèdita– documentació gràfica.

El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC, comissionats escollits per les demarcacions del COAC i professionals i d’altres experts externs que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.

Benvingut al fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau i exemplar de divulgació i documentació arquitectònica, referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directors arquitecturacatalana.cat

credits

Qui som

Projecte de:

Promogut per:

Directors:

2019-2024 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comissió Documental:

2019-2024 Ramon Faura Carolina B. Garcia Eduard Callís Francesc Rafat Pau Albert Antoni López Daufí Joan Falgueras Mercè Bosch Jaume Farreny Anton Pàmies Juan Manuel Zaguirre Josep Ferrando Fernando Marzá Moisés Puente Aureli Mora Omar Ornaque

Col·laboradors:

2019-2024 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero Lucía M. Villodres Montse Viu

Col·laboradors Externs:

2019-2024 Helena Cepeda Inès Martinel

Amb el suport de:

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura

Entitats Col·laboradores:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

 

Basílica de la Sagrada Família

 

Museu del Disseny de Barcelona

 

Fomento

 

AMB

 

EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona

 

IEFC

 

Fundació Domènench Montaner.

Disseny i Programació:

edittio Nubilum
Suggeriments

Bústia de suggeriments

Sol·licita la imatge

Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai obert a l’usuari on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris. Les dades seran analitzades per la Comissió Documental del projecte i gestionades pel nostre equip editorial. Si-us-plau, emplena només aquells camps que consideris oportuns per afegir o esmenar informació.

Mitjançant aquest formulari podràs sol·licitar còpies digitals dels documents dels quals l’Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC) en gestiona els drets d'explotació dels autors, a més d’aquells que es trobin en domini públic. L'Arxiu Històric del COAC és un dels centres de documentació més importants d'Europa, que custodia els fons professionals de més de 180 arquitectes, l'obra dels quals esdevé fonamental per comprendre la història de l'arquitectura catalana. Un cop realitzada la sol·licitud, l'Arxiu Històric del COAC et farà arribar una estimació del preu de la teva sol·licitud, variable en cada casuística de drets, ús i finalitat.

Detall:

* Si la memòria té autoria o drets coneguts, cita’ls a l’anterior camp 'Comentaris' .

Eliminar * Si les fotografies tenen autoria o drets coneguts, cita’ls a l’anterior camp 'Comentaris'.
Pots adjuntar fins a 5 arxius de 10 MB cadascun com a màxim.

Informació bàsica de protecció de dades

Responsable del tractament: Col·legi d Arquitectes de Catalunya 'COAC'
Finalitat del tractament: Tramitar la sol·licitud de còpies digitals dels documents dels quals l’Arxiu Històric del COAC gestiona els drets d'explotació dels autors, a més d'aquells que es trobin en domini públic.
Legitimació del tractament: El seu consentiment per tractar les seves dades personals.
Destinatari de cessions o transferències: El COAC no realitza cessions o transferències internacionals de dades personals.
Drets de les persones interessades: Accedir, rectificar i suprimir les seves dades, així com, l’exercici d’altres drets conforme a l’establert a la informació addicional.
Informació addicional: Pot consultar la informació addicional i detallada sobre protecció de dades en aquest enllaç

Premiades
Catalogades
Desaparegudes
Totes les obres
  • 1971 - 1972

  • Restaurant Ponsa

    Santiago Roqueta i Matías

    Restaurant Ponsa

    Destinat a Granja i després a restaurant, totes les intervencions havien estat puntuals: es ve fer la barra l’any 40, però no es ve tocar la resta, que era una botiga típica de l'Eixample: alta de sostre perquè absorbia el semisòtan i l'entresol, amb un altell al fons com vivenda. El suscesius acondicionaments eran remendos de paleta. Els propietaris preferiren encarregar l'adesentament del local a un client que a una empresa de decoració, de les que tenien varies ofertes. Volíem fer una actuació unitària que respectés la identitat del local. El principal problema era incorporar la part interior de la sala, que era la més degradada, a la de accés, on hi havia la barra i un petit fris amb mirall, recurs bastant típic d'aquest tipus de local. Es continuà aquest fris i el paviment, utilitzant el material de que estava feta la barra de bar (aquesta es restaurà "idealment"). La il·luminació es ve disposar com si fos un sol espai, absorbint l'arc que separava els dos espais i el canvi d'envigat. El local, a partir del fris amunt, es ve deixar tal com era, tan sols eliminant instal·lacions inútils.

