Isolated building that, together with the Teresa house, forms a complex surrounded by a large garden located near the railway station. It is a building with a complex ground plan as a result of the numerous extensions it has undergone. It has two floors in the rear central body and one in the rest. The roof is four-sided, flat or with a lowered barrel vault. A lantern in the form of a hemispherical dome with a cylindrical drum on an octagonal base protrudes from the building. The main façade is symmetrical. It presents a central access portico, with a circular pediment with reliefs. On the sides, double windows open side by side and separated by pilasters finished in bell-shaped capitals that run the length of the façade. The facings have sgraffitos. A perimeter cornice with palmettos runs along the entire façade. The back is symmetrical in the central body and asymmetrical in the side bodies, unfinished. The decorations are neo-Greek and neo-Egyptian elements. In the portico there are two sculptures, one of the poet Cabanyes, sculpted by Campeny, and the other one of Archbishop Armanyà, by Fuxà. Mr. Gumà i Ferran ceded the land for the construction of the library-museum in 1881. The following year, work began according to the project of the master builder Jeroni Granell. The completion and inauguration of the new building dates from 1884, according to a tombstone nailed to the façade. Three years later, an extension was made, directed by the architect B. Pollés i Vivo. Between 1920 and 1930 it experienced a new expansion, directed in this case by J. M. Miró i Guibernau. In 1951 the interior of the art gallery was renovated and in 1979 the roofs were repaired under the direction of the architect Jordi Ambrós, repairs commissioned by the Ministry of Culture. In 1981 the City Council carried out new refurbishment and conditioning works. Two years later, the Generalitat took charge of the restoration works of the Library, according to a project by the architect Bonet i Correa. The sculptural image of Archbishop Armanyà was placed in 1887. That of the poet Cabanyes was installed six years later. The Víctor Balaguer Library-Museum houses a collection of works of art and more than 22,000 volumes. Víctor Balaguer bequeathed it to the town in 1900.

In 1883, the Ateneu de Canet de Mar society was founded, a social organisation with Catalanist roots. Domènech i Montaner was commissioned to design its headquarters on the most central corner of the town, between La Riera and Carrer Ample. Domènech made use of part of the buildings that occupied the site he had acquired, and erected a building with a ground floor and a first floor, joining it to the main theatre next door. It had a meeting room, a reading room and library, a meeting room, a billiard room and a triple room. A continuous balcony reaches the corner, where a tower that starts from the first floor makes it turn towards the façade of the wide street, which is where the entrance was, giving continuity to the two façades. The façade facing the stream has a clear symmetrical composition with a central body topped with a pediment and a large rose window. The continuous balcony takes on a double flight at this point, supported on metal corbels inspired by the style of Violet-le-Duc. The façades are finished with decorative stucco work by the prestigious Barcelona firm Saumell i Vilaró. The decorative motifs are mythological allegories, largely taken from Verdaguer's Atlantis. There is also a rich decoration of wrought iron and cut iron plate by the locksmiths Pujadas de Canet. In 1923, the building housed the Ateneo Obrero (Workers' Athenaeum) and during Franco's regime, the Education and Rest trade union work. In 1985 the building was acquired by Canet Town Council. The interior was completely modified over the years and only the façades remain. Since 1999 it has been the Gual Pujades library of Canet de Mar.

The building was started in 1908, still in full modernist euphoria, and a year later, thanks to the efforts of a handful of people from Sant Sadurní d’Anoia, it was finished. The progressive spirit of the entity is reflected architecturally with a balanced building, where the style is already devoid of eclectic elements. The work is distributed over two floors, with a symmetrical composition on the only façade, in which a central body stands out with interesting pinnacles of naturalistic ornamentation.

