L’Institut Pere Mata és el fruit d’una iniciativa per adequar l’assistència als malalts mentals als nous procediments terapèutics que estaven sorgint a l’època. Domènech i Montaner entrà en contacte amb la Sociedad Manicomio de Reus a través del seu primer president, Pau Font de Rubinat, coreligionari de la Unió Catalanista. Domènech esbossa a l’Institut els criteris d’arquitectura hospitalària que pocs anys més tard desenvoluparia a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, a Barcelona. Proposa un sistema de pavellons repartits per un gran jardí, de manera que cada pavelló pot acollir diferents malalts segons el tipus de malaltia, la classe social o el sexe. Tots els pavellons són d’obra vista amb sòcols de pedra poligonal, i totes les cobertes són de doble vessant, de teula àrab. Els emmarcaments de portes i finestres són de pedra calcària, més o menys treballada. De vegades s’aplica la ceràmica blanca i blava per decorar les façanes. En total són onze pavellons organitzats al voltant d’un pavelló central, tractat més profusament, que acull els serveis generals. Domènech desenvolupà el projecte sobre la base d’un coneixement a fons de les pràctiques terapèutiques i de les necessitats dels malalts.

El 1896 es va fundar la Sociedad Anónima Manicomio de Reus, promoguda pel metge Emili Briansó, per tal de construir un hospital psiquiàtric a Reus. S’encarrega a Domènech i Montaner el projecte del nou hospital, responent a criteris de l’higienisme i l’arquitectura hospitalària de l’època.
El projecte és de 1897 en un ampli terreny a les afores de Reus. Es va plantejar l’hospital com un conjunt de divuit pavellons, organitzats com una petita ciutat enjardinada.
Les obres es van iniciar el 1898, però s’anà realitzant per fases per dificultats econòmiques.
No s’arribaren a construir mai la totalitat dels pavellons dissenyats inicialment, i es van introduir diversos canvis i modificacions. La direcció d’obra la va dur a terme sobretot el seu fill, Pere Domènech Roura, i també va comptar amb l’ajuda de Pere Casellas.
En el conjunt urbanístic plantejat en el projecte original, cada pavelló complia una funció o allotjava un tipus de malalt (separats per gènere, categoria social o malaltia). El gran solar estava ordenat per dos eixos nord-sud i est-oest
Actualment el conjunt manté la seva funció original, i està gestionat per la Fundació Pere Mata que treballa per la protecció i l’assistència a les persones afectades per trastorns mentals, discapacitats o dependents. El pavelló dels Distingits es pot visitar.

EL PAVELLÓ DE SERVEIS GENERALS 1898-1900
En el punt de trobada dels dos eixos ordenadors del projecte hi havia el pavelló de Serveis Generals. Inicialment havia d’allotjar, com el seu nom indica, els serveis que necessitava el manicomi en els cossos en planta baixa i la gran torre de l’aigua.
Però ja a l’inici de les obres es decidí allotjar-hi també les estances del pavelló d’Administració, de manera provisional, ja que no es disposava de pressupost per la construcció de l’edifici monumental previst.
L’edifici allotjava les activitats administratives i residencials: el despatx dels metges director, hidroteràpia, electroteràpia, laboratori i farmàcia, l’habitatge del metge director i del majordom, cuina, bugaderia, sala de calderes i rebost. L’edifici té unes xemeneies que li donen un aire industrial.
Un gran dipòsit enterrat de 10 m d’amplada feina de cisterna per aprofitar l’aigua sobrant del dipòsit de dalt la torre.
La gran torre d’aigües s’eleva 30 m i ha esdevingut un símbol representatiu del manicomi.
Els espais interiors han estat molt modificats, sobre tot quan el 1923 Domènech Roura els va reformar. També el 1928, quan es va afegir una segona planta als cossos laterals per guanyar més espai. Amb el pas dels anys, els espais lliures en planta baixa entre els diversos cossos també han estat construïts, alterant força l’edifici. Actualment manté l’ús administratiu.

ELS PAVELLONS DE BENEFICÈNCIA I PENSIONAT DE TERCERA CLASSE 1898-1902 i 1910-1912
A banda i banda de l’eix transversal hi havia els pavellons corresponents a pensionat de tercera classe i als de beneficència. Els corresponents als homes són els primers pavellons que es van construir el 1898-1902, i s’hi van allotjar inicialment totes les categories de malalts.
Tant beneficència com tercera classe van seguir el mateix projecte, que es va repetir per un segon de beneficència per dones el 1910-12.
En els punts de confluència entre el cos longitudinal i els transversals es disposaven les estances de vigilància, des de les quals es poden controlar fins a 5 espais diferents. En aquestes sales, a més, hi ha les aixetes de pas de l’enllumenat elèctric i de l’aigua corrent a les cambres de bany, cosa que evitava que els malalts les poguessin accionar.
La ventilació dels dormitoris està molt estudiada a través de les finestres, gelosies en façana i xemeneies cap a cobertes: aquesta triple ventilació s’ha destacat en articles contemporanis.
La façana posterior dona a un jardí reservat per als malalts de cada edifici, amb unes terrasses en voladís al primer pis.
Actualment aquests edificis estan en ús, amb funció hospitalària, i no es poden visitar.