    1972

  • 1973

  • Restaurant Il Giardinetto

    Correa Milá Arquitectes, Federico Correa Ruiz, Alfonso Milá Sagnier

    Restaurant Il Giardinetto

    Al marge d'altres valors que li són propis, i que pertanyerien més a l'esfera del «com», penso calgui començar aquest escrit reconeixent, des del primer moment, allò que en realitat, per als ulls d'un arquitecte, és el substantiu d'aquell lloc, una cosa que podria expressar-se d'aquesta manera: els termes en què es produeix l'arquitectura no estan estrictament definits i el préstec o, si la paraula pogués semblar pejorativa, la contribució d'altres disciplines pot no només incorporar-se a la nostra sinó fins i tot arribar a ser ella mateixa. Això portaria immediatament a discutir com l'arquitectura sigui també sensació o, al menys, admetre que esta siga esglaó previ a l'enteniment de l'arquitectura. D'altra banda provocar una determinada sensació amb un espai ha estat un dels objectius que amb més freqüència s'ha proposat l'arquitectura culta i tal provocació, l'últim nivell s'aconseguiria amb les arquitectures fictícies, amb els trompe-oeils, precisava en moltes ocasions de l'auxili d'altres disciplines. És cert que tal idea de l'arquitectura ha estat desplaçada pel puritanisme que, sens dubte, caracteritza la cultura arquitectònica del nostre segle qui, valorant una extrema concepció de la puresa, ha exiliat qualsevol possible ingerència d'altres disciplines. Però això no ha passat així sempre. L'espai no es definia com a realitat en sí mateixa, sinó que, per contra, es qualificava amb tècniques i disciplines que podien, en darrer terme, pretendre fins i tot la completa transformació de la mateixa. Així l'arquitectura pompeiana era capaç de transformar peces cúbiques en delicadíssimes estàncies mitjançant la pintura i pocs espais més plens de la seva mateixa realitat que la Casa dels Misteris en la qual l'estricte espai físic tan poc sigui; l'arquitectura de Ravenna convertia en complet univers una elemental volta; les vidrieres de la Sainte-Chapelle permetien per primera vegada pensar en un espai ingràvid; el Mantegna era capaç de convertir en món exterior una estada de el Palau dels Gonzaga de Mantova; la perspectiva del Palau Spada a Roma creava l'equívoc d'un dilatat jardí en un petit pati; el ferro fos, convertit en palmeres, satisfeia la necessitat d'estranyesa d'una cort establerta a les cuines de Brighton. La idea d'arquitectura com a espai va donar pas, amb rapidesa, a la idea d'una arquitectura com a espai abstracte, aliena a qualsevol altra intervenció sobre ell, arribant a prescriure amb violència. Encara la discussió d'integració de les arts en l'arquitectura és prova de com en els anys 50-60 l'arquitectura podia donar entrada, admetre la col·laboració, però sempre sense perdre la seva condició rectora: es tractava d'una integració en l'arquitectura, al summe concedida. Penso doncs que Il Gardinetto obre pas a una arquitectura no configurada amb elements tan sol arquitectònics (entenent-los aquí com aquells que en la seva corporeïtat tenen el seu propi sentit), sent prova d'un procés d'alliberament que, sobretot, fa més ampli el camp de treball. Federico Correa i Alfonso Milá han tingut ocasió de construir ja alguns restaurants: del Reno, a Il Gardinetto, passant pel Flash, hi ha un ampli camí que d'alguna manera és fidel testimoni d'aquest procés. Tractaré d'explicar-me. Un lloc com aquest, en què la gent es troba, és sobretot un determinat ambient o, si es prefereix, un espai, una atmosfera, capaç d'assumir relacions més aviat imprecises i genèriques. Impossible aplicar la metàfora le corbusieriana, mai un restaurant serà una màquina per menjar. Les vies per assolir aquesta condició ambiental són ben diferents: es podria parlar d'una definició abstracta de l'espai, que, des del domini i l'exhibició d'un determinat llenguatge, arribés, efectivament, a construir un ambient; o passant ja l'ordre d'allò concret, establir per a la creació del mateix tot un seguit de contactes amb espais coneguts que permetessin provocar el mecanisme de l'evocació amb el seu inevitable efecte; o representar amb l'espai una altra realitat, el que d'alguna manera exigeix, com a condició prèvia, saber què és allò que es vol explicar. Fins i tot a risc de simplificar i reduir la realitat, diré que la primera de les propostes requeriria, abans de res, un mètode, i amb ell l'obra de l'arquitecte esdevé un desenvolupament que acaba proporcionant un ambient; el Reno estaria dins d'aquesta manera de pensar l'arquitectura en la qual la seguretat i la correcció en el domini d'un llenguatge semblarien ser les virtuts més preuades. Quant a la segona, pensant el que un ambient pot ser des del que suggereix, estaria present el Flash, on la il·lusió d'un món, que d'alguna manera seria coincident amb la imatge dels seus propis clients, donaria sentit a l'ocupació del tema: la fantasia blanca d'un ambient cinematogràfic. Finalment la tercera alternativa, que és la que penso s'utilitza a Il Giardinetto, obliga a un esforç d'imaginació, és a dir, a concebre la imatge d'allò que es representa. No és per tant casualitat, ni simple tècnica d'estudi, el que a la base dels projectes de Correa-Milá apareguin sempre esplèndides perspectives, testimonis d'aquests esforços inicials per aconseguir la imatge. El coneixement de l'arquitecte farà després que aquesta imatge no es desvirtuï i segueixi sent, al llarg de l'obra, allò que es va pensar. Però en el cas d'Il Giardinetto tal Imatge era sobretot representació o, al menys, com a tal es presentava. Com és ben sabut, si l'arquitectura era o no capaç de la representació, ha estat un dels temes de discussió clau en els tractadistes, perllongant-se