La fàbrica Rogelio Rojo està situada entre els carrers Rogelio Rojo, Fàbrica, Santa Clara i avinguda Catalunya. Es tracta d'un conjunt arquitectònic d'ús industrial construït en èpoques diferents: any 1917, anys 30, anys 50, anys 60 i any 1973. El volum principal del conjunt té forma d'U, està format per dos naus de planta baixa i una nau de planta baixa i primera planta. A més hi ha una sèrie d'edificacions annexes que s'han anat afegint al llarg del temps. L'espai interior és diàfan i de grans dimensions, gràcies als grans finestrals i a la coberta en forma de dent de serra. L'exterior, d'obra vista i aplicacions ceràmiques disposa de façanes testeres coronades amb capcers curvilinis i mixtilinis que s'inspiren en el barroc. L'estructura vertical és de pilars d'acer i parets de càrrega d'obra vista a base de maó massís. La coberta és de teula àrab sobre solera de ceràmica que es recolza sobre encavallades de fusta i metàl·liques (en substitució de les de fusta originals). La nau principal i la les altres dues estan unides ja que les parets laterals han estat substituïdes per jàsseres metàl·liques amb un pilar d'obra (fàbrica de maó massís) al mig. Els fonaments són murs correguts de maçoneria de pedra de 60 cm d'amplada. La coberta de la nau llarga és de teula ceràmica sobre encadellat ceràmic. Els paviments són de formigó i presenten certs desnivells i algunes reparacions. A l'interior hi ha unes divisions a total alçada amb parets de maó amb pilarets de reforç. El conjunt industrial ocupa un solar de 9.752 m2 dels quals 4.675 són de construccions. En el període de la primera Guerra Mundial (1914-1918) es produeix un augment de demanda per part dels països contendents que anima el desenvolupament de la industria dedicada al sector tèxtil i metal·lúrgic. En aquest moment la família Rojo va iniciar la fabricació de complements per les peces de roba que confeccionaven ells mateixos. Finalment varen optar per fabricar únicament fornitures metàl·liques com sivelles, botons i agulles i també plaques per a les ampolles de cava. Després de la Guerra les exportacions catalanes van patir una davallada. La crisi es tradueix en atur dels treballadors i es produeixen conflictes socials. L'empresa Rogelio Rojo instal·la la seva nova fàbrica a Masquefa, lluny de la conflictivitat de les àrees urbanes. L'arquitecte encarregat del projecte fou Josep Donés i Torres. El ritme de producció dels primers anys era estable, la balança entre les importacions i exportacions era favorable, els salaris eren baixos i la plantilla estava majoritàriament per dones. L'any 1936 amb l'esclat de la Guerra Civil la producció no es va alterar. L'any 1937 en contacte amb la Comissió d'indústries de Guerra per la Generalitat de Catalunya, es comencen a fabricar projectils per l'exercit republicà i també es construeix un nou edifici. El 22 de gener de 1939 Masquefa va ser bombardejada per l'aviació italiana. L'època des post guerra van ser uns moments difícils i la fàbrica es va convertir en un referent econòmic i un element socialitzador pel municipi de Masquefa. Durant la dècada de 1970 es construeix un nou edifici de dues plantes preparat pel procés productiu del galvanitzat. A finals dels anys 80 les instal·lacions de la fàbrica van quedar obsoletes i ja no podia competir en el mercat. La fàbrica va tancar al tombant del segle XX. Aquesta fàbrica ha desenvolupat activitats relacionades amb la metal·lúrgia. La darrera empresa va plegar l'any 2002. Actualment acull, entre altres serveis i activitats culturals, la Biblioteca Municipal. L'any 2002 fou adquirit el conjunt per l'Ajuntament de Masquefa.

És un edifici aïllat. La façana principal presenta tres cossos, un central i dos laterals simètrics, damunt dels quals s'eleven dos templets de base circular amb vuit columnetes jòniques que sostenen una volta semiesfèrica. El cos central està format per dues columnes i quatre pilastres jòniques, i dona accés al vestíbul d'entrada. L'acabament el forma un frontó coronat per un timpà de línia sinuosa. Està construït amb maó arrebossat i pintat de gris i blanc. Pel que fa a la distribució de la planta, cal destacar cinc espais: el despatx de la bibliotecària, el guarda-roba, els serveis, la sala de lectura i la sala de conferències. El juny 1915 la Mancomunitat de Catalunya convoca el primer concurs per a l'adjudicació de quatre biblioteques populars, i a la tardor del mateix any s'inaugura l'Escola Superior de Bibliotecàries. Tres anys més tard, el 1918, es gradua la primera promoció de bibliotecàries i s'obren les quatre primeres biblioteques populars, una a cada província: Valls, Sallent, les Borges Blanques i Olot. Aquests edificis segueixen uns esquemes comuns: es troben en zones envoltades de vegetació, sovint una mica allunyades del centre de la població. Així doncs, la Biblioteca Popular de Valls es va encarregar a l'arquitecte Lluís Planas, i es va ubicar als terrenys cedits pel senyor Francesc Dasca i Boada. La primera pedra es va col·locar el 23 d'octubre de 1916, i el 24 de juny de 1918 es va inaugurar l'edifici. El 16 de juliol del mateix any es va obrir al públic, però fins al maig de 1920 no es va establir el servei de préstec. Fou la primera Biblioteca Popular de la Mancomunitat de Catalunya, inspirada en els models arquitectònics greco-romans. Seguint el mateix model arquitectònic es construïren les biblioteques populars d'Olot (desapareguda), Sallent (molt modificada), Borges Blanques (desapareguda) i Canet de Mar (modificada). Després d'un llarg procés d'abandonament i posterior restauració a càrrec de la Diputació de Tarragona, el 2011 es van tornar a obrir les portes, coincidint amb la festivitat de les Decennals de la Mare de Déu de la Candela. Actualment acull un espai d'usos culturals.