ELS PAVELLONS DE PRIMERA CLASSE 1900-1908
L’edifici de pensionat de primera classe (actualment dels distingits) havia de ser una font d’ingressos important per la institució, però el seu elevat cost de construcció va fer que s’anés fent per fases.
El 1900 es va començar la construcció d’un extrem de l’edifici, que es va posar en ús el 1902 i va rebre el nom de xalet nord, ja que era un edifici aïllat enmig del jardí. El 1903 es va començar l’altre extrem, que es va acabar el 1905 i va rebre el nom de xalet sud. I finalment el 1905 es va començar el cos central, que es va acabar el 1908.
Aquest edifici és més gran que els altres pavellons, i presenta un riquíssim repertori d’elements decoratius. Uns grans finestrals il·luminen els espais nobles de l’interior, a doble alçada. Té unes àmplies galeries que es podien obrir i es converteixen en terrasses, un porxo en planta baixa i una terrassa a la part superior.
La distribució i els acabats del interiors reprodueix els interiors burgesos del moment: rebedor, saló, sala de jocs, office, menjador, biblioteca, habitacions... També té una cambra fosca de revelat de fotografies.
Tot està dissenyat i decorat profusament amb llenguatge modernista al gust de l’època i de l’estatus dels ocupants: paviments ceràmics, mosaics, vitralls, ebenisteria, mobiliari, estucats, esgrafiats, lluminàries etc...
Aquest pavelló està restaurat i actualment es pot visitar.

EL PAVELLÓ DELS RENTADORS I EL PAVELLÓ DELS EPILÈPTICS
Donat el creixement del nombre de malalts, es decidí traslladar la bugaderia per manca d’espai. Aquest nou pavelló, no previst inicialment, es construí al costat de beneficència i epilèptics, on s’hauria hagut de construir infermeria d’homes i infecciosos, cap a 1911-12.
Es fa servir una tipologia arquitectònica que s’avança al que més endavant s’utilitzarà per els cellers cooperatius per tot Catalunya, les anomenades Catedrals del vi.
L’estructura de l’edifici és una nau rectangular coberta amb set arcs diafragma de perfil ogival calat de maó, que sustenten una coberta a dues aigües.
Durant un temps es va fer servir per acollir les actuacions teatrals que es feien al recinte. Quan el 1934 es construí el teatre de l’Institut, quedà lliure i una part de l’edifici s’habilità com a capella amb projecte de Domènech Roura. Actualment s’utilitza la part que queda lliure com espai de tallers ocupacionals.

PAVELLÓ DELS EPILÈPTICS
El projecte original preveia dos pavellons per a epilèptics, un per a homes i un altre per a dones, amb característiques específiques de disseny arquitectònic per atendre aquest tipus de malalts. Finalment només se’n va construir un, més gran que el previst originalment.
L’edifici presenta una planta en forma d’«H», amb les ales de la zona nord més allargades. Cada ala està rematada per un cos una mica més ample i amb la coberta lleugerament aixecada respecte de la resta, on devien ser els espais comuns com la sal d’estar i el menjador. Cada ala tenia l’interior amb una successió de cel·les-habitacions per als pacients envoltades per uns passadissos-galeria perimetrals amb grans finestrals.
Aquest és l’únic pavelló del tot el conjunt que presenta teules de colors que creen motius geomètrics decoratius, semblants als que es van fer servir a l’hospital de Sant Pau.
Actualment ja no allotja pacients i una part està destinada a oficines i l’altra a la biblioteca mèdica

PAVELLONS NO CONSTRUÏTS
Al projecte original, hi ha diverses tipologies de pavelló que mai no es van arribar a construir, per exemple els pavellons de segona classe, que s’haurien situat entre els de primera i els de tercera. De la documentació conservada es pot deduir que aquests pavellons repetien l’esquema dels de tercera classe i beneficència, en planta en forma de pinta, però incorporant uns tambors amb cúpula als extrems. La millor disponibilitat econòmica dels interns feia que les habitacions no fossin comunitàries sinó individuals, disposades al voltant d’un espai de vigilància central a cada extrem, però sense arribar a la magnificència del pavelló dels distingits.
També hi havia previstos altres pavellons que no es van fer: el gran pavelló d’administració, una capella, dos pavellons d’infecciosos, un d’infermeria i una petita morgue.

CONTINUACIÓ DE LES OBRES
Després de la mort del pare el 1923. Pere Domènech Roura projectà edificis de nova creació sense seguir el projecte original: l’habitatge del metge sotsdirector i del mossèn titular del centre, l’ampliació del primer pis del pavelló de Serveis Generals, el Pla d’Eixample per l’Institut el 1930, etc.
Actualment el conjunt manté la seva funció original, i està gestionat per la Fundació Pere Mata que treballa per la protecció i l’assistència a les persones afectades per trastorns mentals, discapacitats o dependents. Només es pot visitar el pavelló dels Distingits, que ha estat restaurat completament per recuperar el seu esplendor original.