en els escrits sobre arquitectura del segle XVIII i al qual va semblar donar-se solució definitiva des del pur visualisme d'inicis de segle. Aquí apareixerà una altra vegada. Ara bé, què es representa? ¿Fins quan i com és possible entendre l'arquitectura com a representació? Quan vaig sentir parlar per primera vegada d'Il Giardinetto vaig creure entendre quina era la entitat del que es projectava, vaig refer la imatge i vaig recompondre mentalment allò que pensava seria el local, ple per la fronda dels arbres que s'apoderaven completament de l'espai. Confesso que vaig pensar tant més en la descripció idíl·lica de l'ambient recollit d'un jardí domèstic italià que a l'estranya i, m'atreviré a dir, pròxima a la infància, imatge que Il Giardinetto ens proposa. El món de la pintura pop ens permetia ja aquests traspassos, aquestes translacions, la convivència de dos mons formals oposats, entenent com de la trobada de dues realitats diverses pot emanar la força d'una nova imatge; no era difícil doncs pensar al jardí interior, fingida imatge d'un ambient campestre en què la trobada pot resultar més fàcil. No obstant, res d'això hi ha a Il Giardinetto; el món formal és completament aliè a la representació en termes de mimesi; no es tracta tampoc no d'un trompe-l'oeil ni de la violenta impressió d'una realitat inesperada. En aquest sentit no hi ha res tan allunyat de l'pop-art, tan poc a la moda, en termes de recuperació de la realitat, com Il Giardinetto. El que es representa és el ja representat altres vegades, està ja tan mediatitzat des del nostre sentiment i vull dir amb això des del nostre passat! Així, els troncs que, aliens a qualsevol temptació mimètica, es transformen en finíssims tentacles, adquirint una condició viva, animada; el planíssim sostre materialment quallat de fulles, amb una mica del subtil dibuix dels botànics; la tanca trenada de fusta que, convertida en porta dels fàstics, dóna suport a la invasora heura; troncs, fulles. heura, ens són tan coneguts des de la nostra infància ... s'entén tan bé que la ficció al·ludeix sempre a la nostra educada visió d'un jardí i no d'una selva. Però la representació es superposa aquí a l'espai i potser això sigui el més subtil de l'operació; doncs fins i tot amb el concepte més ampli que d'espai com a categoria arquitectònica pugui tenir, quina hauria estat la decoració, el tractament, que aquells pilars necessitaven de no ser convertits. com en contes de fades, en arbres? o com aquell sostre podria de nou transmetre'ns la sensació de frescor que sota l'ombra dels castanyers se sent? o, quin senyal hagués millor indicat quin era el lloc de l'excusat? D'altra banda, i en sentit contrari, com no admirar la posició que la cilíndrica barra de bar té en el conjunt? o, la cura en el disseny de l'escala, en la qual l'experiència i el coneixement dels interessos del moviment modern queden tan de manifest? o, la precisió de l'escala a les portes, passos i espais coberts? I aquí s'entra ja de ple en l'anàlisi, en la sistemàtica trobada o, tot i el canvi d'actitud que ll Giardineuo suposa, amb un d'aquells atributs de l'obra de Federico Correa i Alfonso Milà mantinguts amb major obstinació i constància: la seva exigència de satisfacció de la funció, l'educació dels elements a un ús. Les taules, els mobles auxiliars... incorporats a una imatge inequívoca, aquella de la que el restaurant pren el seu nom, es converteixen recolzats en la metàfora, en elements d'aquell jardí, però també permeten contemplar els entremesos, o sentir com aliena la taula del costat, aspectes aquests fonamentals. És llavors quan s'aprecia de quina manera treballa aquell ambient; quan es descobreix com al fons ombrívol del bosc es retalla el perfil d'un cap. Aquest savi ús del color, sense perdre la gamma, es vitalitza amb la presència dels daurats dels coures i dels reflexos de la ceràmica situats darrere la lleixa de sofà que, dit sigui de passada, és la peça menys clara, des de l'ús, de tot el local. A reforçar el paper que el color compleix en l'ambient, contribueix, prestant un suport definitiu, l'aconseguida il·luminació. Poques coses tan difícils en arquitectura com il·luminar bé una estança; la manera en què s'il·lumina Il Giardinetto és un dels seus grans atractius. Es recupera en ell la singularitat de les situacions des de petits focus que fan la il·luminació, però, uniforme; des de tal uniformitat s'entén el paper dels tendals que, permetent l'aparició dels buits, doten l'ambient d'un cert sentit d'espai públic, no privat, que entenc sigui absolutament necessari. El món dels objectes, taules, mobles (habilíssim l'entapissat dels respatllers de les butaques) jocs de taula, coberts, etc. s'instal·la al fictici món amb absoluta naturalitat mentre que les plantes (forçosament de plàstic), en escollidíssims llocs, completen la varietat de l'espai. Tal varietat que pogués estendre com deliberat propòsit d'amenitat no exclou l'exigència de qualitat en qualsevol que sigui el punt; allò espontani i la més exquisida cura semblen entreverarse sense possible segregació. Res a Il Giardinetto s'ha oblidat, i així i tot, l'afectació no apareix i hi ha sempre com una glopada de bon humor que elimina qualsevol possible lectura a la recerca del que és evident i immediat; la cultura, des de certa visió epicúria de la vida, bé pot merèixer un somriure no certament despectiu. Així, la lleugeresa de la façana, la seva deliberada intranscendència, en un ambient tan carregat de disseny com el de la ciutat de Barcelona que amb prou feines deixa veure les parets, permet veure com treu el cap per aquesta, blanca, dominada per la lleugera heura, fent-nos pensar que la intel·ligència no sempre exclou la frescor.