Library which follows the Public Library of Valls, inspired by Greco-Roman architectural models. The façade with its portico of Ionic columns and pilasters crowned with a curvilinear pediment stands out. Although, initially, the two lateral bodies of the façade culminated in a small temple with a hemispherical dome, a later refurbishment and extension of the library eliminated them. The Pere Gual i Pujades Popular Library was the second one built by the Mancomunitat in 1919. Initially, it had a ground floor, but in 1970 the first floor was added to provide more space for cultural activities.

La biblioteca popular d'El Vendrell és un edifici en forma de petit temple d'obra de fàbrica que recorda als temples tetràstils i perípters clàssics grecoromans. Projectat com edifici aïllat i disposat sobre un pòdium que li atorga certa monumentalitat. Els portals dels dos accessos que hi ha a les testeres de l'edifici estan coronats per un frontó triangular sostingut per columnes jòniques, i les façanes i les arestes estan reforçades per un ritme regular de pilastres encoixinades, que s'alternen amb els panys que contenen dues finestres superposades d'esquema vertical. Les pilastres estan decorades en la part superior amb un medalló ovalat amb garlandes i un capitell motllurat. L'edifici acaba en una cornisa motllurada damunt d'una línia de dentellons i un ampit massís, sobre els pilars del qual s'aixequen boles ornamentals. Tot plegat està concebut segons els cànons clàssics. La gran alçada de la sala va permetre una acurada ampliació a la dècada de 1970, consistent en la construcció d'una entre planta sense desfigurar l'edifici exteriorment. Les biblioteques populars sorgiren del gran moviment de normalització cultural i polític representat pel Noucentisme i per la Mancomunitat de Catalunya. És per aquest motiu que la present obra arquitectònica constitueix un bon testimoni dels equipaments impulsats per la Mancomunitat que van tenir continuïtat durant la Segona República Espanyola. En el marc d'un procés de construcció nacional i amb l'impuls modernitzador del Noucentisme, es pretenia acabar amb els desequilibris entre la Catalunya més rural i empobrida i la més urbana i rica. Els ideals polítics i ètics convergien amb els artístics, de manera que cultura i política compartien objectius comuns: la modernització i la construcció nacional en un marc mediterrani i europeu. Per tal d'aconseguir una universalització de la cultura i millorar les oportunitats laborals en territori català, es van crear equipaments culturals, docents i sanitaris. El projecte de les biblioteques populars foren una aposta personal de Prat de la Riba i Puig i Cadafalch. L'any 1915 i, basant-se en un projecte redactat per Eugeni d'Ors, la Mancomunitat, en el procés de recuperació cultural de Catalunya, creà el servei de Biblioteques Populars sota la direcció de Jordi Rubió i Balaguer. L'any següent, el 1916, l'ajuntament d'El Vendrell es presentà al concurs obert per la Mancomunitat per tal de sol·licitar una biblioteca popular per a la vila, que li fou adjudicada el 7 de desembre del mateix any. El terreny fou cedit per Odon Nin, i la projecció de l'edifici va anar a càrrec de l'arquitecte Ramon Puig i Gairalt i el contractista de Valls Salvador Serra. La biblioteca s'inaugurà el 17 d'octubre del 1920, amb la presència del president de la Mancomunitat Josep Puig i Cadafalch. L'any 1925, l'edifici quedà reintegrat a la Diputació de Tarragona. El 1978 s'amplià, amb la construcció d'una planta intermèdia.

Biblioteca Popular, construïda sota els auspicis de la Mancomunitat de Catalunya. Com d'altres biblioteques de l'època s'inspirà en l'arquitectura del Renaixement, representant una tendència classicitzant del Noucentisme. Es tracta d'un edifici aïllat d'una sola planta rodejat d'un petit jardí. Inicialment constava d'un vestíbul, sala de lectura, un despatx i un lavabo. La façana principal és del tot simètrica; està composta de tres llenços verticals emmarcats per quatre pilastres encoixinades coronades amb capitells jònics. A l'entrada principal destaca un porxo format per un gran arc de punt rodó que descansa sobre unes impostes motllurades, les quals reposen sobre sengles pilastres i dues columnes exemptes, amb base i capitell jònic. El llenç central és coronat, així mateix, per un frontó triangular de timpà llis. Els llenços situats a cada banda del porxo són gairebé cecs, amb un petit ull de bou vertical de forma el·líptica. Les façanes són coronades per baranes de balustres i pilars amb boles ornamentals, que ressegueixen el perímetre de tot l'immoble.

