Josep Maria Bocabella i Verdaguer va fundar l’any 1866 l’Associació Espiritual de Devots de Sant Josep en un moment en què el fenomen de la descristianització es veia propulsat per la Revolució Industrial i els canvis socials. A partir de l’any 1874 l’associació es planteja la construcció d’un nou temple expiatori, seguint la tendència d’altres associacions religioses que estaven erigint temples Europa, com els de Roma (Sacro Cuore de Gesù, 1870) o París (Basílique du Sacré-Cour de Montmatre, 1873). El temple havia de ser una còpia de la Basílica de Loreto (Les Marques, Itàlia), inclosa la seva reproducció de la Santa Casa de Natzaret, que és on va viure la Sagrada Família i a qui es vol dedicar el Temple. Per bastir una obra tan monumental l’associació encarrega el projecte a l’arquitecte diocesà Francisco de Paula del Villar y Lozano. El reconegut arquitecte no accepta fer una còpia d’un projecte existent i realitza un projecte d’estil neogòtic de creu llatina amb unes dimensions totals considerables (44x97m), un gran cimbori a sobre del creuer i una torre a sobre de la façana principal, amb alçades de 80 i 100 metres respectivament. Aquestes dimensions ens demostren que no es tractava d’una església convencional, ja que el projecte superava en alçada la pròpia catedral de Barcelona, on el cimbori actual –que és posterior- només arriba als 70 metres. El 19 de març de 1882, dia de Sant Josep el patró de l’associació- s’inicien les obres a la Cripta i a principis de l’any següent, quan els murs estaven a mitja alçada, sorgiren discrepàncies sobre el sistema constructiu -que l’associació josefina volia executar de forma més econòmica- , que acaben provocant la dimissió de Villar.

Es tracta del primer encàrrec que obté Gaudí, tot just acabats els estudis. La casa consta de dues plantes de sostre baix, que allotgen la planta noble i els dormitoris, i unes golfes de molta més alçària, sota una coberta de diversos vessants. El tractament de la fàbrica construïda combina la maçoneria de pedra vista i de maó, que és dibuixada i organitzada segons filades horitzontals, i uns elements verticals de rajola ceràmica, que dibuixen sempre un escaquer i incorporen les tribunes de les cantonades i els seus elements de suport. La casa va ser concebuda com un gran dispositiu òptic vinculat al jardí i a les diverses vistes esbiaixades des del carrer.

És la residència urbana principal del baró de Güell, construïda al solar deixat per dos antics edificis d’habitatges, en un moment àlgid per a la cultura de la ciutat a causa de la imminència de la primera Exposició Universal. Tot l’organisme gira entorn d’un gran espai central situat a la planta noble, amb alçària per damunt de la coberta, on es desenvolupa tota la vida cultural i social. Gaudí crea un ordre vertical insòlit, on les quatre plantes per sobre del carrer s’expressen a la façana en sis ordres diferents, trencats també en sentit horitzontal. A l’entrada, dues catenàries invertides canalitzen l’accés diferenciat a les cotxeres, a les cavallerisses i al gran saló. El palau és concebut com un espai unitari experimentat a través de l’escala, que va ascendint entorn de la gran sala fins a arribar als dormitoris. És palès el respecte de Gaudí per la tipologia del palau urbà medieval, si bé carregat d’un sentit molt sacralitzat de l’espai.

Gaudí és requerit en aquest cas per transformar completament la imatge d’una casa ja existent, tot incorporant-hi amb plena llibertat noves concepcions estructurals, referències naturalistes, simbolismes de tota mena i ornamentacions abstractes. L’afegit d’una nova planta permet coronar la façana de manera asimètrica, tenint en compte la presència de la veïna casa Amatller, ja existent. La planta noble incorpora el naturalisme en la mateixa estructura portant, mentre que les golfes permeten la introducció de les voltes parabòliques, ja assajades anteriorment. La col·laboració de Josep Maria Jujol aporta una llibertat més gran en el treball amb els materials i en la intensitat dels efectes. Les dues façanes, anterior i posterior, ondulen com dues cortines. Podem considerar-la com la primera obra madura de Gaudí, on assoleix una síntesi sorprenent entre la materialitat estructural de l’edifici i el caràcter oníric dels múltiples suggeriments que hi podem trobar arreu.

Es tracta de la darrera obra civil de Gaudí, on posa tot l’èmfasi en l’experimentació amb l’estructura i opta per solucions arriscades i ben diferenciades dels procediments tradicionals. Els peus drets portants són de pedra calcària del Garraf, combinats amb elements metàl·lics, i es dimensionen i configuren segons la casuística de la seva posició concreta. Els forjats són de bigues metàl·liques, que segueixen un ordre irregular d’acord amb la configuració de la planta. Les façanes al carrer es fonen amb els pilars perimetrals en un sistema monolític i autoportant. Gaudí es proposa desvincular les formes del seu contingut matèric i cercar una síntesi entre l’abstracció i l’evocació dels elements de la natura. Això el porta a convertir l’edifici en un gran monument dedicat a la Mare de Déu, que havia de coronar la casa com si aquesta només en fos un pedestal. L’ajut d’un enginyer naval o les formes suggerides a la coberta revelen un Gaudí precursor de l’arquitectura moderna, interessat a alliberar-se de les filades de maçoneria, dels ordres o del pes dels materials constructius. La Pedrera és una obra totalment inacabada que resol cada repte espacial i constructiu per mitjà de solucions inèdites i de vegades incomprensibles.