    1973 - 1974

  • 1974 - 1976

  • 1975 - 1978

  • El Casino

    Grup Pachá

    1978

  • 1977 - 1979

  • Restaurant La Balsa

    Studio PER, Lluís Clotet i Ballús, Oscar Tusquets Blanca

    Restaurant La Balsa

    Una magnífica bassa de regadiu es va convertir en restaurant i el projecte va procurar no alterar-la i ressaltar l'antic dipòsit. El nou accés, les cuines, les dependències auxiliars i un petit apartament al voltant d'un pati, es van situar on abans estava l'aigua. A sobre i deixant unes generoses terrasses perimetrals es va construir un pavelló exempt a la manera de tants xiringuitos de platja. La seva construcció lleugera i de fusta volia ser el contrapunt a la construcció pesada i de maçoneria que l'envoltava.

    1978 - 1979

  • Francfort Serinyà

    MBM Arquitectes, Oriol Bohigas i Guardiola, David Mackay, Josep Maria Martorell i Codina, Lluís Pau Coromines

    Francfort Serinyà

    Es tractava de resoldre el programa d'un "francfort" en un local comercial tipus d'un edifici convencional. Un local comercial – tipus: una planta inhòspita, profunda i estreta (3,90 m.) inadequadament alta (3,90 m.), il·luminada exclusivament a través de tota la façana. Resoldre el programa d'un “francfort”: inserir al local bàsicament el conglomerat de maquinàries en la millor disposició de relacions que el bon funcionament aconsella. La idea central del projecte ha estat dissenyar un objecte globalitzador del pes específic del programa funcional, dotar-lo d'autonomia formal i dipositar-lo al local, tractant epidérnicament els elements restants com un fons. La façana intenta protegir l'interior del fort sol a què es troba exposat, per mitjà d'un "brise soleil" enllistonat que manté el plànol de façana, dins de la pràctica i el repertori de tecnologies utilitzades històrica i amb freqüència, aculturalrnent pels industrials del país.
  • 1979

