És un habitatge construït l’any 1962 per a un amic del veïnat. Volumètricament senzilla, la casa s’executa d’una forma racionalment clara i coherent. El cos de la casa s’adapta al desnivell de terreny i aquest queda unificat a través de la coberta plana. L’edificació es forma per plans senzills, blancs i rectangulars, però ràpidament s’identifica l’accés principal pel porxo de perfils i pilars metàl·lics que vola a tres quarts de l’altura d’un mur massís i opac d’obra vista. La porta es troba reculada un metre dins del mur. Tot i que ara l’entrada es produeix a través d’una tanca que la separa del carrer, abans s’hi situava un enjardinament d’inspiració japonesa que establia les circulacions d’accés i la divisió entre l’espai públic i el privat. Encara en podem trobar algunes parts. La planta de la casa es resol en una àmplia planta baixa en forma d’”L”, oberta cap al sud, amb una distribució molt ortogonal. Amb un distribuïdor lineal tot just entrar, a l’ala sud-est hi trobem la zona privada (tres habitacions grans, una de petita i un bany), al nord-oest el nucli de serveis (cuina, safareig, bany i planxa) i al final d’aquest, s’entra, de forma lligada i paral·lela a la façana, a l’estar-menjador. Quan arribem a aquest espai, tant podem estar entrant com tornant a sortir fora. Amb una altra finestra just enfront, dos terços de la façana sud són obertes, amb finestres balconeres corredisses què emfatitzen la sensació de tornar a ser fora. Des de l’espai d’estar es captura la terrassa i s’incorpora com a tancament real del conjunt de l’estar. La coberta plana s’estén en voladís cap a la terrassa, prolongant aquest espai més enllà del límit interior. La voluntat de l’espai de terrassa és tancar-se lleugerament en si, mitjançant el retranqueig de l’ala est, mentre que s’obra envers la vegetació que rodeja la casa. Com en altres casos, l’arquitecte s’aprofita de la topografia i amb només lleugeres adaptacions fa aparèixer una planta semisoterrada pel garatge de vehicles. El pati posterior s’aterrassa en tres cotes diferents: amb petits trams d’esglaons es pot descendir de la terrassa de l’estar a la terrassa prèvia al jardí i d’aquí, al jardí a l’espai natural posterior, ja sense anivellar. Les finestres, com en l’arquitectura racionalista, són regulars i enrasades als plans de façana. Aquesta és llisa i clara, d’on només en destaquen les obertures i els coronaments superiors, pintats de color gris, com els perfils d’acer dels voladissos, fet que emfatitza l’horitzontalitat del conjunt. També trobem l’ús de pissarra en varis punts de la casa, per l’enrajolament de terrasses, sòcols de façana i esglaons exteriors.

Aquesta casa és principalment una paret, modelada pels moviments dels mobles que intenta trobar la seva posició correcta a l'habitació. L'interior d'una habitació! Els moviments delicats dels mobles entren llavors al jardí que proporciona una continuïtat amb l'interior de la casa. La part posterior de la casa discorre al límit del permís urbanístic del terreny. Aquest límit és la vora utilitzada per suportar la geometria de la casa, que troba el seu lloc en les estrictes limitacions del sòl. L'autèntica façana de la casa és a la part posterior, on una important peça de jardí creix sota els murs perimetrals de la casa i del jardí.

El projecte és un recorregut que s'expressa com a tal. Es tracta de desplaçar-se entre edificis -que no tenen res de particular a veure, però que provoquen visions tangents sobre el paisatge circumdant-, i establir un camí estable sobre la pendent suau i transversal del terreny. El camí és lleugerament superficial, com solen ser-ho els designis humans davant l'ordre natural de les coses: pretén unir dos punts extrems del Campus amb els mínims ensurts possibles i la màxima planeitat. És per altra banda una situació habitual: l'espai públic actual no es presenta amb un principi i una fi. Ni tan sols permet aturar-se. Avui, la violència quotidiana d'allò públic és un desplaçament continu, un trànsit entre treball i residència, o entre dos treballs, o entre dos recintes d'oci. El projecte no construeix doncs una "plaça", sinó aquest trajecte sense camuflatge: apareix llavors la tensió entre l'artifici -caminar a peu pla-, i allò natural, la topografia del lloc. Apartar-se del pas és situar-se sobre la secció natural, sobre l'àmbit d'influència dels edificis. Al capdavall, és aturar-se. Ancorar-se al sòl mentre el pas d'asfalt flueix a l'altura dels nostres ulls.

L'escola desenvolupava les seves activitats en un petit grup de torres contigües a la ciutat-jardí de Bellaterra. L'associació de pares, en decidir la construcció de nova planta, van proposar un model similar. El projecte planteja tres edificis independents destinats, respectivament, a ensenyament de primària, secundària i serveis. Cadascun d'ells es desenvolupa en tres plantes en alçada, unides en el seu centre de gravetat per un pas exterior adossat al mur de contenció del carrer. Disposen del seu propi accés. Dels edificis plantejats, només se'n construeix un en la primera fase. Les següents fases serien construïdes per l’estudi MORA-SANVISENS Arquitectes Associats.

