La zona de golfes de La Pedrera era, a més de dipòsit de trastos inútils, un veritable niu de rates quan em van encarregar estudiar una solució que permetés incorporar-la a la part útil i rendible de l’edifici.
L’estructura és senzilla i molt interessant. El terrat descansa directament sobre arcs parabòlics d'envà distanciats uns 80cm, les claus dels quals vénen enllaçades per nervis de maó que segueixen directrius catenàries.
El plantejament era Iògic: uns anells de pas al voltant dels grans patis centrals donen entrada a les diverses unitats, que a l'interior aprofiten l'alçada dels sostres ondulats mitjançant altells formant “dúplex”.
Idea rectora.
A partir del projecte, el veritable tauler de dibuix ha estat el mateix terra de la planta, amb un ferm propòsit de defensar “l'honradesa arquitectònica tant a l'estructura com als materials”, valorant una solució com més senzilla millor, fins i tot a costa de la perfecció de l’acabat. A aquesta idea m'he aferrat per fugir del decorativisme i barroquisme que m'han assaltat, com és lògic, en un ambient exuberant de formes, rebutjant la utilització de materials manufacturats en indústries que el nostre país no té.
Materials.
Tots han estat materials senzills, fins i tot elementals. Assajos amb maó vulgar cru, refractaris de diverses classes, ceràmics, pedres, pi gallec en algun revestiment… En xapats de cuinetes i banys després d'algun assaig en vidrats he tornat a la rajola, material de grans possibilitats, que he tractat en grups de 3 o 4 colors per peça. Crec que el major èxit aconseguit ha estat amb materials terrosos, particularment amb els refractaris per la seva calenta i vibrant qualitat.
Formes.
Treballant en un medi orgànic sense cap altre peu forçat que l’estructura, lliure de la presó de la retícula i de l'angle de 90 graus, lògica conseqüència d'una normalització industrial o de la utilització de murs de càrrega, però sense justificació en projectes d'estructures obertes que permeten concebre un món més lliure i proper a la natura que no va ser creada en quadrícula, he arribat a la conclusió que hem de treure partit de l'estat de la nostra indústria, permetent certes llibertats de projecte que no serien acceptables en països més avançats, per aconseguir una arquitectura més humana i atractiva.
Llei d’ordenació de planta.
Facilitar la vida amb el mínim esforç i la màxima sensació de benestar, cercant mínimes distàncies en els desplaçaments i adaptant a aquests traçats les línies de tancament dels ambients els tancaments dels quals queden diverses vegades flotant en planta i alçat.
Estudiant les perspectives des dels punts fonamentals: dormir, menjar i estar.
Normalització.
Impossible normalitzar una altra cosa que la idea fonamental; he pogut crear un element “estàndard” que regula les funcions entre la cuineta i la zona de dormir, gran armari policromat que ha simplificat molt la feina.
Color.
Com a mediterranis de sang vermella i mar blava, no podem veure la vida en blanc i negre; el color és la nostra quarta dimensió a l’arquitectura.
Assajos de policromia contrastada, gammes de colors d'un mateix ordre i fons neutres amb parts policromades. La classe de pintura emprada és la cola; al meu entendre, és la que dóna millor qualitat.
Mobiliari.
S'han hagut d'inventar tots els mobles, atès que no s’ha trobat res decent al mercat. Fins i tot hem hagut d’inventar la butaca Saarinen, ja inventada.
Com a experiència, una cadira de respatller i seient continu i un grup inspirat en el “puf” moro en un últim apartament que recull les experiències de tots els altres i on he intentat respectar al màxim l’honradesa arquitectònica en formes i materials.
Conclusió.
Després de viure La Pedrera diàriament durant més d'un any, he conegut Gaudí, veritable mestre de la nostra més valenta arquitectura funcional.
“La Pedrera” va començar l'any 1905, quan Gaudí tenia 53 anys, per als Srs. Milà de Barcelona, acabant-se el 1910. És una de les obres més importants, a banda del Temple Expiatori de la Sagrada Família, del genial arquitecte.