Gaudí va treballar en el projecte durant deu anys, i les obres no s’iniciaren fins el 1908. Es tracta d’un autèntic laboratori en plena naturalesa on Gaudí alterna els seus descobriments amb les obres de la Pedrera, la Sagrada Família i el parc Güell. La cripta consisteix en una estructura de pilars inclinats de pedra basàltica, de fust monolític, preparats per suportar l’església que es volia construir al damunt. El sostre és format per un complex sistema de fines catenàries de maó pitxolí que segueixen una geometria molt irregular, guiada per nombroses al·lusions al món animal i vegetal. A les primeres filades del sistema murari, més fosques, segueixen unes filades vermelloses, i l’església havia de continuar amb tons verdosos i finalment blaus, el mateix ordre cromàtic del bosc que l’envolta. Gaudí va treballar amb maquetes de catenàries per traçar les voltes que havien de culminar el conjunt, si bé la cripta és el resultat del treball in situ amb tota mena de materials trobats i reciclats, com les reixes de les finestres o els maons de rebuig. Gaudí acaba imprimint a totes les superfícies nombroses simbologies religioses i catalanistes, com ara les quatre virtuts cardinals representades al mosaic situat sobre la porta d’entrada.

El parc és el resultat de la compra, per part de l’Ajuntament de Barcelona, de la urbanització d’un barri de luxe projectat per Gaudí i promogut per Eusebi Güell que mai no va arribar a ser. El que actualment es pot visitar són els enjardinaments de seixanta parcel·les no construïdes a la falda de la muntanya Pelada, amb unes vistes magnífiques sobre Barcelona, i les parts comunes del projecte: els camins, l’accés, el mercat, la plaça central. Gaudí urbanitza la muntanya amb carrers que segueixen les línies de mínim pendent i quatre ponts construïts amb material provinent del desmunt de les parcel·les. Resulten excepcionals els murs de contenció-porxada per l’interior dels quals es pot circular, recoberts amb pedra local. Tant els ponts com la porxada queden coronats per unes columnes úniques coronades al seu torn per unes jardineres on hi ha plantades atzavares. El cor de la urbanització havia de ser una plaça elevada que en lloc de barana perimetral té un banc ondulat projectat i construït amb formigó prefabricat pel seu col·laborador Josep Maria Jujol, acabat amb uns trencadissos que val la pena anar descobrint detalladament. Sota la plaça es disposa una sala hipòstila que havia d’allotjar el mercat, amb les columnes torçades perquè treballin amb el mínim esforç possible. Les columnes estan buides i sota d’aquestes es disposa un dipòsit d’aigua que havia d’abastar tot el parc. Algunes se suprimeixen a fi de deixar espai per a les parades més grans i queden substituïdes per uns medallons també dissenyats per Jujol. S’accedeix al conjunt per una escalinata imperial que té, a l’eix de simetria, un drac espectacular realitzat amb trencadís que ha esdevingut un dels emblemes de Barcelona. La tanca que guarda el parc a l'accés, acabada amb dos pavellons asimètrics, és igualment notable. Un dels pavellons allotja actualment el Museu Gaudí.

INICIS DEL TEMPLE I PROJECTE DE GAUDÍ Després de la renúncia de Villar, Joan Martorell, que assessorava l’Associació Josefina i era un dels arquitectes més prestigiosos del moment, proposa Antoni Gaudí com a continuador de les obres iniciades. En aquell moment Gaudí era un jove arquitecte que tenia 31 anys, i accepta l’encàrrec d’arquitecte director el 3 de novembre de 1883. Gaudí continua les obres projectades per Villar i a mesura que guanya prestigi com a arquitecte –i alhora la confiança de l’associació josefina– transforma progressivament el projecte inicial fins assolir un gran temple monumental cap a l’any 1890. La nova concepció ja no es limita només a una típica església de creu llatina. N’augmenta l’escala i projecta un cos principal de cinc naus amb un transsepte de tres, i una façana monumental a cada extrem, dedicades al Naixement –transsepte de llevant–, a la Passió –transsepte de ponent– i la Glòria, situada als peus de la nau principal. Per unir les tres façanes situa un claustre perimetral, que rodeja la nau i l’aïlla de l’entorn, amb una construcció a cada cantonada que dedica a sagristies, baptisteri i capella del Sagrament i la Penitència. El nou edifici es dota d’una gran càrrega simbòlica com a manifestació de la fe cristiana –que es manifesta de forma indissociable amb l’art i l’arquitectura- i també guanya en verticalitat. Les tres façanes contenen quatre torres cada una, d’uns 100 metres d’alt, que es dediquen als dotze apòstols. Al centre del creuer es projecta un gran cimbori, format per sis torres encara més altes que les anteriors, dedicades a la Mare de Déu –sobre l’absis-, als quatre Evangelistes –una a cada cantonada del creuer- i la gran torre central de Jesucrist, d’uns 170 metres. Gaudí dedicarà la resta de la seva vida al projecte i la construcció del Temple, i de forma exclusiva a partir de 1914 , quan cessa la seva activitat professional al marge de Sagrada Família. En vida de Gaudí es construeixen la cripta, la façana de l’absis i gran part de la Façana del Naixement.