El conjunt, situat en un terreny amb forta pendent, consta de tres edificacions. La més al nord, obra de l'estudi BACH-MORA Arquitectes es va realitzar ja fa temps; el projecte continua el plantejament inicial. Es realitzen, doncs, dos edificis més que segueixen les volumetries i idees del projecte original, modificant-lo per tal de respondre a les necessitats actuals de l'Escola. Les tres edificacions, en conjunt, expressen tres estadis de l'ensenayment (parvulari, primària i secundària), comunicant-se entre si a través d'una passera a cota –1, que fa de terrasses per l'exterior, de porxos, de lloc d'estudi a l'aire lliure, etc. En aquest nivell s'hi troben també els serveis comuns, i és el nivell de sortida per anar al menjador, al gimnàs, etc. Els tres edificis creen entre ells, en el nivell –2, els espais de joc, pistes poliesportives o de terra. Cada edifici té el seu espai i el seu porxo. Les edificacions formalment, expressen, dins d'una unitat de materials i formes, les seves funcions específiques internes, a partir de la variació dins d'una mateixa tipologia. El grup escolar segueix la linia pedagògica marcada per Ramon Fuster, en què l'arquitectura ha d'expressar l'avaluació de l'ensenyança: nois i noies han de viure la seva progressió educativa a través dels canvis espaials. L'altra filosofia de l'escola és que es visqui la naturalesa (gaudir del temps: del sol i de la pluja, del fred i de l’escalfor).

L'antic campus de la Universitat Autònoma de Barcelona s'alça damunt del llit de la riera de Can Magrans. La singular topografia de la vall és salvada per mitjà d'unes estructures hipòstiles que sostenen la plaça Cívica, que, elevant-se per damunt la llera, reposa sobre la columnata. Per la banda de ponent, on s'aixeca l'edifici que descrivim, hi ha un mur de contenció i un fossar que resolen el pas entre la plaça Cívica i la pineda superior, de gran vàlua. Els elements anteriors en fan un escenari únic en el conjunt d'universitats catalanes, pel fet que les construccions i la naturalesa hi conviuen d'una manera exemplar. La planta baixa de l'edifici s'alça al mateix nivell de la plaça Cívica. Aquesta planta, dedicada a accessos, control, informació i servei d'atenció a l'estudiant; conté a més a més una sala polivalent. El nivell primer és destinat als serveis de Direcció de Biblioteques. Els tres altres són els propis de la biblioteca i l'hemeroteca. La planta superior, a peu plà de la pineda, és una construcció oberta a la vegetació. Aquesta és la raó per la qual l'edifici inverteix la seva façana segons l'alçària. La paret oposada a les obertures, massissa, rep el magatzem de llibres. Totalment al contrari, les plantes inferiors fins a arribar a la plaça Cívica s'orienten sobre la plaça i aprofiten la ceguesa del mur per enquibir-hi tots els dipòsits de llibres. En la disposició dels espais, és de notar que aquesta façana dóna a nord, l'orientació més adequada per a una biblioteca. L'edifici, doncs, es capgira totalment per donar sentit a la diferent situació en el terreny: la plaça Cívica en un costat, i el bosquet o plaça enjardinada, a l'altre.

El conjunt, situat en un terreny amb forta pendent, consta de tres edificacions. La més al nord, obra de l'estudi BACH-MORA Arquitectes es va realitzar ja fa temps; el projecte continua el plantejament inicial. Es realitzen, doncs, dos edificis més que segueixen les volumetries i idees del projecte original, modificant-lo per tal de respondre a les necessitats actuals de l'Escola. Les tres edificacions, en conjunt, expressen tres estadis de l'ensenayment (parvulari, primària i secundària), comunicant-se entre si a través d'una passera a cota –1, que fa de terrasses per l'exterior, de porxos, de lloc d'estudi a l'aire lliure, etc. En aquest nivell s'hi troben també els serveis comuns, i és el nivell de sortida per anar al menjador, al gimnàs, etc. Els tres edificis creen entre ells, en el nivell –2, els espais de joc, pistes poliesportives o de terra. Cada edifici té el seu espai i el seu porxo. Les edificacions formalment, expressen, dins d'una unitat de materials i formes, les seves funcions específiques internes, a partir de la variació dins d'una mateixa tipologia. El grup escolar segueix la linia pedagògica marcada per Ramon Fuster, en què l'arquitectura ha d'expressar l'avaluació de l'ensenyança: nois i noies han de viure la seva progressió educativa a través dels canvis espaials. L'altra filosofia de l'escola és que es visqui la naturalesa (gaudir del temps: del sol i de la pluja, del fred i de l’escalfor).

Es tracta de no fer una rotonda ordenadora de tràfic un objecte auto referencial, sinó de inserir-la en el conjunt del Campus de la UAB, tot emfatitzant les seves qualitats en tant que lloc i paisatge, i no utilitzant-les pas com a fons inerme d’una acció sobreposada. Per fer-ho, es confia en la continuïtat espacial i ambiental amb el lloc, que es materialitza principalment des de les qualitats del verd, ja que el Campus de la UAB és un Campus a on abunda la natura. Així les rengles de diverses espècies que acompanyen el tràfic es mantenen curosament per sobre la rotonda. La tensió entre aquestes geometries lineals i el caràcter obligadament circular del perímetre de la rotonda, es resol des d’un augment del gruix de les traces arbòries. La rotonda es presenta, llavors, com una continuïtat i, alhora, una compressió de la perspectiva, com una alteració en la traça d’un bosc, en aquest cas habitat per homes i màquines.

Pel seu cantó urbà, l'edifici acorda les seves geometries amb l'hotel veí per tal de configurar una plaça. Per la façana oberta a un corredor verd del Vallés, adopta la forma de crescent, tot rebent la Vall de St. Domènech. Una perforació en el volum principal crea un balcó que no tant sols uneix plaça i crescent, si no que lliga les tres valls conformadors de la topografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Els materials, colors i diverses solucions constructives -prefabricades o molt manuals- no busquen diferenciar-se, si no integrar-se amb les arquitectures del lloc, encara que puguin ésser només discretes. L'atenció al lloc vol redimir, ensems, les velles i la més nova.