Per tal de disposar de suficients places hoteleres durant l’Exposició Universal de 1888, l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs per construir un gran hotel, de caràcter efímer, que es va adjudicar al promotor Ricard Valentí, amb un projecte de Domènech i Montaner. L’Hotel Internacional no presentava grans innovacions estètiques, però va despertar molta admiració per la velocitat d’execució: 53 dies per acabar l’estructura i un total de 83 per tenir l’edifici enllestit. Domènech va idear una construcció seriada per tal de poder complir els terminis establerts. L’edifici presentava una planta rectangular, de 150 m per 35m, amb un eix de simetria central i cossos sortints als dos extrems i a la part central. Tenia cinc plantes als cossos allargats i sis al cos central i a les torres. Disposava d’ascensor, portes d’accés per vianants i per cotxes, cafè, restaurant, camiseria i guanteria, estanc, telègraf, pati d’honor i grans lluernaris que il·luminaven els passadissos. Podia donar servei a 2000 hostes, amb 600 habitacions i 30 apartaments per famílies. Per tal de poder construir sobre un terreny tan inestable com el terraplè que s’havia format amb l’enderroc de la muralla de Mar, on la fonamentació convencional hauria sigut molt costosa i lenta d’executar, es va fer servir un enginyós sistema. Consistia en una graella de bigues metàl·liques (que en realitat eren rails de tren llogats que es podien recuperar un cop enderrocat l’edifici després de l’exposició) sobre les que recolzaven voltes de maó de pla invertides, creant una llosa contínua de fonamentació. Totes els murs eren de fàbrica de maó, amb un dimensionat dels espais ajustats al format de la peça per minimitzar els talls de la ceràmica. Per tal d’accelerar la construcció es treballava les 24 hores del dia, fent torns dels operaris i dividits en especialitzacions. En el torn de nit es va fer servir il·luminació elèctrica, fet que despertava l’admiració a l’època. Una estructura laboral moderna on Bonaventura Pollés i Vivó i el recent titulat Josep Forteza i Ubach actuaven d’arquitectes ajudants. L’obra comptà amb estucats decoratius a partir de dibuixos d’Alexandre de Riquer, Joan Llimona i Dionís Baixeras, motllures ornamentals, empaperat dels interiors… La pintura va anar a càrrec de l’empresa Bassegoda, i la decoració Saumell i Vilaró. El conjunt decoratiu volia assolir la difícil síntesi d’una arquitectura nacional i moderna, tal i com Domènech havia determinat en el seu article “En busca d’un arqutiectura nacional”. Hi ha clares referències medievals, però també conserva alguns deixos acadèmics i, a la vegada, un aire art nouveau. Un cop acabada l’exposició, malgrat les peticions del promotor per conservar-lo, l’edifici fou enderrocat.