Després de la mort de Gaudí la direcció de les obres recau en l’arquitecte Domènec Sugrañes, que era el seu principal col·laborador en aquell moment. Sugrañes dirigeix les obres de la Façana del Naixement -de les que Gaudí només havia vist acabat totalment un campanar- que finalitzen abans de l’esclat de la Guerra Civil. Anímicament afectat per la destrucció del taller de la Sagrada Família a l’inici de la Guerra Civil, Sugrañes mor l’any 1938.

Un cop acabada la guerra, el càrrec d’arquitecte director va recaure en Francesc de Paula Quintana, que havia estat arquitecte ajudant de Gaudí, i posteriorment de Sugrañes. Un cop acabada la guerra la nova junta del Temple es concentra en la restauració de les zones afectades (Cripta, part baixa de l’absis i la Façana del Naixement i les escoles) i a la recuperació de l’obrador i el projecte de Gaudí, recopilant fotografies i plànols –publicats abans de l’incendi en les biografies de Gaudí i llibres sobre la Sagrada Família- i recuperant els models de guix malmesos durant el conflicte bèl·lic, generats per geometries molt precises. A partir de l’any 1954 s’inicia la construcció de la Façana de la Passió, que Gaudí deixà descrita en un plànol d’alçat molt detallat, que havia explicat als seus deixebles. En el transsepte de Passió Quintana aixeca la columna de doble gir dedicada a la diòcesi de Barcelona, seguint el procediment geomètric ideat per Gaudí, que va ser la primera columna de l’interior del temple i va servir de model per a la resta.

Els arquitectes Isidre Puig Boada i Lluis Bonet i Garí, que havien visitat assíduament Gaudí en la darrera etapa de la seva vida i havien treballat en el desenvolupament de l’obra sota la direcció de Francesc de Paula Quintana, esdevenen els continuadors després de la mort d’aquest darrer. En aquesta etapa es conclou la part arquitectònica de la Façana de la Passió, tret de la porxada superior, i es recopila i s’estudia gran part de la documentació i maquetes que permetrà la continuació de les obres.

La vil·la, situada al costat del poble de Constantí, és una construcció agrícola del segle II, ampliada en el segle IV. Fa uns anys un equip d’arqueòlegs almenys hi van fer uns treballs de restauració, principalment a la cúpula de mosaics que cobreix la sala central. De l’edifici només queden en peu dues sales. La nostra feina era organitzar un itinerari, avui inexistent, on s’expliqués la història i la recuperació de la vil·la. Un magatzem lateral va ser lloc d’acollida: una petita sala de projeccions i uns panells de vidre amb fotografies i textos. Un petit conducte lateral ens porta a la sala de la cúpula: un llum de peu i un petit sofà per poder mirar mig ajaguts (a la romana) i amb l’ajut d’uns petits “impertinents”, els mosaics de la cúpula. A l’última sala, la quadrilobular, s’hi exposaven peces trobades en les excavacions.

Francesc de Paula Cardoner i Blanch, que havia treballat sota les ordres de Puig Boada i Bonet Garí en la construcció de la Façana de la Passió, esdevé arquitecte director entre els anys 1983 i 1985. Sota la seva direcció s’inicia la construcció dels finestrals laterals de les naus. A banda de la construcció, Cardoner va dedicar molts anys de la seva vida a l’estudi dels models originals del projecte -incloses les versions anteriors del projecte que Gaudí va descartar- , establint una important classificació de les peces que ha servit a les generacions posteriors per aprofundir en el coneixement del projecte.

Dins de l’obra artística es pot destacar el conjunt escultòric de la Façana de la Passió, realitzat per Josep Maria Subirachs i declarat BCIN en la categoria de Monument Històric l’any 2019, conjuntament amb la resta de la seva obra al Temple. L’any 1986 Josep Maria Subirachs i Sitjar rep l’encàrrec per realitzar el programa escultòric de la Façana de la Passió. L’escultura de Subirachs havia d’expressar la cruentor de la Passió i Mort de Crist, en consonància amb l’arquitectura nua i angulosa dissenyada per Gaudí en aquesta façana, i en contraposició a la del Naixement. Subirachs desenvolupa el conjunt escultòric de la façana situada en la zona del porxo –incloses les portes de bronze amb els evangelis- i les escultures dels quatre apòstols de les torres campanars fins a l’any 2005. El treball de l’artista es completa amb les set portes de bronze de la façana de la Glòria –amb el text sencer i les set peticions del Pare Nostre-, el Sant Jordi de l’interior de la basílica, i el bust de Gaudí, realitzats fins l’any 2011.