En 1912 la Casa Thomas fue ampliada, tal como es actualmente, por el yerno de Domènech, Francesc Guardia i Vial, quien trasladó los dos cuerpos del coronamiento a la nueva azotea, construyó dos tribunas en el piso antiguo y proyectó una fachada que liga de forma textual con la obra primitiva. Las dos plantas inferiores del edificio se conservan todavía tal y como las proyectó Lluís Domènech i Montaner.

Domènech realiza algunos proyectos de reforma para sus compañeros de política. Francesc Macià, ingeniero militar y político que llegó a ser presidente de la Generalitat, le encargó la reforma interior de su vivienda en Lleida, el chalet Macià. Es la última obra realizada por Domènech en Canet de Mar. Como ocurrió en la mayoría de sus obras de esta época, contó con la colaboración de su hijo Pedro y su yerno Francesc Guàrdia. La familia Domènech tenía su segunda residencia en Canet de Mar, en la antigua masía Rocosa. Este edificio no tenía suficiente espacio para alojar a la numerosa familia que tuvo el arquitecto, así como su estudio. En 1877 adquirieron dos casas de cuerpo en el chaflán de la Riera Gavarra con la de Buscarons, que quedaban comunicadas por los patios posteriores con la masía. La Masía Rocosa pasaría a ser el despacho y el taller del arquitecto y la nueva construcción la residencia familiar. Se conserva un primer proyecto no realizado en el Fons Cabruja de Canet de Mar. En 1918 se solicitó la licencia de obras para la reforma y remonta de la casa Domènech del proyecto que finalmente se ejecutó. El edificio original, en una esquina en el punto de confluencia entre las dos rieras, eran dos pequeñas construcciones del siglo XVII. No se derriban las construcciones anteriores, sino que se reaprovechan gran parte de los muros. Domènech hace una remonta y redistribuye y ennoblece todas las aperturas, añadiendo una lonja con arcos de obra vista en la parte superior y monumentalizando el chaflán con una tribuna ornamentada con elementos florales y zoomórficos. En el interior de la casa se reformaron todas las estancias, garantizando que todas las habitaciones tenían ventanas en el exterior. Una escalera con contrahuellas cerámicas comunica la planta baja con la planta piso, con llegada a un vestíbulo a doble altura. En el suelo de este espacio hay una claraboya pisable que hace llegar la luz desde el lucernario superior hasta la planta baja. Una escalera de caracol comunica este espacio con el balcón perimetral de la segunda planta. Varias estancias del edificio contienen las pruebas de yeso de algunas obras escultóricas de sus edificios. En 1980 fue reformado para alojar a una entidad bancaria, y se construyó una ampliación en el jardín. Después de la cesión del conjunto de edificios al Ayuntamiento y de una segunda reforma de 2011, actualmente es un equipamiento que aloja la Casa-museo Domènech i Montaner de Canet de Mar.

Edifici format per tres cossos diferenciats però interrelacionats. Es tracta d'una torre o xalet, envoltada de jardí. Els cossos són de dos o tres pisos (el central), coberts amb teulades a quatre vessants i amb un ràfec sostingut per un embigat de fusta. Les obertures són de testera recta o d'arc semicircular. Destaquen les portes o accessos al jardí. La porta principal és d'arc semicircular, dovellada i amb impostes de pedra. A la façana principal hi ha una altra porta sobre la que s'alça un voladís o balcó sostingut per columnes de fust cilíndric i base i capitells de motllures de quart de bossell. Tots els elements, combinats harmoniosament, contribueixen a concedir a la casa un aire senyorial: la qualitat dels materials, les escales, els balcons i terrasses, etc. Destaca una torre, amb teulada a quatre vessants, sobre un dels cossos laterals. Tona va començar la seva expansió amb la construcció de la carretera de Barcelona i la trobada d'aigües sulfuroses el 1874, que va afavorir la creació d'uns quants balnearis i l'atracció de forasters burgesos, delitosos tant de guarir malalties com de formar un enclavament de relació cultural i d'oci. A la prolongació del carrer Major -l'antic camí ral de Barcelona a Vic- i de la carretera, unes illes amb característiques de ciutat jardí constitueixen un petit enclavament de torres estiuenques, construïdes entre 1918 i 1923, quan el modernisme en davallada i el noucentisme pletòric es van anar mesclant en una harmònica simbiosi de les formes, la composició i l'ornamentació. Aquesta casa forma part de les cases que l'industrial Joan Llussà i Duran feu construir a principis del segle XX per a ell i la seva família. Coincideix amb la millora de les vies de comunicació, tant per carretera com per tren. Aquesta nova infraestructura contribuí a que els grans industrials barcelonins, com el mateix Joan Llussà, Santiago Simon o Joan Maragall, el poeta, invertissin en construcció o anessin a Tona a passar llargues temporades, incrementant el prestigi de la ciutat.

Es tracta d'una gran mansió de tres cossos bàsics, dos simètrics a banda i banda i un central més elevat. El cos central és de planta rectangular i dues torres, una adossada i l'altre sobresortint de la coberta. La primera és de dimensions més grans, de planta quadrada té finestres de mig punt a la façana. La segona és a mode de campanar amb una teulada a quatre vessants acabada en punta i penell al cim. La disposició de la coberta del cos central és a quatre vents tot i que varia a la part central i anterior. El material emprat és la teula àrab envernissada de dos colors. La façana principal presenta un portal rodó dovellat seguint la tradició de les cases pairal de la zona, i una balconada amb pedra treballada a mode d'escultura amb dues figures humanes. A la porta del balcó d'una sola obertura, testera recta i llinda d'una sola peça. Hi trobem una barreja d'estils amb columnes jòniques, una llinda amb traces gòtiques amb un medalló d'estil barroc, columnetes als brancals i un entaulament decorat amb un relleu de factura neoclàssica. Les obertures es disposen de forma simètrica respecte l'eix central. En les cantonades hi ha medallons de pedra sota una cornisa de maó vist. En relació a les façanes laterals, hi trobem dues galeries amb vuit arcades circulars amb columnes de pedra eixamplades a la part central. Les teulades acaben amb ràfecs sostinguts per cartel·les de maó que formen diferents sanefes decoratives. Totes les obertures combinen l'arc rebaixat o la forma rectangular. Destaca també la decoració d'obra vista així com el joc volumètric de les cobertes. La sincronia entre les diferents parts de l'edifici està molt aconseguida. Aquesta diversitat de formes, elements, materials i tècniques és típicament modernista, però tots ells estan disposats d'acord a una gran sobrietat neoclàssica. L'any 1918, Francesc Simon, copropietari de l'editorial Montaner i Simon i responsable, juntament amb Ramon Montaner i Vila i Josep Roqueta i Bes, de la construcció del balneari Roqueta, va decidir la construcció de la seva residència d'estiueig. Aquesta torre és, junt amb d'altres, un clar exponent d'un procés que, amb l'obertura de la carretera a mitjans de segle passat i la descoberta d'aigües sulfuroses el 1874, feu capgirar l'estructura urbanística de Tona. Gran part de la burgesia barcelonina va triar aquest municipi com a lloc per a estiuejar. Al passar llargues temporades a Tona, es construïren les seves pròpies torres o xalets. Aquest procés va consolidar-se amb la inauguració de l'Estació de tren de Balenyà i l'acabament de la xarxa de carreteres que comunicaven Tona amb Barcelona i Manresa. El turisme d'estada i de residència tingué una gran importància per l'economia i per la imatge de la població al segle XIX i principis del XX.