  • 1980

  • 1981

  • Restaurant Neichel

    Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet

    Restaurant Neichel

    Quan un entra al Neichel, no es pren consciencia aïllada de la decoració, la llum o l’amortiguació del so: es rep la impressió d’un tot que respira benestar i auguri de bona taula. Res no és estridència ni brusquedat. Harmonia de grisos i ocres, de grisos quasi blancs i d’ocres a punts vermells. Ni pocs ni molts mobles, distancies ni molt petites, ni “Grand Luxe” ni ascetisme. Es traspassa l’àmbit d’entrada, amb el bar pintat per Maria Girona. Ja a taula tot seguirà en concordança. La llum tènue que entra pel petit jardí que s’obre davant del restaurant, queda matisada pels gruixuts murs folrats de fusta. A l’altre cantó, discorre l’activitat del servei, l'entrega i sortida dels plats de la cuina. És el necessari camí de l’activitat gastronòmica. Quan les llums del dia s’apaguen, durant el servei nocturn, el restaurant sembla il·luminar-se quasi per màgia. Pràcticament no es veuen punts de llum que no siguin els que presideixen cada un dels mobles-offices que separen el menjador del corredor de servei. Les cuines són el contrapunt de tant silenci i perfecció. Allí hi bull una frenètica activitat, és el motor de tot gran establiment. El restaurant Neichel va merèixer el premi FAD d’interiorisme al 1981.
  • 1982

  • Coberta de Vidre del Restaurant Azulete

    Pepe Cortés, Ignacio Paricio i Ansuategui, Oscar Tusquets Blanca

    Coberta de Vidre del Restaurant Azulete

    Un bell xalet modernista a la part alta de la ciutat. Al jardí, sota els arbres, menjava la gent durant l'estiu. La decisió clau va ser desaconsellar l'alteració de l'interior del xalet per ubicar-hi el menjador. Recomanem deixar les taules on eren i cobrir-les amb un paraigua de vidre. A l'interior del xalet, respectant les habitacions de l'antic habitatge, es va ubicar el bar i un menjador privat. Sempre es van decorar parets com a jardins i sostres com a firmaments. En aquest menjador-hivernacle aconseguim arbres vius a les parets, i al sostre... un cel real. Azulete va ser enderrocat en contra de la decidida opinió de l'arquitecte; una rèplica s'ha construït a l'Hotel Miramar.

    1983

  • 1985

  • 1987

  • Unbar

    Ravetllat-Ribas Arquitectes, Pere Joan Ravetllat i Mira, Carme Ribas i Seix

    Unbar

    Als anys vuitanta els locals nocturns de Barcelona constitueixen un cert àmbit diferenciat d’altres tipus d’actuacions. Segurament la indefinició del seu ús, l’aspecte lúdic i la nocturnitat que comporta el tema ofereix un major nombre de possibilitats a l’experiència tàctil d’uns usuaris en constant i obligat contacte amb els límits físics de l’espai. Si bé normalment els materials i les formes que aquests adopten són elements definidors de la nostra relació amb els espais que ens envolten, aquest fet adquireix una especial importància en uns locals que serveixen de camp de proves on poder experimentar amb el comportament de certs materials i les sensacions produïdes a partir de les qualitats que li són pròpies. En el projecte de l’Unbar interessava aquesta relació entre diferents materials, mantenint sempre la coherència de la seva diferent expressió formal. El local experimentava l’espai creat a partir d’una dualitat i contrast entre diferents lògiques constructives. D’un costat, la corba configurada per llistons de fusta transformava l’irregular perímetre del local inicial deixant un corredor de servei i dues petites barres. De l’altre, les parets estucades i els plans horitzontals d’acer inoxidable es contraposaven amb unes geometries i textures completament diferents. L’acer inoxidable, pensat no com a revestiment sinó com suport, permetia oferir en les barres i lleixes unes superfícies brillants amb un gruix mínim. La flexibilitat dels llistons de fusta, en canvi, tenia la virtut d’adaptar-se a la corba i oferir una textura basada en les ombres i el color.

    1987 - 1988

  • 1988

  • 1989

Bústia suggeriments

Ajuda’ns a millorar el web i el seu contingut. Proposa’ns obres, aporta o esmena informació sobre obres, autors i fotògrafs, o comenta’ns el què penses. Participa!