The building takes up all the Carrer Francesc Moragas, but also has an entrance from Carrer Hospital and Carrer Sant Antoni. It has three bodies, each intended for different uses - the central hall and staircase, the one on the left is a museum and library, and the one on the right is offices and housing. The building is currently used as offices. The image of the building responds to the criteria set by the institution since the same aesthetic is found in other contemporary buildings of La Caixa. The decoration mixes classicist elements, such as the columns and pediments, and Gothic elements such as the attic windows. At the end of 1931, La Caixa presented the request to erect a building along Carrer Vilaró, later called Francesc Moragas. The permit states that the work will be done in an easement area and that it is exempt from paying taxes thanks to the statutes of the funds. Although it does not refer to the acquisition of the land, it belonged to M. Dolors Vilaró i Raventós in 1892, when, on the occasion of a refurbishment of the house, she ceded part of it in order to widen the alley that would bear her name. The La Caixa project was not simply limited to opening offices but also offered a library and a museum, which would not be inaugurated until the 1950s. The museum would be dedicated to honouring old age, a festival closely linked to Sant Sadurní since it originated in this municipality and later spread to other Catalan towns.

La biblioteca Costa i Fornaguera és un edifici civil d'estil noucentista construït a principi del segle XX. És un edifici aïllat i de planta rectangular que es composa de tres volums diferenciats. Al centre hi ha el volum principal, de planta baixa i pis i la coberta a quatre vessants, al qual s'adossa a cada costat un volum d'un sol nivell d'alçat i la coberta a tres vessants. El frontis del volum principal s'obre a la planta baixa amb tres grans pòrtics d'arc de mig punt de pedra que descansen sobre columnes de fust llis, entre les quals hi ha una tanca amb un treball de forja destacat. Sobre del pòrtic central hi ha un escut de Calella en relleu. També es conserva la tanca amb un treball de forja destacat. Al pis hi ha tres finestrals d'arc mixtilini amb un ampit a dos nivells amb ceràmica vidriada verda, que es repeteixen en cadascun dels volums laterals. El ràfec està acabat amb una imbricació de rajols i teules ceràmiques i sobre el carener hi sobresurten gerros de terracota. L'acabat exterior és arrebossat i pintat, amb les cantonades i el sòcol amb plafons de pedra. La distribució interior es manté original amb un vestíbul encarat a escalinata doble d'estil imperial que permet accedir al primer pis, on hi ha la biblioteca. La biblioteca es conserva en estat original. S'hi accedeix per un cancell de fusta, sobre del qual hi ha l'altell. És una estança àmplia amb un enteixinat enteixinat i un fris que ressegueix la part superior del mur. El paviment és de rajola hidràulica blanca i gris. Als quatre costats hi ha els prestatges de fusta originals, que també veiem sobre l'altell. També s'hi conserva en bon estat part del mobiliari original.

Es tracta d'un edifici entre mitgeres de planta baixa, tres pisos i golfes. La coberta és a doble vessant amb pendent pronunciada amb el carener perpendicular a la façana i té un ràfec de molta volada. A la façana podem veure que cada pis està tractat de manera diferent. A la planta baixa hi ha tres finestrals que van de dalt a baix amb un enreixat de ferro decorat. El parament està arrebossat imitant carreus. Al primer pis apareix un gran balcó que ocupa tota l'amplada de façana, amb una barana feta amb un entramat de muntants i travessers. Al darrera de la façana el finestral es divideix per columnes de pedra, separades però del pla de la finestra. La vidriera es compon mitjançant la repetició d'un mòdul format per diferents vidres translúcids de diferents colors. La façana està aplacada amb rajola ceràmica vitrificada. A partir d'aquí comença la tribuna que identifica el segon pis. En aquest trobem una superfície de carreu abuixardat i finestres separades només per un matxó prim. Al tercer pis trobem quatre finestres dins d'una única franja de pedra que les unifica. La façana es corona amb un capcer agut, amb una ampla barbacana que conté les obertures que ventilen la planta de sota coberta. Aquestes tenen forma de gelosies quadriculades. El ràfec descansa sobre uns colls de fusta i el revers dels quals està revestit de ceràmica vidrada. L'aspecte que aquest edifici té avui en dia es deu a la reforma de l'immoble que dugué a terme Josep Maria Pericas entre 1957-1958. L'arquitecte fa servir el seu llenguatge personal amb certes influències modernistes i noucentistes. Els elements més destacats són l'escala i la cornisa. Posteriorment ha sofert poques alteracions. L'any 1966 es va enrajolar el terrat. El tancament de la biblioteca i la reforma de l'oficina de la Caixa és el més destacable.